Nosaltres no som la nació dels qui Espanya
diu que tenim veïnatge català perquè vivim en la seua comunitat
autònoma. Nosaltres som la nació dels qui parlem català. La nació del
català |
|
Vilaweb - Editorial - Vicent Partal - 26.04.2026 Escric amb la mirada posada en la fotografia que encapçala aquest article. Milers i milers de joves valencians –no sabria dir quants, però moltíssims– aclamen la flama del Correllengua Agermanat durant el concert de la Gossa Sorda que tancava els actes del Vint-i-cinc d’Abril. Les imatges que ens deixa el Correllengua –com aquesta– són espectaculars. Les entrades a Barcelona i València, el pas per les ciutats i poblacions, la companyia de tota mena de grups locals, associacions i colles que s’han sabut agrupar i treballar junts, i l’enorme quantitat de gent jove que saltant totes les fronteres autonòmiques i estatals ens retorna l’entusiasme pel país i pel futur. Amb la flama i les estelades i les senyeres. Amb les muixerangues i els castells. Amb els clubs de futbol i de rugbi i els de pilota i bàsquet. Amb les escoles i les associacions de defensa del territori. Amb l’independentisme revifat que apareix sota la mirada sorpresa dels qui havien interioritzat tant la derrota que ja no es veien capaços ni de creure-hi. Però no és solament el Correllengua. Per Sant Jordi, el llibre de no-ficció en català més venut ha estat el Manual de defensa del català, d’Òscar Andreu. Un llibre magnífic, directe i sense disfresses, en què la paraula “defensa” no és innòcua. Perquè implica que hi ha un atac. I implica que la cosa atacada val la pena que siga defensada. Tota aquesta revifada que vivim intensament aquests dies –també amb el Sant Jordi per la Llengua i les respostes directes i ben fonamentades a totes les brofegades espanyolistes–, la visc com un contrast molt encoratjador amb un passat que no s’hauria de repetir. Parle, concretament, d’aquells anys en què el moviment independentista –o els seus dirigents– va decidir, sense atrevir-se a enunciar-ho en públic, però deixant-ho clar en la pràctica, que la llengua era un problema. No ho deien amb aquesta cruesa, naturalment. Ho deien d’una altra manera. Deien que la república catalana seria “integradora”. Afirmaven, sense haver-ho consultat amb ningú, que tindria dos idiomes oficials i un seria el castellà. Que calia no “excloure” ningú. Van insistir-hi tant, que va arribar a semblar una cosa raonable, formulada amb la millor bona voluntat del món. Però el resultat pràctic consistí a fer que el català fos relegat a la condició de particularitat folclòrica, d’element identitari tolerat però no central. Vaig sentir dir –i no una vegada ni dues–, de boca de dirigents independentistes, que el castellà “també” era una llengua catalana i la cosa va arribar a l’extrem durant el judici del Tribunal Suprem, quan els presoners van declarar en castellà, sense oposar-hi ni la mínima resistència. Tots. Aquella actuació va fer un mal immens al prestigi social del català i va donar ales a tots els qui el volen atacar: ens vam presentar en societat com uns covards que, enfront del poder i la violència, ens doblegàvem. Això no ho dic, avui, per retreure-ho. Ho dic perquè crec que aquell gest –o aquella absència de gest– va ser el símptoma clar que una idea havia calat massa fort dins l’independentisme: la idea que la llengua, en realitat, era secundària, que la forma era secundària, que allò que comptava era el contingut polític i no calia expressar-lo en català. Va ser un error gravíssim. Monumental. Que, sentint-me molt sol, vaig criticar ja aquells anys –per exemple en aquest editorial del 2014. I per això ara estic tan content de veure que el país es desperta sense tornar-se a equivocar i l’alegria amb què ho fa. Pompeu Fabra es va morir a Prada de Conflent, exiliat, el 1948. Havia dedicat tota la vida a una sola cosa: a posar ordre a la llengua, a codificar-la, a fer-la apta per a tots els usos moderns. Sense ell –clarament– no seríem on som avui. Era un home discret, metòdic, sense gens de temperament de tribú ni de màrtir. Per això, quan els joves del Correllengua Agermanat van decidir que la flama que travessarà tot el país tan sols es podia encendre davant la seua tomba, aquell gest va ser un reconeixement que Fabra hauria entès perfectament: els del Correllengua ens deien a partir del primer minut que la llengua és l’únic fonament que no s’enfonsa i que, per això, per a guanyar la llibertat, cal començar per la llengua. Tota la resta es pot enfonsar. Els partits s’enfonsen un dia o un altre. Els programes polítics s’enfonsen. Els discursos s’enfonsen. Les coalicions s’enfonsen. Els dirigents s’enfonsen –de vegades lentament i de vegades amb una rapidesa que agafa tothom de sorpresa. La democràcia i tot es pot enfonsar. Però la llengua aguanta, ens aguanta com a nació, ens ha aguantat sempre com a nació. Nosaltres no som la nació dels qui Espanya diu que tenim veïnatge català perquè vivim en la seua comunitat autònoma. Nosaltres som la nació dels qui parlem català. La nació del català. La flama del Correllengua ha passat aquests dies per Barcelona i per València, amb un èxit espatarrant, i ara va cap a Elx, d’on salparà a Formentera, Eivissa, Mallorca, Menorca i Sardenya. Arribarà a l’Alguer el 5 de maig després de 1.500 quilòmetres, 17 etapes i més de 80 municipis. I haurà aconseguit que, per primera vegada, tots els territoris de parla catalana ens hàgim unit en un recorregut comú. I cal valorar que aquesta magnífica epopeia l’han organitzada els joves. Joves que el 2017 eren xiquets, però que ara que han crescut han decidit que la independència es comença a fer defensant la llengua. El contrast de la seua actitud, la seua decisió i la seua rotunditat amb l’enèsim desengany de la generació anterior –Ester Capella (ERC) va defensar a Ràdio 4 que el català no fos un requisit per a renovar al cap d’un any el permís de residència dels immigrants– té molt de valor i diu molt a favor d’ells. No repetirem l’error. No ens tornarà a passar. |
12,30€
AUTOR: Andreu, Oscar
ISBN: 9788498096286
EDICIÓ: 1a
ENQUADERNACIÓ: Dura
FORMAT: 23 cm x 15 cm
PÀGINES: 80
IDIOMA: Català
