La sortida de Solidaritat Catalana del Parlament,
malgrat la immensa feina feta sense diners, sense infraestructures i
amb només tres diputats, és un punt negre del resultat de les eleccions.
I no només perquè afebleix l’independentisme, sinó perquè aquesta
sortida era l’anhel inconfés de gairebé tothom. Del trident
espanyolista, PSOE-PP-C’s, per descomptat. Però també dels catalanistes.
Els primers, per raons òbvies, i els segons, perquè posava en evidència
les seves contradiccions. Tanmateix, un regidor de CiU em va dir això
abans de les eleccions: “Em sabria greu que Solidaritat tingués un mal
resultat. El meu partit la necessita per no desviar-se del camí cap a la
independència”. Eren paraules intel·ligents i compartides per molts
votants de CiU. Aquest, però, no era el cas d’Esquerra. La gran alegria
republicana, a banda dels 21 escons obtinguts, ha estat la sortida de
Solidaritat. Això sí que ho han considerat una victòria. De fet, era la
part no escrita de la seva estratègia electoral.
Amb tot, allò que ha estat més decisiu en el resultat de Solidaritat ha estat el boicot que li han fet els grans mitjans de comunicació. Aquest boicot consistia a silenciar-la o a desacreditar-la sistemàticament com a força, i a sobredimensionar Esquerra, amb qualsevol pretext, presentant-la com “l’única” opció independentista. I és que, posats a triar, els poders fàctics, conscients que qui té el cul llogat no seu quan vol, s’han estimat més algú endeutat i amb les mans lligades que algú independent i amb les mans lliures. Solidaritat, per tant, haurà de saber esperar, perquè vénen reptes molt importants per a Catalunya i no tothom estarà a l’alçada de l’anhel dels seus votants.
Amb tot, allò que ha estat més decisiu en el resultat de Solidaritat ha estat el boicot que li han fet els grans mitjans de comunicació. Aquest boicot consistia a silenciar-la o a desacreditar-la sistemàticament com a força, i a sobredimensionar Esquerra, amb qualsevol pretext, presentant-la com “l’única” opció independentista. I és que, posats a triar, els poders fàctics, conscients que qui té el cul llogat no seu quan vol, s’han estimat més algú endeutat i amb les mans lligades que algú independent i amb les mans lliures. Solidaritat, per tant, haurà de saber esperar, perquè vénen reptes molt importants per a Catalunya i no tothom estarà a l’alçada de l’anhel dels seus votants.
Víctor Alexandre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada