6 de novembre de 2013

"Les oligarquies de l'Estat", dites també la “burgesia de l’Estat”, "la casta" o "Madrid-Centro de Poder"

(Hem de ser conscients que no tenim una democràcia plena, pels defectes d'origen a la Constitució del 1978. Defectes a mida, llacunes legals que poguèsin ser reinterpretades, si convingués.  I això és culpa de qui?: de l'oligarquia de l'altiplà, també anomenada "Madrid-Centro de Poder", o també "la casta" o també "la casta extractiva"..., el tema ha generat expressions sinònimes a dojo. Cuca de Llum)

 
"Els oligarques són força coneguts: pertanyen a la casta de grans gestors, o empresaris, que han utilitzat dels recursos pressupostaris de l’Estat, o de les privatitzacions d’empreses públiques"

El poder avui a Madrid, en la mesura en que la crisi ha difuminat el poder de les institucions per la seva pròpia descomposició, tracta d’autoafirmar-se i consolidar-se en la seva genuïna fonamentació o origen. Sovint no resulta fàcil definir aquest ADN del Poder, ja que freqüentment s’amaga en les ombres de la rebotiga de l’Estat, o en els plecs dels interessos del Govern, que no deixen de ser la projecció d’altres interessos de sectors socials molt reduïts i molt determinats. En conseqüència, allò que apreciem és el reflex, la caràtula, l’aparença del Poder real, que s’instal·la en uns bancs, uns lobbys o uns segments molt específics d’aquells que mouen els interessos de l’economia real, no sempre l’oficial, tot i que molt habitualment es transmuten en texts del Butlletí Oficial de l’Estat.

 

Són aquestes oligarquies de l’Estat, nascudes del seu ventre, o simplement alimentades en els seus pits, les que projecten els seus interessos de grup sota l’aparença d’interessos generals o col•lectius. Un exercici impossible en cas de no instal·lar-se en els entorns del Poder Oficial. Així li ho vaig plantejar un dia a Mèxic DF al propi Carlos Slim en un seminari d’empresaris en el que jo pronunciava una conferència a continuació de la d’ell. Slim em va fascinar amb el seu agut ingeni i talent. Dominava l’economia mundial i la manera d’accedir als serveis de l’Estat. Vaig etzibar-li: “No crec en un capitalisme que, per desenvolupar-se o implantar-se, requereix sistemàticament de la tutela de l’Estat i s’alimenta dels seus pressupostos generals. Aquest és un capitalisme, no de mercat, sinó de burgesos protegits pel Poder. D’aquesta manera tots sabem fer negocis”.
 


Va ocasionar alarma el meu qüestionament, donat que en la genètica del poder econòmic mexicà –més oligàrquic que cap- està subjacent la Revolució des de 1920 i el PRI com la seva gran paridora. Em serveix l’exemple per a traslladar-lo a Madrid. El catalogo com “burgesia de l’Estat”, utilitzant la terminologia de l’ex-ministre Ernest Lluch, professor pel que sentia admiració gens efímera. Segueixo encara avui alimentant-me dels seus treballs històrics. Aquesta burgesia de l’Estat es concreta avui figuradament a la llotja del Bernabéu, que serveix de lloc de trobada, on es couen bona part dels seus interessos. Més que mai els seus interessos. Per tant, no només funcionen les relacions públiques –mètode imprescindible per l’èxit a Madrid, en el fons una Cort- o les seves accions de lobby, sinó la immediatesa física del Poder. Per allà passava Aznar o Mariano Rajoy i tampoc va ser aliè a la proximitat, paradoxalment, Rodríguez Zapatero. Avui la bodegueta de Felipe González és, mutatis mutandis, la llotja del Bernabéu. Una dada recent ho corrobora: un maridatge d’interessos que acaba de desvetllar el cas Castor, el magatzem submarí de gas a Vinaròs. L’empresa propietària pertany a un grup d’inversors capitanejats per Florentino Pérez, president immutable del Real Madrid. Existia es veu, una clàusula de compensació per l’import de la inversió efectuada per compte de l’Estat, si aquesta no aconseguia l’èxit esperat, o sorgís qualsevol altre greu inconvenient. Aquesta és la xarxa que protegeix el risc d’aquesta burgesia de l’Estat.
 


Els oligarques són força coneguts: pertanyen a la casta de grans gestors, o empresaris, que han utilitzat dels recursos pressupostaris de l’Estat, o de les privatitzacions d’empreses públiques. Són qui més i millor han rendibilitzat la cessió de la propietat, o també la collita d’inversions en infraestructures, obra pública o concessions de l’Estat, una política que va endegar Aznar i el seu Govern des de 1996. La nòmina és bastant concisa: n’hi hauria prou en repassar el llistat de presidents o administradors d’una determinada banca, o de les ex empreses nacionals, o de les companyies constructores i adlàters en serveis públics i concessions. La llei del lobby a Espanya no existeix, ni és ben considerada, però el lobby com a tècnica existeix, i tant que existeix, amb gran profit i utilitat d’aquests oligarques. Entre els seus noms més notables, Alierta (Telefónica), Paco González (Banco Bilbao-Vizcaya), Villar Mir (OHL), Florentino Pérez (ACS),  Miguel Blesa (ex Bankia), etc etc.


 

Aquesta llarga nòmina, que tantes rentes aconsegueix de l’Estat, gairebé sempre té el seu origen, directe o indirecte, en una altra casta, no menys oligàrquica, la dels quadres més qualificats del funcionariat de l’Estat, sense arribar a l’exageració dels enarques francesos. Potser per aquesta causa una burgesia eminentment industrial i de tall sempre privat o familiar, com va ser -i encara és- la catalana, té molt difícil el seu accés a les àrees de poder on s’exerceixen aquestes influències. Com sempre, els fills de la burgesia catalana van rebutjar erròniament dos selectes sortides elitistes que aporten el Poder de l’Estat: el funcionariat i la milícia. Immens error estratègic, les quals conseqüències encara ara es perceben i ja afecten l’epicentre del tsunami sobiranista! Aquí, protestes, manifestacions més o menys folklòriques, vies catalanes eminentment civils i cíviques, i més enllà de l’Ebre, silenci, muralla i Poder aferrissat, aquest Poder que ho impedeix tot. La clau s’ha de buscar en un fet determinant: mentre la burgesia catalana, o el que queda d’ella, busca sempre la millora de les condicions per a treballar i rendibilitzar les seves inversions o els seus mercats, la de Madrid, pel contrari –orfe d’orígens genuïns de classe- s’interessà exclusivament d’obtenir el treball, que per la seva creativitat no assolia, ni menys els seus recursos propis. Per aquest motiu, un banc de nutrició fóra l’Estat, i òbviament la seva mamella el Pressupost. Vet aquí una diferència substancial que caldrà sospesar a l’hora del repte català. 

Cap comentari: