Si la sentència del TJUE subscriu les conclusions de l’advocat general (no és obligatori que el TJUE les subscrigui), els CDR podran respirar finalment, i la pressió al TC sobre l’amnistia de Puigdemont augmentarà
El primer pensament després d’haver llegit els dos informes que ha publicat l’advocat general del TJUE Dean Spielmann amb les conclusions sobre la validesa de la llei d’amnistia ha estat per al senyor Carlos Urraca. Aquest advocat espanyol de la Comissió Europea, que tant va criticar la llei, és qui en surt més malparat. Molt malparat: Spielmann desautoritza els arguments que els serveis jurídics de la Comissió —controlats per juristes espanyols pròxims al PP i hostils amb l’independentisme català— es van empescar per mirar de desactivar l’amnistia dels dirigents del procés acusats al Tribunal de Comptes d’haver desviat diners per a l’1-O i de la dotzena d’activistes acusats de terrorisme a l’operació Judes. Aquestes conclusions avalen el gruix de la llei d’amnistia i, si són assumides finalment pel TJUE en la sentència que publicarà d’ací a pocs mesos, poden empènyer els tribunals espanyols a aplicar l’amnistia en els casos en què s’hi resisteixen.
Una consideració prèvia: aquestes conclusions s’han d’agafar amb una certa prudència, perquè no és encara la sentència de la gran sala del TJUE. Sovint, l’opinió de l’advocat general és assumida en bona part pel tribunal, però hi ha casos (molt pocs) en què la resolució és diametralment oposada. Tenint en compte la solidesa i la contundència dels arguments jurídics de Dan Spielmann, es fa difícil pensar que la sentència sigui gaire diferent.
I tornem al senyor Urraca, que va assumir en la vista judicial del juliol passat els arguments de la dreta i l’extrema dreta espanyola per afirmar que es tractava d’una autoamnistia. L’advocat general ho ha refusat de manera contundent. Aquesta crítica concreta, tan política, no formava part de cap de les preguntes que va enviar el Tribunal de Comptes ni de les que va enviar l’Audiència espanyola al TJUE amb dubtes sobre l’adequació al dret de la Unió de la llei d’amnistia. I, tanmateix, els serveis jurídics de la Comissió, que era part en aquests procediments, s’ho van treure de la màniga d’una manera incomprensible, tenint en compte que s’excedien de l’argumentació jurídica que se’ls hauria d’exigir.
Per això l’advocat general s’hi atura, per desmentir-ho: “No hi ha res que permeti de qualificar la llei d’amnistia d’autoamnistia”, diu en l’informe, perquè “la llei és fruit d’un procediment parlamentari regular tramitat en el si d’un sistema pluralista, no és el resultat d’un acte unilateral imposat per un poder autoritari, sinó d’un debat i votació democràtica en les corts generals”.
L’amnistia dels CDR de l’operació Judes, més a prop
Però allò que més va cridar l’atenció del paper que va fer Carlos Urraca el mes de juliol passat fou la bel·ligerància amb què pretenia d’invalidar l’amnistia dels acusats de terrorisme d’acord amb el text de la llei. L’Audiència espanyola dubtava que l’amnistia dels dotze acusats de l’operació Judes fos compatible amb la directiva europea contra el terrorisme, i per això va enviar tot un seguit de preguntes al TJUE abans de prendre la decisió d’amnistiar-los finalment. Urraca va respondre que no se’ls podia amnistiar perquè la llei buidava de contingut la directiva europea i perquè vulnerava el principi d’igualtat quan permetia que, en paraules textuals, un terrorista independentista català en pogués obtenir un benefici i un gihadista, per uns mateixos fets hipotètics, no. “Comparem un terrorista a favor de la secessió de Catalunya i un terrorista a favor del gihadisme. Són una situació comparable? Els uns es beneficien de l’amnistia i els altres no.”
Spielmann diu, d’entrada, que queda ben clar que els fets imputats als CDR, “per més que es qualifiquin de delictes de terrorisme, no volien causar intencionadament greus violacions dels drets humans.” I això és molt important, perquè tot seguit afirma que la llei és ben clara quan distingeix entre els suposats actes de terrorisme que han de quedar exclosos de l’amnistia (els que violen el dret de la vida i la prohibició de la tortura i el tracte degradant) i els que s’hi poden incloure, entre els quals, els fets imputats als represaliats per l’operació Judes.
La darrera causa per terrorisme que encara queda viva de tots aquests llargs anys de persecució judicial i policíaca contra l’independentisme ja comença a caure. Resta la darrera empenta de la sentència.
L’argúcia de la malversació queda tocada
I també comença a caure el darrer bastió de la rebel·lió judicial contra l’aplicació de l’amnistia, el delicte de malversació. L’únic argument d’Urraca que l’advocat general ha assumit en les seves conclusions és l’únic que era favorable a la llei d’amnistia: Dean Spielmann conclou que l’amnistia del delicte de malversació no afecta de cap manera els interessos financers de la Unió Europea, que és una de les exclusions que preveu la llei mateixa. Aquest argument, esgrimit pel Tribunal de Comptes en l’acusació contra Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Artur Mas i uns quants ex-consellers i ex-alts càrrecs de la Generalitat d’haver desviat diners per l’organització de l’1-O, és també un dels que invoca el Tribunal Suprem per a negar l’amnistia als acusats i perseguits per malversació.
I en aquest sentit, l’advocat general és clar quan diu que els fets que se’ls imputen no tenien cap vincle directe amb la possible reducció d’ingressos posats a disposició del pressupost de la Unió, ni de manera real ni tan sols potencial en cas d’una hipotètica independència de Catalunya. És important el fet que l’advocat no tan sols parla de les responsabilitats comptables (que són les que investiga el Tribunal de Comptes) sinó també de la malversació de fons, que és un concepte penal i que és el delicte pel qual el Suprem es nega a amnistiar els dirigents de l’1-O.
Un efecte sobre el retorn de Puigdemont?
La qüestió principal és quin efecte pot tenir una sentència del TJUE sobre la llei d’amnistia que subscrigui aquests arguments de l’advocat general. D’entrada, i molt clarament, ha d’implicar que l’Audiència espanyola amnistiï finalment els dotze CDR acusats de terrorisme, que havien arribat a la porta d’un judici pel qual els demanaven, en alguns casos, fins a trenta anys de presó. Fins que va entrar en vigor la llei d’amnistia, el tribunal va tenir dubtes i els va exposar al TJUE. La resposta, finalment, arribarà aviat.
I, si fos el cas, el Tribunal de Comptes hauria d’amnistiar la trentena d’ex-alt càrrecs acusats de desviació de diners per l’1-O, perquè el principal argument jurídic per a oposar-s’hi, el perjudici als interessos financers de la UE, cauria. I perquè el gruix de la llei ha quedat avalat, tret d’alguna objecció procedimental sobre la imposició d’un termini de dos mesos per a aplicar l’amnistia i l’obligació d’aixecar les mesures cautelars immediatament encara que hi hagi un procés de pre-judicials obert.
Vist això, amb l’hipotètic text de la sentència a la mà, l’amnistia dels exiliats i els condemnats per malversació no arribaria necessàriament més de pressa. Perquè la causa per la qual el Suprem els l’ha denegada és ara en mans del Tribunal Constitucional, que primer haurà de decidir si concedeix unes mesures cautelars als afectats (aixecament provisional de l’ordre de detenció i suspensió de la inhabilitació) i, finalment, si els atorga l’empara i rectifica la negativa del Suprem d’amnistiar-los.
Si la rectifica i, encara més important, si té capacitat de fer-la rectificar al Suprem, que és qui en darrera instància hauria d’arxivar la causa. El context polític i judicial espanyol és important: el TC dominat pel sector afí al PSOE pot fer endarrerir o denegar la concessió de les mesures cautelars si políticament convé que Puigdemont pugui tenir la via de retorn oberta o tancada. Fins ara, el president del TC, Cándido Conde-Pumpido, amb un vincle polític evident amb Pedro Sánchez, ha jugat a fer anar el bastó i la pastanaga amb el president a l’exili, fent creure que la concessió de cautelars podria ser imminent en funció de la tensió política entre el PSOE i Junts.
Per això els ritmes i les decisions en aquest cas concret són tan incerts. Jurídicament, ho podran arribar a justificar tot amb arguments, una decisió i la contrària. Però la qüestió nuclear, i la que pesarà, és de naturalesa política.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada