Profanar Gaudí, a Reus. Amb IA el fan parlar castellà, cosa que no va fer ni davant la policia la Diada de l'11setembre 1924.

 

A Reus han creat una versió de Gaudí feta amb intel·ligència artificial que raona en la llengua que ell es va negar a usar fins i tot davant l'autoritat armada. I li han fet dir coses en castellà per la televisió pública catalana. L'operació és tan descarada que mereix tota la indignació feta pública aquestes darreres hores. I més

Hi ha una escena que Oscar Wilde no va arribar a veure, i que potser hauria descrit millor que ningú: la d’ell mateix convertit en una estàtua al cor de Londres, celebrat per la mateixa institució, el govern britànic, que el va condemnar a la presó i, en definitiva, el va destruir fins a la mort. Wilde, el pària que va morir a París arruïnat i abandonat pel fet de ser homosexual, ara és usat com a símbol oficial de la diversitat britànica i de l’excel·lència del seu govern. Del govern que el va perseguir en vida, el va perdonar pòstumament, el 2017, i d’aleshores ençà se n’ha apropiat la memòria, la memòria d’un home que va morir, precisament, fugint d’ells. Dissortadament, quan et mors passa això: que els altres fan de tu allò que volen. I no tan sols això. Poden fer-te dir allò que no vas dir mai, defensar allò que no vas defensar mai, o fins i tot convertir-te en símbol d’allò que vas combatre. I no hi pots fer res. Ets mort. I els vius sempre tenen raó perquè són els únics que poden parlar, perquè se’t poden apropiar i et poden modelar segons les seues necessitats per fer-ne allò que els interesse a ells. Antoni Gaudí va anar a la presó la Diada del 1924 per haver-se negat a parlar en castellà amb la policia. Va mantenir el català amb una fermesa exemplar davant els agents que l’increpaven. No va parlar mai la llengua dels espanyols. Era un home d’una coherència absoluta en aquest aspecte, d’una fermesa que avui ens hauria de fer de guia. I ara resulta que, cent anys després de la seua mort, l’Ajuntament de Reus i la Reial Federació Espanyola de Patinatge el fan parlar en castellà en un acte oficial destinat en teoria a commemorar-lo. I això no és, no pot ser, un error. No és cap descuit. És una decisió conscient, justificada amb aquell cinisme administratiu que ho fa tot encara més obscè: la resposta a la santa indignació que ha despertat aquesta barbaritat ha estat dir que era necessari fer-ho així pels participants “de fora de Catalunya”, per la “difusió nacional i internacional”. El fet és que a Reus han creat una versió de Gaudí feta amb intel·ligència artificial que raona en la llengua que ell es va negar a usar fins i tot davant l’autoritat armada. I li han fet dir coses en castellà per la televisió pública catalana. L’operació és tan descarada que mereix tota la indignació feta pública aquestes darreres hores. I més. Però, de tot plegat, el fet més trist no és tant el falsejament històric –que ja n’estem ben farts, de falsejament– com la facilitat amb què s’ha fet; com la naturalitat i la barra que posen a l’hora de fer-lo. Perquè hi ha hagut un consens implícit entre tots els responsables d’aquesta profanació. El PSC, ERC, la Diputació de Tarragona, TV3, la federació espanyola de patinatge: tothom ha estat d’acord que Gaudí havia de parlar castellà perquè calia “obrir-se” a un públic més ampli. Ningú no va dir que no. Ningú no va pensar que potser –només potser– fer parlar en castellà un home que va anar a la presó perquè no ho va voler fer era un abús intolerable. Simplement ningú no va alçar la veu abans que ho fessen els espectadors i quan tot el peix ja era venut. Hi ha una cosa que els poders han après molt bé: que la victòria definitiva sobre un enemic no és solament matar-lo, sinó convertir-lo, utilitzant-lo, en un dels teus. Especialment quan ja és mort, perquè aleshores no pot protestar. A un mort li pots ficar al cap –si tens prou barra i manca d’escrúpols– les idees que et convinguen, fer-lo parlar en la llengua que t’interesse i presentar-lo com a exemple de tot allò que tu representes, encara que en vida fos el teu pitjor enemic. Els morts són dòcils, manejables, útils. Són la millor propaganda imaginable, perquè ja no poden desmentir-te, perquè ja no poden acusar-te, perquè ja no poden defensar-se.   Gaudí ha tingut molt mala sort. Perquè ha caigut en mans d’una generació de polítics i de gestors culturals que no entenen res d’allò que ell va representar, i que si ho entenen encara és pitjor, perquè demostren que no els importa gens. Per a ells, Gaudí no és sinó una marca, un reclam turístic, una excusa per a fer espectacles amb patins i llums de colors. Res més. I si cal fer-lo parlar en castellà perquè això serveix millor als seus propòsits, doncs es fa i ja està. Sense complexos. Però també –ep!– amb aquella tranquil·litat de qui sap que ningú no pagarà cap preu per això –car no us semblarà estrany si us assegure que ningú no dimitirà ni enviaran ningú a casa després d’aquest desficaci. Què és el mínim que hauria de passar.  Imatges de l'entrada de La Pedrera a Barcelona