Manuel Milián Mestre 18/10/2013
..... ningú podia suposar que Mariano Rajoy des del govern de Madrid ens
obsequiaria amb més de deu mesos de silencis impenetrables. Avui les
coses ja no són així: s’han esquerdat els silencis, i emergeix una
estranya sensació de que els fets prossegueixen tossudament els seu
camí. Què podria justificar aquesta opacitat estoica? És probable que
una anàlisi equivocada del cas català. Malament es poden concloure una
seqüència dels esdeveniments, partint de l’error d’una anàlisis.
....
Després de deu mesos, el silenci s’ha trencat. Primer, en suaus formes
expectants; després, en creixent nerviosisme producte de la sorpresa i,
finalment, en dures al·legacions d’un Aznar patriòtic que a Sant
Sebastià va llençar els seus dards i proclames incendiàries contra la
inviabilitat constitucional d’un procés independentista i el capficament
en un lideratge dèbil o senzillament incomparegut. Aznar, avui,
arrossega encara l’aquiescència d’una majoria del vot del PP. ... Exigeix lideratge governamental i apel·la a la Constitució de
1978.
A Madrid reina la sorpresa, no exempta d’una certa confusió. Del ‘Mas
acabarà cedint per si mateix’ s’ha passat a un ‘I ara, què fer?’. El que
deixa en evidència el greu error d’anàlisis. Un factor de distorsió és
ERC i l’habilitat ‘teledirectora’ d’Oriol Junqueras, líder d’aquella
Esquerra Republicana...
...
Sigui com sigui, s’esfumen les vies de la negociació, llevat que Artur
Mas reconsideri la seva fórmula, tornant enrere bona part del seu camí;
el que no sembla probable, veient la seva resolució passada i la
tossuderia de la seva opció pel martiri, a la vista de la seva percepció
del ‘temps de descompte’. En qualsevol cas seria recomanable una
encertada reflexió per a reduir riscos i evitar una frustració de la
societat catalana. Duran i Lleida ho va avisar en el Congrés. Però la
seva fórmula de Tercera via o Declaració unilateral d’independència, em
sembla una disjuntiva sense sortida per a la nerviosa seguretat de
l’Estat. El PP i els seus barons ja han dictat, sembla, la seva
sentència. I, tot i això, ningú sembla considerar l’única opció
sostenible: equiparar a Catalunya amb Euskadi i Navarra amb un model de
concert fiscal. Ja veurem... Una apel•lació a la teoria política del Mal
menor.
Llegir"ho tot a:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada