La Mare de Déu del Vinyet, a Sitges. Mai no li manquen les llànties enceses pels qui li demanen alguna cosa: han hagut d'habilitar un espai fora de l'ermita per contenir-les.
De tota quanta representació de la Mare de Déu que volti pel planeta, reconeixerem les nostres perquè tenen energia de pubilla de cuixa forta
Montserrat Dameson - 09.09.2025
A Catalunya trobem la Mare de Déu. “El meu país és aquell on, quan dic bon dia, em responen bon dia”, va escriure Josep Pla. Bé, el meu país és aquell on les marededeus trobades dibuixen al mapa i més o menys tothom en té una de referència. Explica la tradició oral del país i els goigs dedicats a totes elles –en realitat, només n’és una [vol dir que amb diferents noms la Mare de Déu és la mateixa, la mare de Jesús]– que les talles de fusta policromada van ser amagades durant el segle VIII per protegir-les i que, segles més
tard els pastors i els ermitans de l’indret les van anar redescobrint.
Aquest ultralocalisme marià, arrelat i llegendari, orgànic i, d’alguna
manera, casolà, sempre m’ha semblat una manera d’inculturar-se del
cristianisme especialment prodigiosa: dibuixa un paisatge, aterra la
Mare de Déu a les realitats dels habitants de l’indret en qüestió des de
la proximitat, obre les portes al pelegrinatge i ofereix, de retruc,
una llista de noms prou vasta que relliguen geografia i fe: la terra i
el cel. Em dic Montserrat, i soc del lloc d’on el meu nom diu que soc.
Costa de saber fins a quin punt, però de vegades penso que ser catalana i tenir les marededeus trobades com a referència espiritual propera ha configurat la manera com entenc la Mare de Déu. Que ha configurat la manera com la gent amb qui comparteixo marc cultural l’entenem, perquè basteix un món estètic propi. El hieratisme de les imatges que regnen des dels cims d’arreu del país, el posat d’autoritat i de govern, de solemnitat i de severitat, contrasta amb la representació d’una Mare de Déu tota feta de tendresa i candor. I, per bé que hi contrasta, un posat i l’altre no són incompatibles. De fet, han de ser compatibles per a ser fidels a la imatge de la Mare de Déu que apareix a les Escriptures. Així i tot, les marededeus que es van popularitzar fa mil anys a Catalunya i que han modelat, des de l’estètica, la manera com ens relacionem amb la mare de Crist en la pregària, són d’una manera i no d’una altra. Fins i tot per als qui no tenen fe, per als qui s’hi relacionen des del símbol o el folklore, el referent ha anat afaiçonant un imaginari concret. (...)
En comptes de mirar al cel corpresa i amb les celles arquejades, amb posat compungit d’èxtasi místic, les marededeus trobades, encara avui, parlen d’un sentit de permanència: seuen al seu tron, coronades, amb el Nen a la falda, i exhibeixen, en una multiplicitat de símbols, l’exercici del seu poder. De tota quanta representació de la Mare de Déu que volti pel planeta, reconeixerem les nostres perquè tenen energia de pubilla de cuixa forta. Amb tots els respectes. En aquesta coherència estètica i cultural, hi trobo un tàndem plaent que no puc desestimar quan m’encomano a la Mare de Déu en oració, o quan procuro escatir què fa que hi pensi com hi penso. En la seva presència dominant hi ha imprès el recordatori que és cert que governa i que ho fa amb autoritat perquè, estimant un fill, o estant disponible per als altres, es pot canviar la història la humanitat. Aquest és el missatge per a homes i dones de què parla l’orografia que ens ha fet el caràcter. O de què parla el caràcter que ha anomenat i coronat la nostra orografia. Al racó de cap que dedico a emmagatzemar allò que sento meu, tot plegat s’hi fa la mateixa cosa: una massa indestriable d’elements relacionats entre ells que podria anomenar identitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada