El nacionalisme espanyol dels espanyols que viuen a Catalunya no es desfarà perquè els trens no funcionen. Perquè la seua adhesió a Espanya no és una qüestió de conveniència, sinó d'identificació emocional, cultural, simbòlica
Hi ha qui espera que el col·lapse de Rodalia faça obrir els ulls als “nacionals espanyols” de l’àrea metropolitana de Barcelona. Que la indignació per la incompetència de l’estat espanyol els faça reconsiderar la seua adhesió a Espanya. Que el desastre ferroviari siga, finalment, l’argument definitiu per a la independència. Em sap greu, però això no serà així. I convindria entendre per què.
El nacionalisme -el nostre també- no funciona com una suma de greuges objectius. No és una mena de comptabilitat racional en què, arribat un cert cúmul d’incompetències o injustícies, la gent decideix de canviar de bàndol nacional. Si fos així, fa temps que hauríem resolt la qüestió. La identitat nacional –qualsevol identitat nacional– opera en un registre molt més profund que el de l’eficàcia administrativa o la inversió en infrastructures.
Ernest Renan, en aquella conferència del 1882 que encara avui és d’actualitat, ho va dir amb una claredat extrema: la nació és “un plebiscit quotidià”, sí, però també és “una gran solidaritat constituïda pel sentiment dels sacrificis que s’han fet i dels que hom està disposat a fer encara”. El nacionalisme espanyol dels espanyols que viuen a Catalunya no es desfarà perquè els trens no funcionen. Perquè la seua adhesió a Espanya no és una qüestió de conveniència, sinó d’identificació emocional, cultural, simbòlica. És una manera de ser al món que s’alimenta de referents compartits, d’una llengua que ells senten com a pròpia, d’una comunitat imaginada –amb el significat que Benedict Anderson donava a aquest terme–, que transcendeix l’experiència immediata del mal servei públic.
El sociòleg Michael Billig va encunyar fa anys el concepte de “nacionalisme banal” per explicar que les identitats nacionals es reprodueixen quotidianament mitjançant símbols, rituals i discursos que passen gairebé inadvertits: la bandera al balcó oficial, el temps meteorològic que agrupa “el nostre país” a les pantalles de televisió, la selecció “nacional” de futbol. I aquest nacionalisme no es qüestiona cada vegada que l’administració falla. Ans al contrari: s’alimenta d’una lleialtat que sobreviu als desastres precisament perquè no és instrumental, sinó visceral.
Quan parlem de la independència de Catalunya, doncs, hem de ser conscients d’aquesta realitat estructural. Hi ha un percentatge minoritari –però no pas insignificant– de la població que s’identifica inequívocament com a espanyola, o com a espanyola i catalana en una fórmula en què el pes de l’espanyolitat és determinant. Per a aquestes persones, la independència no és una opció acceptable, siga quin siga el preu personal a pagar-ne.
Evidentment, tot plegat no vol dir que siguen insensibles a tot això que passa. Poden estar indignats amb Rodalia, amb la manca d’inversions, amb el tracte que rep Catalunya. Però aquesta indignació no els portarà a renunciar a la seua identitat nacional espanyola. Perquè, com va assenyalar el filòsof quebequès Charles Taylor, les identitats són “horitzons de significat” que estructuren la nostra comprensió del món i de nosaltres mateixos. No es canvien per un argument, per bo que siga aquest argument.
Això no significa, és evident, que tot aquest electorat siga inamovible. Dins seu hi ha persones amb identitats complexes, amb lleialtats dividides, amb experiències vitals que poden fer-les més permeables a un relat independentista que les interpel·le en un moment determinat, com ha passat del 2012 ençà. Però no ens fem il·lusions: la majoria d’aquest segment de població no canviarà de posició perquè els trens no arriben a l’hora. El seu nacionalisme no és negociable a còpia de proves d’incompetència estatal.
L’envit de l’independentisme català, per tant, no és esperar que Espanya deceba els seus partidaris fins al punt de fer-los abandonar-la. L’envit és –i sempre ha estat així– construir una majoria social que vulga la independència per raons positives, no pas per dèficit i incompetència de l’estat espanyol.
El nacionalisme -el nostre també- no funciona com una suma de greuges objectius. No és una mena de comptabilitat racional en què, arribat un cert cúmul d’incompetències o injustícies, la gent decideix de canviar de bàndol nacional. Si fos així, fa temps que hauríem resolt la qüestió. La identitat nacional –qualsevol identitat nacional– opera en un registre molt més profund que el de l’eficàcia administrativa o la inversió en infrastructures.
Ernest Renan, en aquella conferència del 1882 que encara avui és d’actualitat, ho va dir amb una claredat extrema: la nació és “un plebiscit quotidià”, sí, però també és “una gran solidaritat constituïda pel sentiment dels sacrificis que s’han fet i dels que hom està disposat a fer encara”. El nacionalisme espanyol dels espanyols que viuen a Catalunya no es desfarà perquè els trens no funcionen. Perquè la seua adhesió a Espanya no és una qüestió de conveniència, sinó d’identificació emocional, cultural, simbòlica. És una manera de ser al món que s’alimenta de referents compartits, d’una llengua que ells senten com a pròpia, d’una comunitat imaginada –amb el significat que Benedict Anderson donava a aquest terme–, que transcendeix l’experiència immediata del mal servei públic.
El sociòleg Michael Billig va encunyar fa anys el concepte de “nacionalisme banal” per explicar que les identitats nacionals es reprodueixen quotidianament mitjançant símbols, rituals i discursos que passen gairebé inadvertits: la bandera al balcó oficial, el temps meteorològic que agrupa “el nostre país” a les pantalles de televisió, la selecció “nacional” de futbol. I aquest nacionalisme no es qüestiona cada vegada que l’administració falla. Ans al contrari: s’alimenta d’una lleialtat que sobreviu als desastres precisament perquè no és instrumental, sinó visceral.
Quan parlem de la independència de Catalunya, doncs, hem de ser conscients d’aquesta realitat estructural. Hi ha un percentatge minoritari –però no pas insignificant– de la població que s’identifica inequívocament com a espanyola, o com a espanyola i catalana en una fórmula en què el pes de l’espanyolitat és determinant. Per a aquestes persones, la independència no és una opció acceptable, siga quin siga el preu personal a pagar-ne.
Evidentment, tot plegat no vol dir que siguen insensibles a tot això que passa. Poden estar indignats amb Rodalia, amb la manca d’inversions, amb el tracte que rep Catalunya. Però aquesta indignació no els portarà a renunciar a la seua identitat nacional espanyola. Perquè, com va assenyalar el filòsof quebequès Charles Taylor, les identitats són “horitzons de significat” que estructuren la nostra comprensió del món i de nosaltres mateixos. No es canvien per un argument, per bo que siga aquest argument.
Això no significa, és evident, que tot aquest electorat siga inamovible. Dins seu hi ha persones amb identitats complexes, amb lleialtats dividides, amb experiències vitals que poden fer-les més permeables a un relat independentista que les interpel·le en un moment determinat, com ha passat del 2012 ençà. Però no ens fem il·lusions: la majoria d’aquest segment de població no canviarà de posició perquè els trens no arriben a l’hora. El seu nacionalisme no és negociable a còpia de proves d’incompetència estatal.
L’envit de l’independentisme català, per tant, no és esperar que Espanya deceba els seus partidaris fins al punt de fer-los abandonar-la. L’envit és –i sempre ha estat així– construir una majoria social que vulga la independència per raons positives, no pas per dèficit i incompetència de l’estat espanyol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada