Imatge de vilaweb
Contundent article a la revista dels estudiants de la prestigiosa universitat de Harvard
La Harvard Political Review és la revista sobre política dels
estudiants de la prestigiosa universitat nord-americana de Harvard.
Fundada l'any 1969, entre els seus membres hi ha hagut polítics com Al
Gore, i la revista es llegeix als campus de les universitats d'elit dels
Estats Units. A través de la seva pàgina web, arriba arreu del món. En
el seu darrer número hi ha un contundent article titulat 'Catalonia in
contention' (Catalunya en disputa) escrit per Ali Hakim. Aquí es pot llegir sencer en anglès.
L'article se centra sobretot en els aspectes econòmics, però avisa
que no són els únics. N'hi ha d'altres, 'com la llarga història de la
regió com a entitat sobirana, la seva llengua pròpia, parlada juntament
amb el castellà per una gran majoria de la població, i la seva cultura
única que per exemple denuncia 'per 'inhumanes les conegudes 'corrides'
de toro de la cultura espanyola'.
La revista, diem, se centra en els aspectes econòmics de la relació
entre Catalunya i Espanya: 'Si Catalunya fos un país sobirà, amb els
seus 7,5 milions d'habitants, seria el 99è país del món en nombre
d'habitants. El Producte Interior Brut (PIB) de la regió -314 mil
milions de dòlars- seria la 34ena economia més gran del món, amb un PIB
superior al de Portugal, Hong-Kong i Egipte, per citar-ne uns quants. El
seu PIB per càpita, de 35.000 dòlars, és superior al de Corea del Sud,
Israel i Itàlia. Per tant és probable que una Catalunya independent se'n
sortiria millor que molts altres en l'escena internacional. Però aquest
fet, per si sol, no és suficient per a justificar directament la
independència. La qüestió rellevant és si la relació fiscal entre la
regió i la resta d'Espanya és més perjudicial que beneficiosa'.
I aquí l'article explica la relació fiscal entre Catalunya i Espanya
en un apartat titulat 'Una relació parasitària': 'El sistema actual',
diu l'article, 'sembla injust i irònicament castiga els catalans pel seu
èxit relatiu. És fàcil de veure perquè el 60% de la gent de la zona vol
marxar.
'El govern central inverteix sense tenir en compte l'economia
exportadora catalana, que en gran part es basa en la petita i mitjana
empresa. L'economia de la resta d'Espanya, exceptuant el sector agrari,
en general depèn de grans empreses amb forts llaços amb l'estat. Per
tant, homes de negocis de Barcelona diuen que la política d'inversions
espanyola té un rerefons polític i no econòmic. Un exemple conegut és el
rescat de 41.000 milions d'euros de Bankia, una entitat que es va crear
a través d'una fusió beneïda per l'estat (...) Desafortunadament els
catalans ja no poden confiar més que el govern espanyol inverteixi de
manera responsable en la seva regió, ja que el govern espanyol es mou
per uns interessos polítics i econòmics diferents dels seus'.
L'article també té un apartat dedicat a la qüestió europea que se
centra, sobretot, en els problemes que tindria no Catalunya, sinó
Espanya, en cas d'una negativa de l'estat a reconèixer la independència
de Catalunya. 'És precisament aquesta co dependència la que
impedeix a la nació ibèrica blocar l'entrada de Catalunya a la Unió
Europea. Llevat que una Espanya ja en crisi financera estigui disposada a
pagar més aranzels per als béns que passarien a través d'un membre de
fora de la UE, Espanya no tindria més remei que acceptar el nou país
dins de la Unió. A més, si Espanya es negués a reconèixer oficialment
Catalunya, aquesta ja no tindria cap responsabilitat d'assumir la seva
part del deute espanyol (com fan actualment altres nacions de la zona
euro). Sense el seu motor econòmic, Espanya no tindria gairebé cap
esperança de reduir els seus mil milions de dòlars de deute. En cas que
la separació es produís és crucial, i per interès propi, que Espanya
pogués transferir algunes de les seves obligacions financeres envers
Catalunya -reconeixent així el nou estat'.
'D'altra banda', continua l'article, 'moltes altres potències de la UE tenen interès en una entrada ràpida de Catalunya a la Unió. Més de la meitat de la inversió d'Alemanya a Espanya, per exemple, és a Catalunya. Segurament Berlín voldria evitar les despeses de canvi de moneda en la seves transferències de capital cap a Barcelona (...) No obstant això, la possible pertinença de Catalunya a la Unió Europea no està garantida ni de bon tros. L' aplicació a la Unió Europea requereix l'adhesió a un complex conjunt de normes polítiques i econòmiques, així com l'aprovació unànime dels estats membres'.
'D'altra banda', continua l'article, 'moltes altres potències de la UE tenen interès en una entrada ràpida de Catalunya a la Unió. Més de la meitat de la inversió d'Alemanya a Espanya, per exemple, és a Catalunya. Segurament Berlín voldria evitar les despeses de canvi de moneda en la seves transferències de capital cap a Barcelona (...) No obstant això, la possible pertinença de Catalunya a la Unió Europea no està garantida ni de bon tros. L' aplicació a la Unió Europea requereix l'adhesió a un complex conjunt de normes polítiques i econòmiques, així com l'aprovació unànime dels estats membres'.
El darrer paràgraf de l'article és, potser, el més contundent: 'La
multitud de catalans no van ocupar els carrers de Barcelona l'11 de
setembre passat per a fer teatre. És cada vegada més clar que el
moviment independentista que s´ha anat consolidant durant molt de temps
al nord-est espanyol està arribant al seu punt d'ebullició. En els
darrers mesos, els líders de la regió han demostrat concentració,
determinació, i raons de pes. Un dels pilars bàsics de la democràcia
liberal és el dret de la ciutadania a abandonar un govern que no pot
servir els seus interessos i construir-ne un altre de més eficaç. Pocs
exemples contemporanis trobarem d'aquesta situació que la desigual
relació econòmica entre Catalunya amb el govern central espanyol. Tant
si es volen quedar com si volen marxar, els catalans com a mínim haurien
de tenir el poder de decidir el seu propi destí'.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada