Resistir és guanyar. Aquesta ha estat l’estratègia de M. Rajoy durant
dècades i que ara els independentistes apliquen disciplinadament, tot i
que amb alguna sonora errada (i que ja vaig comentar en un fil del
passat tres d’abril). Però tot i amb això, s’està aguantant bé el tipus.
I això vol dir un desgast extraordinari per al govern del Partit
Popular. Feia uns mesos que la premsa internacional (i sobretot la
britànica) anunciava que el 155 es giraria contra M. Rajoy. I així ha
estat.
El Partit Popular es troba en un moment de
màxima debilitat. Ha perdut l’hegemonia de la dreta (C’s és un dur
competidor), ha perdut el suport de la premsa de l’Íbex35 i dels grans
empresaris, perd a totes les enquestes, perd el relat contra
l’independentisme, perd entre els jubilats per primera vegada, no sap
ubicar-se en les manifestacions feministes, la sentència del cas Gürtel
(1999-2005) és a punt, tots els successors van caient un darrere l’altre
(Soraya el 21-12 i ara Cristina Cifuentes amb els seus màsters) i,
sobretot, està perdent el control de la justícia.
Renault: Dígame, Rick, ¿qué le ha traído a Casablanca?
Rick: Vine a Casablanca a tomar las aguas
Renault: Pero… ¡si Casablanca es un desierto!
Rick: Al parecer me informaron mal
L’excarceració de l’exconseller Joaquim Forn hauria servit per
“desescalar” el conflicte (el que demana Alemanya des de fa temps) i
hauria comportat una petita obertura, una escletxa. Després de
l’excarceració de Forn entrava en joc la segona fase, la de la
presidència de Jordi Turull, no ben vista pel govern del Partit Popular
però sí com a mínim
acceptada. Amb Forn lliure i Turull a la presidència
s’hauria pogut començar a parlar de manera discreta. Però Pablo Llarena
ho engega tot a rodar. No deixa en llibertat Joaquim Forn i a sobre
deté de nou els diputats Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors
Bassa i Carme Forcadell. I Marta Rovira s’afegeix a la ja llarga llista
d’exiliats. El descrèdit en el qual cau l’Estat Espanyol és de primera
divisió. Es pot estar a favor o en contra de la independència, es pot
estar a favor o en contra de com s’han pres certes decisions, però avui,
abril de 2018, no hi ha cap estat membre de la UE que tingui polítics
empresonats per les seves idees i polítics exiliats per defensar
aquestes idees. Espanya en caiguda lliure. El govern de M. Rajoy sap que
està pagant un preu altíssim que allunya Espanya dels grans consensos
internacionals i dels centres de poder europeus (el cas de la fallida
candidatura de Francisco Pérez de los Cobos al Tribunal Europeu de Drets
Humans n’és un clar exemple).
Quina és l’explicació del per què Pablo Llarena actua d’aquesta
manera? Molt fàcil: darrera Llarena hi ha un senyor que es diu José
Maria Aznar que en aquests moments està assegut en una butaca acaronant
un gat veient com M. Rajoy cau en picat. Aznar, l’home que també dóna
suport a Albert Rivera, l’home de rostre hieràtic que ja avisa que “no
queda lugar para suponer buena fe en las apelaciones al diálogo, ni es
posible hablar de diálogo con los que han protagonizado la rebelión”.
L’home, en definitiva, que té gairebé tots els seus exministres amb
problemes greus amb la justícia. Sí, aquesta dada és fonamental també
per entendre què està passant: 12 dels 14 ministres que van formar un
dels últims governs de José María Aznar (juliol de 2002) estan imputats,
empresonats o implicats en greus assumptes judicials. A més, la majoria
podrien haver cobrat sobresous de la caixa B que controlava
l’extresorer del partit, Luis Bárcenas, De moment, ningú ha parlat, i
ningú ho farà mentre Aznar tingui el control de part de la justícia. I
entre aquesta “part de la justícia” hi ha un tal Pablo Llarena que ha
fet alguna conferència per a la Fundación para el Análisis y los
Estudios Sociales (FAES) que dirigeix José María Aznar i que té, entre
el seus òrgans de govern, a Cayetana Álvarez de Toledo, Ángel Acebes,
Josep Piqué, Javier Zarzalejos… Vaja, tots els que donen suport a
Ciudadanos, oi?
Però vet aquí que el dijous 5 d’abril passa una cosa que sacseja els
fonaments de l’Estat. Sí, el dijous 5 d’abril la justícia alemanya deixa
Carles Puigdemont en llibertat i descarta la rebel·lió. M. Rajoy no
tindrà la foto que busca, la de Puigdemont detingut, per poder aturar
Ciudadanos. Però Llarena tampoc la tindrà, la foto, i a sobre, el seu
prestigi i el de la justícia espanyola (sobretot a nivell internacional)
s’enfonsa.
Sí, l’SWP avisa que Alemanya s’ha convertit en “protagonista de la
crisi catalana” i que l’actuació política del govern alemany hauria de
ser “pressionar a favor d’una solució negociada entre Barcelona i
Madrid” amb el govern basc com a mediador. I el PNB ja està fent els
deures…
Acabo: hi ha guerra interna i cruenta a la dreta espanyola, i entre
govern i estat. I veurem a qui esquitxa la sentència Gürtel (M. Rajoy:
“Yo lo siento mucho, pero las cosas son como son y no como a uno le
gustaría que fueran”). I Felipe VI portant corbates amb els colors del
Sevilla i, per tant, donant Catalunya per perduda (i Euskadi, i Navarra,
i ara els seguidors bètics). I el conflicte que s’internacionalitza
cada vegada més. I els independentistes que fan el que han de fer, que
és callar, mirar-s’ho tot des de la distància i intentar rentar la roba
bruta a casa.
La transició està acabant. I aquest 2018 veurem coses increïbles…
Bernat Deltell. Publicat el dimarts 24 d’abril de 2018.
PD1. Sí, ja ho sé que sóc molt pesat, però la Seat ha dit que no marxarà de Catalunya (la banana daurada) sigui quin sigui el seu futur polític. És així, oi?
PD2. Avui, 24 d’abril de 2018, ERC i el PDECat han evitat les crítiques al PNB per permetre la tramitació dels pressupostos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada