El 1926, una catalana de 34 anys va embarcar a Marsella cap a la Polinèsia francesa. Es deia Aurora Bertrana. Quan va tornar tres anys després i va publicar el llibre que hi havia escrit, la primera edició es va esgotar en quinze dies.
Havia nascut a Girona el 1892, filla del novel·lista Prudenci Bertrana i de Neus Salazar. Volia ser escriptora des dels sis anys, però el seu pare s'hi va negar en rodó i la va dirigir a la música. Va estudiar violoncel al Conservatori de Ginebra i, ja als anys vint, va fundar a Barcelona una banda de jazz formada exclusivament per dones.
Es va casar amb l'enginyer suís Denys Choffat. El 1926, ell va rebre una oferta de feina poc habitual: instal·lar la primera central elèctrica a Papeete, la capital de la Polinèsia francesa. Van embarcar a Marsella i, quaranta-cinc dies de navegació més tard, van desembarcar a Tahití.
En lloc d'envoltar-se dels colons francesos, Aurora Bertrana es va interessar per la població local. Va escriure sobre les dones polinèsies, la maternitat sense matrimoni, els matrimonis forçats, la llibertat sexual i religiosa, i la dignitat amb què aquella societat tractava aspectes que a l'Europa del moment estaven sota un fort control moral. Entre el juny de 1928 i el novembre de 1929 va enviar sis articles a la revista barcelonina D'Ací i d'Allà.
El 1930 va tornar a Barcelona. Aquell mateix any, Edicions Proa va publicar Paradisos oceànics, un llibre que recollia els textos polinesis acompanyats de fotografies originals del seu marit. La primera edició, a quinze pessetes l'exemplar —un preu elevat per a l'època—, es va esgotar en quinze dies.
És considerada, després del Viatge a Orient de Maria Antònia Salvà, la primera obra de literatura de viatges en català escrita per una dona.
Va continuar publicant: Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934), L'illa perduda (1935, coescrita amb el seu pare) i El Marroc sensual i fanàtic (1936), aquesta darrera basada en un viatge al protectorat espanyol del Marroc on va entrevistar dones de societats musulmanes que rares vegades parlaven amb periodistes europees.
El 1938 es va exiliar a Suïssa, on va viure amb dificultats econòmiques durant deu anys. No va tornar a Catalunya fins al final dels anys quaranta.
Aquí va reprendre la feina literària amb obres com Camins de somni (1955), Tres presoners (1957), Entre dos silencis (1958) i Vent de grop (1967), aquesta darrera adaptada al cinema per Francesc Rovira-Beleta amb Joan Manuel Serrat al repartiment.
Va morir a Berga el 3 de setembre de 1974. Les seves Memòries —dos volums que sumen unes mil pàgines i que cobreixen la seva vida fins al retorn a Catalunya— es van publicar el 1973 i, pòstumament, el 1975. Va decidir tancar el relat l'any del retorn perquè, segons va escriure, tot el que li va passar després "ja no era vida".
Una dona que als anys vint va fundar una banda de jazz només de dones, que va anar a viure tres anys a Tahití, que va escriure sobre llibertat sexual en una època en què a Catalunya era difícil fer-ho, que va viatjar al Marroc per parlar amb dones que mai no parlaven amb europees, que va passar deu anys d'exili a Suïssa i que va escriure unes memòries de mil pàgines.
I després de tot això, d'aquesta vida intensa, es va veure ofegada per la grisor i repressió del franquisme.
A la Newsletter d'Antiburocràcia Catalunya parlem de temes legals i fiscals però també expliquem històries com aquesta i connectem els dos mons. Al primer comentari et deixo l'enllaç on apuntar-t'hi de franc.
Havia nascut a Girona el 1892, filla del novel·lista Prudenci Bertrana i de Neus Salazar. Volia ser escriptora des dels sis anys, però el seu pare s'hi va negar en rodó i la va dirigir a la música. Va estudiar violoncel al Conservatori de Ginebra i, ja als anys vint, va fundar a Barcelona una banda de jazz formada exclusivament per dones.
Es va casar amb l'enginyer suís Denys Choffat. El 1926, ell va rebre una oferta de feina poc habitual: instal·lar la primera central elèctrica a Papeete, la capital de la Polinèsia francesa. Van embarcar a Marsella i, quaranta-cinc dies de navegació més tard, van desembarcar a Tahití.
En lloc d'envoltar-se dels colons francesos, Aurora Bertrana es va interessar per la població local. Va escriure sobre les dones polinèsies, la maternitat sense matrimoni, els matrimonis forçats, la llibertat sexual i religiosa, i la dignitat amb què aquella societat tractava aspectes que a l'Europa del moment estaven sota un fort control moral. Entre el juny de 1928 i el novembre de 1929 va enviar sis articles a la revista barcelonina D'Ací i d'Allà.
El 1930 va tornar a Barcelona. Aquell mateix any, Edicions Proa va publicar Paradisos oceànics, un llibre que recollia els textos polinesis acompanyats de fotografies originals del seu marit. La primera edició, a quinze pessetes l'exemplar —un preu elevat per a l'època—, es va esgotar en quinze dies.
És considerada, després del Viatge a Orient de Maria Antònia Salvà, la primera obra de literatura de viatges en català escrita per una dona.
Va continuar publicant: Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics (1934), L'illa perduda (1935, coescrita amb el seu pare) i El Marroc sensual i fanàtic (1936), aquesta darrera basada en un viatge al protectorat espanyol del Marroc on va entrevistar dones de societats musulmanes que rares vegades parlaven amb periodistes europees.
El 1938 es va exiliar a Suïssa, on va viure amb dificultats econòmiques durant deu anys. No va tornar a Catalunya fins al final dels anys quaranta.
Aquí va reprendre la feina literària amb obres com Camins de somni (1955), Tres presoners (1957), Entre dos silencis (1958) i Vent de grop (1967), aquesta darrera adaptada al cinema per Francesc Rovira-Beleta amb Joan Manuel Serrat al repartiment.
Va morir a Berga el 3 de setembre de 1974. Les seves Memòries —dos volums que sumen unes mil pàgines i que cobreixen la seva vida fins al retorn a Catalunya— es van publicar el 1973 i, pòstumament, el 1975. Va decidir tancar el relat l'any del retorn perquè, segons va escriure, tot el que li va passar després "ja no era vida".
Una dona que als anys vint va fundar una banda de jazz només de dones, que va anar a viure tres anys a Tahití, que va escriure sobre llibertat sexual en una època en què a Catalunya era difícil fer-ho, que va viatjar al Marroc per parlar amb dones que mai no parlaven amb europees, que va passar deu anys d'exili a Suïssa i que va escriure unes memòries de mil pàgines.
I després de tot això, d'aquesta vida intensa, es va veure ofegada per la grisor i repressió del franquisme.
A la Newsletter d'Antiburocràcia Catalunya parlem de temes legals i fiscals però també expliquem històries com aquesta i connectem els dos mons. Al primer comentari et deixo l'enllaç on apuntar-t'hi de franc.
Près de Facebook, a la pàg. de "Quin Torra nostre President". Maig 2026.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada