8 d’abril del 2023

La infermera catalanòfoba ha deixat de treballar a l’Hospital Vall d’Hebron v.2

 

  • Divendres la infermera va finalitzar el contracte i el Departament de Salut no li renovarà. Les possibles conseqüències disciplinàries queden suspeses

VilaWeb



La infermera que es va enregistrar criticant “el maleït C1 de català” de la recepció de l’Hospital Vall d’Hebron va acabar divendres el seu contracte i deixarà de treballar-hi perquè el Departament de Salut ha decidit de no renovar-l’hi, segons que ha pogut saber en exclusiva VilaWeb.
 
 
 
 
 
 
Salut li havia obert un expedient, a principi de mes, per haver publicat el vídeo a les xarxes socials, en horari laboral i sense màscara, però no pas pel contingut catalanòfob de les declaracions. Al vídeo la infermera deia: “Per treure’ns les maleïdes oposicions, ens demanen el maleït C1 de català… el C1 de català.” L’expedient encara continuava en tramitació un mes després de la publicació del vídeo. Ara que la infermera deixarà de treballar a l’hospital, qualsevol conseqüència disciplinària resta suspesa
 


 
La polèmica ha reviscolat el debat sobre el requisit lingüístic per als professionals sanitaris. Ara com ara, el C1 de català, que equival a haver acabat l’educació secundària, tan sols és un requisit per als professionals sanitaris que volen esdevenir funcionaris, però no pas per a interins, ni per a residents ni estudiants en pràctiques. De moment, el govern no considera d’ampliar el requisit per a tots aquests grups, però ha dit que es valoraria si més endavant era convenient de rectificar-ho.




........................

‘EL PUTO’ C1 DE CATALÀ 


L’actitud de la infermera és fruit de segles de tractar el català com a llengua subordinada
Quanta gent gran va morir durant la covid en solitud i sense poder expressar-se en la seva llengua

A principis de març es va fer viral un vídeo que una infermera de l’hospital Vall d’Hebron va pujar a TikTok. En el vídeo es queixava d’haver d’acreditar el nivell “del puto C1 de catalán” per poder opositar al sistema sanitari català. I hi afegia: “Se’l traurà ma mare, perquè jo no me’l trauré, el C1 de català.” El requisit del català per opositar a l’administració de la Generalitat, als ens locals i als sistemes educatiu i sanitari fa més d’una dècada que existeix. El mateix succeeix a d’altres comunitats pel que fa a les seves llengües pròpies. El conseller Manel Balcells va piular que “actituds com aquesta són intolerables” i va anunciar que el Departament de Sanitat obriria un expedient a la infermera, a qui no s’ha renovat el contracte.

 

La caverna mediàtica, Cs i tots els de l’espanyolisme més ranci i retrògrad, del supremacisme nostàlgic d’un imperi perdut, de la “una, grande y libre” i de l’odi a les llengües i cultures peninsulars que no són la castellana van sortir en defensa de la “pobra infermera” atacada per “tota la Generalitat i els seus sequaços”, segons un tuit del 3 de març del president de Convivencia Cívica Catalana (sic, aquest és el nom, tot i que sembli impossible). Ho van fer en tromba a retreure el linxament de la jove infermera, per escampar les fake news més punyents a l’estil Pablo Casado (recorden allò que hi ha professors catalans que no deixen anar al bany els nens que parlen castellà i, com a càstig, els omplen de pedres les motxilles?), i, un cop més, denuncien els pèrfids objectius de l’independentisme, que comparen amb el nazisme, perquè pretén obligar els espanyols a aprendre el català. En definitiva, converteixen en víctima de les terribles hordes independentistes la infermera de la generació TikTok i en fan bandera per acusar i posar a la picota gairebé tot el sistema polític català (incloses les esquerres catalanistes del segle passat, responsables del pecat original de la immersió lingüística).




















___

7 d’abril del 2023

Fracassa la reunió entre govern francès i sindicats: tornen els incidents pel decret d'allargar els anys per percebre una pensió

 

 
 
 
Els sindicats reclamen retirar la controvertida reforma de pensions, mentre que l'executiu es nega
 
 
Júlia Peñascal - Foto: Europa Press  - Barcelona. Divendres, 7 d'abril de 2023.
 
 Continuen les protestes a França contra la reforma de les pensions. Centenars de milers de francesos han tornat als carrers aquest dijous davant el fracàs de la reunió dels sindicats amb la primera ministra, Elisabeth Borne. Després de la trobada, que va tenir lloc dimecres, els representants dels treballadors van explicar que fins que no es retiri la controvertida reforma, que allarga l'edat mínima de jubilació de 62 a 64 anys, no s'asseuran a negociar altres qüestions laborals. Però el govern d'Emmanuel Macron es va negar en considerar que la mesura és indispensable per garantir l'equilibri del sistema de pensions i, davant d'aquesta resposta, els sindicats han convocat l'onzena gran jornada de protestes que, si bé ha tingut una participació més baixa, ha registrat importants incidents a París.
 
 El pròxim 14 d'abril el Consell Constitucional, òrgan que interpreta la Carta Manga, haurà de decidir si valida o no la reforma de jubilació i, a l'espera, els sindicats francesos han fet una nova demostració de la seva força en una jornada de protestes prèvia als festius de Setmana Santa. La mobilització de París, la principal del país, ha comptat amb 57.000 participants, segons les autoritats franceses, una xifra que els sindicats eleven a 400.000. A escala nacional, les organitzacions de treballadors asseguren haver comptat amb més de dos milions de manifestants, però el Ministeri d'Interior redueix el nombre a 570.000. 
 
 


"Passi el que passi, la mobilització continuarà mentre no es retiri la reforma", ha afirmat la líder de la Confederació General del Treball (CGT), Sophie Binet, a l'inici de la manifestació organitzada a París. En aquesta línia, el secretari general de la Confederació Francesa Democràtica del Treball, Laurent Berger, ha assegurat que el moviment "segueix comptant amb el suport de la població" perquè "el rebuig a la reforma continua sent igual de fort". Els sindicats han posat data a la pròxima mobilització, que serà el 13 d'abril, un dia abans de la decisió del Consell Constitucional. 


Incidents a París per les protestes dels sindicats

Les protestes, que s'han endurit després que el govern francès tirés endavant la reforma de pensions, han provocat alguns incidents a la capital francesa, amb destrosses de mobiliari urbà i atacs a algunes sucursals bancàries. Així mateix, aquest dijous un grup de protestants han atacat el restaurant La Rotonde, un lloc simbòlic perquè va ser on Macron va celebrar la seva primera victòria en unes eleccions presidencials, el 2017. Aquest indret ja havia estat atacat durant altres mobilitzacions anteriors, com les de les armilles grogues de 2018 i 2019.

 
 
 
 NOTÍCIES  RELACIONADES: 
 
 
 
 
 
__

5 d’abril del 2023

El mercat del lloguer va cap a la paralització total


L'oferta d'habitatges de lloguer no deixa de baixar any rere any i va arribant a nivells mínims · El petit inversor gairebé ha desaparegut de l'escenari i molts propietaris s’estimen més vendre l'immoble
 

 

Si habitualment és difícil de fer prediccions, enguany encara més, perquè hi ha uns quants factors contradictoris, que conviuen tots alhora i que fan especialment difícil de deixar veure l’evolució del mercat de venda. La pujada dels tipus d’interès, l’encariment de les hipoteques i la inflació són factors que influeixen en la demanda. Alhora, avui el principal problema és la captació d’oferta. Amb aquesta conjuntura, creiem que el qualificació energètica del nostre parc d’habitatges.

 

Amb aquestes paraules, Guifré Homedes, director general d’Amat Immobiliaris, em sintetitzava la seva previsió sobre l’evolució del mercat enguany, després d’haver presentat, dimecres, el seu informe anual. Durant la conversa que vam tenir dies més tard, em va insistir en tres punts més. Un, l’enorme problema que significa el lloguer avui; un altre, la repercussió que tindrà la pujada dels tipus d’interès; i el tercer, la mala qualificació energètica del nostre parc d’habitatges.

 

D’entrada, ja m’ho va apuntar. “Els joves que busquen habitatge tindran mala peça al teler aquest any. Els preus del lloguer són on són, per una causa ben senzilla: no hi ha producte.” Va pronosticar una paralització gairebé total del mercat, perquè l’oferta és cada dia més petita. “En el nostre cas, que ja som a nivells molt baixos, preveiem que enguany ens arribarà un 40% menys d’habitatges per a llogar que l’any passat. En setanta-cinc anys d’història d’Amat, no havíem tingut mai tan poca oferta disponible.” No queden gairebé habitatges de lloguer lliures. La gent no se’n pot anar de la casa on viu ni ho vol fer, si no és per causes majors. “Molts pisos que resten lliures són de joves que tornen a casa dels pares…”, em diu.

 

A parer seu, si haguéssim de resumir molt ràpidament per què hem arribat a aquesta situació, la conclusió seria que ens hi ha dut la maquinària mediàtica i política i també les constants variacions de marc legal –dotze canvis en quatre anys– i al fet que als arrendadors se’ls traspassen responsabilitats socials pròpies de l’administració. Sense oblidar que públicament els propietaris arrendadors són titllats continuadament d’especuladors, encara que tots sabem que molt majoritàriament són petits89. Per una altra banda, afegeix: “Es fa una legislació pensada per a un mercat que és pràcticament en mans dels grans fons, i això és molt lluny de la realitat.”

 

Fa poques setmanes, sobre aquest punt, Joan Clos, ex-batlle de Barcelona i president de l’associació de propietaris Asval, negava que els preus de lloguer a Barcelona pugessin per culpa dels fons d’inversió. Segons ell, la raó és que no hi ha prou habitatge públic de lloguer: “Pugen perquè no hi ha oferta. La solució no és matar els fons d’inversió”, deia en una entrevista a RTVE. I, parlant de Barcelona, retreia a Ada Colau una visió “molt ideològica”, que tendeix a insultar tots els propietaris, anomenant-los “fons voltors”.


El cas és que aquesta situació empeny els propietaris arrendadors a deixar d’invertir i, per tant, a no generar nova oferta. I també a vendre els immobles que fins ara tenen per a llogar, que, evidentment, no compra un altre inversor, sinó algú per a quedar-s’hi a viure i, per tant, l’oferta encara disminueix més.

 

Homedes veu difícil la sortida de la situació actual. Cada dia que passa és més complicat. “Sortir d’aquesta conjuntura és molt complex, perquè avui tenim una manca d’oferta alarmant, i generar-ne de nova és un procés molt lent. A mitjà i llarg termini es poden aplicar moltes polítiques i accions per crear oferta, però de cap manera no es pot fer això que es fa ara, és a dir, legislar en calent i constantment, perquè això només serveix per a liquidar la poca oferta existent i agreujar encara més el problema.”

 

Quant als tipus d’interès, creu que el fet que pugin afectarà negativament les vendes, sense gaire influència en els preus. I fa una distinció molt clara. Hi ha una part important de la població de rendes mitjanes-baixes i baixes que ja descarta l’opció de compra, perquè veu que no podria satisfer les obligacions financeres de la hipoteca. Mentrestant, als qui tenen rendes altes no els afectarà. Això ja dóna una idea de quins habitatges tindran una sortida més fàcil al mercat de compra-venda enguany…

 

També ho veu difícil per als qui el primer accés és la compra, que són fonamentalment els joves. I assenyala que, en aquest cas, la relació entre el nivell dels tipus d’interès i les compres té un efecte molt directe. Igualment, remarca que en una situació de pujades de tipus com la d’ara, la gent sap que és molt arriscat de comprar sobre el pla. “Avui és molt difícil de fer creïble a dos o tres anys vista el cost final d’un projecte, i és per això que se n’han frenat molts”, diu.

 

I m’insisteix en l’aspecte de la qualificació energètica, del qual no es parla gaire. Després d’un any de vigència dels Fons Next Generation enfocats a la rehabilitació de caràcter energètic dels edificis, es pot dir que, ara per ara, com a sector i com societat fracassem: “El seu nivell d’aplicació ha estat mínim”, diu. Remarca que, més tard o més aviat, tenir una bona certificació energètica d’un immoble o d’un edifici serà clau, tant al mercat com per a qui hi visqui.

 

Deixa molt clar que no s’ha de confondre la rehabilitació amb la instal·lació de plaques fotovoltaiques a l’edifici. Primer, diu, cal aïllar correctament els immobles, i després, o paral·lelament, generar-hi energia. I, com a exemple, en relació amb l’eficiència energètica dels immobles venuts el 2022, diu que el 73% tenen una qualificació E o pitjor. “Estem molt malament, en aquest punt.” Recorda que a l’estat francès, a partir del primer de gener de l’any vinent, els habitatges que no tinguin un nivell determinat de qualificació energètica, no es podran posar al mercat.

 

Això requereix una inversió del propietari, que, a casa nostra, ara com ara, es resisteix a fer. Hi ha una certa desconfiança amb els fons europeus, perquè es paguen quan s’ha acabat l’obra. I si no ho paguen?, es demanen molts. Arran d’aquesta recança, m’explica que algunes comunitats autònomes fan bestretes, per animar els propietaris i fer-los agafar confiança. A mi em sembla una bona idea. El cas és que ara tenim fons europeus per a gastar en eficiència energètica dels edificis i no els fem servir. I cal afanyar-se, perquè per a fer-ne efectiva la recepció hi ha una data límit: les obres s’han d’haver acabat el 2026. Evidentment, aquesta necessitat té una segona cara: com farà repercutir el propietari les inversions fetes sobre els lloguers.

 

Del mercat de compra-venda, en vam parlar poc. Em va dir que, en general, el 2022 ha estat un any molt bo, del punt de vista de transaccions. Però, analitzat amb detall, s’observen comportaments diferents entre la venda de segona mà i la d’obra nova. En venda de segona mà, l’augment d’operacions ha estat molt significatiu i sostingut durant tot l’any, i només ha afluixat el darrer trimestre. En canvi, l’obra nova ha estat totalment diferent, perquè després d’un començament d’any molt bo, a partir del març, amb l’augment de preus dels materials –arran de la guerra d’Ucraïna–, molts projectes es van congelar durant mesos, de manera que la comercialització es va deixar a mínims o completament aturada fins ben entrada la tardor.

 

NOTÍCIES RELACIONADES

EN  MOTIU  DE  L'ANUNCI  DE FERROVIAL  DE  CANVIAR    LA SEVA SEU  A  HOLANDA, UN DELS  MOTIUS  ERA L'INSEGURETAT  JURÍDICA:

VEIEU LA REACCIÓ DE LA MINISTRA NEGANT SENSE DONAR CAP RAÓ EN CONTRA, ...QUÈ A ESPANYA NO HI HA SEGURETAT JURÍDICA!  - HO SAP TOTHOM:
 
 
 
Aquesta exclamació de la ministra va tenir resposta per part del portanveu de Ferrovial, disculpant-se!:  
 

 


__

Un jutge anglés ordena l’embargament dels comptes de l’Institut Cervantes al Regne Unit

 

 


 

La decisió arriba perquè l'estat espanyol s'ha negat a indemnitzar uns inversors afectats per les retallades en les energies renovables
 
Redacció - 04.04.2023 - Vilaweb
 
 Un jutge del Tribunal Superior de Justícia de Londres ha ordenat l’embargament dels comptes bancaris de l’Institut Cervantes –l’organisme públic dedicat a la promoció de la cultura i la llengua espanyola– al Regne Unit, segons que avança El Confidencial. Aquesta mesura cautelar l’havia demanada un fons d’inversió, propietat del banc britànic HSBC, arran de l’anomenat cas Infrared, relacionat amb la retallada d’ajuts estatals a les energies renovables.

 

 
El cas es remunta el 2013, quan el govern de Mariano Rajoy va retallar per decret les rendibilitats garantides a les plantes d’energies renovables, que havia implementat l’executiu de José Luis Rodríguez Zapatero el 2008. El Tribunal Suprem espanyol va avalar la retallada de les rendibilitats, però els inversors internacionals van cercar indemnitzacions en altres instàncies fora de l’estat.
 
 
En aquest sentit, el fons va portar la situació de dues plantes termosolars –Morón i Olivenza 1– al Centre Internacional d’Arranjament de Diferències Relatives a Inversions (Banc Mundial), que en un arbitratge del 2019 els va donar la raó en la petició d’una indemnització de 92 milions d’euros.

 

Quatre anys després, i davant la negativa de l’estat de pagar la indemnització, els inversors van portar el cas a la justícia britànica, que ara ha pres una decisió inèdita: embargar per primera vegada béns de l’estat espanyola a l’exterior. Ara bé, la decisió, segons fonts citades pel Confidencial, no ha condicionat de moment l’activitat de l’Institut Cervantes.

 
 
 
 __

3 d’abril del 2023

Quin volum de fons europeus acabarà a les pimes catalanes?

  

 
Jordi Goula - 27.03.2023- Vilaweb

Les petites empreses tenen la percepció que les més beneficiades seran les grans · És molt important que aquests diners tinguin una distribució tan extensa com sigui possible i arribin al nombre més gran de nuclis d'activitat · Avui això no és gens clar
 

“A Catalunya tenim assignats, de moment, 5.000 milions d’euros dels 42.000 estatals, amb la previsió que encara n’arribin 8.300 més. Això vol dir que continuem esperant el 60% dels fons europeus de la primera fase. De fet, som cap a la meitat del camí, i per això volem encarar el pròxim cicle, que és tan important com el primer, amb garanties que aquests recursos siguin eficients.” Amb aquestes paraules, el director d’economia i empresa de la PIMEC, Carles Mas, presentava dijous passat l’enquesta “Les pimes i el finançament amb Fons Next Generation”, feta per la patronal catalana.

 

Dels fons europeus se n’ha parlat molt poc, atesa l’enorme importància que tenen per al nostre futur. Són xifres multimilionàries, amb les quals, d’entrada, les administracions no estan acostumades a treballar. I aquí neix el primer temor. Carles Mas em diu que són els fons més elevats que han arribat a l’estat espanyol. “Fins ara, ho eren els fons de cohesió del 2014, d’11.300 milions, sis vegades menys del total que ara s’espera.” I afegeix: “Veiem molt difícil que els mateixos sistemes que es van aplicar llavors es puguin fer servir ara amb eficiència. Els colls d’ampolla que apareixeran seran molt forts i cal buscar una manera d’actuar diferent, en què el sector privat tingui una presència activa.”

 
Però de quines quantitats parlem, ara per ara? Em sembla fonamental saber on som avui. Segons que m’explica Mas, dels 5.000 milions que ha rebut Catalunya, 2.000 han vingut directament per mitjà de l’estat espanyol, i 3.000, de la Generalitat. Quant als diners de l’estat, sabem que vénen, però encara no en sabem els destinataris concrets. I quant als de la Generalitat, 1.400 milions ja han estat executats –és a dir, tenen beneficiari determinat– i 1.600 encara són en estudi, o si ho voleu, en vies d’execució.

 

Els temors que tenen avui les pimes es poden resumir en dos de principals. L’un és el del paper que tindrà la intervenció privada, que pensen que serà més petit que no caldria, i l’altre té a veure amb el sistema dels Projectes Estratègics de Recuperació i Transformació (PERTE), en el seu aspecte territorial. Sobre el primer, la vice-presidenta de la PIMEC, Mireia Capmany, el dia de la presentació, va recordar que les organitzacions empresarials i els col·legis professionals poden contribuir de manera important a l’execució dels fons, a agilitzar-ne la gestió administrativa, a informar i assessorar les pimes i els autònoms en les seves sol·licituds. “Volem ser agents activadors perquè aquests fons s’executin i arribin fins a les pimes més petites. La millora de la segona fase passa per l’acompanyament a les empreses.” Com a model d’èxit, va destacar el Kit Digital, “un projecte que va ser dissenyat tenint en compte les empreses de menor dimensió, gràcies a una bona col·laboració público-privada.”

 

Sobre l’altre gran tema esmentat, Mas diu: “La no-aplicació del principi de subsidiarietat territorial causa problemes i els ajuts no s’executen amb la màxima eficàcia, com ha passat amb els PERTE.” De fet, la patronal catalana considera que els PERTE –amb una part substancial de fons no utilitzats– no han tingut èxit, per la qual cosa el seu pressupost restant s’hauria de destinar a convocatòries individuals adreçades a necessitats generals de les pimes, a més de projectes sectorials locals amb impacte territorial. Per fer-ho, caldria introduir una nova figura, la del projecte tractor territorial, per a dissenyar actuacions d’envergadura, adaptades a la realitat socioeconòmica de cada territori, que garantís la participació de les pimes en tots els projectes que s’aprovin.

 
 
No cal dir que un dels grans temors que hi ha és que la capil·larització final dels fons sigui insuficient i molts ajuts no arribin als punts més necessitats i on serien més eficients per al conjunt del teixit empresarial. O, com va dir Capmany, “cal que es destinin a l’economia productiva i la transformació real”, i per això és imprescindible que les anàlisis d’impacte prevegin també els mecanismes eficaços de seguiment del retorn esperat dels fons en economia productiva i generació d’oportunitats d’activitat econòmica. Segons Mas, aquest punt és vital, i posa un exemple. “En el cas dels Kits Digitals nous que es puguin fer, caldria aplicar-hi les millores que es concloguin de les avaluacions, per a fer-los encara més eficients.”

Quant a l’enquesta, els resultats constaten que més de la meitat de les empreses catalanes han sol·licitat alguna mena d’ajut públic, en la majoria de casos en forma de subvenció (92,4%). De les empreses que han sol·licitat ajut, el 67,2% ha estat en relació amb el Kit Digital i el 24,2% en relació amb l’autoconsum energètic de plaques fotovoltaiques.

 

Per la seva banda, la preocupació envolta les pimes per la incertesa sobre la data exacta de cobrament de l’ajut, els terminis massa llargs de cobrament i l’absència de cap mena de bestreta o avançament. Cal recordar que el rang de cobrament de l’ajut és molt ampli. Un 25% es cobren en un termini de tres mesos o menys, des de la formulació de la sol·licitud, sobretot del Kit Digital. Un 50%, en un termini de sis mesos o menys. El 25% restant, en un termini superior als sis mesos (moltes no s’han cobrat encara). Però, sobretot, tenen la percepció que les grans beneficiàries dels fons europeus són les grans companyies (69%), seguides de les administracions públiques (50%), i, molt enrere, els centres tecnològics i de recerca (19%)…

 

També és ressenyable que, en relació amb les empreses que no han sol·licitat cap ajut, un 52,8% no ho ha demanat per desconeixement, un 41% per la dificultat de complir els requisits, un 30,4% pel volum de burocràcia i un 16,8% per la manca de personal especialitzat per a la tramitació. Tot això ens diu que hi ha moltes coses que no s’han fet bé, i això em sembla preocupant.

 

Per tot plegat, la PIMEC proposa, entre més, de millorar els mitjans destinats a agilitzar la tramitació administrativa dels projectes i a reduir-ne el cost per als sol·licitants. També convindria de reforçar els mecanismes de difusió de la informació sobre l’accés als ajuts, amb la incorporació de la digitalització i la programació d’alertes, per exemple, incloent-hi notificacions per WhatsApp o e-mail, quan s’obren convocatòries. I, sobretot, caldria simplificar els tràmits, de manera que les pimes haguessin de presentar els documents una sola vegada, accessibles per a totes les convocatòries i per a totes les administracions.

 

Els resultats de l’enquesta no són positius, en general. A mesura que passen els mesos, creix el temor que els fons europeus, que haurien de ser una de les claus per a ajudar a la recuperació de la nostra economia, no arribin als punts vitals del teixit empresarial. Els plantejaments i les demandes que fa la PIMEC em semblen molt adients per a provar de salvar un volum de diners molt important que és imprescindible, en aquests moments, per a moltes empreses que necessiten una empenta, després de les crisis seguides que han sofert. Una altra cosa és si a l’estat espanyol en són conscients, de tot això, i en faran cas.

 

 

 

__

1 d’abril del 2023

Els quatre punts clau de la sacsejada que Ponsatí ha fet en el tauler polític català.


 

Ponsatí ha marcat el retorn de la via unilateral, ha fet aflorar moltes contradiccions, ha dut incomoditat a Espanya i al Palau de la Generalitat i ha fet un gran pas en el combat europeu

 

Vilaweb - 29.03.2023 - V. Partal

La sacsejada que ha fet Clara Ponsatí en el tauler polític català té moltes facetes, no totes de la mateixa importància, però totes remarcables. Miraré de fer-ne una espècie d’inventari.

 

1. Torna a flotar en l’ambient la via unilateral i l’independentisme desacomplexat

Clara Ponsatí va prendre la decisió de tornar a Barcelona de manera unilateral, sense tenir gens en compte l’estat espanyol. Però no és tan sols això el que va passar ahir, ni allò que importa. Perquè Ponsatí, especialment en la conferència de premsa, va ser directa, políticament aguda i incisiva i va deixar clar com és i què ha de fer qualsevol via alternativa al pacte a la baixa amb Espanya.
 
 
En relació amb això, hi ha un moment especialment clar, que és quan diu: No he vingut a pactar amb l’estat, sinó a continuar el combat per la independència.” I marca, per si no s’havia entès prou, una línia nítida entre el comportament i la posició política de la consellera Meritxell Serret i el seu. Fent això, i fent-ho de la manera que ho va fer, moltíssima gent es va sentir, de sobte, neta de la toxina aquesta propagada per terra, mar i aire que diu que és irreal parlar avui de fer efectiva la independència o d’actuar unilateralment per aconseguir-la. D’aquesta manera, doncs, va fer recuperar a molta gent una connexió que probablement no experimentava de feia anys.
 
 
 

2. Afloren les contradiccions

Una acció tan rotunda com la de Clara Ponsatí també implica per força que afloren totes les contradiccions imaginables i en totes direccions. Per exemple, hi ha la reacció d’Esquerra Republicana i els seus satèl·lits intentant de fer veure que allò passava a causa de la seua opció política pel diàleg amb Espanya, denunciada precisament i de manera contundent per Ponsatí. Fa temps que ERC insisteix en l’ús de la vella tàctica manipuladora d’exposar les conseqüències com si fossen la causa, un tipus particularment perillós de fal·làcia lògica. Perillós per ell mateix, però també per a qui el fa servir, que sol acabar parant boig a còpia de dir coses contradictòries que no poden tenir un fil conductor lògic.

 

I així, per exemple, aquestes últimes hores hem vist defensar en públic la demencial actuació dels Mossos d’Esquadra –que la CUP ja ha demanat que s’aclaresca al parlament– per part de gent que, d’entrada, hauries de suposar que està d’acord amb aquell axioma de Hanna Arendt, que afirma que el problema de la humanitat no són els autòcrates sinó aquells que obeeixen cegament. Però, com que han de defensar un conseller que té moltes coses a aclarir sobre aquest fosc afer i ho fan només perquè és el seu conseller, ara resulta que hom pot arribar a afirmar que la policia de Catalunya ha d’obeir cegament qualsevol ordre d’un jutge –sense adonar-se que, en dir això, per exemple, fan miques el bon criteri que els Mossos van adoptar el primer d’octubre de 2017.

 

Però les contradiccions afloren en totes direccions i també es van fer ben visibles en l’intent q⁰ue féu la part de Junts més allunyada de tot allò que representa Ponsatí d’aprofitar-se del que acabava de fer. Veure com polítics que són als antípodes de Ponsatí i d’allò que ella representa intentaven d’aparèixer en la foto com si comprassen un espot electoral feia pensar. Ponsatí és eurodiputada de Junts, sí, però no hi milita ni ha amagat mai la seua incompatibilitat amb bona part del partit, incompatibilitat que de vegades ha evidenciat, per exemple, anant a les eleccions locals amb Primàries.

 

3. Es genera incomoditat en els poders espanyol i autonòmic

L’acció de Clara Ponsatí ha tingut un efecte també molt clar, i ha dut incomoditat tant al poder polític i judicial espanyol com al poder autonòmic català –si és que això existeix. I més els n’espera, encara. Perquè l’eurodiputada ja ha anunciat que el 24 d’abril no anirà a Espanya i aleshores ja veurem si Llarena s’atreveix a detenir-la, ara que ja sap pel famós punt 100 de la sentència sobre Lluís Puig que el judici que va organitzar és completament il·legal.

 

El factor sorpresa pot ser adduït d’alguna manera per explicar l’estupor que es va fer tan visible sobretot a Madrid, tan bon punt se sabé la notícia. Però crec que en realitat la cosa va bastant més enllà. A la Moncloa estaven segurs d’haver dinamitat el procés d’independència i d’haver matat la mobilització al carrer i el debat intel·lectual i tot. Però el descontrol, en el bon sentit de la paraula, provocat pel gest de Ponsatí de sobte sembla que els ha fet veure que això de doblegar l’independentisme no és tan senzill com es pensaven i que hi ha vida autònoma fora de les catifes dels palaus. Una percepció que, segons que es veu, també havia pres cos al Palau de la Generalitat.

 

4. I s’avança a Europa

Finalment –i per a mi l’element més important de tots– hi ha el fet que a Europa, cinc anys després de començar l’exili, cada volta ens acostem més a l’objectiu de desarmar la violència espanyola tot aprofitant la via de construcció constitucional europea pel Tribunal de Justícia –ho vaig explicar en aquest editorial, això.

 

Com raonava molt bé ahir Josep Casulleras Nualart, això que ha fet Ponsatí ha estat dur de la teoria a la pràctica el debat sobre la persecució política contra l’independentisme català. I ha centrat també el debat sobre l’abast de la immunitat que tenen els eurodiputats. Dues coses especialment instrumentals per a la construcció d’aquesta via europea a la independència que es va dissenyar l’octubre del 2017 amb el famós “pla Dòmino” –i que tan sols amb el fanatisme més encegador es pot provar de negar que avança de manera seriosa.

 
És clar, en relació amb això, que l’aparició a Barcelona de Clara Ponsatí i la seua negativa a presentar-se davant Llarena forma part d’una operació que no la implica sols a ella sinó també, almenys, Toni Comín i Carles Puigdemont, amb tot allò que podria arribar a significar el seu retorn.
 
 
Ara, això no és a parer meu el fet més important. El més important és que quan la justícia europea reconeix, després de cinc anys de litigi estratègic, que hi ha una discriminació contra un grup objectivament identificable de persones, el pas següent –impossible d’evitar per les institucions judicials europees sense trair-se a elles mateixes per primera vegada en la història– és trobar la manera constitucional d’eliminar aquesta discriminació. Que serà una tasca difícil i d’anys, però que Ponsatí ha accelerat quan ha demostrat d’una manera impossible d’eludir que Espanya es mou en un intolerable Brexit judicial –per a usar l’encertada referència que féu ahir Diana Riba.
[Sobre això, com expliquem en aquest article, és molt significatiu que el Parlament Europeu haja acceptat de discutir la demanda d’empara, cosa que l’octubre del 2019 no va voler fer.]
 
 
En resum, això que va fer dimarts Clara Ponsatí és política amb majúscules.
 
 
 
 MÉS NOTÍCIES:

>> Neues Deutschland adverteix que la detenció de Ponsatí és un "precedent antidemocràtic" per Europa https://www.elnacional.cat/ca/politica/neues-deutschland-detencio-ponsati-precedent-antidemocratic-europa_999897_102.html
 
__

 

31 de març del 2023

Hervé Falciani: "Los bancos son los nuevos señores feudales" v.2




El exingeniero de sistemas de HSBC ha contribuido a recuperar importantes sumas de dinero evadido del fisco

"En Luxemburgo hacen lo mismo que en Somalia. En Somalia, cuando no han podido más con la guerra civil, se han convertido en piratas. En Luxemburgo hacen como los piratas. Han encontrado otra fuente de ingresos"


Hervé Falciani lleva varios años comprometido en una guerra particular contra uno de los bancos más antiguos y poderosos del mundo, el The Hong Kong and Shanghai Banking Corporation (HSBC), en el que estuvo trabajando más de siete años. Su objetivo ha sido poner al descubierto el papel del banco en las operaciones de evasión de impuestos de las grandes empresas a través de los paraísos fiscales. Poco a poco ha ido cerrando el círculo de sus indagaciones y ahora concentra sus energías en lograr una nueva ley que proteja a los “whistleblower”, las personas que hacen sonar la alarma o denuncian las ilegalidades que se han producido en un banco, una empresa o la Administración Pública.

La entrevista fue realizada en París por el director de Alternativas Económicas, Andreu Missé, para el número de enero de la revista, pocas semanas antes de que una investigación periodística internacional sobre los datos de la llamada Lista Falciani haya sacado a la luz la implicación de empresarios como el fallecido banquero Emilio Botín, deportistas como Fernando Alonso, dirigentes como el rey de Marruecos Mohamed VI o cantantes como Tina Turner.

Usted tiene un conocimiento muy directo de cómo funcionan los bancos en los paraísos fiscales. La reciente investigación realizada por Gabriel Zucman estima que el patrimonio financiero de los paraísos fiscales es de unos 5.800 millones de euros, que representa el 8% del patrimonio financiero mundial de las familias. ¿Encajan estas cifras con sus indagaciones?
 Estas cifras indican lo mínimo de lo que realmente se evade. Están basadas en los datos oficiales de los propios bancos. Pero estas cifras no tienen en cuenta, por ejemplo, ni los diamantes, ni los bonos al portador, que son mucho más difíciles de controlar.

¿Existe una estimación de esta parte no declarada de dinero opaco que se mueve en el mundo de los paraísos fiscales?
Creo que puede ser un tercio de lo declarado. Una buena referencia es ver lo que ocurre en los puertos francos, donde entre un tercio y la mitad de lo que allí se mueve es economía opaca.


Usted localizó 130.000 cuentas cifradas en el banco HSBC. Pero este banco es sólo uno de los diez mayores que operan en Suiza. ¿Se puede tener una idea del volumen de dinero opaco que hay en el mundo?
En Suiza hay unos 500 bancos privados, y los diez más importantes tienen el 50% de los fondos. El dinero de las cuentas secretas en los centros offshore (paraísos fiscales) representa más del 60% de la deuda externa mundial (unos 76.000  millones de dólares en 2012). Estos son datos públicos. Hace dos años se hablaba del 40%, pero ahora ya estamos en el 60%.

Usted estima que de España salen todos los años unos 40.000 millones de euros hacia los paraísos fiscales para evitar el pago de impuestos.
Sí, lo hemos calculado con técnicos de la Agencia Tributaria. En Francia son unos 60.000 millones y en toda Europa la cantidad oscila entre 100.000 y 300.000 millones de euros.


¿Quién protege a los paraísos fiscales en Europa?
Quienes los utilizan. Las empresas y los bancos, por supuesto. Un paraíso fiscal no es un país que existe como tal. Son los bancos y las empresas que se ponen de acuerdo con los políticos para crear paraísos fiscales en determinados Estados. El propósito es facilitar el modo de no pagar impuestos.

Estos Estados protegen la evasión y persiguen a quienes la denuncian, ¿no es así?
Hay que ver lo que está pasando con algunas empresas. En el caso del HSBC, en Suiza me han perseguido porque he denunciado los hechos sin investigar al banco. Ahora en Luxemburgo van a perseguir a la persona de Price Waterhouse Coopers que ha denunciado la evasión fiscal de grandes empresas conocida como LuxLeaks. La justicia suiza no va a mirar qué está pasando, y la justicia francesa, en lugar de investigar lo que ha ocurrido, me va a investigar por espionaje económico. La justicia está sólo al servicio de los bancos y las empresas.


¿Es posible acabar con los paraísos fiscales?
Sí, por supuesto. Ante todo, lo que se necesita es educar a la gente. El funcionamiento de los paraísos fiscales es muy sencillo. Lo que se necesita es educación de los ciudadanos y una ley que proteja a los denunciadores, a las personas que descubren las irregularidades. Si alguien que va a efectuar una estafa sabe que puede ser denunciado, lo tiene mucho más difícil. El problema no es obtener la información, lo que hace falta es la protección de los informantes. Los jueces muchas veces no pueden utilizar información porque no les es posible proteger a las personas que la facilitarían.


¿Cómo funcionaría una ley de protección de los informantes en un país europeo?
Si mañana hubiera una ley en España que protegiera a los informantes, se podría obtener información sensible de bancos de otros países europeos. Entonces los denunciantes podrían ir a España si estuvieran protegidos. Incluso, si lo necesitan, se les podría cambiar el nombre y darles dinero.


¿Piensa en una compensación para los denunciantes?
Podría ser, por ejemplo, un porcentaje de todo lo que se va a recaudar. Sería el fuego contra el fuego. Si existiera una ley así, se acabaría con el 99% de los casos.


¿Qué otros medios puede haber para acabar con esta situación?
Para los bancos cada día es más importante la reputación. Cuando la pierden no saben cómo recuperarla.



Sí, aquí hemos visto el desprestigio que han tenido con los desahucios y las preferentes.

 
¿Qué información ofreció al Gobierno español junto a las listas de evasores?
Le di la información de todo lo que se necesitaba para llevar a cabo una auditoría interna. Lo hice para que una justicia independiente lo pueda desarrollar. No es sólo una lista de nombres.


¿La información la dio primero al Gobierno francés y éste la envió después a España?
No. El Gobierno francés empezó dando sólo una pequeña parte en la que había la lista de los españoles que tenían dinero en el banco HSBC. Le di al fiscal anticorrupción todo lo que necesitaba para sus investigaciones. Una pequeña parte fue dada a España en 2010. En 2012 y 2013 se dio la última parte. Ahora las autoridades están investigando todo lo que se entregó.


Desde que empezó con sus acciones han aparecido muchas nuevas denuncias y actuaciones. ¿Cómo está organizada la lucha contra la evasión fiscal?
La información está en varios paquetes en la nube. Uno es el de HSBC en Jersey. Otro paquete fue el de HSBC de Ginebra, que lo sacó otra persona del ICIJ (Consorcio Internacional de Periodistas de Investigación). Otros son los de LuxLeaks y Offshore Leaks. Tenemos un montón de paquetes. Quienes gestionan esto forman una comunidad muy amplia. Esta información que existe en la nube es nutrida por todas las personas que luchan contra los paraísos y la corrupción y a la vez comparten toda esta información. Es una nube de lucha. Es como un banco de datos ciudadano. Es un archivo de hechos, una idea parecida a la del The World Factbook de la CIA.


¿En qué se diferencia su actividad de la de WikiLeaks?
WikiLeaks sólo difunde información a través de la prensa. Nosotros queremos obtener información que sea útil para la investigación que están realizando los jueces, las agencias tributarias, los ciudadanos y los políticos.

 
¿Tiene una idea de cuánto ha podido recuperar la Hacienda española con su trabajo?
Hay que hacer una precisión. No es sólo las personas de las listas, sino todas las conexiones que se descubren. Cuando conoces a una persona a través de una lista, también conoces sus conexiones por medio de una transacción, de una llamada de teléfono móvil o de una dirección, porque todo esto se halla en la base de datos. Cuando la Agencia Tributaria cita a alguien de la lista y le advierte de que si no comparece llamará a la policía, en el 90% de los casos el afectado llega con documentación.

 
¿Es lo que hicieron con Botín?
Con Emilio Botín ya habían llegado a un acuerdo.


¿Los acuerdos proporcionan mucha información?
La información tiene un efecto multiplicador. Hemos hablado de 130.000 personas que corresponden a 400.000 cuentas y a 1,6 millones de transacciones. ¿Qué significa esto? Son transacciones que revelan mucho más. Se pueden saber las conexiones con otras bancas, con otras personas. Se puede saber con qué bancos están trabajando, con qué otros países están trabajando.

¿Cómo se están desarrollando sus trabajos sobre la elaboración de un mapa de bancos y transacciones?
Es una cosa que está empezando. En Francia, por ejemplo, está el Tracfin (Tratamiento de la Información y Acción contra los Circuitos Financieros Clandestinos), dependiente del Ministerio de Finanzas. Cada vez que hay una transacción y aparece una palabra o algo extraño, el Tracfin hace un chequeo de todas las operaciones y toma nota de las rarezas. Esto se podría generalizar y permitiría elaborar un mapa de todas las transacciones y analizarlo como hacen las empresas con big data (acumulación masiva de datos).


¿Es difícil la evasión fiscal a través de los paraísos fiscales?
Es muy fácil. Creas una empresa fuera y te vendes un servicio a ti mismo. Muchas de estas operaciones se hacen a través de Marruecos o Túnez. En estos países se crean sociedades fantasma a través de las cuales se venden y se pagan servicios que no han existido.
 
¿Parece ser que son los bancos implicados en la evasión fiscal los que buscan a empresas para proponerles estos servicios?
Sí, porque la evasión fiscal en sí es legal. Es la razón por la que los gobiernos son impotentes ante los bancos. Lo llaman “optimización fiscal”. El ejemplo más claro es LuxLeaks. Ofrecen el servicio de no pagar impuestos en tu país, y esto es legal hoy.


Usted es un profesional de la informática y un día, en 2008, descubrió que el banco HSBC tiene un sistema de evasión fiscal.
No es exactamente así. Es que he nacido en el ambiente bancario de un paraíso fiscal como Montecarlo, Mónaco. Desde joven me encontré con otras personas como yo, que estaban muy frustradas, que sentían mucho dolor por todo lo que sabían y no poder hacer nada. Esto es algo que crece contigo. Sólo me faltaba la posibilidad de actuar. Cuando encontré el modo de agrupar toda la información necesaria, fue cuando empecé a actuar públicamente.


¿Qué opinión le merecen los bancos?
Los bancos son los señores feudales de hoy día. Son un poder sin contrapoder, sin oposición. Se sostienen por la falta de educación de la gente.


¿Qué le mueve a correr estos peligros que le han llevado a la cárcel?
Reconozco que no es nada lógico. Lo digo sinceramente. Pero cualquier persona normal que viera lo que está ocurriendo hubiera podido actuar igual. Yo ya había compartido esos sentimientos con mis padres, que me decían “mira qué mierda de mundo”. Pero entonces no tenían recursos para cambiar las cosas como ahora con Internet y la nube. Hoy tenemos alternativas que no existían hace veinte o treinta años.

¿Alguna institución pública o privada le ha ofrecido dinero?
Jamás. Lo que me ha permitido seguir adelante han sido los amigos, la familia, y el trabajo, por supuesto.


¿Ahora de qué vive?
De mi trabajo. He trabajado varios años en distintas investigaciones. Ahora he terminado una última misión para el Estado francés en la lucha contra el fraude del IVA, que ha durado un año como experto en sistemas de análisis y datos. Antes había trabajado al servicio de la Agencia Tributaria.

¿Y le pagaba el Gobierno francés?
Me pagaba un instituto de investigación que es dependiente de la Direction Générale des Finances Publiques. Con anterioridad había trabajado sobre proyectos europeos de investigación acerca de inteligencia artificial.


¿Qué piensa hacer ahora?
Cambiar de vida. He hecho todo lo que podía hacer. Tengo planes para los próximos seis meses con la finalidad de ayudar a otros países; por ejemplo, Argentina, India, Alemania y Estados Unidos. Pero después de este tiempo, probablemente lo que haga sea cambiarme de nombre para emprender otra vida y continuar de un modo más discreto. Así estaré a la espera de que advierta un modo de luchar más eficaz.

Hub europeo: “Luxemburgo hace como los piratas”

 

Hace cuarenta años, la principal actividad de Luxemburgo era la siderurgia. ¿Por qué este país se ha convertido en un paraíso fiscal?
Luxemburgo es un caso típico de lo que está ocurriendo con los paraísos fiscales. Sólo hay que ver el ejemplo de Jean-Claude Juncker. ¿Por qué Luxemburgo es un paraíso fiscal? Porque las empresas y los bancos han encontrado políticos con los cuales pueden trabajar, con lo que pueden hacer las operaciones que más les convienen.


Parece como si el negocio de Luxemburgo fuera vender su soberanía. Ofrece su Estado a las empresas y a los bancos que quieren eludir el pago de impuestos. En los últimos treinta años han cambiado la producción de acero por las finanzas. ¿Cómo se ha producido este cambio?
En realidad, en Luxemburgo hacen lo mismo que en Somalia. En Somalia, cuando no han podido más con la guerra civil, se han convertido en piratas. Es lo mismo. En Luxemburgo hacen como los piratas. Han encontrado otra fuente de ingresos. Por otra parte, ofrecer no pagar impuestos es legal aunque no sea moral. Si se hicieran públicas sus actividades financieras, tendrían que buscar otra manera de actuar porque su negocio se ampara en el secreto.
[Artículo publicado en el  número de enero de Alternativas Económicas, a la venta en  este enlace y a través de la App para tabletas]


(Este artículo fue publicado inicialmente en la blog el 29.12.2015)  (Ha recibido 313 visitas)



.....................




Esta señora opina lo mismo que Falciani, y viene de la India!, no han podido ponerse de acuerdo.
 


Artículo relacionado con la lista Falciani:

El aumento de pobreza en Venezuela, el dinero ‘negro’ del petróleo y la ‘lista Falciani’, por Isabel Ordóñez

El régimen bolivariano sigue presumiendo de éxitos en su lucha contra la exclusión social, pero cada vez hay más pobres por culpa del “sistema político totalitario”, como denuncia el cardenal Urosa. Es el tercer país en volumen de dinero evadido a la filial suiza del HSBC.




Artículo de la Cuca de Llum sobre el pleito remensa, entre los señores feudales y los payeses de remensa o siervos de la gleva. Por fin en 1486 Fernando el Católico emitió la Sentencia Arbitral de Guadalupe, que liberaba a los remensas de los 5 abusos acumulados durante siglos, y les reconocía derechos; así  perdieron el status de semi-esclavo de facto:
>>  El Llibre del Sindicat Remença (1448), entra a formar part del registre de la memòria del món de la Unesco. Bibliografia sobre remences. v.5



Actualitzación  a  21.04.2015: 
Iglesias promete protección para los "informantes" tras mantener una reunión en Madrid con el informático suizo Hervé Falciani - Podemos propone crear un 'CNI financiero' contra la evasión fiscal                                        http://www.lavanguardia.com/politica/20150421/54430091615/podemos-crear-cni-financiero-evasion-fiscal.html