Dilluns 28.09.2015 - Per: Vicent Partal
Per començar, permeteu-me unes quantes dades i detalls que són molt importants:
–L’independentisme aconsegueix 72 escons i té la majoria absoluta del parlament.
–S’ha acabat l’ambigüitat: tindrem un govern plenament
independentista, sense quintacolumnistes, i una majoria parlamentària
que treballarà per la independència. Fa tres anys els diputats amb
mandat explícitament independentista eren 24, els d’ERC i CUP. Avui són
72. Feu comptes.
–Per primera vegada a la història, un partit o coalició ha guanyat
les eleccions a totes les comarques del Principat. No havia passat mai, i
ho ha fet Junts pel Sí.
–Els independentistes guanyen a 907 municipis i els unionistes a 35. 907 contra 35, sí.
–Junts pel Sí i la CUP aconsegueixen el 48% dels vots. Cameron va
convocar el referèndum perquè l’SNP havia guanyat les eleccions amb el
44% dels vots. Abans del primer referèndum que es va fer al Quebec, el
Partit Quebequès havia guanyat les eleccions del 1976 amb el 41,37% dels
vots. I abans del segon, el mateix partit havia guanyat, el 1994, amb
el 44,75% dels vots. Veieu la diferència entre el 48% i el 41%?
–Una dada suplementària: Mariano Rajoy governa amb majoria absoluta a Espanya amb només el 44,63% dels vots. De res.
–Continuem: l’independentisme guanya a Barcelona amb el 47,24% dels
vots emesos i la CUP hi supera Catalunya Sí que es Pot. Estiguem atents a
veure què farà Ada Colau a partir d’avui, que això serà molt important i
no únicament per a Barcelona.
–El mes de juny les enquestes donaven 33 diputats a CiU, 31 a
Catalunya Sí que es Pot i 19 a ERC. D’això, hem passat, només en tres
mesos, a un 62 a 11. L’independentisme ha sabut reaccionar de la millor
manera imaginable.
–S’ha batut el rècord històric de participació en unes eleccions; més
legitimitat democràtica que mai, doncs. I, contra el gran mite, resulta
que no hi havia més unionistes amagats. La meitat dels nous vots han
estat independentistes. Per cert: 1.952.482 votants ahir versus
1.861.753 el 9-N. Allò no era el sostre.
–Ja sabem quant valia el xantatge de Duran: zero escons. Que deixe d’embrutar el nom del partit de Carrasco i Formiguera.
–Catalunya Sí que es Pot ha estat un fracàs imponent i ICV es trobarà
obligada a rectificar. Iniciativa sola va obtenir fa tres anys només
cinc mil vots menys que ara amb Podem i ha perdut dos diputats. I la
culpa del fracàs, ho sabem tots, és de Pablo Iglesias. Potser Catalunya
ha estat la seua tomba política. Duran i ell fan dos.
–El PP és el primer partit d’Espanya i el cinquè de Catalunya. A la
demarcació de Lleida i a la ciutat de Barcelona fins i tot el supera la
CUP. Al conjunt de Catalunya la diferència entre la CUP i el PP és de
poc més de deu mil vots. Ah!, i Albiol perd fins i tot a Badalona, on
guanya Junts pel Sí .
–Les trampes que ha fet Espanya amb el vot exterior dels catalans són
un autèntic escàndol democràtic i tots sabem que el resultat no hauria
estat el mateix si tothom hagués pogut votar lliurement: el resultat
seria encara més favorable a la independència.
–I una última dada, per a no cansar més: al Baix Llobregat, sí al Baix Llobregat, l’independentisme guanya amb Junts pel Sí.
Ja ho sé, que els catalans tenim una tendència accentuada a
espantar-nos per ben poca cosa. Som una mica més porucs d’allò que seria
desitjable i quatre expressions d’alegria de Ciutadans combinades amb
els titulars de diaris que ja podíem imaginar han creat en alguna gent
la sensació que això no ha estat tan gros com esperàvem.
Doncs bé, obriu els ulls:
–The Washington Post (el diari que llegeix Obama): Spain: Pro-secession parties in Catalonia win landmark vote
–Corriere della Sera: Catalogna: Mas: ‘Abbiamo vinto!’ Agli indipendentisti 72 seggi su 135
–Der Spiegel (la revista que llegeix Merkel): Separatisten gewinnen Mehrheit im Parlament
Obriu els ulls per veure què ens diuen en totes les llengües mitjans
de tot el món. La victòria de l’independentisme català avui obre les
primeres pàgines dels diaris i les televisions internacionals i és això
que importa, més que no la mesquinesa o la manipulació d’alguns mitjans
més pròxims.
Perquè ara qualsevol ciutadà mitjanament informat del món sap tres
coses. Primera, que hi ha una nació que es diu Catalunya, on hi ha
Barcelona. Segona, que la majoria dels catalans han votat a favor de la
independència. I tercera, que això és un gran problema per a Espanya i
segurament també per a la Unió Europea.
I ací es on està la clau del futur immediat: ja som un problema
inevitable a resoldre i per a Europa com més aviat millor. Els 72
diputats independentistes i el nou govern es posaran de seguida a la
feina amb un full de ruta perfectament marcat. D’un màxim de divuit
mesos. Amb la legitimitat de les urnes, reconeguda i entesa com a tal a
tot el món. I Espanya què farà?
Des d’anit Espanya sap que ja no pot limitar-se a dir que això no és
possible i a intentar frenar una reivindicació política tan majoritària
només amb arguments legalistes. Malgrat això, ho intentarà. Però també
sap que el parlament i el govern posaran la directa i faran camí, sense
esperar a les eleccions del desembre. No pot fer res, però tampoc no pot
quedar-se plegat de braços. El meu pronòstic? S’equivocaran i donaran
més ales encara a la secessió, potser precipitaran fins i tot la
proclamació de la independència. Per ventura no ha passat això fins ara?
Pel que fa als vint-i-cinc diputats de Ciutadans, deixeu-los gaudir
amb allò que es pensen que és l’èxit de la seua vida, que ja es
despertaran a la primera votació del parlament.
Perquè, no en tingueu cap dubte, ni un, que Junts pel Sí i la CUP
s’entendran bé i duran endavant el procés d’independència. Com ho faran
ni ho sé jo ni a hores d’ara ho saben ells. Però per agafar confiança
només cal que penseu en tots els entrebancs increïbles que els nostres
polítics i la nostra gent han superat fins avui. La nostra classe
política ha demostrat una qualitat i una capacitat de trobar el camí
inaudites, que, per cert, potser ja aniria essent hora que els
reconeguéssem sense cap recança.
O no us en recordeu, ja, quan ens deien que la manifestació del 10 de
juny de 2010 era una expansió emotiva que no menaria enlloc? L’endemà
Espanya va guanyar la Copa del Món i perquè alguns ho van celebrar ens
van dir que ja estava, que s’havia acabat tot. De la consulta d’Arenys
de Munt en van dir ‘butireferèndum’, burlant-se de la capacitat popular
de canviar les coses. Ni tan sols quan es va guanyar el referèndum de
Barcelona no van acceptar que es movia alguna cosa. I el 2012, quan
després d’enganyar la població amb una falsa noticia sobre Artur Mas,
CiU va perdre diputats: ja no us en recordeu que alguns van decretar
immediatament la fi del procés? Deien que tot era una trampa. Que Mas en
realitat no volia la independència i que no faria res per
aconseguir-la. No em digueu que no ho vau sentir dir mai, això. Jo
recorde perfectament que quan Junqueras i Mas van signar l’acord de
suport parlamentari que obria una nova era política a Catalunya alguns
van afirmar que allò duraria poc i que no es convocaria cap referèndum.
Es va convocar, però quan s’acostava el 9-N ens van dir que no votaríem,
que tot era gesticulació. I després van dir que ja no hi hauria més
independentistes a comptar, que aquells érem tots. Superada la sorpresa,
aleshores van afirmar que seria impossible que Mas i Junqueras
poguessen treballar mai junts. Que això no passaria. I es van alegrar
d’allò més quan ens anunciaren que Podem posaria fi a la il·lusió creada
per l’independentisme; i ensenyaven enquestes en què Pablo Iglesias
gairebé ja era president de la Generalitat. I quan van veure que això
anava de debò van tornar a la cançoneta del 3%, van organitzar un
numeret amb guàrdies civils i van dir que els bancs tancarien avui les
portes si votàvem això que hem votat (ho heu vist, que no han tancat?) i
Merkel i Cameron i Obama, i que tomba i que gira, que ens expulsarien
d’Europa avui i que si l’exèrcit hauria d’intervenir si fèiem exactament
això que vam fer ahir. I… i… i…
En resum, i per a rematar-ho: aquest 27 de setembre heu aconseguit de
fer una cosa molt i molt gran amb els vostres vots. Enhorabona, i
gaudiu-ne com cal. I no deixeu que ningú us robe ni l’alegria ni el
triomf.
http://www.vilaweb.cat/noticies/enhorabona-i-ara-no-deixeu-que-ningu-us-robe-ni-lalegria-ni-el-triomf/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada