Fa 700 anys de la creació del Consolat de Mar, el segon de tota la Corona d’Aragó, que va perviure fins al 1800, tot i la Nova Planta borbònica
PalmA -És un dels edificis singulars de Palma i pràcticament tothom sap què hi ha actualment a l’interior: la presidència del Govern autonòmic; la Moncloa de les Illes, per dir-ho així. Ara bé, què era el Consolat de Mar, que donà nom a l’immoble? Va ser el tribunal que es va fer càrrec de jutjar els assumptes relacionats amb el comerç marítim al llarg de gairebé set segles i que va sobreviure fins i tot als decrets de Nova Planta, que s’endugueren per davant tota la resta d’institucions pròpies de les Illes. El recordam .ç
Tot i que això no encaixa del tot amb el tòpic que abans del turisme aquest fou un espai pobre i agrícola, el cas és que hi va haver un temps –els darrers segles de l’edat mitjana– en Tot i que això no encaixa del tot amb el tòpic que abans del turisme aquest fou un espai pobre i agrícola, el cas és que hi va haver un temps –els darrers segles de l’edat mitjana– en què la principal activitat econòmica de les Illes era el comerç per la mar. Això suposava dues coses: que els mercaders constituïen un col·lectiu poderós i influent i que tanta d’activitat, per força, com en qualsevol acció humana, havia de generar conflictes: mercaderies espenyades, desacords entre comerciants, interpretacions diferents d’un mateix contracte. la principal activitat econòmica de les Illes era el comerç per la mar. Això suposava dues coses: que els mercaders constituïen un col·lectiu poderós i influent i que tanta d’activitat, per força, com en qualsevol acció humana, havia de generar conflictes: mercaderies espenyades, desacords entre comerciants, interpretacions diferents d’un mateix contracte.
Amb això, com en gairebé tot, a Jaume I li va correspondre prendre una primera iniciativa, quan va crear a Barcelona, cap al 1257, una universitat –la qual no era aleshores una entitat acadèmica, sinó de govern– de mercaders i mariners, sembla que ja amb una certa possibilitat d’arbitratge en cas de conflicte. El 1283 es va constituir, ja amb aquest nom, el Consolat de Mar de València.
No era un invent de l’àmbit de la llengua catalana. En ciutats italianes actives en comerç, com Pisa, ja existien cònsols de mar, amb funcions semblants. Als nostres dies, en què un cònsol és un diplomàtic, ens pot sorprendre aquesta paraula per designar un jutge, però llavors podia tenir diversos significats. Hi hagué també cònsols mallorquins a ciutats del Nord d’Àfrica, amb unes tasques molt més coincidents amb el que ara entenem per un cònsol.
Un probable precedent de la creació a Mallorca del Consolat de Mar –el segon a la Corona d’Aragó, ja que el de Barcelona no es va constituir fins al 1348– consisteix en una carta que el 1306 va adreçar el monarca privatiu Jaume II des de Perpinyà, on residia habitualment, al governador de l’illa. En aquest document, el monarca li estira les orelles per inhibir-se d’un conflicte entre mercaders per la despesa en la reparació d’una nau, i li ordena que, una vegada assessorat per gent entesa, dicti la sentència corresponent.
Convenia, per tant, tenir un tribunal específic per a aquestes qüestions, més enllà dels “costums de mar” que s’haurien fet servir fins aquell moment. Però, amb aquest no frissar que caracteritza els illencs, no va arribar fins vint anys més tard. Va ser Felip de Mallorca, fill de Jaume II i regent –per la minoria d’edat del seu nebot Jaume III–, qui va instituir el Consolat de Mar, amb data, com dèiem, de l’1 de febrer del 1326. Això és, ara fa 700 anys.
El regent Felip va establir dos cònsols –jutges–, que havien de ser “homes virtuosos i discrets” –de dones ni parlar-ne, és clar, en aquella època– i que serien elegits pels jurats de la ciutat i el regne, l’equivalent als actuals regidors de Palma o consellers de Mallorca. Havien d’examinar i sentenciar els plets entre mercaders, patrons i mariners en matèria de disputes sobre les càrregues o lloguers dels vaixells, els salaris dels mariners o les mercaderies perdudes o espenyades en el curs dels viatges. Tot s’havia de fer verbalment, sense haver de deixar-ne constància per escrit, cosa que, en aquells temps d’analfabetisme pràcticament total, tampoc no resultava gaire sorprenent.
Gairebé dos decennis després, i ja reintegrat el regne de Mallorca a la
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada