Aquesta
setmana que ara comença pot canviar la nostra vida, la dels Països
Catalans i la d'Espanya. En té el potencial. I per això em perdonareu
que, en comptes de fer l'editorial, avui faça una reflexió més llarga,
una mena de petit assaig que intenta emmarcar el moment transcendental
que vivim. No puc explicar de manera més senzilla ni curta què pense, en
part perquè tot això és el fruit de dècades d'estudi, de vivències, de
reflexió i de compromís, cosa que inevitablement m'ha de dur a altres
països i situacions que conec bé però que també cal explicar bé. Espere
que ajude d'alguna manera.
El moment Txornòbil
13.10.2019
Mikhaïl Gorbatxov ho diu sense embuts: 'El moment de la destrucció de
l'URSS va ser Txornòbil.' Estarem tots d'acord que no és tan senzill com
això, que no hi va haver un sol moment. Però, efectivament, de tots els
que hi va haver, aquell va ser el més decisiu i el que va marcar
l'enfonsament de la segona superpotència mundial.
La Unió Soviètica era el país més gran del món, un autèntic colós
global. Abastava fins a onze fusos horaris de Kaliningrad a Kamtxatka i
contenia dins les fronteres una sisena part de la terra del planeta. Hi
vivien prop de tres-cents milions de persones, pertanyents a més de cent
cinquanta nacionalitats. Acumulava un arsenal de més de cinquanta-cinc
mil caps nuclears, amb els quals podia aniquilar completament la vida a
la Terra. I des del final de la Segona Guerra Mundial mantenia l'exèrcit
més gran del món, format permanentment per més de quatre milions de
soldats. Els seus interessos i tentacles arribaven a tots els continents
i a tots els aspectes de la vida. Havia omplert de sang Hongria i
Txecoslovàquia dècades abans enmig de l'espant global, però aquell ja
era un episodi paït. Lluitava en un Afganistan que no entenia, però que
encara era un cul-de-sac geogràfic, i la Polònia de Solidaritat, que
tants problemes li havia causat a començament dels vuitanta, semblava
que entrava en una fase de control i de desescalada. A més, l'URSS era
una superpotència científica, capaç de competir en la cursa per a ser
primers d'arribar a la Lluna. I malgrat les dificultats econòmiques,
sobretot la caiguda dramàtica del preu del petroli per a l'exportació,
la seua era una economia majúscula. Durant els seus darrers anys, va
créixer un 1,9 per cent de mitjana. El seu dèficit pressupostari era,
fins al 1985, inferior al dos per cent del PIB i només va arribar al nou
per cent els darrers mesos de la seua existència, una xifra que els
economistes van considerar en tot moment possible de controlar. Hi
havia, és veritat, un mercat negre paral·lel important, però d'aquest
mercat negre s'aprofitaven sobretot alguns comandaments intermedis del
règim, de manera que tot acabava quedant en casa. Per una altra banda,
la duresa del règim contra els opositors havia deixat el país desfet,
sense dirigents ni referents morals, ni estructures per a oposar-se de
manera eficaç. Quan, a mitjan anys vuitanta, vaig conèixer Liudmila
Alekséieva i vaig començar a estudiar els moviments opositors i
contactar-hi a través seu, vaig quedar glaçat: ella tenia llistes de
noms d'opositors, un per un. I a tota l'URSS, els dissidents actius no
arribaven a mil.
Però malgrat ser tot això, l'URSS es va enfonsar estrepitosament.
No es pot explicar un fenomen d'aquesta dimensió assenyalant un sol
esdeveniment ni indicant una sola causa. Hélène Carrère d'Encausse va
ser de les poques persones que va entendre bé què passava. Però cal
remarcar que en el seu extraordinari llibre L'Empire Eclaté no
encertava, ni de bon tros, les causes de la catàstrofe. Tot i que ella
sabia perfectament que la catàstrofe s'acostava. Va encertar de ple
l'anàlisi d'una manera que l'ha posada per sempre més a l'altar dels
sovietòlegs, però no va endevinar com passaria allò que era segur que
passaria. En aquests temps de Twitter, quan hi ha qui es pensa que cada
frase et perseguirà sempre per recordar-te qualsevol error puntual,
aquell llibre sensacional em reconforta cada vegada que el rellegesc i
em fa creure en la tenacitat de l'analista per imposar la mirada llarga,
sempre més segura i estable que el fràgil horitzó immediat.
