Dilluns 11.01.2016
No hi ha cap dubte que mai Carles Puigdemont no tindrà tants amics
autoproclamats com ara. Coses de la fama, sobretot de la fama sobtada.
M’atreveixo a parlar d’ell, doncs, amb prudència, però també amb una
certa fruïció, ja que és la primera vegada que puc dir que mantinc una
relació amistosa amb el president de Catalunya. Una relació certament
discontínua, feta de trobades a peu de carrer, d’encontres en actes
oficials o manifestacions independentistes i, de tant en tant, d’una
orxata compartida. El vaig conèixer fa vint-i-cinc anys, quan jo acabava
d’entrar com a redactor al setmanari El Punt Catalunya Nord i que ell, com a redactor en cap del Punt,
feia visites regulars a la redacció de Perpinyà. Recordo un periodista
de llenguatge planer i directe, amb un indiscutible bagatge cultural.
Sí, ho sé, la frase que acabo d’escriure pot sonar a llagotera, però
l’escric sincerament i, a més, molt tranquil·lament, ja que és bastant
improbable que el principal interessat tingui prou temps per llegir
aquest article.
Més tard, em va sorprendre de saber que Puigdemont estava afiliat a
Convergència Democràtica de Catalunya, el veia d’un perfil social més
proper a Esquerra Republicana de Catalunya. En aquells anys, a més, no
era corrent de trobar un convergent que fos tan límpidament
independentista. I amb una capacitat tan espontània d’expressar que la
seva nació incloïa el conjunt dels Països Catalans. Un independentisme
que posava com a missió essencial al nou país garantir la consolidació
de la llengua catalana com a llengua pròpia.
Però, de totes les converses, lleugeres o més profundes, que hem
pogut anar desgranant, la que recordo més clarament és la que vam tenir
en un cafè de Perpinyà, quan li faltava poc per a ser batlle de Girona,
sobre ètica i moral aplicades a la política. Vam parlar bastant d’Artur
Mas, que acabava de ser elegit president de la Generalitat. Recordo un
Puigdemont rotund a l’hora de defensar la integritat de Mas,
atribuint-li una autoexigència de tipus ‘calvinista’, i un altíssim
sentit de la integritat moral. Res que els actes d’Artur Mas hagin
desmentit els anys següents, i fins avui. I en sentir-lo parlar així del
president incipient, notava com Puigdemont no lloava el seu líder
polític per efecte mecànic del deure militant o per afany de mimetisme,
sinó perquè sentia que formava amb ell una mena de germandat moral. Que
volia ser com a alcalde de Girona allò que pensava que Mas seria com a
president de Catalunya. Vaig pensar que quan hagués guanyat l’ajuntament
ja toparia amb la realitat política i que només llavors ell i la seva
consciència podrien saber de debò si era digne del model de conducta que
es proposava de seguir. I tinc avui la convicció que no hauria acceptat
el repte de presidir Catalunya si no hagués pensat que podia succeir
Artur Mas sense envermellir.
En qualsevol cas, quan, fa un mes, vaig escriure aquí mateix una
crònica d’opinió en la qual m’atrevia a recordar als setanta-dos
diputats independentistes que no eren sinó servidors del poble i que
havien d’obeir-lo, pensava en Carles Puigdemont com un dels diputats que
ja devia tenir-ho clar. I per això m’atreveixo a creure’l quan diu que
deixarà la pell per complir allò que el poble sobirà li ha dictat.
http://www.vilaweb.cat/noticies/el-puigdemont-que-conec/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada