12 de setembre del 2016

Admiremos a Cataluña porque lo ocurrido hace historia ejemplar en las luchas democráticas, por Suso de Toro



12 septiembre, 2016
Barcelona (INCAT).- Los medios de comunicación de alcance estatal, todos ellos radicados en Madrid, crearon durante décadas una conciencia de España que falseó su realidad. En ese falseamiento Cataluña fue ignorada y despachada bajo clichés interesados, así la generalidad de la población española ignora todo de Cataluña y en cambio está llena de prejuicios hacia los catalanes. Nos pintaron una Cataluña provinciana, encerrada, aburrida, fracasada, obsoleta… Pero la Diada de este año marca un punto y aparte, es un desmentido a todo eso y muestra un país lleno de energía. En adelante los españoles mirarán hacia allí con curiosidad unos y con temor y desconfianza otros, pero muchos querrán comprender lo que ha ocurrido.

Lo que ha ocurrido se veía venir si uno se acercaba allí y se molestaba en escuchar lo que decían y sentían las personas que allí vivían pero simplemente se lo ocultaron, en cambio la prensa informaba con mayor o menor extensión un mes sí y otro también de que un niño no podía recibir clases en castellano, de que perseguían a las corridas de toros… Todo parecían mezquindades. Y de repente aparecen más de un millón de catalanes pidiendo la independencia. ¿Dónde estaba tanta gente que no nos lo contaron?

Pero aunque parezca increíble el día siguiente a un acto cívico y político tan importante, no sé si tendrá parangón en Europa, pudimos leer titulares que se mofaban e informaciones que lo minusvaloraban alimentando la ceguera de sus lectores. Lo que ocurrió en Cataluña hace historia en las luchas democráticas y es ejemplar, como tantas veces Cataluña nos ha dado una lección. Pero las lecciones las aprende quien no tiene prejuicios y quiere aprender. Particularmente reconozco que tengo prejuicios pero también me gusta aprender y de los catalanes aprendí muchas cosas. Aunque esté mal visto en España, no tengo pudor en reconocer que admiro a la sociedad catalana.

Como gallego, soy ciudadano de un país derrotado que no ha sido capaz de sobreponerse a su historia, que no supo detener expolios ni humillaciones, falto de orgullo colectivo y nervio cívico y, como español, vengo de un país fratricida e incívico, marcado por un régimen que lo degradó hasta el extremo, una experiencia histórica traumática y profunda que suele ser despachada interesadamente como “la dictadura”. Y por eso descubrí y envidié las semillas de libertad y civilidad que llegaban desde Cataluña, desde la renovación pedagógica de “Rosa Sensat”, cuando aún interesaba la educación como liberadora, hasta la lucha obrera del PSUC y los libertarios, la firmeza en el exilio de Pau Casals, la “nova cançó” y Lluis Llach “al Olimpia” y también sus “Campanades a mort” por los obreros asesinados en Vitoria, su lucha por el autogobierno nacional…

En Barcelona reconocí a la ciudad siempre atenta a la cultura que recibía la música de Beethoven y de Wagner en el Palau, donde en Julio de 1937 Schoenberg ensayaba con la orquesta “Moses und Aron” cuando comenzaron los bombardeos fascistas, donde Picasso y Picabia ensayaban su libertad, la ciudad a donde peregrinó el Quijote, y con él su autor, para alabar la industria del libro.

Allí como autor me sentí acogido y respetado sin que importase en que lengua escribía ni de donde venía ni que padrinos tenía, allí conocí a mi mejor editora y a los mejores editores y a la gente más inteligente y aguda de la industria del libro y de las artes. Y me descubro ante obras literarias como el “Quadern Gris” de Josep Pla, que si España considerase que la literatura en catalán también era suya, no es el caso, tendría por una de las cuatro o cinco obras grandes suyas del siglo XX. Naturalmente que también entreví las limitaciones y defectos de la sociedad catalana, los tiene como todas, pero mi admiración por sus virtudes está muy por encima. Sin ser catalán soy catalanista, lo confieso.

Todo lo resumo en que hubo un momento en mi vida en que me vi obligado por primera vez a plantearme marcharme de mi país, Galicia, y no dudé a dónde iría y dónde había un pueblo abierto que me podría acoger. No lo dudaba.-

1 de setembre del 2016

Discurs de Joan Tardà al debat d’investidura dels Congrés dels Diputats. 31 d'agost 2016, intent d'investidura de M. Rajoy. (video 32')




Debat d'investidura.  Cortes españolas . 30-31  agost 2016   Mariano Rajoy  NO  ha lograt la investidura
 

Rèplica de Joan Tardà al debat d’investidura dels Congrés dels Diputats (video 11')






Debat d'investidura.  Cortes españolas . 30-31  agost 2016   Mariano Rajoy  NO  ha lograt la investidura

Segona rèplica de Joan Tardà al debat d’investidura dels Congrés dels Diputats (video 3')




Debat d'investidura.  Cortes españolas . 30-31  agost 2016   Mariano Rajoy  NO  ha lograt la investidura

New York Times: Spain: A Country With No Government - El Financial Times li dedica una editorial molt dura

 
Captura de pantalla del New York Times. Imatge de vilaweb

Bufetada a la classe política espanyola del New York Times i el Financial Times



La notícia del New York Times:





'L’estancament polític d’Espanya fa massa temps que dura, alerten aquests dos diaris prestigiosos 

Ja són molts els avisos que comencem a rebre de dins i de fora d’Espanya que aquesta situació no es pot allargar en el temps, deia Mariano Rajoy aquest cap de setmana sobre la crisi política espanyola. Amb la previsible investidura fallida de Rajoy aquesta setmana sembla que encara s’allargarà més temps, i això que ja fa 254 dies que no hi ha govern. Rajoy tenia raó, com si veiés a venir l’editorial d’avui del Financial Times, que diu ben clarament, en to d’advertiment: L’estancament polític d’Espanya fa massa temps que dura. La marca Espanya queda tocada, i avui per partida doble en l’àmbit internacional, perquè un altre diari de gran prestigi, The New York Times, publica un article demolidor sobre la incapacitat dels polítics espanyols de tirar endavant un nou govern. ‘Espanya, un país sense govern‘, es titula.  

L’editorial del Financial Times alerta: Espanya ha fet dues eleccions en sis mesos, i n’hi podria haver una tercera abans de final d’any. Ha estat sense govern durant vuit mesos i el parlament fa gairebé un any que no ha aprovat cap llei. Amb aquesta descripció tan contundent ha començat el Financial Times l’editorial dedicat a la crisi política espanyola, que es fa cada vegada més profunda i que viurà aquesta setmana un episodi de fracàs més amb la investidura fallida de Mariano Rajoy.

Diu el prestigiós diari britànic que ‘Espanya ha estat absent dels grans debats que determinen l’agenda política europea. La pèrdua d’influència de Madrid és palpable, i potser encara no ha arribat la pitjor’. I afegeix que ‘no és sinó una qüestió de temps que la incertesa política es traslladi al desenvolupament econòmic’.

Entre els culpables, el diari indica la dificultat entre la dreta i l’esquerra de pactar, per les diferències històriques i pels escàndols recents de corrupció que han esquitxat el PP. I diu que un altre obstacle és Catalunya, ‘on els partits han fixat l’objectiu d’assolir la independència’.

I especialment assenyala una persona que podria fer canviar les coses: Pedro Sánchez, de qui diu que hauria de fer que el PSOE s’abstingués aquesta setmana, ‘deixant clar als seus votants que la seva abstenció no és un suport a Rajoy, sinó un acte de responsabilitat política per a posar fi al blocatge polític del país’. Continua: ‘Després podria llançar tot el seu esforç en la nova legislatura i permetre que el parlament no solament servís per a passar comptes amb el govern, sinó també per a superar en vots en qüestions fonamentals’.

Acaba el Financial Times que ‘l’estancament polític d’Espanya fa massa temps que dura’, i que és en mans de Sánchez d’acabar-ho.


‘A casa meva, en diem escopir enlaire’
Per una altra banda, el periodista Martín Caparrós escriu un article molt contundent al New York Times, en què diu: ‘Durant exactament 253 dies Espanya ha estat incapaç d’elegir un nou govern, i a mesura que passa el temps, més gent es demana si això és gaire seriós.’

Hi ha un govern en funcions, diu l’analista, que té limitacions, com ara la incapacitat de designar nous ministres, incapaç d’aprovar un pressupost… ‘I en canvi [els membres del govern] s’aprofiten de l’avantatge (més que probablement inconstitucional) segons el qual els ministres del govern en funcions no tenen l’obligació de ser sotmesos al control parlamentari.’ I etziba: ‘Fa nou mesos que el parlament no ha promulgat cap llei: els membres van massa ocupats fent campanya i negociant (…). El govern del “mentrestant” gestiona les qüestions del dia a dia, i no particularment bé. En una situació que manca d’un estatus legal clar, ningú no vol fer-se càrrec de decisions importants, els afers són endarrerits i les decisions no es prenen mai. Les ambaixades a Washington, Moscou i Roma són unes de les quaranta-quatre que són en mans de diplomàtics que haurien de ser rellevats però no ho poden ser perquè hi ha un govern de transició.’

Diu aquest article del New York Times que ‘una majoria d’espanyols estan tips dels seus polítics, percebuts segons les enquestes corruptes, egoistes i incapaços cada vegada més de resoldre els problemes de què haurien d’estar preocupats’.

També Podem i Ciutadans surten malparats en aquest article. Diu de Podem, ‘el partit suposadament renovador de l’esquerra’, que ‘ha perdut l’aura de novetat’, i que tant el partit d’Iglesias com el de Rivera ‘han esdevingut dos partits més.’

Conclou: ‘El sistema sembla que ha rebentat. La democràcia parlamentària ha funcionat 35 anys en un sistema bipartidista amb els socialistes i el PP alternant-se en el poder. Ara que els quatre partits es reparteixen el pastís, es veuen forçats a negociar, però no sembla que sàpiguen com fer-ho.

Si Rajoy, tal com es preveu, no reïx a ser investit, semblen probables unes terceres eleccions el 25 de desembre. ‘Els populars de Rajoy estan convençuts que una baixa participació en aquestes terceres eleccions de fireta els afavoriran, i opten per això; com si el descrèdit del sistema tingués encara marge de creixement sense fer-se malbé.’ L’autor de l’article acaba dient: ‘A casa meva d’això en diem escopir enlaire, i fins i tot un idiota ho sap.’


Oriol Junqueras: «Jordi Carbonell encarna la dignitat que hem retrobat al cap dels anys»



- Qui era Jordi Carbonell? 

-Un personatge extraordinari en molts sentits. Acadèmicament, professionalment, un erudit... Una persona amb vocació universitària que sacrifica moltes coses per tenir una participació activa en la vida política. Una vida política al final de la dictadura franquista, en els primers anys de la postdictadura franquista, que està marcada per una experiència de caràcter molt associatiu, molt social, molt poc partidista. I això en aquell moment li atorga un paper molt rellevant, d'un gran protagonisme que s'expressa en aquell acte magnífic a Sant Boi l'11 de setembre de 1976, en què pronuncia potser la frase més recordada de tots aquells temps de transició: "Que la prudència no ens faci traïdors". En realitat, és una frase pensada no per a una transició, sinó més aviat per a una ruptura amb la dictadura franquista. Ell reivindicava trencar amb la dictadura, no s'havia de fer una transició que donés continuïtat a alguns dels aspectes més rellevants d'aquell règim. La frase de Carbonell és la frase que encarna la ruptura.


-No n'hi va haver, de ruptura. No va poder ser...

-Perquè el context general, alguns partits polítics i l'actuació dels mitjans de comunicació, també de bona part de la societat, buscaran un pacte amb la dictadura. Per tant, el paper de Carbonell, com el de molts altres...


-Com el de Xirinacs...

-Com el de Xirinacs o el d'Heribert Barrera també, que es va oposar a la Constitució espanyola l'any 78, quedaran marginats, perquè hi haurà una majoria social que renuncia a la ruptura a canvi d'un acord amb l'herència del franquisme. Carbonell, conjuntament amb aquella altra gent, encarna la dignitat que després la nostra societat ha retrobat al cap dels anys, quan, en definitiva, ens hem adonat, i hi hagut un consens generalitzat, que efectivament la transició va ser un gran fracàs.



-Jordi Carbonell va intentar reconduir aquella marginació amb Nacionalistes d'Esquerra, però tampoc se'n va sortir.

-Quan s'imposa la transició en lloc de la ruptura, Carbonell, conjuntament amb molta altra gent, busca la manera d'aprofitar aquella circumstància nova, s'adapten a una situació que ells no volien, i intenten fer-ho de la millor manera possible, a través d'una formació política. El que pretén Nacionalistes d'Esquerra és propugnar el desig d'independència de Catalunya, juntament amb un compromís social molt marcat. Aquella era una esquerra que es volia nova, diferent, sense herències massa pesants del passat. Nacionalistes d'Esquerra té la capacitat de reunir molta gent intel·lectualment i socialment rellevant, però en canvi políticament no se'n surt.



-Per què, i perdone pel tòpic, es va avançar al seu temps?

-De fet, paradoxalment, Nacionalistes d'Esquerra acaba funcionant el dia que la seva gent acaba entrant en gran part en un partit clàssic, tradicional, com era Esquerra Republicana. Una Esquerra que s'havia oposat a la Constitució espanyola del 78. Segurament hi havia molts punts de contacte entre el que havia estat Nacionalistes d'Esquerra, l'Assemblea de Catalunya i el que representaven Carbonell, Xirinacs o Barrera. Esquerra Republicana no es va poder presentar a les primeres eleccions del 77 perquè continuava il·legalitzada. Després, aquests mons, que semblaven propers però que no s'acabaven de trobar, van començar a confluir a finals dels anys 80. A partir de la crida nacional a incorporar-se a Esquerra Republicana molta gent d'aquell entorn entra al partit i l'independentisme comença a tenir una estructura política i parlamentària que ens acaba portant als nostres dies.



-Fins a quin punt ell és artífex de la nova Esquerra?

-Els líders de finals del 80 seran Àngel Colom, Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Puigcercós. A partir del congrés de Vilafranca [1996] i dels canvis que va representar, Jordi Carbonell és una persona molt lligada a Carod i Puigcercós. Aquest vincle amb el partit l'ha mantingut fins al final. Després de ser-ne president, venia a tots els consells nacionals i va tenir un paper rellevant en la configuració de la direcció actual d'Esquerra. A mi em va animar a assumir-ne la presidència i era ell qui feia costat també a Marta Rovira com a futura secretària general. Recordo que un dia em va trucar al mòbil, per animar-me a assumir la presidència del partit. Em va dir: "Escolta, hauries de fer un pas endavant". Li vaig respondre que jo no n'era militant i em va replicar que me'n fes. Jo llavors era a Brussel·les, com a eurodiputat, i la conversa era tan intensa que em vaig saltar una parada de tramvia. Vaig tornar a peu, en direcció al Parlament, caminant, parlant per telèfon amb ell.

-Li podem adjudicar, doncs, un paper determinant en l'Esquerra actual...

