divendres 28 d’octubre de 2011
El fracàs escolar de don Gregorio, per Savalls:
....
Ahir la cosa ja se’n va anar de mare. Aquest gran jacobí que es don Gregorio Peces Barba es marca una boutade de les que carrega el diable, una perla en la qual no vull entrar-hi perquè aquest company d’en Quim Nadal, la Chacón, en Montilla i en Bustos es com el Juanito que es marca sol. De fet, semblen unes declaracions raonables per un independentista: reconeix que Catalunya es tant nació com Portugal i que Espanya ens va incorporar manu militari. El problema es que s’equivoca de fets, de guerra, de segle, de rei i d’enemic... fent palès que el fracàs escolar no només afecta als periodistes de RAC-1, si no que puja en l’escala intelectual fins als pares de la Constitució espanyola. Déu n’hi dó.Jo ni soc pare de constitucions, ni polític, ni periodista ni historiador... però em consta que quan comenti aquestes paraules amb els meus amics portuguesos es partiran el capdavall de l’esquena de riure. Faré un breu resum històric pels polítics i periodistes que només coneguin les guerres del segle XVII per haver llegit alguna crítica hagiogràfica de Alatriste a les planes del Babelia.
Felip IV, rei de les Espanyes, governava mitjançant el seu valido el Comte Duc d’Olivares un estat en bancarrota –us sona?- que va rebre més galetes que un davanter del Barça marcat pel Pepe del Madrid. Al 1640, la monarquia espanyola no estava per impedir la independència de Portugal, ni la de Catalunya, ni la dels Països Baixos, el Milanesat, Napols o el que sia. Enfrontada a tots i a tot va veure com l’Imperio s’esvaïa i quedava relegat a la península i a les possessions americanes. La guerra amb Portugal va durar vora vint anys, amb continues invasions castellanes repetidament rebutjades a sang i a foc pels Bragança i els seus conjurats. Portugal, com la majoria de països amb cara i ulls va assolir la seva independència a la brava, a hòsties... No es que Castella els deixés marxar com maquillava ahir don Gregorio, de fet els nostres cosins atlàntics es varen fer un tip de fer-los una cara de mans al capitán Alatriste i els seus muchachos. Flipo amb l’actitud condescendent envers els portuguesos d’aquest socialista passat de moda, i encara flipo més que el vagin convidant a parlar pels puestus.
Pel que fa a Catalunya, després d’anys d’abusos per part de les tropes castellanes instal·lades al Principat, uns pagesos amb dignitat –ai... el meu esperit carlí- varen baixar per Corpus a Barcelona. Anaren a que els beneïssin a la catedral i un cop dispensats de les seves immediates accions varen alliberar els seus companys empresonats, es varen fer amb el control del Cap i Casal i linxaren al Virrei a la platja quan intentava escapolir-se com vulgar Gadafi –en aquells temps no hi havia mòbils, no hi ha imatges, però tinc la sensació que els segadors no tindrien res a envejar als milicians libis a l’hora d’enxampar fills de puta-. Aquesta revolta catalana es la que els portuguesos varen aprofitar per fotre el camp, i així ho expliquen a les seves escoles, senyor Peces Barba...
Un cop foragitat el poder reial, els catalans varen experimentar una interessantíssima evolució constituent, amb influències democràtiques de caire medieval, amb complicadíssimes balances de poder entre estaments, gremis, el clergat i la petita noblesa sota la guia de Pau Claris... de forma coetània a anglesos i holandesos els nostres avantpassats experimentaven amb idees republicanes anteriors a la il·lustració, abans que els pares de la revolució francesa teoritzessin sobre les noves formes de govern que arraconarien les monarquies o bé cap a les funcions representatives sense poder polític, o bé de cap a la guillotina -mai més ben dit-. I aleshores... fos per instint de supervivència, fos perquè la idea de nació no era destriable encara de la condició de súbdits de un Rei –hores d’ara tant se val el perquè- Catalunya es va posar sota la protecció del Rei de França. No... no cal que ho digueu... no l’encertem mai. Al cap de pocs anys, i mort Pau Claris, els nostres rebesavis varen demanar als francesos que fessin les maletes cap a Paris i pactaren amb la casa d’Austria espanyola el reingrés a la seva corona, mantenint això si les nostres constitucions –com no podia ser d’altre manera-.
Senyor Peces Barba! Escolti si us plau ja que no va escoltar a classe! La revolta catalana del 1640 no va ser aixafada militarment! Els catalans, com a nació sobirana, varem pactar amb el Rei de les Espanyes. Faig aquesta crida d’atenció a classe extensiva als periodistes catalans... que avui he hagut de sentir en Jordi Barbeta dient que “tant de bo les tropes de Castella haguessin anat contra Portugal i no contra Catalunya”... refot! Un altre que va fer campana.
Periodistes, polítics i públic en general tenen un bon merder de dates, reis, guerres... En resposta a les paraules de don Gregorio surt ahir en Duran Lleida barrejant la velocitat i el tocino i utilitzant la màquina del temps fa retrocedir l’onze de setembre dos reis i seixanta anys, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, estem en campanya electoral i la penya ja no sap si Pau Claris va ser un metge, un pintor, un capellà o una marca de calçotets.
El que us deia... estem en mans d’aquesta colla de indocumentats... Aquesta patuleia de titelles son els que ens han de treure de la crisi i regir els designis de les pàtries peninsulars... Això ja no és fracàs escolar, això és un fracàs de societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada