Article de Francesc Macià, publicat l'1 d'abril del 1923 a 'Estat Català':
Baix dos conceptes fonamentals de llibertat lluita l’home; la finalitat d’aquests dos conceptes, essencialment humans, afirmen la lluita i l’home incorporant-se a si mateix, esdevé la força que tot ho assoleix, arrossegant darrere d’ell totes les conveniències acomodatives que esdevenen negació. Quina finalitat l’anul·len com a ser lliure.
Aquests dos conceptes no són altra cosa que la llibertat de l’home en el sentit més altament significatiu de ser superior i únic, i el de ciutadà, en el si de la col·lectivitat baix tots els seus derivats ètnics. L’home pot considerar-se baix dos conceptes: l’individu com a ser i el ciutadà com a component poble.
La llibertat de l’un va aparellada amb la llibertat de l’altre, car l’home, isolat, no esdevé mai una modalitat biològica, per tal com l’home, ser sociable per necessitat, no s’avé a l’isolament que anul·la, en graduació descendent tota aquella acció dinàmica que li dóna voluntat, pel seu perfeccionament finalitzador, en el doble concepte, d’home i ciutadà.
La psicologia de la Humanitat, estudiada en lo més profund de la seva ànima, sempre dóna el mateix resultat: la set de predominació, o, més ben dit, de tiranitzar, i com que la tirania tant la sofreix l’home, individu, com la col·lectivitat, poble, veu’s aquí per a què, baix dos conceptes fonamentals de llibertat, lluita l’home.
La col·lectivitat, poble, per si sol s’afirma una personalitat ètnica que cap força aconseguirà mai desfigurar, per tal com la força creada per a satisfer els instints brutals dels homes, no ha sigut mai una raó, per a imposar-se a lo que la naturalesa crea com a distintiu harmonitzador, en la vida social dels homes.
L’ànima col·lectiva dels pobles, quina característica s’observa en totes les seves manifestacions, sap imposar-se quan una mà barroera intenta esborrar la seva fisonomia característica ben seva, car l’ànima dels pobles posseeix una força que mai cap altre ha vençut, quan ella s’ha decidit a defensar lo que la naturalesa li ha donat, com a segell personalíssim, que distingeix uns pobles dels altres.
Lo mateix es distingeix en l’home com a component integrant del poble.
L’home cerca també la llibertat que se li nega, i se li nega, precisament, sense pensar que no existeix col·lectivitat poble sense individu, home.
Continent i contingut no poden isolar-se, causa i efecte s’uneixen en llaços indissolubles, el poble i l’individu són una sola cosa, i quan un poble es veu tiranitzat, tiranitzat es veu també l’individu que el forma, i mai els homes que lluiten per la llibertat dels pobles han d’oblidar que homes són, i no, en perniciosa paradoxa, han de cercar la llibertat de la col·lectivitat, negant la de l’individu, car cal, en els moments suprems d’actuació finalitzadora, recordar lo que en principi dic, això és, que, baix dos conceptes fonamentals de llibertat lluita l’home, i l’home, en les seves lluites, no pot ni deu negar, car ell és l’afirmació absoluta de totes les coses.
Article publicat, el primer d’abril de 1923, a L’ESTAT CATALÀ. Publicació d’orientació Nacional dirigida per Francesc Macià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada