El concepte del
"grup de persones en risc" és un salt endavant, perquè permet d’encaixar
dins el dret de la Unió la particularitat del cas català
Vilaweb - J.Casulleras - 31 gener 2023
Gonzalo Boye, Isabel Elbal, Andreu Van den Eynde i Benet Salellas
van suar de valent el 5 d’abril de l’any passat al Tribunal de
Luxemburg. En la gran sala del tribunal, en la vista oral sobre la causa
de les euroordres de Pablo Llarena contra els exiliats, nedaven contra corrent.
Ni tan sols Bèlgica els va fer costat aquell dia. I uns mesos després,
l’advocat general del tribunal els va llançar tots els arguments a la
paperera. Però se n’han sortit, i han aconseguit que el tribunal hagi
arribat fins allà on ells volien, fins al reconeixement d’una situació
particular que sofreixen els dirigents independentistes perseguits per
l’estat espanyol. És una anomalia que ja té un nom per al tribunal: el
risc d’unes deficiències en el funcionament de l’estat de dret
aplicables “a un grup objectivament identificable de persones”. És un
concepte nou que el tribunal introdueix en aquesta sentència, en un cas
que té a veure amb Espanya. No pas amb Polònia, Hongria o Romania, sinó
amb l’estat espanyol.
Espanya, la Comissió Europea i l’advocat general deien que, per
denegar una euroordre pel risc de vulneració d’un dret com el del jutge
predeterminat per la llei, calia demostrar que en l’estat que demanava
l’extradició hi havia unes deficiències sistèmiques, generalitzades, del
poder judicial; que si no era així, no es podia denegar l’euroordre. En
realitat, la jurisprudència del tribunal diu que, en cas que hi hagi
aquestes deficiències generalitzades, cal que la persona reclamada
argumenti amb proves objectives i demostrables que perilla si és
extradida. El tribunal ho havia anat dient en sentències relatives,
sobretot, a Polònia, on hi ha elements objectius que permeten de
concloure que l’estat de dret no hi funciona convenientment.
Espanya no és Polònia?
Espanya no és Polònia. Però Boye, Elbal, Van den Eynde i Salellas
miraven de fer entendre al tribunal que, quan es tracta dels dirigents
independentistes catalans, Espanya sí que és Polònia. I per això van
emprar l’argument del grup de persones que corren un risc concret, per
raons polítiques, ideològiques… La part espanyola, representada per la
fiscalia i l’advocacia de l’estat, ha volgut demostrar en tot moment en
aquesta causa que el sistema judicial espanyol és garantista, que
funciona bé, i que ja oferia prou vies de recurs als exiliats per a
denunciar les vulneracions que volguessin.
En aquella vista de l’abril, Gonzalo Boye va començar fent referència a la minoria nacional catalana,
però el tribunal necessitava un concepte que li permetés de traduir en
doctrina de la Unió Europea aquesta situació particular, o les
situacions particulars que tinguessin en uns altres estats uns altres
grups de persones perseguits per motius de raça, de religió, de
nacionalitat… I van trobar aquest concepte, el d’un grup identificable de persones.
Els advocats van sortir esgotats d’aquella vista oral a Luxemburg,
amb quinze jutges que tenien cadascun punts de vista particulars,
oposats entre si, amb molts matisos, i no semblava gens clar que aquesta
idea hi hagués penetrat. Sí que era evident que hi havia un sector de
jutges que no entenia que no s’haguessin de tenir en compte les
circumstàncies particulars de la persona reclamada a l’hora de decidir
si es denegava una euroordre. Això és el que pretenia l’advocat general
del TJUE, Richard de la Tour, que ha vist com el tribunal el corregeix
notablement, cosa que no és gaire habitual. Però el concepte del
grup de persones en risc és un salt endavant, perquè permet d’encaixar
dins el dret de la Unió la particularitat del cas català. I, més concretament, ofereix als jutges que hagin de decidir sobre les euroordres l’instrument jurídic per a oposar-s’hi.
És clar que la sentència acota els supòsits de denegació de
l’extradició, que no es pot fer de qualsevol manera. El TJUE diu que no
es pot qüestionar simplement la competència d’un jutge per a emetre una
euroordre, o la competència que tingui el tribunal que els hagi de
jutjar. Diu que cal que la persona afectada aporti “elements objectius,
fiables, precisos i degudament actualitzats que tendeixin a demostrar
l’existència de deficiències sistèmiques o generalitzades en el
funcionament del sistema judicial d’aquest estat membre o deficiències
que afectin la tutela judicial d’un grup objectivament identificable de
persones al qual pertanyi aquesta persona.”
La victòria del grup de treball de l’ONU
I com es demostra, això? D’on surten aquests “elements objectius”,
aquestes proves que hi ha un risc de violació de drets fonamentals. Això
porta el tribunal a respondre a una altra de les preguntes que li feia
Pablo Llarena, sobre la validesa d’un informe del Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU
que es va fer públic durant la fase final del judici contra el procés
al Suprem i que deia, amb una contundència inusual, que la justícia
espanyola havia vulnerat uns quants drets fonamentals dels presoners
polítics. N’exigia l’alliberament immediat. Aquell informe constatava
que les acusacions contra tots els presos “van ser dissenyades per
coaccionar-los per les seves opinions polítiques sobre la independència
catalana i evitar que continuessin les seves reivindicacions per mitjans
polítics”. I un dels drets vulnerats que assenyalava era el del jutge
predeterminat per la llei. Afirmava, de manera contundent: “El Grup de
Treball no ha estat convençut que el jutge natural per a jutjar-los per
aquests presumptes delictes correspongui als tribunals que actualment
duen el cas.”
Bèlgica va emprar l’informe per a justificar la denegació de
l’euroordre. Llarena va demanar al TJUE si era un document vàlid, perquè
tant el Suprem com la immensa majoria dels mitjans, juristes i partits
espanyols es van dedicar a menysprear i desprestigiar el grup de
treball, a acusar-los de corruptes, d’amics dels independentistes,
d’haver rebut diners de la Generalitat, de ser una entitat de segona o
tercera categoria que no podia ser considerada seriosa, fins i tot de no
tenir la condició d’organisme de les Nacions Unides. Doncs bé, el TJUE
diu que aquest grup de treball no pot justificar per si sol la denegació
d’una euroordre si no es refereix directament a la persona afectada per
la petició d’extradició. Però tot seguit afegeix que un informe com
aquest “pot formar part dels elements que es poden tenir en compte” a
l’hora de determinar que hi ha un funcionament deficient de l’estat de
dret en relació amb aquest grup de persones identificables.
La bomba del paràgraf 100
El tribunal encara va més lluny quan arriba al paràgraf 100 de la
sentència. Hi ofereix l’argument per a afirmar que el Tribunal Suprem
espanyol no és el competent per a jutjar els independentistes: “No es
pot considerar un tribunal establert per la llei, en el sentit de
l’article 6, apartat 1 [del Conveni Europeu dels Drets Humans, sobre el
dret del jutge imparcial], un tribunal suprem nacional que resolgui en
primera instància i en darrera instància sobre un afer penal sense
disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per a
enjudiciar la totalitat dels encausats.”
I, a propòsit d’això, cita dues sentències del Tribunal Europeu dels
Drets Humans, del 2000 i del 2005, que així ho estableixen. Una
d’aquestes, curiosament, és contra Bèlgica, d’un cas en què el TEDH
afirmava que no es podien jutjar persones al Tribunal de Cassació de
Bèlgica (equivalent al Suprem espanyol) si no hi havia una previsió
legal que ho explicités. Els advocats dels exiliats, en el cas de Lluís
Puig, van fer servir aquesta mateixa sentència, que ara el TJUE posa
d’exemple, per recordar que era un cas anàleg al d’Espanya amb el
Tribunal Suprem.
El Tribunal de Luxemburg dibuixa així el camí:
primer, és cert que no es pot qüestionar de qualsevol manera la
competència del jutge que emet l’euroordre. Segon, la denegació de
l’extradició ha de ser excepcional, i d’acord amb la constatació amb
proves fefaents que hi ha un risc personal de vulneració de drets en el
marc d’una fallada sistèmica del poder judicial de manera general o de
manera concreta contra un grup de persones identificables. I tercer,
sobre la vulneració del jutge predeterminat per la llei, la
jurisprudència del TEDH diu que un tribunal suprem no pot ser competent
per a jutjar unes persones si la llei del seu estat no ho diu
explícitament. Vet aquí les instruccions per a denegar les euroordres contra els exiliats catalans.
Llarena, lligat de mans
Finalment, hi ha una de les respostes del TJUE que ha estat
utilitzada per pràcticament tota la premsa espanyola (i bona part de la
catalana) per afirmar en titulars que Llarena guanya la causa a
Luxemburg. Perquè el tribunal respon que sí que es poden dictar noves
euroordres contra una persona a qui prèviament la justícia d’un estat ja
n’hagi denegat una, com és el cas de Lluís Puig. Com que respon no tan
sols en relació amb el cas de Lluís Puig sinó pensant a fixar doctrina
per al conjunt de la Unió, el tribunal no pot dir categòricament que no
es poden emetre noves euroordres contra ningú, perquè hi pot haver casos
en què sí que sigui justificat. I per això, tot seguit, estableix les
condicions per a emetre una nova euroordre, que, a la pràctica, fan
molt difícil que Llarena en pugui dictar o que, si més no, puguin ser
acceptades d’entrada per cap jurisdicció europea, començant per
Bèlgica.
El TJUE diu a Llarena que hi ha unes excepcions, que justament
encaixen perfectament amb el cas de Lluís Puig. El tribunal no es pot
pronunciar sobre un cas concret en les respostes que dóna, sinó que ha
de respondre de manera que els arguments siguin aplicables per qualsevol
tribunal europeu; però hàbilment deixa entendre quina és la seva
posició sobre el cas particular, i això es veu en les condicions que
posa a Llarena per a poder emetre més euroordres: “Si les circumstàncies
no han canviat, una autoritat judicial emissora no pot emetre una nova
euroordre contra una persona quan una autoritat judicial d’execució hagi
denegat una euroordre anterior dictada contra aquesta persona […] en
relació amb l’article 47, paràgraf segon, de la Carta [Europea de Drets
Fonamentals, sobre el dret del jutge imparcial].” Que és el cas de Lluís
Puig amb Bèlgica.
Pablo Llarena no veu pas clar que pugui tornar a emetre l’euroordre
contra Puig; si no, ja ho hauria fet avui mateix. El Suprem diu que s’ho
han de mirar amb calma. Poden empescar-se que, amb el nou codi penal,
“han canviat les circumstàncies”, però aleshores també és important de
llegir què més diu el TJUE sobre la repetició d’euroordres: “Com que
l’emissió d’una ordre de detenció europea pot tenir com a conseqüència
la detenció de la persona de què és objecte i, per tant, coartar la seva
llibertat individual, cal que l’autoritat judicial que vulgui emetre
una euroordre examini si, tenint en compte les particularitats del cas
concret, aquesta emissió té un caràcter proporcionat.” I encara més: diu
a Llarena que cal que tingui en compte “la naturalesa i la gravetat de
la infracció que s’imputa a la persona en cerca, les conseqüències per a
aquesta persona de l’ordre o de les ordres de detenció europees emeses
anteriorment en contra seu o fins i tot les perspectives d’execució
d’una eventual nova ordre de detenció europea.”
Dit d’una altra manera, deixa clar que no es pot fer un abús del sistema de l’euroordre.
I ací es veu clarament la mà del ponent, el vice-president del
tribunal, Lars Bay Larsen, que en una sentència del maig de l’any passat
sobre la immunitat cautelar de Puigdemont, de Comín i de Ponsatí ja va
constatar que Llarena n’havia abusat, que no havia refutat les
afirmacions dels exiliats que així ho deien.
Totes les fitxes del dòmino
En les prop de quaranta pàgines de la sentència, el tribunal fa uns
certs equilibris, gairebé diplomàtics, per a deixar clar que ha de
continuar prevalent la confiança mútua entre els estats perquè les
euroordres siguin efectives, que les denegacions han de ser sempre casos
excepcionals i molt ben documentats. I amb la sentència sobre els
exiliats, el TJUE aclareix més els casos en què es pot fer, sobre una
situació que fins ara no havia hagut d’afrontar: la d’un estat de dret
que aparentment funciona correctament, però que sobre un grup específic
de persones té una disfunció manifesta, tal com constatava el Grup de
Treball de Detencions Arbitràries i tal com va sentenciar Bèlgica.
Diu a Bèlgica que va actuar d’acord amb el dret de la Unió quan va rebutjar l’euroordre contra Lluís Puig,
que la denegació no era contrària a dret. I això pot fer perfectament
que si Bèlgica rep una nova euroordre la rebutgi pràcticament amb els
mateixos arguments. Ara, el TJUE li indica que ha d’endreçar el
procediment de denegació i els arguments exposats. Per això aquesta sentència es pot considerar una victòria de l’exili,
les conseqüències de la qual haurem d’anar veient, tant per als
exiliats en general (dificultat encara més gran per a poder extradir-los
tot i que hi hagi més euroordres), com per als eurodiputats (perquè els
arguments per a negar la competència del Suprem poden fer caure de cop
la causa contra el suplicatori que té el TGUE entre mans) i per als
ex-presoners polítics, que tenen una munició de primer nivell perquè el
Tribunal d’Estrasburg anul·li la condemna de Marchena.
És el fruit més visible del litigi estratègic, en què no totes les
parts implicades acabaven de creure. Les primeres victòries a Bèlgica i a
Alemanya contra les euroordres van contrastar amb el càstig judicial
contra els presos polítics, i el Grup de Treball de Detencions
Arbitràries ho va recollir en un informe demolidor que va servir per a
tombar definitivament l’euroordre contra Lluís Puig a Bèlgica. Aquest
fracàs va portar Llarena a fer al TJUE aquestes preguntes pre-judicials,
mentre Puigdemont, Comín i Ponsatí ja eren eurodiputats i litigaven
també a Luxemburg per fer valer la seva immunitat. La resposta d’avui
del TJUE pot ajudar a guanyar la causa de la immunitat, i posa el
fonament jurisprudencial perquè el Tribunal Europeu dels Drets Humans
dictamini que Espanya va vulnerar el dret del jutge imparcial dels
presoners polítics. I dóna carta de validesa a l’informe del grup de
treball (per si encara hi havia cap dubte) per a fonamentar una condemna
per més drets vulnerats, com el de la llibertat d’expressió, de reunió i
el dret de participació política.
Boye diu que cauen les fitxes del dòmino. I és cert que les
batalles a Luxemburg i a Estrasburg comencen a convergir, passats uns
quants anys i sense que hi hagués pràcticament cap unitat d’acció.
Costa no pensar què hauria pogut passar, quins resultats hi hauria si
aquell front comú entre Boye, Van den Eynde i Salellas no hagués estat
un fet excepcional. Perquè, després de moltes hores de preparació i
coordinació, en un matí i una tarda van ser capaços de portar el TJUE a
reconèixer la particularitat del cas català.
>> El paràgraf 100: una bomba del TJUE contra tota la causa del Primer d’Octubre
[Personalment faig meves aquestes paraules d'una lectora d'aquest article de J.Nualart:
Núria Coma
31.01.2023 · 22:36
Gràcies Núria per saber-ho expressar tan bé. Cuca de Llum]
__
Felicitats!
És un dia per a felicitar la feina magistralment executada de Gonzalo Boye y tot l’equip d’advocats que contra tot i suportant lo insuportable no han defallit i amb una exquisitesa legal han arribat on volien arribar.
Felicitats a l’exili representat per les quatre persones que han prioritzat el bé comú al seu propi, que mai han abaixat el cap O han canviat d’arguments, objectius o discurs.
Felicitats Vilaweb. Ha estat un plaer i una felicitat llegir-vos amb la calma, la coherència, la realitat i claredat amb la que ens heu anat informant, mentre els hiperventilats parlaven abans de llegir. Estava a la feina i com em deia ma mare de petita…se m’escapava el riure per sota el nas.
Ha estat un dia desitjat, vibrant i el primer de molts que en vindran.
Gràcies per fer-nos sentir tan orgullosos de ser catalans independentistes i lectors d’aquest gran diari.
Felicitats!!!