-Com a mínim un paper de molta influència moral. I per tant, de molta influència política, sí. Segurament, amb poca visibilitat institucional, però en canvi amb una força personal, moral i política molt important.


-Això n'és una excepció, perquè Esquerra no ha acabat mai bé amb els seus líders: Barrera, Hortalà, Colom, Carod, Puigcercós...

-[Somriu] Carbonell ha arribat al final bé i amb un reconeixement absolut. Però, en fi, també Joan Puigcercós ha tingut un paper molt rellevant en la transició del partit dels darrers anys. Confio que la tendència es capgiri...


-Acabem: "Que la prudència no ens faci traïdors". La prudència ara tampoc els hauria de fer traïdors?
-No ens ha de fer traïdors, evidentment, però...


-No sé si convé substituir la paraula traïdors per algun terme amb una connotació menys dramàtica... 

-En tot cas, res hauria de justificar ni res hauria de permetre que traíssim les aspiracions del nostre país, de la majoria d'aquest país. De Carbonell ens queda aquesta bondat, aquest desig, aquest compromís en un moment en què la prudència davant l'herència de la dictadura franquista podia evitar la ruptura. Per això era tan rellevant aquella crida. I jo continuo convençut que ara hem de fer tot el que estigui al nostre abast per construir el país que ell sempre va somiar.


-Abans de morir va dir que li faltava veure un desig complert: el seu país independent. No l'ha vist.

- No l'he vist, efectivament. És evident que tots tenim aquest compromís, i dins Esquerra, tots els seus companys de partit. Molts de nosaltres ens dediquem a la política precisament perquè el que volem és concretar aquest somni. El desig que Jordi Carbonell va encarnar tan bé.

www.eltemps.cat/ca/notices/2016/08/oriol-junqueras-carbonell-encarna-la-dignitat-que-hem-retrobat-al-cap-dels-anys-16394.php




Un altre article sobre Jordi Carbonell en motiu del seu traspàs:

> "Jordi Carbonell, entre l'amor i la lluita"

http://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-carbonell-amor-i-lluita_108330_102.html

Francia va a pedir que se paralice la negociación del tratado de libre comercio con Estados Unidos

Captura de pantalla de la web de El País


París quiere que el parón de las negociaciones sobre el TTIP sea “definitivo” por falta de "apoyo político"



París.
Francia está a punto de dar un golpe de gracia a las controvertidas negociaciones sobre el tratado de libre comercio entre la Unión Europea y Estados Unidos."Las discusiones no podrán alcanzar un acuerdo de aquí a fin de año. Francia no lo podrá aprobar", ha dicho el presidente Hollande este martes ante sus embajadores en el Elíseo. Matthias Fekl, secretario de Estado francés de Comercio, ha anunciado esta mañana que Francia pedirá el mes que viene a la Comisión Europea la paralización “definitiva” de las conversaciones para el acuerdo transatlántico de comercio e inversiones (TTIP en sus siglas en inglés)...

Hollande ha argumentado que hay "desequilibrios evidentes" en esa negociación. En su intervención durante la reunión anual de todos los embajadores franceses en el exterior, Hollande ha insistido en que Francia "rechaza la mundialización sin reglas" y que todo acuerdo comercial debe estar "basado en la reciprocidad", una condición que no se cumple en este caso en opinión de París, y sí en el acuerdo que se negocia
...
Fekl ha anunciado que explicará la posición de Francia en la reunión de ministros de Comercio de la UE prevista para finales de septiembre en Bratislava.  Es la Comisión Europea la encargada de negociar con Estados Unidos, pero el secretario de Estado Fekl no culpa al ejecutivo comunitario -"no es la Comisión la que está en entredicho en este tema, sino Estados Unidos". "Los americanos no dan nada o, en todo caso, migajas. No se negocia así entre aliados". Las negociaciones "no están a la altura de las históricas relaciones entre Europa y Estados Unidos".