Pedro Sánchez ja és oficialment candidat a ser investit president del govern espanyol. I ho ha celebrat parlant de tot allò que havia callat fins ara. L’home s’ha adjudicat la medalla dels indults als nou presoners polítics, com si Estrasburg no hi fos i com el país no s’hagués mobilitzat fins a fer impossible que romanguessen a la presó. I, sobretot, ha dit que res de negociar l’autodeterminació, que això no passarà.
Si fa setmanes va ser el president Puigdemont qui va marcar les línies vermelles, ara ha estat ell. Sánchez està disposat a impulsar l’amnistia –que ja veurem quina amnistia és perquè el text final serà el que li escriurà el seu exèrcit d’advocats de l’estat i no el que redacten més o menys d’acord independentistes i Sumar–, a arreglar tot això de la llengua que ja hi ha en marxa i prou. A Madrid creuen que jugant amb el rellotge en tenen prou i que tant Esquerra com Junts hi acabaran votant a favor perquè la pressió se’ls farà insuportable. Veurem què passa, però la dificultat principal que hi veig és que uns i altres parlen de coses diferents, de negociacions diferents, i així no sé si hi haurà manera d’aclarir-se.
Bàsicament, per a entendre’ns, els independentistes, i molt especialment Junts, parlen d’un acord històric i no pas d’un acord d’investidura. En canvi, els socialistes volen tractar tan sols de la investidura i oblidar-se de la història –evitar-la, de fet. I així tot serà molt complicat. És cert que Junts ha abaixat el to eufòric que feia servir –recordeu que fa uns quants dies invocaven els acords de Divendres Sant–com a
precedent i objectiu. Però, tot amb tot, el relat socialista d’ahir, el
que va vendre Sánchez ahir, jo crec que purament i simplement no es pot
assumir.
No solament pel que diu, que ja s’entén que forma part del mercadeig, sinó per la situació que dibuixa. Sánchez defuig evidentment qualsevol possibilitat de canviar les condicions de la política espanyola envers Catalunya. Ell vol negociar la investidura i prou, i per la manera com parla creu que ja fa massa concessions i tot.
El desllorigador, a parer meu, hi és. És la figura del mitjancer internacional,
invocada per Puigdemont, que si s’acceptàs fins i tot podria justificar
que les qüestions més complexes fossen discutides després de la
investidura. I ho és per dues raons. La primera perquè la seua sola
existència –si fos una mediació internacional reconeguda per totes dues
parts– canviaria automàticament les condicions de la política espanyola
respecte de Catalunya. Però sobretot perquè només la perspectiva d’una
negociació obligada després de la investidura pot dotar la investidura
d’ara d’aquest sentit històric que l’independentisme vol que tinga.
Altrament, tan sols parlem de replegar prou vots per a mantenir Sánchez a la Moncloa.
Per
això, escoltant ahir el dirigent socialista espanyol, vaig veure clar
que sense tenir, ja abans de la votació, un mitjancer internacional –un
que li faça respecte– qualsevol negociació no serà sinó un intent
d’ensarronada, una oportunitat frustrada que l’independentisme hauria
d’evitar de totes passades. I ho dic, especialment, perquè, essent com
és indiscutible que l’amnistia per a tothom és molt important, cal també
tenir en compte que d’ací a pocs mesos el TEDH pot tornar a emetre un
veredicte tan dur o més que el que va obligar a alliberar els presos i fer caure el castell de cartes de dalt a baix. De manera que l’independentisme té alternatives sensates davant i no té cap obligació de regalar els vots.
https://mailchi.mp/vilaweb/el-diari-de-la-nit-de-vilaweb-us-oferim-els-continguts-principals-de-dem-g3gwl75rba-728561?e=9bc8118848
|
|
|
|
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada