20 d’octubre de 2013

"Per facilitar l'equilibri o l'aliança calia repartir el poder. I aquest repartiment no ha estat possible", per Antoni Puigverd

(Una síntesi de les raons últimes de l'actual estat de tensió entre Espanya i Catalunya, tot exposant els trets de cada caràcter. Remarcable, lectura obligada. Cuca de Llum)


" Tòpics en joc", per Antoni Puigverd, a La Vanguardia


1714, Barcelona, assalt final pel Portal de Sant Daniel.

18.10.2013  Diuen els tòpics que el caràcter castellà és agosarat, intrèpid, combatiu, expansiu, inflexible. La síntesi d'aquest caràcter la trobaríem en l'episodi de Pizarro i los trece de la fama. El 1526, després de dos anys de lluita, inclemències i calamitats a Panamà, el petit batalló de menys de 200 soldats està desmoralitzat i exhaust. Els soldats volen abandonar l'expedició. Pizarro marca una línia a la sorra de la platja i, segons l'historiador peruà José Antonio del Busto, planteja aquest dilema: "Por este lado se va a Panamá, a ser pobres, por este otro al Perú, a ser ricos; escoja el que fuere buen castellano lo que más bien le estuviere".

Els tòpics del caràcter castellà haurien configurat l'Espanya eterna. Eternament visionària, però eternament insatisfeta: i és que l'or d'Amèrica va durar el que va durar. D'aleshores ençà, aquest caràcter combatiu tendeix a generar malestars intestinals i força mal humor. Com que l'agressivitat cap a l'exterior no sembla possible es projecta cap a l'interior, amb les conseqüències sabudes: Espanya segons Machado está sempre escindida. Hi abunda la literatura clorhídrica i el desamor col·lectiu. Fins i tot en democràcia els lemes més aplaudits son: "Dale caña, Alfonso"  i  "A l'enemic, ni aigua!"

Diuen també els tòpics que el caràcter català és prudent, treballador, estalviador, fenici.  Encara que està obsessionat a no fer el ridícol ("levantinos, os pierde la estética", deia Unamuno),  sovint encén grans flamarades sentimenals ("el català - segons Plà - és un èsser que s'enyora"). A les obres de Rusiñol, hi podem trobar la síntesi dels tòpics catalans:  els Esteve son una nissaga de botiguers petitburgesos que només viuen per la feina.  Les diversions, l'amor i la vida col·lectiva els semblen frivolitats incompatibles amb la obligació principal: el guany i l'estalvi.  Una escena simbòlica de L'auca del Senyor Esteve és la descripció de l'escola on va l'Estevet, al carrer Flassaders. D'una finestra que dóna a un pati, n'arriba un estrany soroll: un "dring de plata que va caient". És el soroll de la fàbrica de moneda que hi ha al costat de l'escola. L'eròtica dels diners.

 Per descomptat: l'eròtica del poder (castellana) i l'eròtica econòmica (catalana) són tòpics que la realitat social desautoritza constantment.  Això no obstant, han tingut força influència en la caracterització de les societats respectives.  Hauria estat més intel·ligent aliar ambdós caràcters. Barrejar intrepidesa i sentit comercial. Equilibrar gosadia i prudència. Compensar l'afany conqueridor amb l'ideal de l'estalvi.  Però per facilitar l'equilibri  o aliança calia repartir el poder. I aquest repartiment no ha estat possible. L'alta tensió actual respon descarnadament al repartiment del poder a Espanya. El rebesnét dels Esteve vol ser algú al món. I el descendent de Pizaro, marcant una nova línia a la sorra, ha contestat sense inmutar·se:  amb mi o contra mi.
 

Cap comentari: