17 de desembre de 2013

Quan Catalunya es va fer independent, per Albert Riera. La sobirania (878-988)

Inicis del s. IX,  cap l'any 800 i pocs

(Explica què és la sobirania d'un pais i el procés català per assolir·laCuca de Llum)

ALBERT RIERA | @albertriera. Ara fa més de mil anys (Catalunya Carolíngia II, pp. 77 i 391) Guifré II, comte de Besalú (927-957), acudia a la cort dels reis francs per sol·licitar un precepte per al seu monestir de Sant Pere de Camprodon.  Era l’última vegada -que sàpiguem-  que  un rei carolingi  -Lluís IV d’Ultramar (936-954)-  rebia una autoritat  dels territoris comtals catalans.

Ja no hi van tornar mai més i, de fet, a mesura que consumaven l’allunyament de la monarquia carolíngia,  accentuaven  la seva independència política, governant-se ells mateixos.  D’això se’n diu sobirania i, del territori que governen, se’n diu Estat.


Des de llavors ha plogut molt, i tot i que ni les èpoques, ni les circumstàncies, ni els actors no són ni els mateixos, ni segurament equiparables,  els qui ens dediquem a la història sabem que, precisament, si per alguna cosa serveix  el passat és per extreure’n elements d’anàlisi per a  saber llegir i interpretar el present i per projectar el futur, sense que hàgim d’estar condemnats a repetir els errors.


 Ara fa més de mil anys,  els governants del territori català depenien d’una autoritat sobirana de iure que era el Regne Franc, governat encara per la dinastia dels carolingis,  que l’any 751 havia destronat l’anterior dinastia -els merovingis-  des de dins,  emprant com a arma de  destrucció el seu càrrec i influència com a  majordoms de palau (una espècie de primers ministres del Regne Franc) i el prestigi que havia aconseguit  Carles Martell -pare de la nova dinastia i de qui prové el nom de carolingi-  en vèncer a la Batalla de Tours (732), que va aturar l’avanç dels sarraïns a l’Europa occidental.


De fet, des d’aquesta batalla,  el Regne Franc ja era governat pels majordoms de palau, més que no pas pels reis merovingis,  cada vegada més debilitats.  La situació es va precipitar, doncs, amb el cop d’estat de Pipí el Breu, fill de Carles Martell,  que, amb el suport del Papa,  va destronar l’últim rei merovingi, Khinderic  III,  i va  inaugurar la nova dinastia carolíngia.


El fill de Pipí el Breu,  Carles el Gran o Carlemany,  va ampliar els dominis territorials i el poder del Regne Franc fins que va ser coronat nou emperador del Sacre Imperi Romà l’any 800 a Roma per part del Papa Lleó III, a canvi de la protecció de l’Església per part de l’Imperi.  Amb l’expansionisme de Carlemany i del seu fill Lluís I el Piatós,  es van incorporar al Regne Franc, i en van esdevenir súbdits,  entre d’altres, els territoris de la Septimània (sud de l’antiga Gàl·lia) i de l’anomenada Marca Hispanica, al sud dels Pirineus, que s’organitzarà en comtats  governats per una autoritat pública -comte- dependent de la cort franca.

 
 Comte Gifrè


La sobirania requeia, doncs, en la monarquia i aquesta atribuïa les funcions públiques de govern en funcionaris  que administraven els territoris delegats en nom del rei.  Les revoltes dels territoris,  les fragmentacions territorials motivades per les successions testamentàries,  i el procés de progressiva feudalització social i econòmica, van debilitar la monarquia en un temps d’amenaces exteriors, provinents sobretot del sud, encara en mans dels musulmans.


A poc a poc,  els comtes catalans van abandonar el seu caràcter d’autoritat pública dependent per desvincular-se de la monarquia,  van traspassar el càrrec en herència als fills i van convertir-se de facto en sobirans, això és independents.

        Cap a l'any 1.000. Mapa anglés



El procés és molt probable que no s’arribés a notar en una generació, perquè es va fer a poc a poc i sense cap trauma.  Senzillament,  van deixar d’acudir a la cort per obtenir privilegis que refermessin la seva autoritat pública i, de l’altra banda,  la monarquia tampoc no va ser capaç, debilitada com estava, de reaccionar a un procés de progressiva autodeterminació dels seus territoris més perifèrics.


El comte Guifré II de Besalú va ser l’últim en acudir a la cort. Gairebé un segle abans, el 878, Guifré I  de Barcelona, dit “El Pilós”, havia estat el darrer comte en ser nomenat pels francs i el primer de deixar en herència els dominis territorials al seu fill, inaugurant la dinastia comtal de Barcelona.  Darrere d’ell, vindran la resta d’autoritats comtals, iniciant un procés gairebé simultani d’afirmació de la sobirania  de facto a tota l’antiga Marca Hispanica.


Sobirans, que no reis,  perquè  no va fer falta:  actuaven amb independència,  no havien de donar comptes  a ningú i no els calia la coronació reial per ser sobirans.  A d’altres  territoris d’Europa també es van constituir  Estats  governats per prínceps  que no eren reis, però que també eren sobirans i es governaven per ells mateixos.


El procés d’independència dels territoris catalans d’ara fa més de mil anys ens permet entendre la idiosincràcia d’aquesta terra i dels seus governants:  pragmàtics i pactistes,  prenen i afirmen per la via dels fets allò que el dret mai no els hagués permès, ni haguessin pogut justificar. Ara fa mil anys,  o més,  la independència va ser un procés polític  que no va ser demanat ni concedit, sinó exercit amb decisió i convicció;  un procés polític  d’afirmació sobirana  que es va traduir, des de l’inici, en estructures d’Estat  arreu del territori, sense que importés que la llei establerta  en permetés  els efectes o no.  Governar-se un mateix és sobirania i el territori sobre el qual s’exerceix aquesta sobirania és estat.  Així de clar, i així de senzill !


Per a saber·ne més, article relacionat

>  "La naixença de Catalunya (s.XI) fou un part dificilíssim" J. Vicens i Vives