Bernat Joan i Marí.
El
passat dia 21 de juny vaig tenir ocasió de participar en un acte de
commemoració de la figura de Joan Fuster, el millor assagista de la
literatura catalana del segle XX, a la Biblioteca de Can Ventosa. Va ser
un acte senzill, en què comentàrem una vintena d'aforismes del savi de
Sueca. Al bell principi, vaig tenir ocasió d'explicar, a grans trets,
l'impacte que Fuster va tenir a la vida política, social, intel·lectual
de la nostra part del món durant la segona meitat del segle XX.
Certament, sense Fuster ni tan sols s'hauria posat sobre la taula, a cap
tipus de cenacle, la possibilitat d'una federació de tres regions de
l'antiga corona d'Aragó: Catalunya, el País Valencià i les Illes
Balears. Però la realitat és que s'hi va posar d'una manera tan i tan
manifesta que fins i tot la Constitució espanyola va haver de prohibir
la federació de comunitats autònomes. O siga que les idees de Joan
Fuster varen ser a primera línia en el diàleg intranacional (als nostres
països) i extranacional (a nivell d'estat, entre aquells que volien
impedir-ne la federació). Hauria estat possible, això, sense l'impacte
de la figura del pensador de Sueca? Sense Fuster, hauria set necessari,
aquell article a la Constitució del 78?
Algú ha definit Fuster com un excèptic en país d'entusiastes (o
quelcom de semblant). Joan Fuster va realitzar moltes propostes
afirmatives, en positiu, però el seu mètode es basava sempre en una
visió excèptica del món. Es tractava de posar-ho tot en qüestió: les
idees pròpies i les idees dels altres. No sempre amb la intenció d'haver
d'arribar, necessàriament, a algun tipus de conclusió. A Fuster li
agradava molt parlar, parlar interminablement, en tertúlies
llarguíssimes, i discutir francament, obertament, sense partit pres, i
sense necessitat d'haver d'extraure cap tipus de veritat en relació a
allò que s'estigués posant en qüestió. Que podia ser qualsevol cosa,
dins el mon i la bolla, que diria aquell.
Trenta anys després de la seua mort, crec que se'ns fa enorme
el buit que va deixar, en una etapa especialment complexa com la que
estam vivint. No sabem què hauria dit, avui, Joan Fuster. Podem fer
càbales sobre l'assumpte a partir d'allò que va deixar dit, d'allò que
va publicar, d'allò que li hem conegut. Però no sabem com hauria
evolucionat. I seria de gran utilitat, sobretot per intentar fer llums
sobre alguns aspectes que avui estan profundament amarats de foscor.
Com ho podem fer, per exemple, per avançar cap a la construcció
política d'un espai que, diguem-li Països Catalans, diguem-li (com
l'amic Miquel Àngel Pradilla) Catalanofonia, diguem-li (com en Vicent
Boira) Arc Mediterrani, engloba Catalunya, el País Valencià i les Illes
Balears? És evident que formam un espai ben marcat i ben clarament
diferenciat de la resta. Ho apuntava, des de la perspectiva d'eminent
geògraf i mestre de geògrafs el professor Joan Vilà-Valentí. La
geografia, des del seeu punt de vista, determinava clarament la nació. Ho
apuntava Joan Fuster. Ho pot apuntar qualsevol que s'aturi a analitzar
les relacions existents entre els nostres territoris, que vol dir,
bàsicament, entre la gent que els habita. Però aquestes interrelacions
no s'estan traduint en una unitat política. En part, perquè l'Estat
(espanyol) té mecanismes per aturar-ho indefinidament. I en part també, i
això ho hem de reconèixer, per incapacitat pròpia nostra. Perquè si
nosaltres fóssim plenament capaços l'Estat no podria fer res per
impedir-ho.
L'Espanya radial i centralista només té dos contrapesos: el del
Mediterrani i el de l'Atlàntic. Racionalment, ens diuen des de la Unió
Europea, hi hauria d'haver un tren de gran velocitat que unís des de
devers Múrcia fins a la frontera amb França, per enllaçar amb Europa
directament. La connexió ferroviària mediterrània seria la metàfora
perfecta del país en construcció que hi tenim fa més d'un segle. Per
això, contra tota racionalitat econòmica, des dels diferents governs
espanyols s'està intentant impedir que es construeixi.
A l'altra riba, hi ha un projecte similar: unir en tren de gran
velocitat Faro (sud de Portugal) amb Vigo (sud de Galícia). Unir el
País Valencià amb Catalunya té quelcom de semblant a unir Portugal amb
Galícia. Crec que Fuster ho hauria vist clar. Al cap i a la fi,
continuam amb la tasca d'intentar unir allò que el separatisme espanyol
vol impedir, de totes totes, que s'uneixi.
___
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada