Sabies que compte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb l'ajuda de genovesos, occitants i normands, van conquerir Tortosa el 1148 ?
El setge i la caiguda de Tortosa (1148): la clau de l’Ebre
Quan Ramon Berenguer IV posa el focus sobre Tortosa, no busca només una ciutat: busca la porta de l’Ebre. Tortosa era el nus que controlava el tram final del riu, el comerç fluvial i l’accés a una comarca fèrtil i estratègica. En el marc d’una ofensiva cristiana que, a mitjan segle XII, combina interessos locals amb l’impuls ideològic de les croades, Tortosa es converteix en objectiu major. La presa de la plaça (hivern de 1148) obre la via perquè l’any següent caiguin també Lleida i Fraga, consolidant l’expansió cap a ponent.
Qui hi participa: una coalició amb centre català i múscul italià
La campanya no és un afer “només català”. La Gran Enciclopèdia Catalana resumeix una llista clara de participants: el comte Ramon Berenguer IV, una armada genovesa, nobles catalans com Guillem Ramon de Montcada, i contingents occitans (entre d’altres, Guillem de Montpeller, el vescomte de Narbona i Bertran de Tolosa). També hi participen templers i hospitalers, i figures eclesiàstiques de pes com el bisbe de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona Bernat Tort.
A més, la dimensió “croada” hi aporta gent de més lluny. L’estudi de Nikolas Jaspert descriu la presència de contingents anglo-flamencs integrats en un exèrcit heterogeni (occitans, italians, catalans i ordes militars), i remarca que Tortosa és un dels episodis ibèrics més connectats amb l’empresa de la Segona Croada.
Com comença el setge: entrada per l’Ebre i desplegament en tres sectors
La crònica genovesa de Caffaro és especialment útil perquè dona detalls operatius. Explica que, un cop preparats, els genovesos surten cap a Tortosa per Sant Pere i entren al riu Ebre (“flumen Tortuose”) l’1 de juliol amb tot l’exèrcit. Un cop a prop de la ciutat, fan consell amb el comte i decideixen el desplegament:
un sector a la part baixa, vora el riu;
un altre a la zona alta de muntanya, anomenada Bagnera, on acampen el comte i Guillem de Montpeller;
i un tercer sector, cap a Remolins, on situa els anglo-normands junt amb els templers i altres tropes croades.
Aquesta distribució té lògica: tancar el pas i ofegar la ciutat combinant pressió per terra i capacitat naval (i logística) per l’Ebre.
La mecànica del setge: màquines, torres i treball brut
Caffaro no romanticitza: descriu guerra d’enginyers i de pic i pala. Després d’un primer episodi d’atac descontrolat (que els cònsols genovesos han de prohibir), ordenen completar castells/màquines de setge i acostar-los a la muralla. Parla de dos “castella” posats arran del mur, d’enderrocs d’edificis i torres, i fins i tot d’un moment en què, en pocs dies, els atacants aconsegueixen capturar o fracturar quaranta torres en combat dur.
Els defensors, incapaços de sostenir el combat “a fora”, es repleguen a la Suda (la fortalesa) i la defensen amb armes i màquines. Els genovesos, veient que amb els dos castells no n’hi ha prou, decideixen una obra monstruosa: cegar un fossat (amb fusta, pedra i terra) i bastir-hi damunt un nou castell. Caffaro dona mides (en cúbits) i subratlla el punt clau: hi treballa tothom, rics i pobres, cada dia, fins a poder instal·lar-hi un castell i una màquina amb 300 combatents dins. Els musulmans responen llançant pedres enormes i arriben a trencar-ne un angle, però els genovesos ho reparen i el protegeixen amb xarxes de corda.
La crònica també inclou un detall incòmode: afirma que, per manca de diners per sostenir l’host, molts cavallers del comte l’abandonen, i el deixen amb un nucli molt reduït. És el tipus de frase que cal llegir sabent que l’autor és genovès i té interès a destacar el paper de la seva ciutat, però el relat reforça una idea: la perseverança genovesa va ser un motor del setge.
La rendició: treva de 40 dies, hostatges i bandera a la Suda
El tram final és política, por i càlcul. Amb els murs castigats dia i nit, els defensors envien missatgers demanant una treva de 40 dies: diuen que enviaran emissaris al “rei dels musulmans” i a altres poders per portar ajuda; si aconsegueixen expulsar els genovesos combatent, es queden la ciutat; si no arriba ajuda dins el termini, prometen entregar Tortosa. Com a garantia, donen cent hostatges. Passats els quaranta dies, l’ajuda no arriba i, tal com havien pactat, posen les banderes genoveses i del comte a la Suda i rendeixen la ciutat. Caffaro data el fet a finals de desembre del 1148, a la vigília de Sant Silvestre (30 de desembre, en el seu còmput).
La cronologia exacta varia segons sistemes de datació medievals: l’Enciclopèdia Catalana explica que la presa és 31 de desembre de 1148 segons el còmput de l’Encarnació, o 1149 si es compta per la Nativitat.
Resultat i conseqüències: repartiment, repoblació i nou ordre
La crònica genovesa resumeix el repartiment inicial de botí i drets amb una frase: un terç per als genovesos i dos terços per al comte.
Però la realitat política a la ciutat és més complexa: segons l’Enciclopèdia, el domini es reparteix de fet entre el comte (i el seu entorn, com els Montcada), la república de Gènova i l’orde del Temple (que obté una part de la porció comtal). El mapa de propietats canvia aviat: els genovesos venen la seva part el 1153, i el Temple també acaba cedint drets a canvi d’altres dominis, tot plegat fins a una configuració que evoluciona durant dècades.
En paral·lel, el comte activa l’arquitectura de govern: hi ha un document de capitulació que garanteix un règim de tolerància envers els sarraïns, i tot seguit arriben cartes de poblament per atreure colons i organitzar la nova Tortosa (una primera a cavall del 1148/1149 i una altra ampliada el 30 de novembre de 1149). Però la mateixa Enciclopèdia és clara: amb el temps, molts musulmans són privats de propietats en benefici dels nous senyors, mentre que la comunitat jueva rep franqueses i protecció jurídica en documents específics.
Tortosa cau, doncs, no només per espasa, sinó per bloqueig, enginyeria i negociació, amb una coalició internacional on el paper genovès és central. La ciutat passa de ser plaça musulmana clau a punt fort cristià a l’Ebre, i el seu control reordena la frontera i accelera l’expansió del poder comtal cap a l’interior.
👉 Si t’interessa la història explicada sense fum, comparteix aquest post i segueix la pàgina per més setges, cròniques i mapes.
🗣️ Debat obert: Tortosa va caure per l’espasa o per l’enginyeria i el bloqueig? Quin factor creus que va ser decisiu?
El setge i la caiguda de Tortosa (1148): la clau de l’Ebre
Quan Ramon Berenguer IV posa el focus sobre Tortosa, no busca només una ciutat: busca la porta de l’Ebre. Tortosa era el nus que controlava el tram final del riu, el comerç fluvial i l’accés a una comarca fèrtil i estratègica. En el marc d’una ofensiva cristiana que, a mitjan segle XII, combina interessos locals amb l’impuls ideològic de les croades, Tortosa es converteix en objectiu major. La presa de la plaça (hivern de 1148) obre la via perquè l’any següent caiguin també Lleida i Fraga, consolidant l’expansió cap a ponent.
Qui hi participa: una coalició amb centre català i múscul italià
La campanya no és un afer “només català”. La Gran Enciclopèdia Catalana resumeix una llista clara de participants: el comte Ramon Berenguer IV, una armada genovesa, nobles catalans com Guillem Ramon de Montcada, i contingents occitans (entre d’altres, Guillem de Montpeller, el vescomte de Narbona i Bertran de Tolosa). També hi participen templers i hospitalers, i figures eclesiàstiques de pes com el bisbe de Barcelona i l’arquebisbe de Tarragona Bernat Tort.
A més, la dimensió “croada” hi aporta gent de més lluny. L’estudi de Nikolas Jaspert descriu la presència de contingents anglo-flamencs integrats en un exèrcit heterogeni (occitans, italians, catalans i ordes militars), i remarca que Tortosa és un dels episodis ibèrics més connectats amb l’empresa de la Segona Croada.
Com comença el setge: entrada per l’Ebre i desplegament en tres sectors
La crònica genovesa de Caffaro és especialment útil perquè dona detalls operatius. Explica que, un cop preparats, els genovesos surten cap a Tortosa per Sant Pere i entren al riu Ebre (“flumen Tortuose”) l’1 de juliol amb tot l’exèrcit. Un cop a prop de la ciutat, fan consell amb el comte i decideixen el desplegament:
un sector a la part baixa, vora el riu;
un altre a la zona alta de muntanya, anomenada Bagnera, on acampen el comte i Guillem de Montpeller;
i un tercer sector, cap a Remolins, on situa els anglo-normands junt amb els templers i altres tropes croades.
Aquesta distribució té lògica: tancar el pas i ofegar la ciutat combinant pressió per terra i capacitat naval (i logística) per l’Ebre.
La mecànica del setge: màquines, torres i treball brut
Caffaro no romanticitza: descriu guerra d’enginyers i de pic i pala. Després d’un primer episodi d’atac descontrolat (que els cònsols genovesos han de prohibir), ordenen completar castells/màquines de setge i acostar-los a la muralla. Parla de dos “castella” posats arran del mur, d’enderrocs d’edificis i torres, i fins i tot d’un moment en què, en pocs dies, els atacants aconsegueixen capturar o fracturar quaranta torres en combat dur.
Els defensors, incapaços de sostenir el combat “a fora”, es repleguen a la Suda (la fortalesa) i la defensen amb armes i màquines. Els genovesos, veient que amb els dos castells no n’hi ha prou, decideixen una obra monstruosa: cegar un fossat (amb fusta, pedra i terra) i bastir-hi damunt un nou castell. Caffaro dona mides (en cúbits) i subratlla el punt clau: hi treballa tothom, rics i pobres, cada dia, fins a poder instal·lar-hi un castell i una màquina amb 300 combatents dins. Els musulmans responen llançant pedres enormes i arriben a trencar-ne un angle, però els genovesos ho reparen i el protegeixen amb xarxes de corda.
La crònica també inclou un detall incòmode: afirma que, per manca de diners per sostenir l’host, molts cavallers del comte l’abandonen, i el deixen amb un nucli molt reduït. És el tipus de frase que cal llegir sabent que l’autor és genovès i té interès a destacar el paper de la seva ciutat, però el relat reforça una idea: la perseverança genovesa va ser un motor del setge.
La rendició: treva de 40 dies, hostatges i bandera a la Suda
El tram final és política, por i càlcul. Amb els murs castigats dia i nit, els defensors envien missatgers demanant una treva de 40 dies: diuen que enviaran emissaris al “rei dels musulmans” i a altres poders per portar ajuda; si aconsegueixen expulsar els genovesos combatent, es queden la ciutat; si no arriba ajuda dins el termini, prometen entregar Tortosa. Com a garantia, donen cent hostatges. Passats els quaranta dies, l’ajuda no arriba i, tal com havien pactat, posen les banderes genoveses i del comte a la Suda i rendeixen la ciutat. Caffaro data el fet a finals de desembre del 1148, a la vigília de Sant Silvestre (30 de desembre, en el seu còmput).
La cronologia exacta varia segons sistemes de datació medievals: l’Enciclopèdia Catalana explica que la presa és 31 de desembre de 1148 segons el còmput de l’Encarnació, o 1149 si es compta per la Nativitat.
Resultat i conseqüències: repartiment, repoblació i nou ordre
La crònica genovesa resumeix el repartiment inicial de botí i drets amb una frase: un terç per als genovesos i dos terços per al comte.
Però la realitat política a la ciutat és més complexa: segons l’Enciclopèdia, el domini es reparteix de fet entre el comte (i el seu entorn, com els Montcada), la república de Gènova i l’orde del Temple (que obté una part de la porció comtal). El mapa de propietats canvia aviat: els genovesos venen la seva part el 1153, i el Temple també acaba cedint drets a canvi d’altres dominis, tot plegat fins a una configuració que evoluciona durant dècades.
En paral·lel, el comte activa l’arquitectura de govern: hi ha un document de capitulació que garanteix un règim de tolerància envers els sarraïns, i tot seguit arriben cartes de poblament per atreure colons i organitzar la nova Tortosa (una primera a cavall del 1148/1149 i una altra ampliada el 30 de novembre de 1149). Però la mateixa Enciclopèdia és clara: amb el temps, molts musulmans són privats de propietats en benefici dels nous senyors, mentre que la comunitat jueva rep franqueses i protecció jurídica en documents específics.
Tortosa cau, doncs, no només per espasa, sinó per bloqueig, enginyeria i negociació, amb una coalició internacional on el paper genovès és central. La ciutat passa de ser plaça musulmana clau a punt fort cristià a l’Ebre, i el seu control reordena la frontera i accelera l’expansió del poder comtal cap a l’interior.
👉 Si t’interessa la història explicada sense fum, comparteix aquest post i segueix la pàgina per més setges, cròniques i mapes.
🗣️ Debat obert: Tortosa va caure per l’espasa o per l’enginyeria i el bloqueig? Quin factor creus que va ser decisiu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada