—Això és un model de cadenes de producció globals. Espero que ens ajudi a entendre’n alguns aspectes. Per què es produeix aquí aquesta part del producte, per què allà aquella altra? La cadena de producció global és un fenomen nou, dels darrers vint anys. I és molt volàtil, ara tanquen, ara obren, ara es mouen, i ens agradaria de tenir un model. I entendre què passa.
—És la primera vegada que la humanitat viu la globalització?
—No. No és la primera vegada. Però no s’havia viscut mai a aquest
nivell. I això és per l’aspecte tecnològic. Jo demà puc sopar a Nova
York. Cada dia em comunico amb gent de tot el món. Cada dia. Fa
cinquanta anys era impossible.
—I quan havia passat abans?
—Hi ha dues grans onades de globalització: la primera és al segle
XIX, després del Congrés de Viena, quan Napoleó perd i es reparteixen
Europa. I el comerç creix molt, i no s’atura fins a la Primera Guerra
Mundial. La segona onada és després de la Segona Guerra Mundial. I
encara hi som i no fa sinó accelerar-se.
—Per què feu economia?
—No per casa. El pare, arquitecte, i la mare, mestressa de casa.
Faig economia perquè m’agradaven molt les matemàtiques, la història i
els temes socials. I l’economia és l’únic lloc que vaig veure que
encaixava. Potser perquè les enginyeries les trobo molt avorrides. A la
tesi doctoral vaig triar el tema d’economia internacional, finances i
macroeconomia.
—El Premi Nacional de Recerca què us ha valorat?
—El premi és per trajectòria científica. Es va esmentar un model de
comerç internacional que vaig desenvolupar fa anys que serveix per a
entendre com la distribució de la renda entre països canvia amb el
temps. Per què uns països es van fent rics i uns altres pobres.
S’explica per la sort, polítiques apropiades, elements històrics.
—Això és un treball de recerca que he fet fa poc. I es basa en això que ara explicaré. Tenim moltíssimes dades de com comercien els països entre si. Quan passes la frontera en prenen nota. Sabem què hem venut a Tailàndia, al Marroc, etc. Però dins la Unió Europea, no. Ningú no pren nota de què venem a Galícia o a una regió francesa. Se sap que ha arribat a França, però no a quina regió. No coneixíem, per tant, el comerç interior. Però vam trobar una base de dades extraordinària de transport de mercaderies. Vam utilitzar aquesta base de dades de mercaderies per a construir el mapa del comerç entre regions europees. I vèiem els patrons de comerç dins la UE. Vam voler mirar si les fronteres nacionals eren tan importants o no. I ens vam quedar astorats que, efectivament, eren molt importants. Agafes dues parelles de regions que s’assemblen molt: una parella formada per una regió gran i una de mitjana, a 1.000 quilòmetres de distància. Una regió és a Alemanya i l’altra a França. I després agafes una altra parella semblant: una regió gran, una de mitjana i a 1.000 quilòmetres de distància. Però totes dues dins de França. Aquesta parella només francesa comercia molt més que la franco-alemanya. I la mitjana que vam trobar és aquest 17,5%. Regions a banda i banda de la frontera només comercien un 17,5% del que farien si fossin dins el mateix estat.
—Un 17,5% és molt baix.
—A mi també m’ho sembla.
—Teniu la dada indirecta de comerç de mercaderies, però no totes?
—A la UE més del 50% del comerç de mercaderies es fa amb camions. És
la dada que tenim. Però també comerciem amb tren, o amb altres mitjans,
certament. I aquesta dada no la tenim. Però sí que en tenim una mostra.
Un mostra molt bona. Si un dia tenim dades de l’altre tipus de comerç,
no esperaria que fos gaire diferent.
—La gent que feu recerca a Catalunya, teniu prou espai i estructura?
—Jo vaig haver de prendre una decisió sobre si venir aquí o no. Jo
tenia preferència personal per viure a Barcelona, i volia construir
alguna cosa aquí, potser per un sentit de responsabilitat, d’amor al
país, si vols. L’altra opció era quedar-me als Estats Units, al MIT, un
dels epicentres de l’economia, molts companys meus d’allà han estat
premis Nobel. Als Estats Units vaig viure-hi quinze anys, dels
vint-i-quatre anys als quaranta. Vivia a Cambridge, al costat de Boston,
un lloc fantàstic. I vaig decidir que només vindria aquí si tenia bones
condicions. I el 2002 vaig tornar. Les condicions hi eren. Hi són. En
llocs limitats. No a tot el sistema. Però hi ha una sèrie de llocs que
són de qualitat internacional, i podem competir a la Champions de la
Recerca. No n’hi ha tants com jo voldria, ni tot funciona com jo
voldria, però crec que a Catalunya hi ha molt bon ambient de recerca.
—Sou membre del Col·lectiu Wilson. Us he llegit que considereu un èxit el que vau fer.
—Crec que sí. Nosaltres vam aparèixer amb un objectiu, i crec que el
vam assolir. Amb l’esclat a favor de la independència, apareix un
bombardeig de notícies de suposats estudis que no tenen cap mèrit
científic dient bajanades sobre què passaria en una Catalunya
independent. I vam decidir que no podíem permetre que aquestes mentides
arribessin a la ciutadania. Era una campanya de desinformació brutal.
—Arribeu a dir que la pregunta de si una Catalunya independent seria viable econòmicament és una pregunta absurda.
—Vaig dir-ho fa poc i va agradar tant que ho van posar de titular.
Tothom ho veu clar, que és absurd. Els companys que tinc als Estats
Units. I també a Madrid, crec. Passa que a vegades no entenen –alguns,
no tots– els motius pels quals volem la independència. Pensen que és una
qüestió de diners. Vull la independència, però per mi la independència
no és qüestió de diners.
—De què és?
—A mi no m’agrada viure en un estat on sóc considerat un ciutadà de
segona. La meva cultura no està igualada a la llei a la cultura
castellana. El català no és tractat com el castellà. Els meus drets no
són els mateixos. Mira el Canadà, o Suïssa, que tenen diferents cultures
i les tracten de manera simètrica. Un estat que no em tracta de manera
simètrica, em tracta de ciutadà de segona. I en un estat així, no hi
vull ser.
—Suposem que som independents. La nostra economia canviaria? El
pes de la indústria o el pes del turisme? El fet de ser dins Espanya,
ens marca el tipus d’economia que tenim?
—Crec que no gaire. Podríem adoptar polítiques molt diferents. Però
tampoc ho esperaria. El turisme sempre serà atractiu. No crec que deixin
de venir perquè siguem independents.
—El corredor mediterrani, en un estat independent, si el tinguessin a ple rendiment, causaria un boom en la indústria, com diuen?
—I en el comerç. Ara no se’ns permet de desenvolupar els ports de
Barcelona i de València, el seu potencial. Moltes mercaderies que vénen
de la Xina, i de tot el món, van a parar a Rotterdam o Hamburg, i
aquestes ciutats s’han fet importants perquè són un nus que distribueix
per tot Europa. No fem aquest paper, i el podríem fer. Seríem molt més
rics.
—Aquest cap de setmana feu una ponència sobre la transició econòmica a la independència. Com s’ha de fer?
—No veig que hagi de passar els anys vinents. I no hi ha tanta
transició a fer. La primera cosa que s’haurà de dir és que ja tenim un
sistema legal, unes lleis, que es mantindran de la mateixa manera. I
aquest sistema de lleis, el podrem anar canviant una miqueta a mesura
que decidim fer el país una miqueta diferent en això. Podrem fer canvis,
però sobre una base que ja tenim. No serà que l’endemà no hi haurà
lleis. O que totes seran diferents.
—Això no passarà. Això no pot passar. Perquè no veig una situació en què puguem anar-nos-en sense un acord. Un cop hi hagi un acord, no perdrem l’euro.
—Deixa’m aclarir això. Potser sí que podem anar-nos-en sense un acord, però inicialment podem forçar aquest acord. Podem forçar-lo. I a banda, no crec que ens quedem sense euro. D’entrada, perquè el podem utilitzar sempre que vulguem. Panamà fa servir el dòlar. No hi ha cap inconvenient, aquí. I que ens tanquin les fronteres al mercat europeu és un impensable per mil motius.
—La majoria del comerç que va d’Europa a Espanya i Portugal passa per la Jonquera amb camions. No sé com poden tancar aquesta frontera.
—Tesi: van sortir milers de milions d’euros de gent i de bancs espantats el Primer d’Octubre per la independència. S’ha estudiat si va passar, això?
—No. Van anar-se’n uns que van posar la seva seu a un altre lloc. Però no hi ha hagut res. Tenim un sistema financer com el de la resta de l’estat, o d’Europa. No hi veig cap diferència.
—No sóc polític. I no sé quina és la millor manera. Però és obvi, mirant on som ara, que la situació era millorable. Es podia haver fet més bé. Em sembla que qualsevol ciutadà del carrer també ho dirà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada