11 d’abril del 2016

“Catalunya, a la independencia por el bolsillo” libro de Alfons Durán - Pich




El analista intenta demostrar en un libro la viabilidad económica de un Estado catalán independiente




14/09/2012 - Cada vez más catalanes votarían “sí” en un referéndum por la independencia. Es el resultado de algunas encuestas recientes, como el barómetro de verano del Centro de Estudios de Opinión de la Generalitat publicado el pasado mes de junio. Pero, ¿es la crisis el principal motivo del alza del independentismo en Catalunya o existen otros motivos? 

Una de las tesis es la elaborada por Alfons Durán – Pich en Catalunya, a la independència per la butxaca (en español, “Catalunya, a la independencia por el bolsillo”), editado por Angle Editorial. Además de analista económico en diversos medios de comunicación, es autor de una amplia bibliografía. Durán-Pich cursó estudios de Sociología, Psicología, Administración de Empresas y Periodismo. Fue profesor de Márqueting en ESADE y es miembro, entre otras asociaciones, del Círculo de Economía de Barcelona.

-¿Hasta qué punto el aspecto económico ha influido en el éxito de la manifestación de la Diada?
- Hay un colectivo que desde hace tiempo está concienciado de que el vínculo con España nos perjudica y cada vez hay más gente informada que tiene el sentimiento de que hemos sido maltratados desde la Edad Media. Siempre hemos tenido una tasa impositiva especial porque éramos un país derrotado. Si a ésto añades las respuestas aberrantes de los políticos españoles, que en vez de aceptarlo, han ido a peor, la gente explosiona y dice "basta". Han reaccionado tarde, la sociedad civil se les ha echado encima, no se han enterado de nada o no quieren.

 

- ¿En qué medida la crisis acentúa el sentimiento independentista de los ciudadanos catalanes?  
- Ha ayudado que la gente tome conciencia, pero sin crisis, el expolio ya existía. Lo que pasa es que cuando uno va bien, no se preocupa tanto del tema. Es cierto que también ha habido opacidad respecto a las balanzas fiscales, que ha costado mucho que se publicaran, pese a que todos los países civilizados las publican porque es importante la transparencia.

 

- Usted defiende la absoluta viabilidad económica de una Catalunya independiente, ¿en qué se basa?
- Catalunya por sus fundamentos económicos es un territorio que genera un producto interior bruto (PIB) muy interesante y su recaudación en impuestos es muy atractiva. No tenemos déficit, sino superávit. Luego, viene la tasa de expolio que comporta que de cada euro que sale de Catalunya, 45 céntimos no vuelvan, y es lo que provoca déficit, que se va acumulando año tras año y va generando deuda, a lo que se suman los intereses que pagamos por ella. Llega un momento que esta deuda crece enormemente y no podemos ir ni al mercado de capitales para refinanciarla. Esto es un desaguisado.

- ¿Llegar a un pacto fiscal calmaría los ánimos entre el sector independentista?
- Es un proyecto político y no tiene razón de ser, aunque lo comprendo. Si cuando negociamos los estatutos con España hubiésemos llegado a un acuerdo como el vasco o el navarro, al cabo de cuatro años el ejército nos hubiera invadido porque España no es viable sin la aportación de Catalunya y no se da cuenta de que no juega en la primera liga, sino que tienen que jugar en la segunda división B.

 

- Uno de los principales problemas que usted menciona en el libro que tiene el Estado español es su capital.
- El gran problema de España es que Madrid ha determinado la política económica.
Desde que el rey Felipe II decidió quedarse ahí, se han producido situaciones aberrantes y ningún político a lo largo de la historia ha rectificado. ¿Qué es Madrid? Un centro de consumo y de funcionarios. El proceso de descentralización hubiera tenido que comportar que en la capital hubieran muy pocos funcionarios, pero hay los mismos que en la época de Franco. Esto no tiene ni pies ni cabeza.

- Póngame un ejemplo.

- El modelo radial. El mismo comisario de transportes de la Unión Europea dijo “¿por qué tiene que pasar todo por Madrid?”. ¿Y por qué la mercadería que viene de Algeciras debe pasar por Madrid y entrar a Francia a través de Canfranc cuando el 40% de la producción está en el Arco Mediterráneo? A mí me indigna porque es el dinero de todos. Todos los estudios realizados en el ámbito académico ponen de manifiesto que en el Estado español los trenes de alta velocidad no son rentables. Sin embargo, España es el segundo país del mundo con más kilómetros de AVE después de China. ¿Esto adónde nos lleva? Si al menos reconocieran que se han equivocado, pero continuar con la misma idea.

- La crisis puede frenar algunos proyectos de alta velocidad.  
- Ocurre una cosa esperpéntica. Cuando Portugal fue intervenida por la Unión Europea, lo primero que hizo  la Troika fue bloquear el AVE Lisboa- Madrid y posteriormente esta decisión fue ratificada por el Tribunal de Cuentas portugués. ¿Qué ha hecho el Gobierno español? Continuar las obras de alta velocidad hasta Portugal. Será un AVE muy divertido porque cuando los pasajeros lleguen a la frontera portuguesa, tendrán que bajarse y coger un tren convencional para llegar a Lisboa. 

- Lo cierto es que uno de los problemas que tiene Catalunya es el alto nivel de endeudamiento de sus administraciones, ¿esto no puede ser una traba para la independencia?
- La deuda es de unos 45.000 millones de euros, que podríamos liquidar en tres años si no fuera por el drenaje de 16.400 millones anuales que se van a España. Los fundamentos económicos de Catalunya son importantes, no simplemente por el PIB, sino por su estructura, muy bien equilibrada, ya que tiene muchas pequeñas y medianas empresas, que se están abriendo al mundo, que son altamente especializadas y que tienen un gran valor añadido. Mientras que la estructura económica de Madrid es más frágil.


- Usted ha ocupado posiciones ejecutivas en varias empresas industriales. ¿Cree que los empresarios catalanes estarían de acuerdo con un proceso de secesión?
- Los que están embarcados en el libre mercado han ido variando hasta el punto de que las ventas totales hacia el resto de España son de alrededor del 25% de la producción. El Estado español no es un mercado interesante, está bastante saturado y hay mucha morosidad. Empresas pequeñas y medianas están exportando al extranjero desde hace tiempo. El empresariado catalán es pragmático y está cansado de ir a Madrid para negociarlo todo, quiere tener la capacidad de decisión más cerca. Excepto los cuatro que viven de las concesiones, la mayoría de ellos están por el cambio.

- ¿No teme un posible boicot de España a productos catalanes?
- Esto es ridículo. Cito a los autores del libro Sense España (Sin España), Modest Guinjoan y Xavi Cuadras, que pese a que discrepo de algunos argumentos, llegan a la conclusión de que aunque nos hicieran boicot, el diferencial respecto al déficit fiscal lo cubriríamos sobradamente y aún saldríamos ganando. En segundo lugar, si un director de empresa se entera de que un jefe de compras se rige a la hora de hacer un pedido por motivos ideológicos, lo echará a la calle porque se debe regir por criterios de costes y prestación de servicio. Además, la sociedad es muy marquista y los que no compran productos catalanes, nunca los han comprado.

- El artículo 2 del título preliminar de la Constitución española dice que España es “indisoluble”, lo que dificulta bastante las aspiraciones independentistas.
- La Constitución se puede cambiar, hoy en día en teoría política esto no tiene ninguna importancia. Por encima de lo que diga un papel está el derecho de un pueblo. Si una mayoría de la población que está representada en un parlamento declara la independencia, no hay historia que valga. Además, ya no estamos en el siglo XVIII, no pueden enviar tanques. No se puede permitir el lujo España de hacer ciertas cosas porque está en la UE. Si uno se quiere dar de baja de un club, lo que no tiene sentido es pedir la opinión del resto de socios.


- Si Catalunya decidiera independizarse, también es cierto que automáticamente quedaría fuera de la UE…
- Evidentemente, 7,5 millones de personas que tienen derechos políticos por ser miembros de la UE, que además, son contribuyentes netos, que son uno de los territorios más potentes de Europa, no se pueden dejar perder por lo que diga un papel.

- Pero se necesita que todos los miembros de la UE ratifiquen la entrada de un nuevo socio.
- Los procedimientos están para cambiarlos. En la medida que conviene, se cambian. La vida es así. La gente que avanza, es la que toma decisiones.

- ¿Quién pagaría las pensiones, las prestaciones por desempleo...?
- El sistema español no es acumulativo, es decir, los que trabajan hoy pagan las pensiones que se cobran hoy. La decana de la Facultad de Económicas de la UB, Elisenda Paluzie, lo ha estudiado en profundidad y concluye que Catalunya está financiando las pensiones de parte de España porque tenemos más población activa que el resto de territorios y los salarios de media son más altos, por ejemplo, que en Andalucía. 



- ¿Considera que el proceso de independencia ya ha empezado?
- Sí, por la dimensión de los territorios para acabar de completar la situación no se requiere más de un par de años. Se valoran los activos de un territorio y se asumen los pasivos teniendo en cuenta que parte de sus activos son nuestros porque los hemos financiado nosotros. Para hacer el cálculo se necesitaría una comisión internacional de valoraciones, como se hizo con Checoslovaquia, y poner plazos para que no se alargue. 

Leer más: http://www.lavanguardia.com/libros/20120914/54349522972/entrevista-alfons-duran-motivos-independencia-catalunya.html#ixzz26UAwqDVr


Entrada publicada a la www.cucadellum.org el 17.09.2012  per primera vegada

 
"Catalunya, a la independència per la butxaca"
Alfons Durán-Pich
    (Segona edició)

Nombre de Pàgines: 168 /   Preu: 16,90€ /     
Col·lecció: El fil d'Ariadna, núm. 53

Recull de premsa:

>> Web de l'autor 

>> Entrevista a Alfons Durán-Pich a La Vanguardia 

>> Vídeo de presentació en què l'autor parla del llibre (4 minuts)

>>>>   Entrevista a Alfons Duran-Pich: un vídeo de la Sexta Televisió que no s'ha emès     - Vídeo del 2014. Un dels post més visitats d'aquesta blog, més 400 visites els primers dos mesos.

 

AVE, autopistes amb poquíssim trànsit: Espanya, 500 anys de pensament antieconòmic, 21 fallides del pagament del deute d'Estat. Una vergonya silenciada als llibres de història.v.2

Piulada de Gremà Bel del 31 gener 2014, amb  els subratllats que ajuden a veure·hi clar.  Penjada al Facebook  per Josep Moragues, avui 1 febrer 2014:

(Facebook - Josep Moragues
ESPANYA 500 anys de pensament ANTIECONÒMIC 
(1-6-2012, Süddeutsche Zeitung, Munich) http://t.co/zXKtMAyMeX @gebelque http://t.co/er7HJkifmT)



 

(( El nostre comentari: 
Aquest  pensament antieconòmic és el que explicita amb tot detall el catedràtic Germà Bel en el seu llibre  "España capital París".   





Però aviam. Per què és antieconòmic?: 


1) És evident que la prioritat a l'hora de gastar els impostos de tots els espanyols no és el seu benestar, sino fer servir aquests recursos per tal que ""l'oligarquia de l'altiplà""  segueixi governant·nos des de Madrid.  Primer mantindre el poder, després, "si en queden" de recursos, la resta, "las provincias"...   Val, val moltes gràcies.

2)  Hi ha encara un altre factor, tot i que per mí, el 1er ja produeix  una distorsió suficient per ser fatal.  Donc si, encara hi ha un 2on factor, què és cultural.  La cultura de com gastar els diners.  Fer·los anar a "lo grande"  és  propi de la cultura castellano-espanyola, amb  Andalusia inclosa.  És aquella necessitat de mostrar que tens diners - encara que en tinguis una quantitat normaleta -,  de lluïr.los ... A l'àmbit cultural català no hi ha cap ni una tendència a lluïr riqueses, més aviat la gent tendeix a no explicar·les si les té.

De seguir amb aquestes dues tendències, l'Estat espanyol continuarà NO sent viable econòmicament pels segles dels segles. Ara mateix jo no tinc ni idea de com s'han de trencar aquestes dues tendències fatals, em supera.  Son estils de vida que s'han cuit al llarg dels segles i caldrà molt molt temps o bé una guillotina a la francesa.  Jo no vui ser violenta, personalment ho tinc clar: marxem d'Espanya. No tinc cap confiança en el seu redreç. 

Un per un, els espanyols siguin de la cultura que siguin son persones formidables, però estàn/estem governats per una minoria, -dita darrerament "la casta" o "l'oligarquia de l'altiplà"-, que dicta en quina prioritat es gasten els impostos, quin AVE o carretera es farà tot i ser deficitari, què han de dir els diaris-ràdio-TV publicats a Madrid, què han de sentenciar els jutges, qui es mereix un indult del que ja han sentenciat els jutges,... i  tenen ben enganyats als espanyols de lectura de premsa madrilenya en molts molts àmbits. Els de cultura catalana ja ho hem intentat, en va. Pleguem. 

Per soposat aquestes 20 fallides del deute d'Estat les amaguen els llibres de història què hem llegit a l'escola! No ho he sabut fins que no he llegit el llibre d'Albert Pont "Delenda est Hispania": de la pàg 194 a la 215 explica les 21 !!!!  fallides del pagament del deute d'estat espanyol. Quina vergonya tan amagada!!!   De debó, vaig quedar 15 dies en estat de schock. Un altre persona coneguda va fer una reacció  similar, és que és fortíssim saber·ho passats els 50 anys que ja tenim.  


Tinc referències d'un altre llibre, el del fill del polític Maura, Gabriel Maura Gamazo; mostra que la cultura castellano-espanyola ja era així molt més enrera que 500 anys! "Rincones de la Historia. Siglos VIII al XIII" Ed. Espasa-Calpe. Colección Austral. Madrid. 1941. Cuca de Llum))


(( El nostre comentari: "Espanya, un Estat crònicament sobreendeutat", així és el títol d'aquest tros de capítol. Compreu aquest llibre, i si voleu, comenceu·lo a llegir aquí, Només per  aquest tros ja valdria la pena comprar tot el llibre!, tot i que la resta també punts de vista nous per nosaltres. 

Ressenya"Delenda est Hispania Albert Pont. Viena Ed.
Tal i com es veu per les 6 edicions en dos mesos, és un llibre molt notable pels coneixements històrics i diplomàtics de l'autor. 
> Desvetlla conceptes i dades amagades pel servei d'intoxicació intel·lectual de l'estat espanyol. 
> Demostra l'existència abans del 1714, d'un estat català reconegut com a tal per les altres nacions. 
> Mostra com la geografia condiciona el temperament de les nacions, i exposa la seva visió del temperament de la nació Castella i el de la nació Catalunya. 
> Concluiex que <...Castella s'ha apropiat d'Espanya i de l'espanyolitat...> 

 A mí hem va deixar en estat de shock la història de "La viabilitat econòmica d'Espanya" (pàg.192 a 222).  De Felip II a la crisi actual hi ha hagut una vintena de fallides del pagament del deute d'estat espanyol. Això m'ha donat el nervi que explica la Història moderna d'Espanya, i que ha estat degudadament silenciada per "l'oligarquia de l'altiplà", una expressió diplomàtica de l'autor. No us el deixeu perdre.)) (Post publicat per primera vegada l'u de febrer 2014.  Visitat 138 vegades fins el 29 març 2015)


Entrades rel·lacionades:

>>>   Entrevista a Alfons Duran-Pich: un vídeo de la Sexta Televisió que no s'ha emès
(2a  entrada més visitada de la blog. 462 visites en quatre mesos, des del nov.2014)

Pau Vidal autor de 'El bilingüisme mata', entrevista

Pau Vidal. Foto de Nacio Digital

 

Pau Vidal: «El bilingüisme no aporta equilibri, però fem veure que sí»

 

L'autor de 'El bilingüisme mata' denuncia que la suposada convivència de llengües porta a la “degradació” del català

Alerta que els polítics prefereixen “vendre el miratge de l'estabilitat”



|  13/02/2015  -
El filòleg, traductor i escriptor Pau Vidal (Barcelona, 1967), desaprova les polítiques destinades a consolidar el bilingüisme, convençut que la presumpta convivència de dues llengües només és “una situació transitòria cap a un final”, que de cap de les maneres serà bo per a la llengua catalana. Així ho explica a l'assaig 'El bilingüisme mata' (Pòrtic, 2015), on alerta que la classe política catalana no ha fet res per evitar “la degradació del català” perquè s'ha estimat més “vendre el miratge de l'estabilitat”. La solució a tot plegat, apunta Vidal, passa per la constitució d'un Estat amb el català com a llengua “predominant”.


-La tesi final del seu llibre és que només una Catalunya independent salvarà el català? I que aquesta Catalunya independent ha de tenir el català com a única llengua oficial?

-Aproximadament sí, però aquest no és un llibre de tesi, és un assaig científic de to divulgatiu. La gent comuna no sap què hi ha darrera el contacte de llengües, i jo que ho he estudiat ho explico per a que ho tinguem present de cara al futur nou estat. Perquè si no la gent diu coses sense saber de què parla i aquí s'agreuja una qüestió que és molt més important i és senzillament que el bilingüisme té conseqüències, no és una situació estàtica que duri per sempre.


-Aquest és l'objectiu de la política lingüística actual? Estabilitzar la situació i que quedi així per sempre mai més? Consolidar Catalunya com a comunitat bilingüe?

-Crec més aviat que no hi ha voluntat política de cap mena. Per raons polítiques ens volen vendre el miratge de l'estabilitat, quan la ciència demostra de fa anys i panys que no és així i que no ha funcionat enlloc del món. El bilingüisme és una situació transitòria cap a un final. Si algú ha cregut que el bilingüisme és una situació perfecte, que s'ho tregui del cap, perquè va contra la natura de les llengües.



-Torno a la pregunta inicial. El català ha de ser única llengua oficial en una eventual Catalunya independent?

-Hauria de ser llengua predominant. No vull parlar d'etiquetes, perquè són reductives i provoquen urticària. No se com s'ha de dir, però la translació real de les lleis futures de l'Estat català han de fer del català llengua preeminent en un context multilingüe, amb moltes altres llengües. Negar el multilingüisme seria absurd, ara, ha d'haver un tronc principal que faci les funcions que en qualsevol altre lloc del món és la llengua del país, i ha de ser el català, si no es així no val la pena fer un estat.


-La qüestió de la oficialitat és un debat ben viu. Hi ha esborranys constitucionals que diuen català oficial i castellà cooficial. Vostè defensa el mateix?
Aquesta modificació que ha fet el jutge Vidal sobre la seva versió primigènia és una mica incomprensible, perquè d'una banda parla de llengua oficial respecte el català, i amb el castellà cooficial, però això què vol dir? Per mi és un joc de mans per no ficar-s'hi de ple perquè és una qüestió delicada, i precisament perquè és delicada he intentat construir aquesta mena de vademècum sobre el que cal saber del bilingüisme, i per això prego tothom que s'hi acosti amb esperit científic.




-La immersió lingüística és un mal model, és el millor model possible o és el pitjor model possible excloent tots els altres?
Quan parlem d'immersió, el que és mal i és pitjor és l'enemic. Nosaltres tenim un molt mal enemic. La immersió és una eina eficaç i molt útil, que s'ha aplicat com s'ha pogut, però no hem d'oblidar que la situació actual és una anomalia, intentem driblar unes lleis que ens fan uns altres i que ens les fan sistemàticament en contra. La immersió és una cosa bona però ni de lluny n'hi ha prou, i la prova és aquest 45% d'alumnes que els últims 30 anys han passat per la immersió i no son catalanoparlants tot i que figuren com a tals a les enquestes.
 

-Les enquestes creen un imaginari fals?
Les enquestes són instruments molt útils, tant per als sociolingüistes com per la resta de lingüistes. Però el que sí contribueix a aquest imaginari és l'ús partidista dels polítics, que dels catorze titulars que li dóna l'enquesta en fan ús d'un i amaguen tots els altres. Ens ha convingut pintar les coses una mica millor del que estaven per no deprimir-nos tots, i per això hem insistit en els ítems que ens anaven a favor, com l'increment de la transmissió generacional o el nombre de catalanoparlants. Ara, tota la part de la qualitat de la llengua, d'això públicament no se n'ha parlat mai. Entenc que no és fàcil, que és més fàcil entendre una xifra que no pas comprendre la reculada de l'apostrofació. Però si es vol fer un diagnòstic encertat, la qualitat s'ha de tenir en compte i per això cal escoltar els lingüistes que no són sociolingüistes, com en Solà, que era gramàtic. Perquè si no se'ls escolta passarà el que jo dic gairebé com a eslògan: El català no desapareixerà per falta de parlants, sinó per falta de català. 



-Vol dir que la llengua s'acabarà fonent?

-La llengua ja s'està degradant. S'està produint la hibridació, la implantació d'estructures internes en el teu propi codi. Dit clar i català, degradació. Això fa temps que avança, però ara, amb les noves tecnologies, els temps s'escurcen. A més, tota la influència que rep el català ve del castellà, l'anglès encara ens fa un pessic a nosaltres i a totes les llengües del món. El 99 per cent de la contaminació ens ve del castellà i per això parlem de degradació, perquè el català no pot realimentar recursos expressius  perquè els ha d'anar a buscar a l'altra banda i per tant s'atrofia.




-La 'Nitbona' seria un exemple?

-Seria un exemple lèxic, sí, que és el que la immensa majoria de parlants reconeixen, però es pensen que la contaminació consisteix en dir barbarismes i dins les quatre potes que té l'estructura d'una llengua és la menys nociva. És molt més greu la contaminació sintàctica, la morfològica i la fonètica. Són més greus que la lèxica perquè són irreversibles, en canvi un barbarisme sempre pots aprendre com es diu correctament.


-Vol dir que sempre es pot deixar de dir 'bocadillo' i dir entrepà.
Sí, però costa molt recuperar el sistema vocàlic quan l'has perdut o fer l'oració interrogativa com sempre s'ha fet en català.


-Quines solucions hi ha a tot plegat?

-Des d'un punt de vista científic, l'única solució és que el català refaci la part que està malmesa, el motor de creació d'expressivitat. Cobrir les necessitats expressives dels parlants a partir del seu propi codi. I això, en una situació de contacte de llengües desequilibrada com la nostra s'ha de cobrir amb legislació per acabar amb aquest presumpte equilibri igualitari del bilingüisme, que no és tal però fem veure que sí, i donar-li la preeminència a la llengua catalana. Aquesta és la solució científica. De la política s'han d'ocupar els polítics, però com a ciutadà aviso que amb aquesta situació, amb el nacionalisme castellà i espanyol, això serà impossible sense tenir un estat.  Necessitem un estat perquè amb ells això és rotundament impossible.


-Al llibre denuncia l'intrusisme, el fet que tot parlant es pensi que és filòleg. Però defensar el català no és una mostra d'amor i estima per lla llengua?

-Hi ha amors que maten. La meva experiència em diu que el fet que tothom es cregui amb dret a tenir opinió sobre la llengua no és conseqüència d'amor o d'estima, sinó d'alguna altra cosa. Hi ha gent que se m'enfada per dir que ells no poden opinar sobre llengua, però no es tracta d'això, sinó que opinar és molt fàcil, el que és difícil és tenir criteri. Ningú s'atreveix a dir al metge on és el pàncrees, però tothom opina que això es diu així o aixà en català.


-Corregir els altres parlants, és bo o dolent?

-No s'ha de fer, especialment quan no se'n sap gaire, perquè pot ser pitjor i accentua la inseguretat del parlant. Sóc contrari aquestes seccions de la ràdio i alguns altres mitjans d'això es diu així o aixà, són pèssimes, perquè la persona que ho escolta ho oblida però se l'hi accentua la inseguretat i la gent s'acaba refugiant en l'estàndard perquè per fugir del que es pensa que està malament diu el que sent a la tele.


-Els mitjans de comunicació són els principals difusors de la llengua. Al seu parer, com ho estan fent?

-Els mitjans tenen el privilegi i la responsabilitat d'haver-se convertit en models i de la transició ençà funcionen com agents difusors d'això que en diem 'catanyol' i de la contaminació lingüística, perquè no han donat mai massa importància a la qüestió, no han cregut mai que això fos tan greu. Però això no és responsabilitat dels periodistes sinó de qui estableix els criteris de com es regeixen els mitjans. Als diaris traduïts les coses no es fan prou bé perquè simplement no hi dediquen prou calers, i per tant és normal que no surtin prou bé.

-No troba que el problema dels diaris traduïts no és tant la manca de mitjans sinó el mateix concepte de diari traduït?

-Sí, clar. El diari traduït ja no hauria d'existir, és una mostra de com funciona tot.


-I què en pensa de TV3?

-A TV3 sempre li toca el rebre.


-TV3 ha d'assumir que és el gran mitjà de comunicació en català.

Sí, indiscutiblement. I han fet una feina sensacional i excel·lent en molts camps, per exemple en el camp de l'estàndard, i això que jo sóc molt crític amb la creació d'un estàndard que s'ha convertit en 'burocratesc', però això es un efecte posterior. La creació de l'estàndard televisiu TV3 l'ha fet de primera. Ara s'han confiat programes d'entreteniment a personatges públics que garanteixen audiència però trinxen la llengua. Tinc la impressió que ara s'hi miren més, però hi ha alguns casos que no haurien d'haver tingut mai un micròfon al davant, i també en el cas d'algun redactor que valdria més que redactés i que no fes de locutor. 
http://www.naciodigital.cat/noticia/82343/pau/vidal/bilinguisme/no/aporta/equilibri/pero/fem/veure/si


________


El llibre ja ha tingut ressò mediàtic i enrenou per la claredat i contundència del que exposa: el país, vilaweb




Altre llibre de Pau Vidal:  "El Catanyol es cura"



Pau Vidal i del seu llibre “Catanyol.es” (Barcanova, 2012) de lectura imprescindible. Un llibre que, tal com ens explica aquídemostra que, encara que sembli mentida, el catanyol té cura. És una crosta que en major o menor mesura tothom porta enganxada a la sola de la sabata i de la qual fóra bo que ens anéssim desprenent. Tot és qüestió de posar-s’hi:


249. Que diu que cau?

EXEMPLE D’ÚS: “Amb la que està caient és la mesura més assenyada que podem prendre”

ÚS CORRECTE: “Tal com bufa el vent / Amb el vent que bufa / Amb aquest xàfec, és la mesura més assenyada…”

EXPLICACIÓ: Solucions més neutres: en la situació present, en aquests moments / dies, en l’època que vivim / travessem.

____________

(Si voleu veure tota la sèrie “La ronya del catanyol” feu clic aquí). Més exemples que trobareu al blog de Pau Vidal: >> http://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/?cat=33

Alguns exemples:
>>  La ronya del catanyol: “anem a veure”.
“A veure (vejam / aviam / meam / a vore…) què vol”. La forma anem a veure, cada dia més estesa, és senzillament a veure

>>  La ronya del catanyol: “per suposat”.
Ús correcte:  “Tot això no es refereix a vostè, per descomptat
Explicació:  També tenim és clar o naturalment. O, canviant l’ordre, “No cal dir que tot això no es refereix a vostè”.


>>  La ronya del catanyol: “no tenir desperdici”.
Ús correcte: “És que no té pèrdua, tot ell”
Explicació:  O, en sentit figurat, no en llençaries res, és impagable, n’hi ha per llogar-hi cadires o n’hi ha per sucar-hi pa, segons els contextos


>>  La ronya del catanyol: “se m’ha caigut”.  Ús correcte: “Perquè m’ha caigut l’entrepà”
Explicació: Ni les coses es cauen ni nosaltres ens caiem: el llapis cau a terra, jo caic de cul, tu aquí caus i allà t’aixeques.


>>  La ronya del catanyol: “faltaria més”.    Ús correcte: només faltaria.
I tres variants més. Per ordre de complicació: només caldria,  no caldria sinó,  no en voldria saber d’altra.
_______________________

De:  http://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/?p=272875

 

10 d’abril del 2016

Adif paraliza dos años el principal tramo del corredor mediterráneo. La adaptación al ancho internacional del tramo entre Castellbisbal y Martorell no ha empezado.

No tinc cap plano Martorell - Castellbisbal, l'esquemes és antic, d'El Periódico. Cliqueu per veure·ho més gran.


Esquema, d'El Periódico, ja antic però molt ben grafiat.

 

Barcelona 25 AGO 2015 

Adif mantiene paralizada desde hace dos años la construcción del principal tramo del corredor mediterráneo en Cataluña. No hay rastros de obras pese a que adjudicó en junio de 2013 el contrato con el que se tenía que colocar un tercer raíl para adaptar las actuales vías, de ancho ibérico, al estándar internacional. La actuación permitiría dar salida hacia Europa a trenes cargados desde las fábricas de Seat, Solvay y Cerestar, pero además solventaría “el cuello de botella más importante del corredor mediterráneo”, según señala un informe de Ferrmed, el lobby europeo que batalla por la autopista ferroviaria.

Según fuentes de la Administración y del sector de las contratistas de obras, el parón de la construcción del tramo está vinculado a la necesidad de efectuar antes una obra complementaria, la recuperación de un antiguo túnel de vía única que está fuera de servicio y que antiguamente unió ambas poblaciones. Pese a ser imprescindible, el Ministerio de Fomento no inició la información pública de ese proyecto hasta un año después de adjudicar las primeras obras. En el momento del anuncio, aseguró que esa obra permitirá aumentar la capacidad de la línea ferroviaria entre Castellbisbal y Martorell y permitirá reducir las afecciones al tráfico ferroviario de las obras adjudicadas para la implantación de ancho estándar en el corredor mediterráneo.

Actualmente funciona un túnel de doble vía, pero que tiene que sufrir obras considerables para adaptarse a las necesidades del corredor. Entre otras, rebajar su plataforma para adecuarse a los nuevos gálibos requeridos por el ancho estándar (o internacional). La complejidad de esa obra afectaría a uno de los puntos calientes de la red ferroviaria catalana. Ferrmed destaca en uno de sus informes, presentado el pasado mes de enero, que entre Barcelona y Martorell circulan cada día 200 trenes. El lobby señala que es “urgente” recuperar ese túnel en desuso e incluso plantea que, de estar en marcha, incluso se podría “de momento” frenar la remodelación del túnel actual.
Publicidad
El problema de la situación en la que se encuentra el proyectó es cómo puede asumir la adjudicataria de la obra esa modificación de contrato, por lo que algunas fuentes dan por hecha una nueva licitación. Adif no respondió a este diario.

El tramo Castellbisbal-Martorell no es solo imprescindible para el tráfico de trenes de mercancías que salgan de Cataluña hacia Europa. También es un paso de oro para hacer realidad el corredor mediterráneo hasta la Comunidad Valenciana e impulsar, incluso, las conexiones con el centro de la Península Ibérica. En paralelo se tendrían que adaptar las estaciones de ambas poblaciones para que puedan acoger trenes de hasta 750 metros, lo que contribuiría a hacerlos rentables.

El informe de Ferrmed señala que el actual túnel en funcionamiento, en el que se tienen que encajar dos vías con tres raíles cada una, existen problemas de gálibo y “de estabilidad de su estructura, con lo cual requiere una compleja actuación para subsanar ambas limitaciones”. Y los plazos es lo que impide que en 2017 pueda estar concluida esta obra esencial para el corredor mediterráneo. Las obras requieren entre dos y tres años para su ejecución.
http://ccaa.elpais.com/ccaa/2015/08/24/catalunya/1440436067_039171.html 


Comentarios de lectores de El País:

 > Gonzalo Garcia
 paralizan el corredor del mediterráneo, la N340 de Vinaròs a Barcelona, y la N2 de Barcelona a La Jonquera siguen sin desdoblar, y por lo tanto la única vía rápida es la AP-7 de peaje. Aunque no nos podemos quejar, la única autovía de cierta longitud y desdoblada que tenemos es la N2 (ya se sabe, de MAD al cielo). 

> Gonzalo Garcia
Te doy la razón: los valencianos, igual que los catalanes, también son tontos útiles, sino tendrían inversiones equivalentes al menos a su población. Lo paradójico es ver buenas comunicaciones solo hacia Madrid (solo la N2 o la N3 están desdobladas, y lo mismo respecto al AVE), y no hacia nuestra fuente generadora de divisas: Europa. 

9 d’abril del 2016

2013 dec - Josep Fontana, lliçó inagural: "Espanya i Catalunya: tres-cents anys d'història" IEC. Excepcional. vídeo 39 min. (simposi "Espanya contra Catalunya")





Sosté la tesi, que suscric fa mesos, que Espanya està paralitzada davant els ràpids canvis de la globalitzaciò, enrocant-se en l'increment del control intern, com ha fet sempre en els processos de canvi històric en l'edat moderna (min 17.30). 

Mentre que Catalunya empeny per actualizar-se, i la dependència a l'Estat no li permet; doncs aquest no entèn ni la diagnosi, ni les solucions creatives, ni la terminología ni els conceptes que els catalans fem servir. 
Aquí està l'arrel profunda i reiterativa del conflicte actual.  

(Publicat a la Cuca de Llum per primer cop al desembre del 2013)

Martí i Pol: Vindran altres temps si ho volem tots plegats


“Vindran altres temps si ho volem tots plegats, /
mai no ens han fet por l’esforç i la feina”

Martí i Pol

2 d’abril del 2016

Munté considera una "excel·lent notícia" la recuperació de la reciprocitat en les emissions de les televisions públiques TV3 i IB3

La consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Neus Munté, ha qualificat “d’excel•lent notícia” i de “pas endavant la recuperació de la reciprocitat en les emissions de les televisions públiques TV3 i IB3. Així ho ha dit en una compareixença davant la premsa aquest migdia al Palau de la Generalitat. A les illes Balears ja fa alguns mesos que es poden veure els diferents canals de TV3 i des d’avui al migdia, els espectadors de Catalunya poden tornar a veure les emissions d'IB3, a través del canal IB3 Global. Segons Munté, “aquest ha estat un objectiu del Govern de Catalunya des de la signatura d'un acord de reciprocitat l’any 2009 amb el govern balear”.

Per Munté, “a Catalunya avui s'ha pogut finalment ampliar l'oferta en llengua catalana, ampliant aquest espai comunicacional comú en llengua catalana” i això suposa una molt bona notícia. La consellera ha felicitat a la CCMA i a IB3 “per tota la tasca que s’ha fet a tots nivells, també la tècnica que no és senzilla”. La portaveu confia en què ben aviat la reciprocitat amb el País Valencià sigui també una realitat i assegura que des del Govern hi ha la voluntat d’arribar a un acord semblant.