Catalans il·lustres. Avui fa anys va néixer mossèn Cinto Verdaguer

 

Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, 17 de maig de 1845 – Vallvidrera, 10 de juny de 1902) fou un prevere i destacat poeta en llengua catalana.

Verdaguer és una de les grans figures de la Catalunya moderna. Poeta romàntic, adscrit a la generació de la Restauració de 1874, que en el marc de la Renaixença tornà a situar la llengua catalana en la categoria de llengua literària.

Primers anys a Folgueroles 

Jacint, Segimon i Ramon Verdaguer i Santaló va ser el segon fill de vuit, dels quals només en sobrevisqueren tres. Els seus pares eren de condició modesta, però amb un cert nivell cultural. El pare, Josep Verdaguer i Ordeix, era mestre de cases i pagès; la mare, Josepa Santaló i Planas, era una dona aficionada a la lectura i molt devota que va exercir una gran influència sobre Verdaguer, ja que va encaminar-lo, d'una banda, cap a la carrera sacerdotal; i, de l'altra, cap a la literària, com el mateix autor va fer palès en una carta al seu amic i mentor Marià Aguiló: "[...] fou la dona que amb la seva llet em feu mamar la poesia".[1]

Verdaguer va ser escolaritzat de ben petit. En aquells anys, l'escola de Folgueroles estava situada a la plaça de l'Església –actual plaça Verdaguer–, davant de la casa familiar. El poeta hi va aprendre les beceroles i les quatre regles. 

En el seu poema "A la Verge", Verdaguer fa una emocionada semblança del seu mestre, Martí Safont:

El mestre era un vellet; sa barretina

més llarga era bon tros que sa ciència,

mes, quina font més pura sa doctrina!

quin mirall tan hermós sa consciència.

Verdaguer, alhora, va copsar tots els elements que envolten la vida d'un petit poble i que van ajudar a conformar el seu aprenentatge vital: les festes, els costums i les tradicions locals, els jocs a peu de carrer, els oficis antics i el cicle de les estacions, que marcava el "tempo" de les feines del camp i dels canvis anuals de la natura, i que, per al nostre autor, va ser una font constant de coneixements en botànica i ornitologia, entre d'altres.

Vic, anys de formació  

 

El curs 1855-56, amb deu anys, va començar els estudis al Seminari de Vic. La formació acadèmica va durar quinze anys: primer, com a alumne extern del seminari; després, com a "tridentí", destinat al sacerdoci. El pla d'estudis seguia tres etapes: humanitats i retòrica; filosofia i teologia, i moral, dret canònic i pràctica. Verdaguer va excel·lir, sobretot, en el que avui anomenem cultura popular, marcada per la tradició oral. L'autor recull el lèxic i el folklore popular, els incorpora a les seves obres i en fa difusió entre els prohoms de la Renaixença (com Milà i Aguiló). Destaca la col·laboració amb Marià Aguiló, a qui Verdaguer enviava materials per bastir un corpus cultural popular català; també va contribuir a les recerques de Milà i Fontanals per al seu Romancerillo catalán, de 1882.

El Seminari Conciliar 

Representava un pilar fonamental de la vida cultural vigatana. En l'època de Verdaguer, els seus alumnes arribaven al miler, i la seva biblioteca, fundada el 1806, va ser l'única de la comarca fins que es va crear la del "Círcol Literari". A les aules del seminari, Verdaguer va fer amistats decisives, com el seu company Jaume Collell. El currículum acadèmic de l'autor va ser irregular. Tenia dificultats per a reeixir en els estudis superiors de teologia i filosofia (com va confessar ell mateix: es perdia entre els sil·logismes, i Déu li havia escassejat els dons de crític). Comptava, però, amb altres aptituds, sobretot en llengua, història o literatura

Sembla un camp de roselles
la plaça atapeïda
de mocadors vermells,
de llargues barretines,
i gent i bestiar
encara a doll hi arriben:
brama l'ase aureiut,
salta la mula guita,
bela el tendre anyellet
i el cavallàs renilla,
conta lo mercader,
lo quinquillaire crida,
canta el pobre ceguet,
mes les minyones frissen
que, venuda la fruita,
que a adinerar venien,
amb sos enamorats
feta petar una mica,
baixen los ulls en terra,
veuen que l'ombra minva,
veuen que cada punt
se van tornant més xiques;
alcen los ulls i veuen
que el sol se'n va a migdia,
i han de deixar el galan.
Ne sou de plànyer, nines;
però als que us planyen més
també els puny, ai!, l'espina.

 

__