Sabies que un empordanès del segle XIV va narrar —i sovint protagonitzar— una de les odissees militars més bèsties de la Mediterrània?
Es deia Ramon Muntaner (Peralada, 1265 – Eivissa, 1336): burgès armat, administrador, diplomàtic ocasional i, sobretot, cronista que va convertir la seva vida en literatura d’acció amb fonament històric.
🧭 Orígens i primeres armes
Nascut a Peralada, Muntaner creix en una frontera calenta entre Catalunya i França. L’any 1285 veu com la vila és cremada durant la croada francesa contra el seu país, experiència que marca el seu tarannà combatiu. De jove participa en campanyes navals i a la conquesta de Menorca (1287) sota Alfons III. Aquest bateig de foc i mar el posa a l’òrbita de la gran empresa mediterrània del seu temps.
Es deia Ramon Muntaner (Peralada, 1265 – Eivissa, 1336): burgès armat, administrador, diplomàtic ocasional i, sobretot, cronista que va convertir la seva vida en literatura d’acció amb fonament històric.
🧭 Orígens i primeres armes
Nascut a Peralada, Muntaner creix en una frontera calenta entre Catalunya i França. L’any 1285 veu com la vila és cremada durant la croada francesa contra el seu país, experiència que marca el seu tarannà combatiu. De jove participa en campanyes navals i a la conquesta de Menorca (1287) sota Alfons III. Aquest bateig de foc i mar el posa a l’òrbita de la gran empresa mediterrània del seu temps.
⚓ Cap a Sicília: l’escola de guerra
La Guerra de les Vespres Sicilianes obre el teatre d’operacions on Muntaner s’endurirà i farà contactes. El nom clau és Roger de Flor, antic templer i cap de mercenaris que arreplega almogàvers —infanteria catalana tan ràpida com ferotge— per oferir-los al millor postor. Quan Bizanci demana auxili contra els turcs, la Companyia Catalana d’Orient salpa. Muntaner s’hi integra no sols com a combatent: és canceller i gestor de tresor, un cervell que compta sous, racions i cavalls, i que sap que les guerres es guanyen també amb llibres de comptes, contractes i logística.
🛡️ Gallípoli: pocs homes, mar de ferro
Any 1305. A Adrianòpolis assassinen traïdorament Roger de Flor; l’exèrcit bizantí i els seus aliats creuen que la Companyia s’ensorrarà. Error. Els almogàvers es repleguen a Gallípoli, frontissa dels Dardanels, amb pocs milers d’homes extenuats, sense cavalleria suficient ni proveïments abundants. Davant, un exèrcit imperial i una constel·lació d’enemics que confien en l’asfíxia.
Allò que ve és èpica en cru. Muntaner descriu setges encadenats, assalts nocturns i contracolps fulminants. Les portes es reforcen amb pals, cadenes i foc grec capturat; els almogàvers, lleugers i letals, surten en ràtzies que tallen ponts, cremen enginys i desorganitzen campaments. La mar és l’aliada: llaüts i galeres arriben amb farina i aigua quan tot sembla perdut; de vegades, la guarnició es divideix en petits grups d’emboscada que desfan columnes senceres en passos estrets per tornar a fondre’s dins les muralles. Gallípoli aguanta. El missatge al món és brutal: amb disciplina, mobilitat i intel·ligència, una força petita pot aguantar el cop d’un imperi.
L’ona expansiva d’aquesta resistència és la venjança catalana: marxes arriscades per Tràcia, victòria d’Apros (1305) i devastació dels que havien traït. Muntaner hi és testimoni i propagandista, sí, però el nervi militar que retrata és versemblant: logística precisa, iniciativa tàctica, ús del terreny i un comandament que entén que la por mata abans que les llances.
La Guerra de les Vespres Sicilianes obre el teatre d’operacions on Muntaner s’endurirà i farà contactes. El nom clau és Roger de Flor, antic templer i cap de mercenaris que arreplega almogàvers —infanteria catalana tan ràpida com ferotge— per oferir-los al millor postor. Quan Bizanci demana auxili contra els turcs, la Companyia Catalana d’Orient salpa. Muntaner s’hi integra no sols com a combatent: és canceller i gestor de tresor, un cervell que compta sous, racions i cavalls, i que sap que les guerres es guanyen també amb llibres de comptes, contractes i logística.
🛡️ Gallípoli: pocs homes, mar de ferro
Any 1305. A Adrianòpolis assassinen traïdorament Roger de Flor; l’exèrcit bizantí i els seus aliats creuen que la Companyia s’ensorrarà. Error. Els almogàvers es repleguen a Gallípoli, frontissa dels Dardanels, amb pocs milers d’homes extenuats, sense cavalleria suficient ni proveïments abundants. Davant, un exèrcit imperial i una constel·lació d’enemics que confien en l’asfíxia.
Allò que ve és èpica en cru. Muntaner descriu setges encadenats, assalts nocturns i contracolps fulminants. Les portes es reforcen amb pals, cadenes i foc grec capturat; els almogàvers, lleugers i letals, surten en ràtzies que tallen ponts, cremen enginys i desorganitzen campaments. La mar és l’aliada: llaüts i galeres arriben amb farina i aigua quan tot sembla perdut; de vegades, la guarnició es divideix en petits grups d’emboscada que desfan columnes senceres en passos estrets per tornar a fondre’s dins les muralles. Gallípoli aguanta. El missatge al món és brutal: amb disciplina, mobilitat i intel·ligència, una força petita pot aguantar el cop d’un imperi.
L’ona expansiva d’aquesta resistència és la venjança catalana: marxes arriscades per Tràcia, victòria d’Apros (1305) i devastació dels que havien traït. Muntaner hi és testimoni i propagandista, sí, però el nervi militar que retrata és versemblant: logística precisa, iniciativa tàctica, ús del terreny i un comandament que entén que la por mata abans que les llances.
📜 La Crònica: literatura d’acció amb proves
Entre 1325 i 1328, a Xirivella (València), Muntaner escriu la seva Crònica. No és un diari íntim: és un text per ser recitat, un “mirall” per a prínceps i ciutadans. Hi eleva la lleialtat al casal de Barcelona a categoria política i, de pas, fixa memòries que sense ell s’haurien difós com fum. La part dedicada a la Companyia Catalana és d’una vivesa cinematogràfica: detalls d’armament, comptabilitat del botí, rutes i ports, noms de capitans, diplomàcies fallides. És tendenciosa? Sí: és pro-casa de Barcelona i carrega contra grecs i angevins. Però ofereix dades, topònims i seqüències que la historiografia moderna contrasta una vegada i una altra.
🏛️ Corts, infants i illes
La vida de Muntaner no s’acaba a l’Orient. Serveix els reis; el 1315 li confien el trasllat del nadó Jaume —el que serà Jaume III de Mallorca— i el 1316 és armat cavaller. Farà de camarlenc i, més endavant, de batlle d’Eivissa (1332), on culmina una trajectòria que travessa tres mars i quatre corts. Mor a l’illa el 1336, deixant una petjada administrativa tan real com la literària.
🌍 Llegat: del port de Messina a les aules
Sense Muntaner, la projecció mediterrània catalana seria una silueta boirosa. Amb ell, és una pel·lícula amb guió: veu les coses, les pesa i les narra amb una prosa directa que enganxa encara avui. El seu sentit de país no és retòric; es tradueix en organitzar, contractar, pagar, governar i, quan cal, lluitar. Per això Gallípoli no és només una anècdota heroica: és la prova de concepte que una comunitat ben comandada, amb infraestructura i moral, pot fer tombar el curs d’una guerra.
📌 Per on començar-lo a llegir avui
Busca una edició moderna de la Crònica (Ed. Barcino, I. Alfons el Magnànim, IEC) i entra directament als capítols de la Companyia Catalana d’Orient. Llegeix-los com allò que són: memòries militars d’un home que sabia sumar monedes, mesurar distàncies i llegir l’ànim dels soldats. Després, torna enrere i entendràs millor Jaume I, Pere el Gran i Alfons el Benigne.
Entre 1325 i 1328, a Xirivella (València), Muntaner escriu la seva Crònica. No és un diari íntim: és un text per ser recitat, un “mirall” per a prínceps i ciutadans. Hi eleva la lleialtat al casal de Barcelona a categoria política i, de pas, fixa memòries que sense ell s’haurien difós com fum. La part dedicada a la Companyia Catalana és d’una vivesa cinematogràfica: detalls d’armament, comptabilitat del botí, rutes i ports, noms de capitans, diplomàcies fallides. És tendenciosa? Sí: és pro-casa de Barcelona i carrega contra grecs i angevins. Però ofereix dades, topònims i seqüències que la historiografia moderna contrasta una vegada i una altra.
🏛️ Corts, infants i illes
La vida de Muntaner no s’acaba a l’Orient. Serveix els reis; el 1315 li confien el trasllat del nadó Jaume —el que serà Jaume III de Mallorca— i el 1316 és armat cavaller. Farà de camarlenc i, més endavant, de batlle d’Eivissa (1332), on culmina una trajectòria que travessa tres mars i quatre corts. Mor a l’illa el 1336, deixant una petjada administrativa tan real com la literària.
🌍 Llegat: del port de Messina a les aules
Sense Muntaner, la projecció mediterrània catalana seria una silueta boirosa. Amb ell, és una pel·lícula amb guió: veu les coses, les pesa i les narra amb una prosa directa que enganxa encara avui. El seu sentit de país no és retòric; es tradueix en organitzar, contractar, pagar, governar i, quan cal, lluitar. Per això Gallípoli no és només una anècdota heroica: és la prova de concepte que una comunitat ben comandada, amb infraestructura i moral, pot fer tombar el curs d’una guerra.
📌 Per on començar-lo a llegir avui
Busca una edició moderna de la Crònica (Ed. Barcino, I. Alfons el Magnànim, IEC) i entra directament als capítols de la Companyia Catalana d’Orient. Llegeix-los com allò que són: memòries militars d’un home que sabia sumar monedes, mesurar distàncies i llegir l’ànim dels soldats. Després, torna enrere i entendràs millor Jaume I, Pere el Gran i Alfons el Benigne.
—
Si t’ha agradat, dona like, comparteix i segueix la pàgina perquè fem arribar aquesta història a més gent.
Debat obert: Muntaner és més valuós com a cronista que com a estrateg… o al revés? Com ho veus?
Debat obert: Muntaner és més valuós com a cronista que com a estrateg… o al revés? Com ho veus?
(Publicat a Facebook el 5.12.2025, signat per El Pedrenyal. Canal "Corona d'Aragó")
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada