( "...treballant amb molt de rigor". Ho senyalo perquè la manca de rigor, parlant en general, és un dels defectes que compartim amb la resta d'Espanya. Aqui, amb tenacitat i rigor, tenen possibitats de deixar el "gobierno de España" en evidència, com és mereix. Cuca de Llum)
El resultat de la vista (al TJUE) que es va fer ahir al
Tribunal de Luxemburg –sobre el cas dels exiliats catalans– el
començarem a saber el 14 de juliol, quan l’advocat general del TJUE
emeta la seua opinió. I probablement serà durant l’estiu o a començament
de setembre que se’n farà oficial el veredicte, sens dubte amb
conseqüències importants, siga quina siga la decisió que s’hi adopte.
Estic segur que ahir va ser un dia molt especial per als exiliats,
sobretot per al president Puigdemont, que és qui ha estat dues vegades a
la presó, cosa que ha donat peu a les sentències que són la base de tot
plegat; per al conseller Lluís Puig, que és en definitiva qui va
guanyar la batalla imprescindible que ha dut Espanya al punt on és; i
per a tots els altres que durant aquests quasi cinc anys no han defallit
mai ni han renunciat a les raons polítiques que els van fer prendre
aquella decisió.
Des de l’exili s’ha treballat moltíssim per arribar fins a la vista
d’ahir. S’ha bastit una arquitectura jurídica que necessitava anar
posant lentament un maó sobre un altre sense perdre mai de vista
l’objectiu final. I ha calgut lluitar amb dents i ungles en defensa no
tan sols de la seua llibertat personal sinó de la de tots –que sempre
han recordat que ells no cerquen ni volen cercar solucions personals.
Quan se n’anaren no crec que fossen conscients de l’abast de la feina
que els esperava. Ni de quant d’esforç demanaria arribar al punt a què
es va arribar ahir. I és molt evident que el cost de tot plegat ha estat
altíssim, tant del punt de vista personal, que tan sovint s’oblida, com
del punt de vista polític. Però la recompensa pot ser molt grossa.
Tanmateix, haurem d’esperar per a veure si és així. Ahir Josep
Casulleras va seguir en directe a Luxemburg el desenvolupament de la
vista i crec que en la seua crònica del dia
reflecteix bé la tensió viscuda dins la sala. El tribunal de Luxemburg
és un tribunal de debò, amb jutges independents de debò i preparats,
preparadíssims. Jutges que treballen a fons els casos que els
corresponen i que no es casen amb ningú. Jutges que, per això mateix,
collen totes les parts en litigi i miren de posar-les contra la paret.
Conscients, perquè ho són, que això que hi ha molt en joc per a
Catalunya però també per a Europa i que, per tant, no es pot prendre a
la lleugera.
La sentència, i no exagere ni un mil·límetre, podria ser la peça
fonamental per al nostre futur com a país independent. Però també podria
ser una gran decepció per les expectatives que ens hem fet. O podria
passar perfectament que quedàs a mig camí, que ens fes avançar però no
prou. Siga com siga, no hi ha cap dubte de dues coses importants. La
primera és que en cap cas no respondrà, com passa en els altres
organismes europeus o en la justícia espanyola, a pressions polítiques o
a interessos parcials. I la segona és que tant si és favorable a la
causa catalana com si acaba essent contrària, l’endemà l’independentisme
haurà de continuar endavant, tal com ha fet aquests cinc anys: apuntant
al punt més alt, amb mentalitat guanyadora però treballant molt
seriosament i amb molt de rigor. Que tan sols aquests tres factors
expliquen que ahir hi hagués una vista de la transcendència enorme que
hi va haver. Ningú no regala res, ni a Luxemburg.
https://www.vilaweb.cat/noticies/cal-lluitar-perque-ningu-no-regala-res-tampoc-a-luxemburg/?utm_source=onesignal&utm_medium=push&utm_campaign=notificacions
__
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada