"1934-2026: els irresponsables", Editorial per Vicent Partal . El perill de pensar que es pot tolerar l'extrema dreta per què ja l'aturaràs en el futur: això és el que passà amb el nazisme.

 

El problema no és que hi haja extremistes –perquè d’extremistes sempre n’hi ha hagut. És pitjor i més perillós –diu Chapoutot– aquesta gent normal i corrent, que no es considera de dretes ni de cap manera extremista, i que tanmateix ha anat incorporant, d'un en un, els postulats de l'extrema dreta al seu pensament        Vilaweb - 01.03.2026

Una de les coses per les quals m’estime tant els llibres és perquè, de vegades, t’il·luminen quan més falta et fan. M’ha tornat a passar aquests dies tan terribles que vivim amb un assaig extraordinari publicat a final de l’any passat per l’historiador francès i gran especialista en el nazisme Johann Chapoutot, que es titula Les irresponsables. En el decurs dels anys, Chapoutot ens ha demostrat que poca gent coneix tan bé l’època nacionalsocialista alemanya com ell. En uns quants llibres ha fet la dissecció de l’entramat legal i polític que va fer possible el nazisme, però també de la influència social dels més recòndits aspectes culturals del règim. És autor d’una de les millors biografies sobre Hitler que conec i algunes de les seues obres són imprescindibles per a situar històricament, sobretot, l’ascensió del nazisme al poder –Weimar. Les irresponsables és coherent amb una trajectòria intel·lectual de dècades, però –alhora– és un llibre diferent. Cosa que ell no amaga, sinó que remarca. Perquè no és el llibre d’un historiador que analitza el passat, sinó el llibre d’un home que veu amb horror la repetició d’un període de la història que coneix a la perfecció i que sap que perillós que és. Chapoutot hi traça un paral·lelisme inquietant entre la tràgica fi de la república de Weimar i això que vivim avui, tot denunciant d’una manera tan vibrant com colpidora els irresponsables, aquells que, “convençuts de la seua legitimitat supraelectoral” o “infatuats per la vanitat del seu geni, del seu origen o de la seua xarxa d’influències”, van creure que aliar-se amb el nazisme i assumir-ne els postulats podia ser una manera de defensar els seus interessos concrets. Sense adonar-se de la monstruositat a què obrien el camí del poder, a còpia de racionalitzar i convertir en presentables el discurs i la ideologia, la cultura i la manera de ser de l’extrema dreta. Chapoutot els anomena “irresponsables”, i amb raó: ells no eren directament els monstres, eren els raonables, els pragmàtics, els qui “sabien què feien” i pensaven que podrien controlar la bèstia, que podrien usar-la i desfer-se’n quan ja no els fos útil. La dreta conservadora respectable, els empresaris prudents, els juristes brillants, els eclesiàstics influents, l’esquerra poruga que temia perdre vots a les eleccions, els periodistes i escriptors que creien ser més interessants si es posaven al límit i jugaven a ser l’enfant terrible… Tots aquells, en definitiva, que, un pas rere un altre, van anar normalitzant socialment allò que havia d’haver restat eternament innominable. Gent que no va creure mai, estrictament, en el nazisme, però que va pensar que potser allò no era sinó un mal menor en vista dels enormes canvis socials que vivien i que no entenien, que tal vegada era un instrument útil per a “salvar” la nació en un moment de desconcert, una força que quan calgués ja es podria domesticar de dins estant. Tots sabem perfectament com va acabar tanta prepotència, tanta ignorància, tanta ceguesa intel·lectual… I quin preu tan car va acabar-ne pagant la humanitat sencera. Allò que fa tan pertorbador aquest llibre –i tan interessant alhora– és que Chapoutot no l’ha escrit per parlar-nos del passat. L’ha escrit perquè, amb el bagatge i el cúmul de coneixement que té, reconeix en el nostre present els mateixos gests, la mateixa lògica, el mateix mecanisme de racionalització i legitimació intel·lectual que el 1934 va fer possible allò que era impensable. I tot això ho defineix de manera magistral quan explica que el problema no és que hi haja extremistes –perquè d’extremistes sempre n’hi ha hagut. És pitjor i més perillós –diu– l’extensió del fenomen que ell denuncia amb coratge i que nosaltres veiem cada dia: aquesta gent normal i corrent que no es considera de dretes ni de cap manera extremista, i que tanmateix ha anat incorporant, d’un en un, els postulats de l’extrema dreta al seu pensament. Aquella gent que avui parla de la immigració com tan sols en parlava l’extrema dreta fa deu anys i que ni s’adona ni és capaç de recordar com hauria reaccionat ell mateix al discurs que ara fa seu si l’hagués sentit d’altri anys enrere. Aquella gent que avui diu que troba comprensibles algunes reaccions, que creu que cal una mena de debat que diu que s’ha amagat, un debat que fa cinc anys hauria condemnat i hi hauria negat legitimitat sense vacil·lar ni un segon. La gent que avui riu les gràcies i les frases enginyoses que abans li haurien semblat intolerables, fora de lloc, maleducades o àdhuc grolleres. Que presenta públicament tesis demagògiques i instrumentalitzades que fa pocs anys li hauria fet vergonya fins i tot de pensar-les. Els irresponsables, en definitiva, no són els nazis d’avui sinó tots aquells –a la dreta o a l’esquerra– que contribueixen a fer que allò que era indiscutiblement impresentable fa pocs mesos o pocs anys es vaja tornant ara presentable. Que allò que era inacceptable i intolerable fa pocs mesos o anys ara es torne debatible. En definitiva, que l’odi que hauria de restar als marges de la societat democràtica i lluny de la centralitat ciutadana s’instal·le al centre i aparega als ulls d’una part de la població com una opció raonable i digna de ser tinguda en compte. Chapoutot ens adverteix que la història no es repeteix idènticament, però insisteix que els mecanismes sí que es repeteixen. I conclou que quan –en la distància tranquil·la del sofà– ens demanem com va poder ser que gent perfectament normal deixàs oberta la porta al nazisme, fins i tot esquivant voluntàriament de qüestionar-se què caram era aquell fum que eixia dels camps de concentració a la vora de sa casa, la resposta –incòmoda, dura, molesta, irritant– és que ho van fer exactament com ho fem nosaltres ara. Perquè ells també estaven convençuts que exageraven els qui els alertaven i plantaven cara al creixement de la violència verbal i el racisme, al menysteniment de la complexitat i la raó, al capgirament del llenguatge i l’extensió social de la desconfiança en tothom i la mentalitat conspirativa. Ells també estaven segurs que sabien on eren els límits de la humanitat i que serien capaços de frenar-se a temps. Ells també tenien la consciència tranquil·la perquè, personalment, no eren militants o perquè es repetien constantment que no eren d’extrema dreta –com si dir-ho repetidament els salvàs de ser-ho o, pitjor encara, els alliberàs de la complicitat i la responsabilitat de portar el país a l’hecatombe. Ells també van acceptar aquesta pèrdua total de la dignitat humana que implica malmetre els frens de la nostra consciència, de la nostra moralitat més bàsica, del nostre sentit de la transcendència, per lliurar-nos, resignats i doblegats, a l’ànima més deforme que pot tenir i mostrar l’ésser humà. Hi ha llibres, de vegades, que arriben per dir-te allò que no vols sentir però que cal escoltar. I aquest n’és un.   POST SOBRE EL NAZISME PUBLICATS A LA CUCA DE LLUM: >>> Llibres d'història i assaig del s. XX, en particular del facisme a Alemania entre les dues guerres mundials i la seva manipulació de l'opinió pública >>>  Martin Niemöller: Em van venir a buscar… >>> 9.nov.1938, Alemania recuerda el horror de " la Noche de los Cristales Rotos" 75 años después. >>> Llibres que hem llegit: control de l'opinió pública en el nazisme. Amb breu cronologia dels fets entre la fi de la Primera Guerra Mundial i l'inici de la Segona, a Alemania. >>>  Cómo no contribuir a la pasividad que permite a los problemas expandirse. Dr. Emanuel Tanay superviviente del Holacausto.  _