29 d’abril del 2023

Què vol dir terrorisme? De la històrica connotació positiva a l’abús per a acorralar la dissidència - un exemple excel.lent de manipulació.

 



La manipulació ideològica de la paraula “terrorista” l’ha convertida en un terme objectivament inservible i que hauríem de repudiar
 
Vilaweb - V.Partal - 27.04.2023

La utilització descaradament ideològica de la paraula “terrorisme” l’ha convertida en inservible a l’hora de fer una anàlisi de la realitat. Brian Jenkins, un dels analistes més seriosos del fenomen, ja va deixar ben clar fa anys que “dir que algú és terrorista depèn sobretot del nostre punt de vista polític” –si són dels nostres no seran mai terroristes. Per aquesta raó l’ús d’aquest mot avui dia implica un judici moral. Cosa que és important d’entendre perquè vol dir que si algú t’arrossega a fer creure que aquest o aquell és un terrorista, indirectament haurà aconseguit que interioritzes el seu punt de vista moral. Per això, d’ençà que el mot s’ha convertit en una arma propagandística contra qualsevol mena de dissidència, ha crescut la impossibilitat de prendre’s seriosament l’ús que se’n fa, per subjectiu. D’ací ve que molts mitjans anglosaxons, com ara Associated Press, eviten la paraula “terrorista” o “terrorisme”, en les notícies, pràctica que VilaWeb també segueix.

 

Per a entendre fins a quin punt l’expressió “terrorisme” ha estat manipulada, n’hi ha prou de repassar-ne els usos històrics. Tothom sap que la paraula va ser inventada per a definir el Regnat del Terror instaurat per la Revolució Francesa com a instrument de govern revolucionari. I això va fer que el terrorisme tingués connotacions molt positives, progressistes, en el curs de segles. Tant que algunes de les proclamacions de Robespierre resulten ben xocants en veient la connotació que han fet adquirir a la paraula avui: “El terror només és la justícia, ràpida, severa i inflexible; per tant, l’emanació de la virtut.” Per exemple.

 

 Aquesta accepció positiva del terme va ser viva fins a la Primera Guerra Mundial. Naródnaia Vólia, el petit grup de constitucionalistes russos que van oposar-se al tsarisme, es definien obertament com a terroristes i reclamaven l’acció violenta com una manera de fer “propaganda per la via dels fets”. El primer de març de 1881 van aconseguir d’assassinar el tsar Alexandre II i aquell atemptat va desfermar una onada d’admiradors per tot Europa que feien servir amb orgull la paraula “terrorista”. Alguns grups anarquistes van crear fins i tot una internacional que va ser responsable d’un nombre impressionant d’atemptats contra dirigents polítics de tot el món, i hom va teoritzar el tiranicidi com una manera plenament legítima de fer avançar la societat.
 
 
 Fins a la Primera Guerra Mundial el significat de la paraula no va començar a canviar. Tant en l’imperi otomà com en el dels Habsburg van ser grups nacionalistes els qui van adoptar les teories del terror –armenis, macedonis, serbis, bosnians com els de Mlada Bosna– i l’assassinat a Sarajevo de l’arxiduc va desencadenar la guerra. En aquella època el terrorisme encara era considerat més aviat una tècnica, però –com una manera de combatre els processos d’alliberament nacional– els nacionalismes opressors van començar a fer servir “terrorisme” negativament, per primera vegada.
 

Aquesta actitud es reforçà molt a la dècada dels anys trenta, quan “terrorisme” es va començar a fer servir per a descriure les pràctiques de repressió en massa i assassinats col·lectius de l’Alemanya nazi o la Unió Soviètica de Stalin. Mussolini encara va fer aquella famosa definició en què digué que el terrorisme era una qüestió d’higiene. Entre unes coses i altres, acabada la guerra, la paraula que pocs anys abans encara tenia una connotació progressista va començar a adquirir un tint negatiu.

 

Aleshores va arribar el procés de descolonització de l’Àfrica i Àsia, gairebé a tot arreu amb enfrontaments armats, i això va consolidar el tomb negatiu en l’accepció del terme. Curiosament, va passar en bona part per la por dels terroristes de ser etiquetats de terroristes. Per això es van començar a preferir expressions com ara “combatents per la llibertat” o “guerrillers” i es va posar molt l’èmfasi a negar una etiqueta que fins aleshores havia estat acceptada, fins i tot amb orgull.

 

El tombant fou quan Iàsser Arafat va parlar per primera vegada davant l’ONU el novembre del 1974 i va dir, enmig d’enormes aplaudiments dels delegats dels estats del tercer món: “La diferència entre un revolucionari i un terrorista només rau en la raó de la seua lluita. Qui es pose dempeus per una causa justa i lluite per la llibertat de la seua terra no podrà ser mai denunciat de terrorista.” La paraula havia canviat de significat. Però, curiosament, el darrer grup que sé que s’autoqualificava de terrorista és Lohamei Herut Yisrael, als anys quaranta, però –significativament– la traducció del seu nom és “Lluitadors per la llibertat d’Israel” i no pas “Terroristes per la llibertat d’Israel”.

 

Què va arribar després d’un tomb tan gran ja es podia esperar. “Terrorisme” ha esdevingut avui un vocable que fa servir qualsevol poder per a etiquetar negativament i acorralar qualsevol resistència –a més, amb el pas dels anys i cada vegada més, amb independència dels fets, cosa que és molt important.

 
The Terror Network, un llibre al·lucinant de Claire Sterling publicat l’any 1981, va servir per a posar en relleu aquesta nova era, la utilitat i l’ús del terme. Sterling es va inventar que tots els fenòmens terroristes i revolucionaris del món en realitat eren coordinats a l’ombra pel Kremlin i responien a un pla global i cohesionat. I això va fer que es començàs a fer servir “terrorisme” no solament en referència a la comissió d’atemptats. Per primera vegada algú podia ser “terrorista” de pensament i prou. I alhora es va embrutar l’etiqueta començant a penjar-la a tota mena de delinqüents per amagar una cosa que fins aleshores era clara, que el terrorisme és una acció política. D’aquesta manera i per aquesta raó, van començar a aparèixer en els mitjans mots com ara narcoterrorisme, per exemple. I tot plegat es va convertir en una lluita pel relat.
 
 
Finalment, a començament d’aquest segle els grans atemptats d’al-Qaida i més grups gihadistes als quals es va associar l’expressió “terrorista” han suscitat un estat d’opinió generalitzat que creu que el terrorisme ha de ser aixafat i és el principal enemic de la humanitat. No fou perquè sí que els Estats Units batejaren propagandísticament la segona invasió de l’Irac amb la denominació “Guerra contra el Terror”.
 
 
Amb tot plegat, aquests darrers anys han anat creixent dos fenòmens. L’un és la frivolitat amb què cada vegada la qualificació de terrorista es llança contra més gent. Als Estats Units els antifeixistes o els assaltants del Capitoli, cadascun en un espectre diferent de la vida política, han estat qualificats de terroristes. L’expressió “ecoterroristes” es fa servir cada dia més per atacar militants ecologistes. I la fiscalia espanyola qualifica el moviment independentista català de terrorista i queda tan tranquil·la. Aquesta seria, en tot cas, una tendència positiva en el sentit que tanta exageració acabaria fent obrir els ulls a la gent.
 

Però el problema és que aquesta tendència va acompanyada d’un ús cada vegada més freqüent i gratuït del terme “terrorista” per la policia i els tribunals. Fins al punt que tant hi fa si els fets encaixen o no en allò que havia estat la definició històrica del mot ni en l’ús de la violència. I al nostre país hem vist persones acusades de terrorisme pel fet de tenir un xiulet a casa; o ahir vam poder veure que uns ciutadans, els encausats de l’operació Judes, eren acusats de terrorisme, tot i que resulta que es mouen pel carrer en llibertat –i la contradicció, doncs, és ben òbvia: si són tan perillosos com caram és que són al carrer?

 

La cosa és greu. Aprofitant-se del relat creat aquestes darreres dècades, ara es va combinant una definició enormement ampla i vaga d’allò que seria terrorisme, on gairebé cap qualsevol activitat, amb un llindar enormement baix per a designar qualsevol persona de terrorista –ja no cal posar bombes ni dur pistoles ni formar part de cap grup armat perquè t’acusen de terrorista; els fets han deixat d’importar. I contra això hi ha tan sols el recurs de repudiar l’ús de la paraula, com fem en aquest diari, i de malfiar-se, per sistema, de qualsevol intent del poder polític, policial i judicial de qualificar algú de terrorista.

 

PS1. Evidentment, tot això que explique ve a tomb del fet que ahir es va saber que els detinguts del 23-S aniran a judici acusats de terrorisme. El meu suport i solidaritat amb tots: David Budria, Clara Borrero, Xavier Buigas, Alexis Codina, Edu Garzón, Ferran Jolis, Jordi Ros, Germinal Tomàs, Esther Canet, Sònia Pascual, Queralt Casoliva i Rafael Delgado.

PS2. Ahir era dijous, de manera que va tornar La tertúlia proscrita, en què Josep Costa i Albano-Dante Fachin van parlar a bastament d’aquesta qüestió i de més fets d’actualitat. La podeu veure ací.

 
 
__