25 de març de 2013

Culla: “Espanya no negocia, sempre ha perdut les colònies en una guerra”


Joan B. Culla

 Joan B. Culla.  (foto de vilaweb)

Culla: “Espanya no negocia, sempre ha perdut les colònies en una guerra”


"L’escandalosa ofensiva de l’Estat contra el sobiranisme està evitant que es desmobilitzi”


Política    25/03/2013    Mireia Giné   El Singular Digital
Joan B. Culla és professor d’Història Contemporània de la UAB, i tertulià de TV3 i Catalunya Ràdio. Acaba de publicar “Esquerra Republicana de Catalunya 1931-2012” (La Campana), un llibre sobre la història del partit republicà. 
 
Després de quatre mesos d'ofensiva de l'Estat, el Parlament ha ampliat el suport al procés sobiranista. És una contradicció?

Això és per l’efecte acció i reacció. En la història i en la política mundial sabem que, a vegades, una pressió molt forta en un determinat sentit, provoca una resposta en sentit contrari i, per tant, no és impossible que estiguem davant d’això. 


A l’Estat, l’atac a Catalunya se li està girant en contra?
En situacions com l’actual, el principal perill és que, després d’una gran manifestació, és produeixi una baixada de la marea, una desmobilització. Però justament ara la poca traça de l’Estat a l'hora d’actuar, el fet que resulti escandalosament evident que hi ha una ofensiva per part de l’estructura de l’Estat contra el sobiranisme, evita que es doni aquest reflux.


Això vol dir que s’està equivocant d'estratègia el govern espanyol, per als seus interessos?
Evidentment. La reacció intel·ligent per part de Madrid, hauria estat a la britànica. És a dir, hauria d’haver permès la consulta, i hauria d’haver pactat la pregunta i la data, com ha fet Cameron. Si ho hagués fet així, els sectors que estan a favor de la consulta, però que ja diuen des d’ara que demanaran el vot pel “no”, ja estarien fent campanya per aquesta opció. Però com que això no ha passat, aquesta gent encara fa campanya a favor del dret a decidir. 


La cultura política espanyola fa que reaccioni de forma tan diferent al Regne Unit?
Cada país té la cultura política que té. La cultura política britànica està molt fonamentada en el pacte: entre els reis i el Parlament, entre les diferents forces parlamentàries, en el procés de descolonització... En canvi, Espanya mai ha descolonitzat res com a conseqüència d’un pacte, mai. Totes les colònies que tenia Espanya, fa dos-cents anys, les ha perdudes com a conseqüència d’haver estat derrotada en una guerra. Sempre. Espanya no ha protagonitzat cap descolonització ben feta. La cultura política espanyola, en aquest sentit, és molt desgraciada i ha demostrat tenir molt poca capacitat negociadora.


La patronal Foment del Treball no va poder fer un acte contra el procés sobiranista al palau de Congressos per falta de suports. Això té precedents?
El que no té precedents és que la situació política catalana hagi arribat a uns plantejaments tan explícitament independentistes. I, per tant, també són noves les reaccions que aquests puguin provocar. Mai abans una majoria política parlamentària i social havia apostat obertament per ser un Estat d’Europa. Les reaccions de les patronals no tenen precedents perquè no s’hi havien trobat mai en la història. 


La reacció empresarial l’ha sorprès?
És normal que Foment i altres organitzacions mai hagin estat a favor de dinàmiques que augmentessin la tensió política entre Madrid i Barcelona. Ni ara amb el plantejament independentista, ni quan es reclamava l’Estatut d’autonomia. Aquests grups, per instint conservador, sempre prefereixen quedar com estem, que no pas fer un salt en el buit i anar cap allò desconegut. No em sorprèn.


I a més el PSC ha trencat la disciplina de vot respecte el PSOE a Madrid, precisament per la consulta...
Això també ens mostra que estem en un escenari nou, on passen coses que no havien passat abans. Això s’havia especulat moltes vegades i ara ja ha passat. I no en un tema tècnic, sinó en un tema de gran importància política. És evident que estem entrant en una etapa històrica i política nova respecte al que hem viscut des del final del franquisme, fins fa un parell d’anys.


Parlem d’ERC, els protagonistes del seu darrer llibre. El partit ja ha superat el seu històric esperit caïnita, que es menja els seus dirigents?
Superat en el sentit d'una curació definitiva no ho sé, perquè això ens remet al que passarà d’aquí cinc, sis o deu anys. En l’últim capítol de la seva història fins avui, ERC sí que ha estat capaç d'aprendre les lliçons del passat i entre el 2011 i el 2012 ha aconseguit fer un relleu important en el lideratge, en l’equip dirigent, sense trencadissa, sense apunyalar-se o sense donar lloc a una escissió. L’equip Puigcercós s’ha sabut retirar sense soroll i l’equip Junqueras ha sabut agafar el relleu sense provocar cap malestar ni cap conflicte. 


Això tampoc no era gaire habitual...
Ara en tenim una mostra recent en la designació de Joan Ridao com el seu representant al Consell de Garanties. El senyor Ridao, en vigília de les eleccions del 2011, es va presentar a unes primàries contra d’Alfred Bosch. Va perdre però la primera cosa que va fer és acceptar-ho. Es va retirar de l’escenari civilitzadament i això ha fet possible aquest nomenament. Aquest seria un exemple recent que, aquesta vegada, s’ha aconseguit fer les coses bé.


ERC és el partit català que ha patit més escissions?
ERC és el partit més vell dels que hi ha avui en dia. De fet, es porten nou mesos amb Unió Democràtica. Indiscutiblement, però, crec que sí, és el partit català que ha sofert, al llarg de vuitanta-dos anys, més escissions. En total unes deu, i quan parlo d’escissions vull dir sortides col·lectives de centenars de militants els quals, en molts casos, creen un altre partit. Convergència, per exemple, no ha patit cap escissió, només la marxa d’una figura important com Pere Esteve.


I els altres partits?
Unió Democràtica n’ha tingut una o dues, l’any 1978/1979. El PSC, escissions podríem dir que tampoc, pràcticament cap ni una. Per tant, la història d’aquests partits és molt diferent a la d’ERC.


Heribert Barrera va arribar a la conclusió a finals dels 70 que calia ressuscitar la marca ERC?
Esquerra, per a qualsevol observador atent a la política catalana, l'any 1975 era morta. Res no feia pensar que la vella marca històrica pogués ressuscitar. Quan va morir Franco, el comentari general era que ERC només representava una referència del passat. Aleshores diversos grups i persones des d’una o altra sigla en reivindicaven l'herència, però en parlaven en passat.


Per tant, no creien gaire en el seu futur...
El mateix Barrera, que havia sigut el cap visible del grup d’amics que en aquell moment formaven part d’ERC, no creia que valgués la pena revifar la marca Esquerra Republicana. La prova d’aquesta incredulitat és que el futur president del Parlament anys més tard s’apuntava al Reagrupament de Pallach, només amb la voluntat de ser una sensibilitat diferent dins d’aquell projecte.


D’això se’n diu no tenir gaire confiança.
Els dos que l’any 1974-1975 tímidament aguantaven una bandera d’ERC eren en Josep Andreu Abelló i Heribert Barrera. I cadascun d’ells considerava que el més intel·ligent que podien fer era incorporar-se a un projecte més ampli de caràcter socialista o socialdemòcrata. La seva convicció era que la marca ERC, amb el triangle, era passat i que no tenia futur. 


I què van fer?
Els de l’Abelló van persistir en aquesta línia i van acabar incorporant-se al PSC. En canvi, els del sector Barrera, en un moment determinat, van decidir ressuscitar el partit com una marca política independent i diferenciada.


I com van aconseguir ressuscitar del no res un partit?
L'única base d’aquesta resurrecció va ser la memòria històrica. Entre 1976 i 1977 hi va haver una autèntica eclosió de memòria sobre la Segona República. Es van editar pòsters, es van fer col·leccionables, es van publicar llibres... s’intentava reconnectar la nova etapa democràtica amb la República. Hi va haver un revival d’aquella època i, encara que ERC no l’estava promovent, se’n va beneficiar.

Això va ser suficient?
Si es parlava de la Segona República era impossible no parlar d’ERC. És impossible parlar de Macià i Companys sense anomenar Esquerra. D’alguna manera aquesta revalorització de la memòria del període republicà va fer que, de sobte, Esquerra recuperés una sèrie de valors positius, els quals que li van permetre mobilitzar un mínim de gent i passar el tall de les eleccions del 15 de juny de 1977. 


No van treure gaire bon resultat, no?
Van treure un diputat, però com a mínim hi eren. La diferència entre un i zero sembla petita però estaven a la graella de sortida i van arribar a la meta. De fet, si el 1977, Esquerra no hagués aconseguit aquell mínim de vots, s’hauria acabat potser per sempre. 

Cap comentari: