10 d’octubre del 2026
En 2023 muchos votos por correo identificándose con la aplicación del carnet de conducir digital, sin QR, es decir sin identificación segura! Otro segunda grieta de seguridad en las elecciones
Atenció a l'esquerda de seguretat que ha representat aceptar el carnet de conduir digital per identificar-se per votar!
>>> https://www.facebook.com/share/v/1C8Y9QyiUp/
>>> https://youtube.com/shorts/bZmPu9FU-Hs?is=uRmUBDr1NQe_jCb3
9 d’octubre del 2026
El herbicida más usado, el glifosato, identificado como provocador de enfermedades autoinmunes. Perú suspende su uso.
>>> https://www.facebook.com/share/v/1N8tQcCbQE/
PERU SUSPENDE TEMPORALMENTE LA VENTA DE GLIFOSATO
La medida responde a un fallo judicial que consideró insuficientes los controles estatales para prevenir riesgos sanitarios y ambientales.
¿Qué riesgos representan estos productos para nuestra salud?
Diversos estudios encontraron que la exposición a determinados plaguicidas puede dañar el ADN de las células humanas, fenómeno conocido como genotoxicidad, que puede intervenir en el desarrollo del cáncer.
El glifosato, uno de los herbicidas más utilizados del mundo, fue clasificado por la Agencia Internacional para la Investigación del Cáncer, organismo de la OMS, como probablemente cancerígeno para los humanos, aunque otras agencias científicas discrepan de esa clasificación.
En Argentina se utilizan aproximadamente 5 kilos de ingredientes activos de plaguicidas por hectárea al año, frente a 1 kilo en Europa, según estimaciones citadas en investigaciones locales. Es decir, unas cinco veces más.
El riesgo no termina en el campo: los residuos de estos productos pueden llegar al agua, los alimentos y nuestro organismo. Aunque su presencia no implica necesariamente una enfermedad, preocupa la exposición acumulada durante años y sus posibles consecuencias para la salud.
¿Cuánto sabemos realmente sobre los agroquímicos que terminan formando parte de nuestra vida cotidiana?
Habitatge. El gobierno socialista en funciones (ha dimitido P. Sanchez) ha publicado dos real decretos sobre vivienda. Uno de efecto inmediato, el otro necesitará ser aprobado por la Diputación Permanente del Congreso. Si lo aprueban, entrará en vigor el 15 de noviembre 2026. Es decir, aumenta todavía más la inseguridad jurídica.
Publicados el 7 de octubre 2026 en el BOE dos decretos de vivienda. El primero entra en vigor mañana, pero el de la prórroga forzosa queda congelado hasta el 15 de noviembre, pendiente de convalidación en la Diputación Permanente.
Esta inseguridad jurídica permanente paraliza la oferta de alquiler y castiga al pequeño propietario.
(Como en dos legislaturas NO ha hecho los deberes, ahora lo tramita semi- anticonstitucional. Cuca de Llum)
Rodalies inefables. Rodalies no es podrà reprendre completament fins dilluns 12.oct.
El temporal manté interromput el servei ferroviari en diversos punts de la xarxa i impedeix la normalitat a l’R1, R2 Nord, R4, l’R11, l’R7 i l’R8 Llegir-ne més
8 d’octubre del 2026
Entrevista a Gonzalo Boye en aquest moment en que l'aixecament dels càrrecs contra Puigdemont ja és imminent (vídeo 59 min) (07.10.2026)
Molt interessant, val la pena escoltar aquestes anàlisis de l'entrevista que Josep Nualart fa a en Gonzalo Boye, advocat de Carles Puigdemont i altres exiliats:
· Boye: "segurament no és el millor moment perquè torni Puigdemont"
· Un país no es pot permetre tenir un conflicte crònic amb Catalunya
· A Catalunya no la tenen pacificada, la tenen immobilitzada: com va Rodalies?, els negocis?....
· Comín podrà exercir d'eurodiputat properament, un cop vagi a Madrid, a la JEC, signi, i ja pot anar a Bruxelles
· Per en Gonzalo Boye aquest 9 anys de defensa dels exiliats ha tingut un cost i un benefici:
· en aquest moment té fins a 9 procediments judicials oberts contra ell
· ...y un beneficio - G. Boye comenta: "de nuestro entorno ha desaparecido mucha gente que creíamos que eran amigos..."
· Boye ha estat un any i mig mirant el mòbil per veure si arribava la resolució d'un jutge que podia haver-li costat un any i mig de presó, ha passat molta angoixa. Fa una setmana es va resoldre al seu favor d'una manera molt positiva
· Espanya està en descomposició sistèmica
· aquesta batalla judicial d'aquests darrers anys ens pot ensenyar quins son els límits que té l'estat espanyol a l'hora de reprimir l'independentisme. De què ha servit l'exili per a tornar-ho a fer en un futur:
· G. Boye: "l'estat espanyol acaba d'aprendre una lliçó: "el desig d'exercir el dret de la lliure determinació no es pot reprimir als jutjats, ha de resoldre's a la vida política". I si es torna a fer, jo crec que no es cometrà dues vegades el mateix error per part de l'estat espanyol de reprimir-lo judicialment. Tots han aprés. Uns, des de la ingenuïtat que pensaven que l'estat no s'hi atreviria, i s'hi va atrevir. I els altres, la inviabilitat de la repressió judicial i policial per a coartar els drets polítics dels ciutadans. és a dir, hi ha un nou escenari, i aquest escenari només té solució a la via política, no a la judicial". (min 42.53)
· per tant, en el panorama que es dibuixa la unilateralitat...
· G. Boye: "a la sentència del TJUE del 16 de juliol (es sobreentén del 2026) no diu enlloc que parlen d'un referèndum ilegal: parlen d'un referèndum per a la separació d'una part del territori d'un estat membre. El TJUE ha donat carta de naturalesa als referèndums d'autodeterminació, o, dit en termes del dret de la Unió de separació de part del territori d'un estat membre"
Josep Nualart: Estem en un moment que passen les coses molt depressa, estem en una situació excepcional. Aquesta entrevista s'ha fet el dimecres 7 d'octubre 2028 a les 20h. Poden haver passat ja moltes coses.
LES REACCIONS DE CARLES PUIGDEMONT, TONI COMÍN, LLUÍS PUIG, DOLORS BASSA DAVANT LA NOTÍCIA:
>>> Puigdemont no posa data al retorn: “No tornarem al servei del nostre partit sinó del nostre país” (vídeo)
La precipitació de Sánchez dinamita els plans d’Illa i els acords amb ERC: els acords NO realitzats amb el PSOE: recaptació IRPF, finançament, condonació parcial del deute del FLA, i més...
L’impuls del sistema de finançament, la condonació d’una part del deute del FLA, l’alternativa al consorci d’inversions i la majoria catalana al Consorci de la Zona Franca resten a l’aire, amb més promeses
(En resum el llistat de les promeses del PSOE a Junts i ERC per obtindre el seu vot per a la investidura de P. Sánchez, i..ai!, com sempre, no ha complert!! Cuca de Llum)
05.10.2026 - Vilaweb
Per al nou sistema de finançament, el pas següent havia de ser que l’aprovés el consell de ministres i el remetés al congrés espanyol, però ara restarà en el calaix dels projectes fracassats. La convocatòria precipitada d’eleccions anticipades que ha fet Pedro Sánchez ha deixat l’acord en l’aire. Poques setmanes després d’aprovar-lo el Consell de Política Fiscal i Financera, s’ha esvaït. ERC perd la proposta principal per la qual va investir Salvador Illa. El projecte inicial, de fet, anava més enllà, perquè era un finançament singular que incloïa la recaptació de tots els imposts. En la situació actual, el govern de la Generalitat ja no podrà especular sobre la destinació dels 4.700 milions d’euros addicionals anuals que hauria proporcionat aquest model, l’aprovació del qual ja era difícil per les majories del congrés. Amb el sistema de finançament també desapareix la demanda d’ERC, mai no acceptada pel PSOE, que Catalunya comencés a recaptar els seus imposts amb l’IRPF.
Però les conseqüències de la dissolució del parlament espanyol van més enllà del finançament. Segons quins siguin els resultats de les eleccions del 29 de novembre, és molt probable que el govern de la Generalitat perdi la col·laboració amb la Moncloa que Illa brandava com a gran virtut d’aquest govern per a desplegar els acords d’investidura i, en conseqüència, que caigui bona part del programa de l’executiu per als anys vinents.
Els acords amb ERC se’n van en orris i la secretària general del partit, Elisenda Alamany, va lamentar que ahir Illa no fes referència a l’oportunitat que es perdia amb el finançament i, en canvi, fes campanya per Sánchez. “Tenim uns frívols fent càlculs electoralistes i uns altres pendents de defensar només els interessos d’uns quants”, va dir.
Però les conseqüències de la dissolució del parlament espanyol van més enllà del finançament. Segons quins siguin els resultats de les eleccions del 29 de novembre, és molt probable que el govern de la Generalitat perdi la col·laboració amb la Moncloa que Illa brandava com a gran virtut d’aquest govern per a desplegar els acords d’investidura i, en conseqüència, que caigui bona part del programa de l’executiu per als anys vinents.
Els acords amb ERC se’n van en orris i la secretària general del partit, Elisenda Alamany, va lamentar que ahir Illa no fes referència a l’oportunitat que es perdia amb el finançament i, en canvi, fes campanya per Sánchez. “Tenim uns frívols fent càlculs electoralistes i uns altres pendents de defensar només els interessos d’uns quants”, va dir.
El deute del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmic)
Una altra de les mesures que se’n ressentiran és la condonació d’una part del deute del fons de liquiditat autonòmic, en tràmit al congrés espanyol i que implicaven més de 17.000 milions per a Catalunya. L’ajornament reiterat de la iniciativa, pactada amb ERC, i que va passar pel consell de ministres a final del 2025, ha fet suspendre finalment la condonació. El partit d’Oriol Junqueras va anunciar que hi presentaria una esmena per formalitzar igualment al congrés el canvi de governança del Consorci de la Zona Franca. La Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona hi havien de tenir la majoria. Aquest va ser un dels acords inclosos a l’entesa amb els socialistes catalans per a aprovar el pressupost. Però tampoc no es materialitzarà.
La convocatòria precipitada de les eleccions ha arrasat igualment l’anunciat protocol de col·laboració i el conveni de finançament que havia de garantir que es fessin els estudis i s’executessin les obres de la línia orbital ferroviària. Encara més malparat –pel temps que fa que es negocia– n’ha sortit l’acord per al traspàs de Rodalia. Amb la crisi sense resoldre, malgrat les intervencions d’urgència per a superar el col·lapse, ja anaven tard amb els terminis establerts en els acords d’investidura, que preveien que la nova operadora es constituís entre el 2024 i el 2025 i es comencés el traspàs de la R1. Ara, la R1 resta en un gran interrogant.
També s’ha suspès l’alternativa al consorci d’inversions. L’ens paritari Generalitat – estat espanyol que havia de pal·liar el dèficit d’inversions en infrastructures a Catalunya va ser desestimat a l’abril al congrés, però ERC esperava almenys que s’activés una nova societat mercantil amb participació de les dues administracions. Havia d’ampliar les encomandes de gestió d’obres a la Generalitat. Això implicava que l’estat mantingués la titularitat de les obres i hi posés el finançament, però que la Generalitat s’encarregués d’executar-les. Esquerra reclamava que la creació de la societat mercantil es formalitzés el mes de setembre i que comencés l’execució de les obres de manteniment i d’ampliació de la AP-7. No va ser així. Ni, ara per ara, ho serà.
El model aeroportuari, aparcat
L’avançament electoral també ha dinamitat la reclamada creació d’un nou consell rector aeroportuari de Catalunya, que s’havia d’afegir a la creació de l’Autoritat Aeroportuària. Havia de substituir el comitè de coordinació actual i donar a Catalunya un paper determinant en la gestió del sistema aeroportuari, o això reclamava almenys Esquerra. Perquè el govern espanyol va acabar blindant el model centralista amb un pacte amb el govern basc que ja vaticinava que l’acord amb Catalunya aniria pel mateix camí. Sigui com sigui, els dos governs tampoc no han concretat la creació d’aquest mecanisme de col·laboració i cooperació que havia de millorar l’exercici de les competències de cada administració, sense canviar-ne els equilibris.
Així mateix, ha restat en una pausa incerta l’acord entre els dos governs per a garantir el finançament a fi d’ampliar el cos dels Mossos d’Esquadra el 2030. La comissió bilateral va acordar la manera de calcular anualment la transferència de l’estat per a poder assumir el cost del creixement de la plantilla progressivament fins a arribar a 25.000 efectius. Un futur igualment dubtós espera a la resta d’acords que es van anunciar després d’aquella reunió de la bilateral. Un consistia a explorar mecanismes de col·laboració per a promoure la formació en català de cossos de l’administració de l’estat situats a Catalunya, després d’una experiència prèvia en l’administració de justícia. Es va crear un grup de treball que havia de presentar una proposta abans de final d’any. El govern espanyol també es comprometia a incloure el català progressivament en els llocs web i tràmits electrònics.
Però la promesa principal sobre la llengua venia d’abans. És la que el PSOE va fer a Junts en les negociacions de la constitució del congrés espanyol: l’oficialitat de la llengua a les institucions europees. Roman al tinter, igual com l’intent fracassat de traspassar les competències en immigració. Encara més llunyà i inversemblant és ara l’intent de Junts de negociar amb els socialistes espanyols a Suïssa la resolució del conflicte polític. L’aplicació definitiva de la llei d’amnistia es precipita, això sí, després d’una llarga espera.
AMPLIACIÓ SOBRE LA TRANSFERÈNCIA DE L'AEROPORT:
(Post amb 18 visites)
Habitatge. Set apunts sobre el terratrèmol polític de l’habitatge, per Ot Bou de Vilaweb (02.10.2026)
El PSOE és un dels principals responsables del problema de l’habitatge a l’estat espanyol. No per aquests vuit anys de govern: és un responsable de llarga durada
Primera. Som en un moment de ruptura del contracte social. En aquest país, hi ha com més va més gent que no pot pagar el lloguer; o que hi perd cada mes una queixalada més grossa d’un sou de misèria; molta gent que té por que la desnonin; o que sap que no heretarà res, o a mitges i encara, i que difícilment podrà comprar. És una tendència consolidada i s’agreujarà: el mercat es concentra. N’hi ha que diuen que el problema està distorsionat perquè els propietaris són majoria: s’obliden, em sembla, que el contracte social no es trenca per les estatístiques, sinó perquè s’esquincen les aspiracions; perquè les condicions materials empitjoren; perquè l’horitzó sembla fosc i el sistema polític no és capaç de donar-hi resposta.
Segona. El malestar creixerà encara que el poder polític miri d’aprofitar-se’n. Els partits i els governants sempre miren de dur l’aigua al seu molí. Sempre hi ha interessats a instrumentalitzar qualsevol esclafit de ràbia social, qualsevol onada de protestes. Això no les fa pas espúries. De fet, a l’inrevés: normalment és una manera de pacificar els conflictes perquè no es desboquin. És tan delirant pensar que la mobilització d’aquests dies és una conspiració per a ajudar el PSOE com pensar que el Primer d’Octubre van anar a votar dos milions de persones per tapar els casos de corrupció de Convergència.
Tercera. No és democràtic pensar que la situació de l’habitatge l’han de resoldre deu experts virtuosos en una taula rodona i la resta n’hem d’acatar les conclusions. Ni democràtic, ni realista. La conversa pública s’ha d’escoltar els experts tant com pugui, però en democràcia els drets no es jerarquitzen en funció del coneixement. En el menyspreu i la desautorització dels sindicats, dels moviments socials i de la mobilització popular hi ha un deix classista i elitista. Els polítics no prenen mai les decisions en el buit, sinó immersos en un joc d’equilibris i de tensions. El poder financer i el lobby immobiliari no acampen a la plaça de Catalunya ni tallen l’avinguda Diagonal, però pressionen en silenci i fa dècades que recullen els seus fruits. Hi ha d’haver qui tibi la corda per l’altra banda.
Quarta. El PSOE és un dels principals responsables del problema de l’habitatge a l’estat espanyol. No per aquests vuit anys de govern, ni per la incapacitat de fer polítiques ambicioses en la legislatura anterior, no. És un responsable de llarga durada: d’ençà de l’infaust decret Boyer del 1985, passant per l’acceleració dels desnonaments del govern Zapatero, els socialistes han contribuït a causar la crisi que ara proven de vampiritzar. El PSOE ha governat al servei del poder immobiliari durant dècades: a Barcelona, a Madrid i a tot arreu. És un èxit de la pressió social que ara es vegi empès a moure’s, per esquifit que sigui el moviment, però no hi ha res que permeti d’afirmar que la funció del PSOE, arquitecte i zelador del règim, hagi canviat. Res.
Cinquena. La constatació dels límits i del sentit del PSOE no és una frase feta: és una qüestió estratègica. Tant en l’eix social com en el nacional, els avenços en temps del PSOE s’han fet sempre contra el criteri original del PSOE, malgrat el PSOE. Ara que les eleccions podrien ser a la cantonada i que Sánchez tornarà a jugar la carta dels blocs, caldrà tenir-ho present. Una cosa és que no hi hagi cap alternativa millor i una altra, pensar que el PSOE pot ser l’ideòleg de les solucions dels seus propis problemes.
Sisena. És evident que les solucions que necessita el problema de l’habitatge només s’assoliran a llarg termini. No serà fàcil ni ràpid recuperar l’oferta segrestada, ni enfortir el parc públic, ni desenvolupar i aplicar normatives contra l’especulació que siguin eficients i vagin al moll de l’os, ni frenar la demanda dels inversors, ni posar en circulació un cos d’inspectors robust. Però la sagnia social continua al marge dels ritmes institucionals: precisament per això calen també solucions a curt termini, i les solucions a curt termini sempre són imperfectes. La improvisació i el decret calent no poden substituir les reformes de gran envergadura, però l’espera indefinida de les reformes de gran envergadura no pot servir d’excusa per a no mirar de pal·liar el patiment dels ciutadans en el present.
Setena. Junts és responsable de la decisió política de votar contra les mesures d’aquest decret. És tan lamentable que els socialistes facin veure que tots els mals del món comencen avui per culpa de Junts com que Junts es desentengui de les conseqüències del seu vot. La catalanofòbia inherent en moltes crítiques és fastigosa, però és infantil que es facin els ofesos perquè concentren els retrets. És clar que reben més retrets i més agres que no pas el PP o Vox: el seu espai polític, tot al llarg de la història, ha fet d’enzim de la democratització i de la modernització de l’estat espanyol. De fet, que aquesta legislatura hagi pogut governar l’esquerra espanyola és gràcies a aquesta diferència. Per això se n’espera un altre paper. Junts ha llegit malament el moment i s’ha equivocat.
Els pròxims exiliats, editorial per Vicent Partal de Vilaweb (06.10.2026)
És veritat que les circumstàncies han estat cada vegada diferents, i diferents també els règims, les guerres i els noms. Però en realitat tots els exilis catalans han estat pel mateix motiu: la voluntat d'aquest país de governar-se a si mateix, contra una Espanya que no ho ha tolerat mai
El Tribunal Constitucional espanyol va desfer ahir el blocatge que el Suprem havia aixecat contra l’amnistia. Quan la sentència siga publicada, doncs, el president Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig podran tornar a casa sense que ningú els espere a la frontera amb unes manilles. De fet, ahir mateix Llarena es va rendir i va anul·lar les ordres de detenció. El dia del retorn serà un dia important i emotiu, i caldrà celebrar-lo com cal. Sens dubte. S’ho mereixen. Però també convé no confondre el retorn amb allò que no és.
L’amnistia no resol el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Resol –i encara a mitges i prou– l’error monumental que Espanya va cometre la tardor del 2017. Tenia al davant una demanda política que hauria pogut tractar políticament, però va triar –per decisió pròpia– la porra, la presó i l’exili. Espanya va decidir que el problema no era que una majoria del poble i del parlament català volgués la independència, sinó que hi hagués gent que la volgués. I va decidir, seguint la tradició hispana, que la manera d’acabar-ho era castigar-la. Al cap de nou anys, la llei que ara s’aplica –a contracor i després d’una resistència judicial inaudita– és en el fons el reconeixement que aquella estratègia ha fracassat.
N’hem de ser conscients: ha fracassat, però, i sobretot, a Europa. No ha estat la generositat de Madrid allò que ens ha dut fins ací. Han estat els jutges de Bèlgica, d’Alemanya, d’Escòcia, d’Itàlia i de Suïssa, que van refusar una volta i una altra de veure terrorisme, rebel·lió o sedició allà on no hi havia sinó urnes i democràcia. I, al capdavall, ha estat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que aquest estiu va haver de desmuntar la darrera excusa del Suprem. Espanya ha hagut d’aprendre a la força que el seu espai judicial no s’acaba a la Jonquera, i que fora de casa les seues raons no convencen ningú.
Formalment, doncs, l’amnistia ens retorna a l’octubre del 2017, al dia abans de tot. Espanya reconeix –malgrat fer tots els esforços perquè no es note– que el camí de la violència no el pot mantenir, que Europa li ordena de rectificar. Però la dura realitat és que ningú no torna mai al mateix lloc. Aquests nou anys han transformat el país de dalt a baix: el 155, els judicis, les presons, les inhabilitacions, la por, la fractura entre els partits independentistes, el cansament d’una part de la gent que havia omplert els carrers, l’odi desfermat… El paisatge polític català d’avui és molt diferent del de fa una dècada, i seria ingenu pensar que això és –només– un efecte secundari.
L’amnistia no resol el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Resol –i encara a mitges i prou– l’error monumental que Espanya va cometre la tardor del 2017. Tenia al davant una demanda política que hauria pogut tractar políticament, però va triar –per decisió pròpia– la porra, la presó i l’exili. Espanya va decidir que el problema no era que una majoria del poble i del parlament català volgués la independència, sinó que hi hagués gent que la volgués. I va decidir, seguint la tradició hispana, que la manera d’acabar-ho era castigar-la. Al cap de nou anys, la llei que ara s’aplica –a contracor i després d’una resistència judicial inaudita– és en el fons el reconeixement que aquella estratègia ha fracassat.
N’hem de ser conscients: ha fracassat, però, i sobretot, a Europa. No ha estat la generositat de Madrid allò que ens ha dut fins ací. Han estat els jutges de Bèlgica, d’Alemanya, d’Escòcia, d’Itàlia i de Suïssa, que van refusar una volta i una altra de veure terrorisme, rebel·lió o sedició allà on no hi havia sinó urnes i democràcia. I, al capdavall, ha estat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que aquest estiu va haver de desmuntar la darrera excusa del Suprem. Espanya ha hagut d’aprendre a la força que el seu espai judicial no s’acaba a la Jonquera, i que fora de casa les seues raons no convencen ningú.
Formalment, doncs, l’amnistia ens retorna a l’octubre del 2017, al dia abans de tot. Espanya reconeix –malgrat fer tots els esforços perquè no es note– que el camí de la violència no el pot mantenir, que Europa li ordena de rectificar. Però la dura realitat és que ningú no torna mai al mateix lloc. Aquests nou anys han transformat el país de dalt a baix: el 155, els judicis, les presons, les inhabilitacions, la por, la fractura entre els partits independentistes, el cansament d’una part de la gent que havia omplert els carrers, l’odi desfermat… El paisatge polític català d’avui és molt diferent del de fa una dècada, i seria ingenu pensar que això és –només– un efecte secundari.
Perquè aquest era exactament l’objectiu. L’escarment espanyol –encapçalat de bracet pel PSOE i el PP, que avui es presenten com a enemics irreconciliables– no ha pogut fer desaparèixer l’independentisme, però sí que ha aconseguit desarticular-lo durant anys. Desballestar el moviment. L’amnistia esborra causes penals, causes que Europa havia bandejat, però no esborra aquesta feina feta, la de destruir un moviment admirable, convertint-lo en això que som avui. I per aquest motiu aquesta amnistia tampoc no és innòcua: tanca el capítol judicial, però el tanca en un moment en què Espanya ja ha recollit la major part dels fruits polítics de la repressió.
Ara, doncs, la pregunta és com continuem la lluita per la independència. Una part de la resposta depèn de nosaltres, i és la part més difícil i més fàcil alhora –perquè depèn de nosaltres i prou. L’independentisme com a opció social aguanta d’una manera remarcable, si pensem en tot allò que ha passat i en tant com hem patit. Però avui no hi ha a l’horitzó cap possibilitat operativa, cap full de ruta creïble i capaç de convertir aquell suport social en una estratègia política. Això no vol dir necessàriament res. El Quebec, ahir mateix, ens va ensenyar que la paciència és una arma imprescindible: l’independentisme hi ha tornat a guanyar, després de dotze anys d’ostracisme, i torna a defensar la separació. Però que no vulga dir necessàriament res no significa que no tinga importància.
Siga com siga, la pregunta clau no és pas la nostra. La pregunta clau és si Espanya n’ha après res. Si ha entès o no que una demanda democràtica sostinguda per milions de persones no es pot resoldre amb la policia i el codi penal. I, sincerament, els senyals no són gaire encoratjadors. El Suprem s’ha resistit tant com ha pogut a aplicar una llei aprovada pel seu parlament. La dreta promet de derogar-la tan bon punt en tinga ocasió, i el 29 de novembre hi ha eleccions. I, sobretot, ningú, ni a la dreta ni a l’esquerra espanyoles, no ha posat damunt la taula cap via perquè els catalans puguem decidir el nostre futur. I si Espanya no n’ha après res, si l’única cosa que ha entès és que Europa no li deixa fer la faena com voldria, aleshores el resultat és fàcil de preveure. O guanyem a la pròxima d’una manera inapel·lable i sense deixar-los marge de reacció o hi haurà un altre exili.
Perquè convé recordar que l’exili que avui s’acaba no és el primer. Després del 1714, milers d’austriacistes catalans se’n van haver d’anar cap a Viena, i alguns van acabar fundant al Banat, a la vora del Danubi, una efímera Nova Barcelona. Al segle XIX l’exili va ser constant i d’aleshores ençà totes les generacions de catalans –totes– han tingut els seus exiliats. El 1923 Francesc Macià va haver de fugir de la dictadura de Primo de Rivera, i a París va preparar Prats de Molló. El 1939 van travessar els Pirineus centenars de milers de persones. Pompeu Fabra va morir a Prada i el president Companys va ser lliurat per la Gestapo i afusellat a Montjuïc. El president Irla no va ser mai al Principat en la condició de president i Josep Tarradellas va haver d’esperar trenta-vuit anys per a poder dir des del balcó de la plaça de Sant Jaume que ja era aquí. El 2017, novament, un govern sencer va haver de triar entre la presó i la frontera.
És veritat que les circumstàncies han estat cada vegada diferents, i diferents també els règims, les guerres i els noms. Però en realitat tots els exilis catalans han estat pel mateix motiu: la voluntat d’aquest país de governar-se a si mateix, contra una Espanya que no ho ha tolerat mai. I per això tots els exilis són, en realitat, el mateix exili i ho hem d’entendre així. El retorn del president Puigdemont tancarà –i ens n’hem d’alegrar molt– l’exili circumstancial que ha tocat de viure a la nostra generació. Però no en tancarà la causa. I si no intensifiquem els esforços –si no treballem encara molt més i no ho fem molt millor– tard o d’hora hi haurà un nou exili, amb protagonistes que avui, simplement, no podem saber qui seran.
Hi ha combats que es poden permetre alts i baixos circumstancials, però –vist qui tenim al davant i sabent quin peu calça– jo demanaria avui, el dia que s’acaba aquest exili de prop de nou anys, que tots entenguem i siguem conscients que aquest no és el cas del combat per la independència de Catalunya. Nosaltres, simplement, estem obligats a guanyar. Perquè no hi ha cap alternativa raonable. Tan sols hi ha la presó, l’exili, la repressió i la violència.
-
Habitatge. Valoració de la situació actual. Des que governa Sánchez la compra ha pujat un 74% i el lloguer més d'un 40%. Han entrat 4 milions d'immigrants en 8 anys, cal regular-ho.
La solució del problema de l'habitatge no està en els ajuntaments ni en les Comunitats autònomes.
Seguretat jurídica per propietaris i per llogaters.
Cal girar 180 graus de la política nacional d'Espanya en construcció i en immigració.
Habitatge. Resulta que Franco va fer 5 milions d'habitatges entre els anys 1950-74. Què s'ha fet després? Ara cal construir i construir... "Soluciones a la crisis de la vivienda en España"
> Donar estabilitat (jurídica) a llogaters i propietaris
> Crear habitatge a llocs propers i ben comunicats, no a les grans ciutats
> Després de Franco quasi no s'ha construït habitatge social
> Si hi ha pocs habitatges, el preu puja. Si n'hi ha moltes el preu baixa.
> Respectar els pisos turístics a les costes per donar un respir a la ciutadania, ara que no tenim industria
7 d’octubre del 2026
El Tribunal Supremo da dos dias para alegaciones sobre la Ley de Nietos, ante el adelanto de las elecciones
NOTÍCIES PRÈVIES A LA D'AVUI SOBRE LA "LEY DE NIETOS":
>>> Eleccions. «La conocida como Ley de Nietos cambiará el devenir de las próximas elecciones generales» El próximo lunes (05.09.2026)
>>> Eleccions. El Supremo paraliza el censo de la Ley de Nietos (14.09.2026)
_
4 d’octubre del 2026
3 d’octubre del 2026
Habitatge. Las medidas alternativas de Junts al decretazo de Sánchez: más oferta y seguridad frente a la "okupación"
Desde la formación de Puigdemont subrayan que la emergencia habitacional obedece a escasez de oferta y no al comportamiento de los propietarios
Lo anunció esta mañana y ha cumplido. La formación de Carles Puigdemont ha entregado este viernes un borrador del decreto de vivienda alternativo planteado por el PSOE y sus socio. Un texto de 59 páginas que recoge muchas de las medidas que el Gobierno ha pasado, a su entender, por alto para evitar la caída de la oferta o proporcionar mayor seguridad a los propietarios frente a la "okupación".
"La oferta de vivienda en alquiler descansa sobre pequeños propietarios que han invertido sus ahorros en una segunda vivienda o que complementan con su renta una pensión, y cuya decisión de mantener la vivienda en el mercado depende de la confianza en unas reglas estables", apuntan en el texto al que ha tenido acceso Efe.
La formación, cuya portavoz en el Congreso es Miriam Nogueras, argumenta que la emergencia habitacional obedece a escasez de oferta y no al comportamiento de los propietarios, y agregan que la 7
protección de los vulnerables y la corrección de las tensiones del mercado exige políticas y recursos públicos, y no la conversión del arrendador privado en el sujeto que soporta estos costes.
Entre la batería de medidas incluyen:
- Prórroga extraordinaria pactada de los alquileres de vivienda habitual. Podrán acordar una prórroga extraordinaria por plazos anuales, hasta un máximo de dos años, con las mismas condiciones. En lugar de la prórroga, se podrá renovar el contrato o hacer uno nuevo con una renta inferior en al menos un 5 % al último. La falta de acuerdo no generará obligación ni carga.
- Modificación en el IRPF, en los Impuestos sobre Sociedades, sobre la Renta de no Residentes y sobre el Patrimonio. Recoge una deducción temporal por alquiler
- Recoge una deducción temporal por alquiler de la vivienda habitual en los periodos 2026 y 2027. Los contribuyentes cuya base imponible sea igual o inferior a 33.007,20 euros podrán deducir el 15 % de las cantidades satisfechas.
- Exención por transmisión de vivienda desocupada a administraciones y entidades públicas competentes en materia de vivienda.
- La ganancia patrimonial obtenida en la transmisión onerosa de una vivienda hasta el 31 de diciembre de 2027, cuyo objeto incluya la promoción o la gestión de vivienda social o asequible, estará exenta cuando el valor de transmisión sea inferior a 800.000 euros en determinados porcentajes.
- Modificaciones en el IVA. Se aplicará el tipo del 5 % a las entregas de edificios de nueva construcción aptos para viviendas, incluidas las plazas de garaje, con un máximo de dos unidades.
- Protección de los deudores hipotecarios sobre la vivienda habitual y una modificación del Código Civil.
- Protección de los deudores hipotecarios sobre la vivienda habitual y una modificación del Código Civil.
- Cuando una entidad de crédito u otro prestamista inmobiliario ceda un conjunto de créditos entre los que figuren créditos garantizados con hipoteca constituida sobre la vivienda habitual de una persona, este tendrá derecho a extinguir su deuda mediante el reembolso.
- Se modifica la ley reguladora de los contratos de crédito inmobiliario y lo que se refiere a la cesión de los derechos del prestamista o del propio contrato de crédito.
- Limitación temporal de la adquisición de viviendas por entidades financieras, fondos de inversión y grandes tenedores hasta el 31 de diciembre de 2028.
- Suspensión del lanzamiento en procesos instados por entidades financieras, fondos de inversión o grandes tenedores hasta el 31 de diciembre de 2028 en casos de vivienda habitual.
- Modificación de la Ley de Enjuiciamiento Civil en lo referido a los procesos de desahucio por falta de pago en vivienda habitual cuando haya vulnerabilidad.
- Avales para la cobertura parcial por cuenta del Estado de la financiación para incrementar el parque de vivienda en alquiler social o asequible.
- Avales para financiar proyectos de construcción industrializada de vivienda por un máximo de 280 millones hasta 2040.
- Se cambia el régimen de cobranza de los avales y la ley sobre hipoteca mobiliaria y prenda sin desplazamiento de posesión.
- Medidas urgentes frente a la ocupación ilegal de inmuebles mediante cambios en la Ley de Enjuiciamiento Criminal y dar más facilidades para recuperarla.
(El post ha rebut 19 visites)
Llibres desacomplexadament independentistes
1- "Estat català sota el franquisme 1939-1968. La lluita independentista contra el feixisme" Fermí Rubiralta i Casas. Editorial Base. Barcelona. 2021. (200 pàgs) (temps estimat de lectura: 5 hores)
Aquest llibre posa al descobert els viaranys de l’acció política d’Estat Català sota el franquisme, des del 1939 fins al 1968, quan l’independentisme inicià una nova dinàmica impulsada per una generació de joves militants d’organitzacions com el FAC o el PSAN. Ens explica, així, l’aportació de la formació fundada per Macià el 1922 dins el conjunt de l’oposició catalana al franquisme, especialment les causes per les quals durant aquesta llarga travessia de trenta anys l’organització política degana de l’independentisme català va perdre el monopoli exercit fins aleshores dins aquest espai, com també les circumstàncies per les quals fou incapaç de mantenir la posició dominant que la seva preeminència històrica semblava atorgar-li dins el camp sobiranista. Llibre difícil de trobar.
El mateix actualitzat:
2- "Estat català (1922-2022) Cent anys d'independentisme polític" Tomas Callau, Frederic J.Porta, Marc Santasusana i Fermí Rubiralta. Editorial Base. Barcelona. 2022. (200 pàgs) (temps estimat de lectura: 5 hores)
Una obra imprescindible per conèixer els darrers cent anys d'història de Catalunya. Aquest llibre us endinsarà en la trajectòria centenària d'Estat Català, l'organització pionera de l'independentisme a Catalunya, des del seu naixement fins a l'actualitat, tot passant pels anys convulsos de la Dictadura de Primo de Rivera, els trepidants fets de Prats de Molló i la duresa de la Guerra Civil fins als períodes obscurs de l'exili i del franquisme, les lluites internes i la revifalla dels darrers anys.
2- "El complot del Garraf, 1925" Joan Crexell i Playà. Dalmau Editor. Barcelona. 2025. (300 pàgs) ( temps de lectura estimat: 7 hores)
Com era l'independentisme als anys 20 i durant la dictadura de Primo de Rivera
El complot de Garraf és el nom amb el qual és conegut l'intent d'atemptar contra el rei Alfons XIII i la cúpula militar de la dictadura de Primo de Rivera al seu pas per la foradada del Garraf, el maig de 1925.
3- "Al cap dels anys. Militància, presó i exili" Àlvar Valls. Edicions 1979. Col·lecció Grop, Memòria 1979.
Àlvar Valls va néixer a Barcelona el 1947. Es va formar com a professor de català, i la correcció de textos per a editorials ha estat l’ofici de la seva vida. Tastaolletes compulsiu, ha fet també de traductor, de negre i de periodista, i ha publicat una quinzena de llibres. Donat a ficar-se en embolics, el 1970, en ple franquisme, es va afiliar al Front Nacional de Catalunya i després va servir dotze mesos a la milícia catalana. Va anar a parar a la garjola, però se’n va escapolir i va volar nord enllà, primer a París i després a Andorra. Encara viu al país del Pirineu i diu que no pensa morir-se abans de veure Catalunya a l’ONU.
Les memòries d'un històric durant el franquisme i la Transició. Aquest llibre recull les memòries de militància, presó i exili d’Àlvar Valls, que a la dècada de 1970 va ser un independentista enquadrat primer al Front Nacional de Catalunya i després a l’organització militar anomenada EPOCA. Seguint el fil autobiogràfic de l’autor, se’ns fan presents, narrats per un testimoni de primera mà, els convulsos anys del final del franquisme i el començament de la Transició, l’acció unitària dels partits democràtics clandestins i la lluita particular de l’independentisme, el pas de l’acció política a la lluita armada, la quotidianitat dels militants armats alliberats, la detenció i l’empresonament de l’autor i, més tard, el seu llarg exili de vint anys, primer a París i després a Andorra.
4- "La darrera paraula" Toni Strubell. Edicions Llibres del Segle.
Actualitat: els darrers anys del procés, la repressió política i l'exili. A través de les vivències dels repressaliats ens explica el cos individual i col·lectiu de defensar democràticament la independència de Catalunya.
És una novel·la: Un flegmàtic professor universitari es veu sacsejat pel terratrèmol moral, polític i emocional de la repressió del Procés independentista català. Alejandro Valentí, un barceloní jubilat i aparentment apolític, torna a la seva ciutat natal, després de viure durant dècades a Amsterdam, per acomiadar-se de la seva germana greument malalta. Troba una Barcelona gairebé irreconeixible i sacsejada pel judici de l’1 d’Octubre. El retorn el llança, gairebé sense voler-ho, a l’epicentre d’un terratrèmol moral, polític i emocional que posarà en crisi la pròpia identitat, el passat familiar i la seva manera d’entendre la mateixa Europa, on tan còmode s’ha sentit fins ara en el rol de professor universitari. Juntament amb un col·lega idealista i la inesperada amistat d’una activista indomable, Alejandro -reconvertit en “Lex”- patirà directament la violència policial i l’arbitrarietat judicial, que el porten a prendre partit per primer cop a la vida.
"La darrera paraula" és una novel·la incisiva sobre el Procés i l’1 d’Octubre, aquella extraordinària fita que -tal com va profetitzar el gran Julian Assange- ha acabat essent una prova de foc per desemmascarar la fal·làcia d’una democràcia europea i espanyola que se sustenta en l’interès dels Estats per sobre dels drets dels pobles i de les persones.
“La darrera paraula" narra una història, magistralment teixida, de persones anònimes que faran front a l’intent de criminalitzar la discrepància política i la reivindicació de drets democràtics en plena crisi europea del segle XXI. De passada, posarà el dit a la nafra d’una hipòcrita Unió Europea –amb els Països Baixos de Wilders d’epicentre– entestada a fer la vista grossa al rerefons degenerat i neofranquista de la realitat política espanyola. Toni Strubell ens ofereix un relat trepidant que des de la primera pàgina intriga el lector amb un text de densitat moral que s’endinsa en la naturalesa d’episodis vergonyosos”.
L'autor: Toni Strubell
Va néixer a Oxford el 1952 al si d'una família exiliada. Va viure més de vint anys al País Basc, on va treballar a la Universitat de Deusto, a la seu de Donostia. Va fundar la Comissió de la Dignitat l'any 2002 per lluitar per la recuperació d'arxius i materials confiscats pels franquistes al final de la Guerra Civil espanyola. Ha treballat per a El Punt Avui i és autor de dotze llibres, entre els quals "El moment de dir prou", "El cansament del catalanisme" i "Un català entre bascos". Vinculat des de sempre a l'Empordà, s'interessa en les figures de Pere Caimó i Isabel Vila i es compromet a divulgar la història d'aquests fascinants revolucionaris del segle XIX. Amb aquest propòsit va impulsar l'Any Caimó, celebrat el 2019 a l'Empordà, i va escriure l'obra de teatre Isabel Cinc Hores, protagonitzada per Carme Sansa a partir d'aquell mateix any.
Del pròleg de Lluís Llach. “La darrera paraula narra una història, magistralment teixida, de persones anònimes que faran front a l’intent de criminalitzar la discrepància política i la reivindicació de drets democràtics en plena crisi europea del segle XXI. De passada, posarà el dit a la nafra d’una hipòcrita Unió Europea –amb els Països Baixos de Wilders d’epicentre– entestada a fer la vista grossa al rerefons degenerat i neofranquista de la realitat política espanyola. Toni Strubell ens ofereix un relat trepidant que des de la primera pàgina intriga el lector amb un text de densitat moral que s’endinsa en la naturalesa d’episodis vergonyosos”.
5- "La memòria de l'Esteve Albert" A cura de: Josep Puig i Pla. Pròleg: Hilari Raguer. Voliana Edicions. 2013.
Història d'un independentista referent. ESTEVE ALBERT va néixer a Dosrius (Maresme) el 1914 i va morir a Les Escaldes (Andorra) el 1995. Creador de pessebres vivents, impulsor del teatre històric, poeta, assagista. Per sobre de tot activista cultural i polític. Conspirador constant, radical i conseqüent. Compromès amb Catalunya, les seves llibertats i el seu reconeixement, la cultura catalana, el salvament de persones en perill a les guerres que li va tocar viure, defensor de múltiples causes. Aquí es presenten unes vivències inèdites de personatges cabdals de la nostra història recent.
«Però l’Esteve Albert no era només un activista. Era també home de pensament i de doctrina. Els articles que ara publiquem ho revelen clarament. Hi apareix el seu activisme perquè, de tots els personatges que evoca, en parla a partir de la relació personal que hi havia tingut. Una relació que no era pas de negocis, ni d’esbarjo, ni de disbauxes, sinó d’acció política. I tot parlant d’aquests personatges, Esteve Albert n’explica llur pensament polític, i de passada el seu. Era home d’idees clares, lluminoses, plenament vàlides per al moment crucial que Catalunya està vivint mentre escric aquestes ratlles. Quina falta que ens fa! Llegiu, si us plau, aquestes semblances de grans polítics catalans pensant en el missatge que per als nostres dies ens porten. Llegiu-los com si escoltéssiu l’Esteve Albert que parla desordenadament, improvisadament, com en una sobretaula, amb una memòria substancialment fidel.» Del pròleg d’Hilari Raguer
L’any 2014 es celebra el centenari del naixement de l’Esteve Albert. Diversos mitjans se’n fan ressò i publiquen notícies relacionades amb la seva figura. Aquí hi ha alguns enllaços:
- Esteve Albert, per Manuel Cuyàs, a ElPuntAvui
- Esteve Albert, un home polifacètic i oblidat, a Tornaveu
- L’esperit d’Esteve Albert, per Jordi Pasques, al Diari d’Andorra (4.01.2014)
- Cent anys d’Esteve Albert, a El PuntAvui
- La memòria d’Esteve Albert, per Marcel Fité
- Esteve Albert i Corp, a la Viquipèdia
- Personal i intransferible: Esteve Albert i Corp (1992, TV3)
- Blog realitzat per alumnes de 3ESO de Sant Vicenç de Montalt
6- "Història de l'esquerra independentista" Varis autors. Coordinat per Carles Viñes. Pròleg d'Eva Serra. Edicions Tigre de Paper. Barcelona. 2021. (888 pàgs) (temps estimat de lectura: 21 hores)
Història de l'independentisme d'esquerres entre 1950 fins ara. Un llibre molt complert.
A recer del Maig del 68 i de la descolonització, el març de 1969 es fundava oficialment el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, el PSAN. Els seus promotors procedien del Front Nacional de Catalunya, la formació que d’ençà de 1940 va aglutinar l’aleshores anomenat separatisme. El PSAN, però, va aportar a l’independentisme un pòsit revolucionari marxista, poc freqüent tret d’experiències com el Partit Català Proletari dels anys trenta. Els seus objectius es van centrar a assolir la independència, establir un estat socialista i unificar territorialment els Països Catalans. El PSAN va ser el germen del qual anys més tard es coneixerà com l’Esquerra Independentista, unes organitzacions sectorials de tota mena (polítiques, sindicals, juvenils, antirepressives…) que configuren un moviment polític que es reclama hereu dels plantejaments vindicats originàriament pel PSAN. Per primera vegada, aquesta obra recull l'evolució de l'Esquerra Independentista, des de la seva gestació fins a l’actualitat, amb l’objectiu d’oferir al lector una eina que li permeti conèixer amb precisió la seva incidència en l’independentisme català. Amb aportacions de disciplines acadèmiques diverses, des de la història fins a la comunicació, els autors desgranen de forma acurada i resseguint un fil cronològic les dinàmiques internes, els desacords, les confluències o les lluites compartides que han consolidat l’Esquerra Independentista com un moviment polític amb mig segle de recorregut. Allunyant-se de les visions militants, l’obra pretén acostar al lector una visió plural, rigorosa i contrastada inèdita fins avui del que ha suposat l’existència de l’Esquerra Independentista en la política catalana contemporània
Aquests llibres han estats recomanats al reel següent:
(El post ha rebut 46 visites)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)