Per: Vicent Partal - Diumenge 3.01.2016 16:31
El 5 de novembre ja vaig explicar que els partidaris de la
independència no teníem aquella majoria al parlament que les urnes ens
havien fet pensar que teníem. L’article
va desfermar algunes reaccions irades, però la realitat ha acabat
imposant-se: la CUP només se sumarà a la independència si es compleixen
les condicions que ells creuen necessàries, però si no, no ho farà.
D’independentistes utilitaris, condicionals, n’hi ha hagut i n’hi ha a
tots els processos del món i al nostre país ja n’hi havia abans –si més
no– dins ICV i Unió. Ara la CUP s’hi afegeix com a organització a
aquesta categoria, per bé que resta clarament dividida en dues meitats,
les relacions entre les quals no seran gens fàcils a partir d’ara.
En qualsevol cas la principal conseqüència de tot plegat és que
tornem a l’autonomia aquella que havíem deixat enrere el 27-S. La
declaració parlamentària del 26 d’octubre es reservarà als llibres
d’història com un dia molt bonic i prou. El pla de xoc s’aturarà
—incomprensiblement. I el full de ruta cap a l’estat propi restarà ja
pendent d’una sola possibilitat: que els partidaris de la república de
tots guanyen les eleccions del març amb rotunditat. I això vol dir que
Junts pel Sí, o CDC i ERC o el que acabe presentant-se haurà de guanyar
sense comptar ni tan sols amb els possibles vots de la CUP —que si
després s’hi sumen seran benvinguts però que d’entrada no es poden
comptar ja incondicionalment com a independentistes. Ignore què pensen
fer les cúpules de CDC i ERC sobre la coalició. De fet, em consta que no
n’han parlat encara. Però, siga quina siga l’opció que proposen a
partir de demà, l’aposta aquesta vegada haurà de ser molt alta.
Quan un país protagonitza una epopeia històrica no tot són flors,
violes i romaní. Per a guanyar cal saber aguantar en els moments
difícils. Els processos revolucionaris s’enforteixen amb la resistència i
es tornen imparables quan el cos central del país pren decisions que no
tenen marxa enrere. De manera que ara cal reaccionar amb més força que
mai i deixar-se de laments i especulacions sobre què ha passat i sobre
com ha passat. Sobre qui ha tingut la culpa i qui no. Sobre com han anat
els enganys i les traïcions. El 27-S vam guanyar una hipotètica majoria
parlamentària que no ha servit de res. Punt. Al març caldrà repetir-la
però aquesta vegada ha de servir.
I aquesta nova majoria és factible, que ningú no s’enganye al
respecte ni es deixe atordir per les intenses campanyes d’intoxicació.
Calen, de nou, 68 diputats.
Amb una participació absolutament rècord, que no es repetirà al març,
i amb una pressió dels poders de l’estat com no s’havia vist mai, Junts
pel Sí en va aconseguir 62, però amb dos diputats perduts per molt pocs
vots. A Girona 4.487 vots haurien donat el diputat 63 a Junts pel Sí,
que ho hauria canviat tot. I a Barcelona 15.757 vots més haurien sumat
el diputat 64. Així i tot, amb 64 diputats encara no s’arribaria tampoc a
la majoria necessària. Però és ací on intervé el fenomen CUP. La CUP va
passar de tres diputats a deu i tot sembla indicar que una part
d’aquests vots van ser vots prestats de gent que podia haver votat Junts
pel Sí, però que va pensar que era millor votar la CUP per a pressionar
Junts pel Sí. Curiosa paradoxa, vist el resultat final.
Cal tenir en compte en aquest sentit una dada, que és la més
important de totes: des del 1984 fins al 2015, al Parlament de Catalunya
sempre hi ha hagut majoria nacionalista. I aquesta és una indicació molt sòlida que no podem menystenir. El 1984 aquesta majoria va arribar
al seu màxim, amb 86 escons. I el 1999 és l’única ocasió en què la
majoria va ser justa: 68 escons. A partir d’aleshores, i sobretot arran
de la sentència del Constitucional l’any 2000, aquesta majoria ha tornat
a créixer, però ara repartida entre tres grups, en comptes de dos (CiU,
ERC i Solidaritat o la CUP). El 2012 CiU, ERC i CUP va obtenir 74
diputats. Que són aquests mateixos 74 diputats que s’haurien pogut
repetir amb facilitat el 2015 si no haguessen ballat a última hora els
dos diputats de Junts pel Sí de què parlava adés. Amb això vull dir que
les coses es mouen però no tant com sembla.
Aquesta enorme i sorprenent estabilitat del vot nacionalista des dels
anys vuitanta és finalment la clau de tot, també pensant en les
eleccions del març. El nacionalisme mai, en més de tres dècades, no ha
perdut la majoria absoluta del Parlament de Catalunya, però el
repartiment intern d’aquest vot ha determinat canvis clars de majoria
parlamentària –com ha tornat a passar ara. La gestió política d’aquesta
majoria ha estat diversa, segons com es repartien els vots els diversos
partits —CiU amb PSC o PP, ERC amb PSC i ICV, CiU amb ERC… I és d’ací
d’on partim amb vista al març. Podem pensar que hi ha la possibilitat
que per primer vegada en trenta anys el nacionalisme siga minoritari
però també podem recordar que mai no ho ha estat i que res fa indicar
que el país siga avui menys nacionalista que mai. Així que és raonable
pensar que la gran qüestió serà el repartiment intern del vots i
concretament si Junts pel Sí serà capaç de recuperar vot de la CUP, i
potser també d’Unió, Tant com per a arribar per ella sola als 68 escons i
no haver de dependre de ningú a l’hora d’aplicar el full de ruta i el
pla de xoc.
I això com es fa? Durant els dies vinents, és evident que aquesta
serà la gran discussió. Però a parer meu hi ha unes condicions molt
clares sobre la taula. CDC i ERC han d’avenir-se, imprescindiblement,
amb la fórmula per a concórrer a les eleccions del març. Personalment,
crec que seria bo de repetir Junts pel Sí i fins i tot repetir les
mateixes llistes del 27 de setembre, per remarcar el caràcter de segona
tanda de la nova convocatòria. Però també és cert que, en una capa de la
nostra societat, l’odi a Mas és una eina forta i efectiva i, per tant,
caldrà pensar bé com es desactiva o es supera amb més èxit que no s’ha
fet fins ara. Això obre la porta a possibilitats diferents que aquesta
vegada crec que caldria estudiar amb molta calma i generositat. Si CDC i
ERC arriben a la conclusió que es millor presentar-se per separat, si
ho fan d’acord jo no veig tampoc cap gran inconvenient perquè ho facen.
Ara bé, tots hem de ser conscient que hi ha una altra peça clau en
tot això, que és l’Assemblea Nacional Catalana. Perquè la seua capacitat
de mobilització es manté intacta en l’àmbit local i perquè és la que
pot estirar més bé del conjunt de la societat. Però per a que això passe
cal activar-la ràpidament i amb la màxima potència també a l’àmbit
nacional, on ha quedat pràcticament esborrada i desdibuixada els darrers
mesos. Al març no pot tornar a passar com a les eleccions espanyoles,
on l’ANC no va existir. Quant a la neutralitat respecte als partits,
simplement crec que la decisió de la CUP deixa finalment les mans
lliures a l’ANC per a abocar-se a donar suport a Junts pel Sí.
Per sobre de tot, però, la campanya ha de ser bona. Encara més bona.
Extraordinària. I això no serà gens senzill quan fa tres mesos que vam
fer el que anava a ser el vot de la nostra vida. La mediocritat de les
campanyes d’ERC i, sobretot, de Democràcia i Llibertat a les passades
espanyoles espanta i posa en alerta. El contrast amb la brillantíssima
campanya de Junts pel Sí fou evident.
Cal moure’s de pressa, doncs i fer-ho més bé que mai. Demà mateix
caldrà foragitar el desencís i fer colps d’efecte que revifen l’ànim del
votant independentista. Això és possible perquè la decepció és
circumstancial i perquè la gran base de vots que va portar Junts pel Sí a
la victòria no ha desaparegut, ni de bon tros. Sobre això, tenim tan
sols dues dades, però són dues dades molt importants que cal repetir a
tort i dret. A les espanyoles, malgrat que tot es féu tan malament, va
haver-hi 1.164.790 votants d’ERC i CDC. I això és una base de pedra
picada, inamovible que tota sola supera ja d’entrada, fins i tot en el
pitjor moment, el que serà el gran contrincant electoral del març: En
Comú Podem, que va obtenir 925.274 vots. I la segona dada és que en
l’única enquesta fiable feta aquests mesos, la del CEO, enmig d’aquesta
patètica negociació en què Junts pel Sí ha estat repetidament humiliada
per la CUP, resulta que només hauria perdut tres diputats, i hauria
baixat a 59. Partir d’un terra com aquest és simplement un privilegi.
Per això, i sobre aquestes xifres, a mi no em sembla que construir
una aposta guanyadora al març siga en absolut una tasca impossible,
encara menys tenint en compte què passa a Madrid. Però, alerta: la
condició és que no pot haver-hi ni un sol error més. I el primer i més
important de tots seria que tots nosaltres, els votants
independentistes, ens deixàssem endur per la decepció i ens quedàrem a
casa llepant-nos les ferides. De manera que la primera feina torna a
ser, com tantes vegades ja, a les nostres mans: no deixeu que us roben
l’alegria pel que ja hem aconseguit ni deixeu que, al març, us roben la
victòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada