"Via ampla, ment estreta" llibre del diputat de CIU Pere Macies

Avui he presentat a Madrid el llibre “Via ampla, ment estreta” del meu company d’escó, Pere Macias. El llibre forma part de la seva tesi doctoral com a enginyer de camins, canals i ponts. Tal com he explicat, el llibre és “una síntesi perfecta de cent cinquanta anys de política ferroviària a Espanya”. De fet, 150 anys d’una historia desencertada al llarg de la qual sempre han primat els interessos polítics per sobre dels pràctics i econòmics.

A més, hi ha dos factors principals que sintetitzen aquesta història. D’una banda, l’amplada de la via ferroviària diferent de l’europea, llevat de Portugal i de Rússia. De l’altra, la radialitat de la xarxa. Tot ha passat per Madrid, pel KM. 0. Si se segueixen les actes dels debats de la tramitació de la llei general de ferrocarrils, hi ha una expressió que ho diu tot. Es diu: “Madrid no és productor, però es troba en possessió de la capitalitat”.

Pel que fa a l’ample europeu, es va arribar a acusar els seus defensors de “malos españoles e ilusos”. L’ample europeu es va decidir amb criteris tan científics com treure una mitjana dels amples europeus a mitjans del S.XIX dels països que van enviar informació a una comissió de tècnics que havien de fer un dictamen.

La mitjana era pràcticament de “seis pies” de Castella, i així es va decidir. Tot i això, a Madrid sempre hi va haver defensors de l’ample europeu al llarg del XIX. Al S.XX, també. El Rei Alfons XIII va ser-ne un fins a l’extrem de proposar el Sant Sebastià-Biarritz amb aquest ample. Era cap allà el 1928-29, però l’ample europeu i Alfons XIII van acabar fora de joc. Durant el franquisme, a les seves acaballes, amb López Rodó i Fabian Estapé al capdavant del “3er Plan de Desarrollo económico y social”, es va proposar novament l’ample europeu amb un trajecte Madrid-Barcelona que havia de durar 2h 38′.

Es va parlar també del trajecte Figueres, Barcelona, Tarragona, València…, és a dir el Corredor Mediterrani. No va ser fins que va arribar Barrionuevo al Ministeri que, després de parlar llargament amb el president Pujol, es va decidir l’ample europeu. Això si, Madrid- Sevilla.

Amb aquesta referència ens introduïm en la radialitat. Tot ha de passar i començar per Madrid. Era igual que es perdessin diners, l’important era la capitalitat. Així, mentre per motius econòmics es demanava un sistema similar al britànic, aquí es feien el Madrid-Bayona, el Madrid-Cartagena, el Madrid-Lisboa, el Madrid-Cadiz, el Madrid-Barcelona, contrastant amb les línies sol·licitades per motius econòmics com el Mataró-Barcelona, el Gijón-Langreo, el Santander-Alar, el Reus-Tarragona o el mateix Barcelona-Saragossa.

Per aquest motiu, avui sorprèn encara que el govern central continuï defensant corredors ferroviaris per raons polítiques i no econòmiques davant la Unió Europea i contra tota la resta dels seus integrants. Sant tornem-hi: continuem amb el mateix plantejament de fa cent cinquanta anys, repetit ara. Sembla que encara que fos només per aprendre dels errors i del preu car que ens ha costat, ja haurien de canviar de posició.
http://www.duranilleida.cat/