És
a Luxemburg, i no a Estrasburg, on es definirà el resultat d’una
confrontació que mai hauria hagut d’entrar en l’àmbit judicial
No són pocs els articles que es poden llegir
aquests dies en relació amb el curs judicial que comença aquest
setembre, i alguns fan referència a les causes que l’exili té obertes a
Europa, però cap entra a analitzar el que realment està en joc, com es
jugarà i les conseqüències que aquests procediments tindran. El puzle té
cada cop més peces, i són pocs els que veuen la imatge final que s’ha
anat component a poc a poc. Just abans del període estival, llegíem al
diari El Mundo que fonts del Suprem sostenien que “la batalla
d’Europa està perduda” i, sincerament, crec que no els faltava raó pel
que anirem veient a continuació.
En aquests moments, i amb
independència del que s’estigui fent al Tribunal Europeu de Drets Humans
(TEDH) en relació amb la sentència del procés, l’autèntica batalla, i
la que el Suprem dona per perduda, és la que s’està lliurant al
Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i al Tribunal General de
la Unió Europea (TGUE). És a Luxemburg, i no a Estrasburg, on es
definirà el resultat d’una confrontació que mai hauria hagut d’entrar en
l’àmbit judicial.
Al Tribunal General (TGUE) hi ha pendents de
resoldre’s diversos procediments que abracen des del qüestionament de
determinades decisions del Parlament Europeu (l’any 2019) que van
impedir als eurodiputats Puigdemont, Comín i Ponsatí assumir els seus
escons des del començament de la legislatura, fins al qüestionament, per
via d’acció d’anul·lació, de la resolució del Parlament del 9 de març
del 2021 mitjançant la qual es va acordar, indegudament, l’aixecament de
la immunitat dels tres parlamentaris i també la negativa, al seu
moment, del mateix Parlament de defensar la immunitat dels tres davant
les ordres europees cursades per Llarena.
Els temes que abracen
aquestes demandes no són menors, i dels diversos pronunciaments que
haurà d’adoptar el TGUE sortiran alguns dels elements amb què es
construirà la resposta definitiva a una indeguda judicialització de la
política, també en relació amb els drets de les minories que han estat
obertament vulnerats a instàncies de l’Estat espanyol i per via del
Parlament Europeu, en aquella època presidit per Tajani, l’infatigable
amic del Partit Popular que tant mal ha fet a les institucions europees.
No
esperem que ens donin la raó absoluta en cadascun d’aquests
procediments; en realitat, només necessitem que alguns dels temes que
s’hi plantegen es resolguin en el sentit que estableix l’ordenament
europeu, al qual tan poc, o gens, de cas han fet des de les altes
instàncies jurisdiccionals espanyoles.
Per la seva banda, al
Tribunal de Justícia (TJUE) es resoldran les prejudicials plantejades
pel jutge Llarena i que han obert una via que no esperàvem, però que
servirà per tancar el cercle de la tan nefasta gestió d’un procediment
que, com a causa penal, mai hauria hagut d’existir. Les prejudicials han
estat un inesperat regal que, durant l’estiu, hem sabut aprofitar
perquè, com dic, serveixin per tancar una etapa que marcarà gran part
del futur de Catalunya però, també, d’Europa.
De les set qüestions prejudicials plantejades pel jutge Llarena,
només la setena tindria aquest caràcter; les altres sis no tenen aquesta
consideració, o bé perquè tracten temes ja resolts pel TJUE, o bé
perquè tenen una mera orientació hipotètica i no concreta, que és
requisit d’admissibilitat per part del Tribunal de Justícia. Sobre
aquesta setena qüestió bascularà el debat jurídic i, sens dubte, el
resultat distarà molt de ser el que esperava el jutge Llarena i la resta
d’altes instàncies jurisdiccionals espanyoles. El TJUE
no dictaminarà
que guanyem per golejada –que hi guanyarem–, sinó que es limitarà a
establir quina és la correcta interpretació de les normes europees, una
resposta que no només ha de ser vàlida per a Llarena, sinó per als
altres vint-i-sis estats que formen part de la Unió Europea. Amb aquesta
resposta entregarà tots els elements que necessitem per tancar el
cercle i restablir als eurodiputats els seus drets i, a través d’ells,
restablir-los als catalans als quals representen.
En tot cas, la
nostra seguretat no prové, com alguns creuen, de l’arrogància, sinó de
la certesa respecte a un fet que a Europa és essencial: la seguretat
jurídica. Tot el que nosaltres hem plantejat no només s’emmarca en
aquest principi, sinó que, a més, es basa en les essències mateixes del
dret de la Unió i dels principis rectors d’aquesta confederació d’estats
a què pertany Espanya a pesar que alguns s’entestin a arrossegar-la
fora.
En definitiva, guanyarem perquè tenim raó, perquè el dret està de part nostra i perquè tot el que estem plantejant és allò que resulta compatible, fins i tot necessari, amb el bon funcionament d’una Unió Europea que, cada dia més, necessita fer-se forta en uns valors que són els que van inspirar la seva creació: els democràtics.
---
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada