T’han dit que és mort. Que ha partit. Que ja no hi és. Molts
diran que Antoni Artigues roman dins la memòria de cadascuna de les
persones que el conegueren i l’estimaren
ANTONI RIERA VIVES Periodista 10.03.2018
Tornes de la feina amb l’esguard perplex. Hi ha un
moment de la carretera en què, si n’hi ha, s’albira la neu de la serra
de Tramuntana. Avui, per sobre les muntanyes, s’eleven uns grans niguls
de cotó blanquíssims, irisats per un sol imponent. El dia vol riure i tu
no vols plorar. Sabies que havia de passar, i t’ho han dit avui.
Se succeeixen els missatges al mòbil, i ben aviat les xarxes aniran
plenes de la seva imatge, dels seus cabells verticals, de la seva rialla
rogallosa, de la seva paraula insubornable.
A la
ràdio, no saps per què, sona Rocket Man: “És molt solitari, l’espai,
allà defora, en un vol tan etern”. L’astronauta d’Elton John ho deixa
tot per fer el seu viatge a Mart. I et venen al cap els espais galàctics
tan nostres de Sisa, de Riba, d’Antònia Font.
Hi ha
un sentiment d’orfenesa generacional que desemboca en una càrrega de
responsabilitat a vegades orgullosa, massa sovint temorosa. No es tracta
de ser ell. Ni de fer-ho com ell. Ni de ser com ell. No es tracta de
repetir res, ni de copiar res. Es tracta, simplement, de mantenir
intacta la capacitat d’entusiasme, la rialla empeltadissa, el país
amarat de poesia, la terra tacada d’estridències xeremieres, la
col·lectiva quimera de no amollar mai, la immarcescible voluntat de ser,
la punyetera coherència. No és res gaire concret perquè són moltes de
coses, tan difícils d’encabir dins un motlo imprecís i insuficient de
paraules.
T’han dit que és mort. Que ha partit. Que
ja no hi és. Molts diran que Antoni Artigues roman dins la memòria de
cadascuna de les persones que el conegueren i l’estimaren. Que perdurarà
en cadascuna de les nostres accions i pensaments. Potser sí. Però la
seva dimensió té quelcom de còsmic, d’immens, d’abstracte, d’intangible,
d’inexplicable. Després d’ell, per mor d’ell, hi ha un país. Existeix
la nació. Incansable en la feina, delicadíssim en la sensibilitat,
suprem en l’entusiasme, Antoni Artigues ha estat el mestre dels nostres
mestres, i el llegim dins els ulls dels qui en gaudiren a la
Universitat. Ens envaeix una espècie de serenor èpica en pensar que els
seus alumnes són els mestres dels nostres fills.
Ets
incapaç de fixar-ne la primera vivència, perquè et sembla que hi ha
estat sempre, com creus ara també que sempre hi serà. El recordes molt
antigament sonant un orgue elèctric devora Biel Majoral, l’amic de
l’ànima, el mestre de mestres com ell, el cantador. Sou a un soterrani
d’un alberg de l’inhòspit Arenal. No hi poses any, però en fa molts. Et
descobriren el ‘T’estim i t’estimaré’ del paisà Parera Fons, la cançó
lleugera al costat de les melodies escairades i terreres, seculars i
cantades a peu de carrer, sense escenari, alè amb alè. Després d’allò
tornes a dir-ho: sempre.
Amb el temps just per dinar,
transites de Manacor cap al Migjorn. Fa una clarorada, una llum que et
sembla imbatible. Tot et sembla més roig que mai, perquè “aquí els homes
són de call vermell, com una idea, com la terra que consent els solcs
lineals i l’agressiu rostoll que esgrogueeix els camps d’una amarada fe
diària i dura”. Les cases s’alcen arrelades orgànicament a la terra,
“però tant li era quina fos la casa, com als estornells, perquè una casa
es fa amb persones”, ben igual, talment, que un país. Els poetes
t’ajuden a configurar el paisatge en el camí per dir-li adeu.
Ja ets a l’Alqueria Blanca. Podries contar que hi ha ulls plorosos a
les cares dels qui l’estimaren, i no diries mentides. Però et colpeix un
altre tipus d’imatge: una espècie de descans responsable, una casta
indòmita de revolta permanent, un llumeneret blau més enllà de tots els
límits.
Els seus nebots artístics el canten i el
ploren, el reivindiquen: l’infatigable Pau Vadell, la gran Glòria Julià,
l’immens Mateu Xurí, la veu juvenil de Miquel Àngel Adrover cantant l’eterna Porrassa.
Maribel Servera pren la paraula i el vers: es posa el cor de la gent
dins la boca i comença a cantar al costat dels companyons Macià Ferrer i
Miquel Servera. Hi ha els mestres. Hi ha els professors. Hi ha la
cultura. Hi ha la poesia. Hi ha la llibreria. Hi ha na Marta. Xeremies
al sol. Flabiol. Muixeranga. Tot tremola com una brisa segura. S’alça
com una columna ferma de llibres dins una apotecaria la certesa que res
serà com abans, però que tot continuarà com sempre. Entre cerveses i
somriures tapats de llàgrimes, transcorre el comiat que no volia.
Nosaltres mirarem de seguir-li les passes: inclements amb els
possibilistes, cruels amb els pusil·lànimes, combatius amb els
acomplexats, descarnats amb els venuts, acarnissats amb els traïdors,
però, sobretot, reblerts d’amor per la terra i per la mar i per la gent i
per la cultura i pel país; curulls de teatre i de poesia, de Brossa, de
Pere Quart, de Maria Mercè Marçal, de Llompart, de Guillem d’Efak, de
Blai Bonet, de Miquel Bauçà… Viurem com ell, sabent que les cases i els
països els fan les persones. I que vivim, sobretot, per dues coses: per
estimar i per lluitar. Gràcies, Antoni Artigues, per la lliçó. Seguim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada