És veritat que les circumstàncies han estat cada vegada diferents, i diferents també els règims, les guerres i els noms. Però en realitat tots els exilis catalans han estat pel mateix motiu: la voluntat d'aquest país de governar-se a si mateix, contra una Espanya que no ho ha tolerat mai
El Tribunal Constitucional espanyol va desfer ahir el blocatge que el Suprem havia aixecat contra l’amnistia. Quan la sentència siga publicada, doncs, el president Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig podran tornar a casa sense que ningú els espere a la frontera amb unes manilles. De fet, ahir mateix Llarena es va rendir i va anul·lar les ordres de detenció. El dia del retorn serà un dia important i emotiu, i caldrà celebrar-lo com cal. Sens dubte. S’ho mereixen. Però també convé no confondre el retorn amb allò que no és.
L’amnistia no resol el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Resol –i encara a mitges i prou– l’error monumental que Espanya va cometre la tardor del 2017. Tenia al davant una demanda política que hauria pogut tractar políticament, però va triar –per decisió pròpia– la porra, la presó i l’exili. Espanya va decidir que el problema no era que una majoria del poble i del parlament català volgués la independència, sinó que hi hagués gent que la volgués. I va decidir, seguint la tradició hispana, que la manera d’acabar-ho era castigar-la. Al cap de nou anys, la llei que ara s’aplica –a contracor i després d’una resistència judicial inaudita– és en el fons el reconeixement que aquella estratègia ha fracassat.
N’hem de ser conscients: ha fracassat, però, i sobretot, a Europa. No ha estat la generositat de Madrid allò que ens ha dut fins ací. Han estat els jutges de Bèlgica, d’Alemanya, d’Escòcia, d’Itàlia i de Suïssa, que van refusar una volta i una altra de veure terrorisme, rebel·lió o sedició allà on no hi havia sinó urnes i democràcia. I, al capdavall, ha estat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que aquest estiu va haver de desmuntar la darrera excusa del Suprem. Espanya ha hagut d’aprendre a la força que el seu espai judicial no s’acaba a la Jonquera, i que fora de casa les seues raons no convencen ningú.
Formalment, doncs, l’amnistia ens retorna a l’octubre del 2017, al dia abans de tot. Espanya reconeix –malgrat fer tots els esforços perquè no es note– que el camí de la violència no el pot mantenir, que Europa li ordena de rectificar. Però la dura realitat és que ningú no torna mai al mateix lloc. Aquests nou anys han transformat el país de dalt a baix: el 155, els judicis, les presons, les inhabilitacions, la por, la fractura entre els partits independentistes, el cansament d’una part de la gent que havia omplert els carrers, l’odi desfermat… El paisatge polític català d’avui és molt diferent del de fa una dècada, i seria ingenu pensar que això és –només– un efecte secundari.
L’amnistia no resol el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Resol –i encara a mitges i prou– l’error monumental que Espanya va cometre la tardor del 2017. Tenia al davant una demanda política que hauria pogut tractar políticament, però va triar –per decisió pròpia– la porra, la presó i l’exili. Espanya va decidir que el problema no era que una majoria del poble i del parlament català volgués la independència, sinó que hi hagués gent que la volgués. I va decidir, seguint la tradició hispana, que la manera d’acabar-ho era castigar-la. Al cap de nou anys, la llei que ara s’aplica –a contracor i després d’una resistència judicial inaudita– és en el fons el reconeixement que aquella estratègia ha fracassat.
N’hem de ser conscients: ha fracassat, però, i sobretot, a Europa. No ha estat la generositat de Madrid allò que ens ha dut fins ací. Han estat els jutges de Bèlgica, d’Alemanya, d’Escòcia, d’Itàlia i de Suïssa, que van refusar una volta i una altra de veure terrorisme, rebel·lió o sedició allà on no hi havia sinó urnes i democràcia. I, al capdavall, ha estat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que aquest estiu va haver de desmuntar la darrera excusa del Suprem. Espanya ha hagut d’aprendre a la força que el seu espai judicial no s’acaba a la Jonquera, i que fora de casa les seues raons no convencen ningú.
Formalment, doncs, l’amnistia ens retorna a l’octubre del 2017, al dia abans de tot. Espanya reconeix –malgrat fer tots els esforços perquè no es note– que el camí de la violència no el pot mantenir, que Europa li ordena de rectificar. Però la dura realitat és que ningú no torna mai al mateix lloc. Aquests nou anys han transformat el país de dalt a baix: el 155, els judicis, les presons, les inhabilitacions, la por, la fractura entre els partits independentistes, el cansament d’una part de la gent que havia omplert els carrers, l’odi desfermat… El paisatge polític català d’avui és molt diferent del de fa una dècada, i seria ingenu pensar que això és –només– un efecte secundari.
Perquè aquest era exactament l’objectiu. L’escarment espanyol –encapçalat de bracet pel PSOE i el PP, que avui es presenten com a enemics irreconciliables– no ha pogut fer desaparèixer l’independentisme, però sí que ha aconseguit desarticular-lo durant anys. Desballestar el moviment. L’amnistia esborra causes penals, causes que Europa havia bandejat, però no esborra aquesta feina feta, la de destruir un moviment admirable, convertint-lo en això que som avui. I per aquest motiu aquesta amnistia tampoc no és innòcua: tanca el capítol judicial, però el tanca en un moment en què Espanya ja ha recollit la major part dels fruits polítics de la repressió.
Ara, doncs, la pregunta és com continuem la lluita per la independència. Una part de la resposta depèn de nosaltres, i és la part més difícil i més fàcil alhora –perquè depèn de nosaltres i prou. L’independentisme com a opció social aguanta d’una manera remarcable, si pensem en tot allò que ha passat i en tant com hem patit. Però avui no hi ha a l’horitzó cap possibilitat operativa, cap full de ruta creïble i capaç de convertir aquell suport social en una estratègia política. Això no vol dir necessàriament res. El Quebec, ahir mateix, ens va ensenyar que la paciència és una arma imprescindible: l’independentisme hi ha tornat a guanyar, després de dotze anys d’ostracisme, i torna a defensar la separació. Però que no vulga dir necessàriament res no significa que no tinga importància.
Siga com siga, la pregunta clau no és pas la nostra. La pregunta clau és si Espanya n’ha après res. Si ha entès o no que una demanda democràtica sostinguda per milions de persones no es pot resoldre amb la policia i el codi penal. I, sincerament, els senyals no són gaire encoratjadors. El Suprem s’ha resistit tant com ha pogut a aplicar una llei aprovada pel seu parlament. La dreta promet de derogar-la tan bon punt en tinga ocasió, i el 29 de novembre hi ha eleccions. I, sobretot, ningú, ni a la dreta ni a l’esquerra espanyoles, no ha posat damunt la taula cap via perquè els catalans puguem decidir el nostre futur. I si Espanya no n’ha après res, si l’única cosa que ha entès és que Europa no li deixa fer la faena com voldria, aleshores el resultat és fàcil de preveure. O guanyem a la pròxima d’una manera inapel·lable i sense deixar-los marge de reacció o hi haurà un altre exili.
Perquè convé recordar que l’exili que avui s’acaba no és el primer. Després del 1714, milers d’austriacistes catalans se’n van haver d’anar cap a Viena, i alguns van acabar fundant al Banat, a la vora del Danubi, una efímera Nova Barcelona. Al segle XIX l’exili va ser constant i d’aleshores ençà totes les generacions de catalans –totes– han tingut els seus exiliats. El 1923 Francesc Macià va haver de fugir de la dictadura de Primo de Rivera, i a París va preparar Prats de Molló. El 1939 van travessar els Pirineus centenars de milers de persones. Pompeu Fabra va morir a Prada i el president Companys va ser lliurat per la Gestapo i afusellat a Montjuïc. El president Irla no va ser mai al Principat en la condició de president i Josep Tarradellas va haver d’esperar trenta-vuit anys per a poder dir des del balcó de la plaça de Sant Jaume que ja era aquí. El 2017, novament, un govern sencer va haver de triar entre la presó i la frontera.
És veritat que les circumstàncies han estat cada vegada diferents, i diferents també els règims, les guerres i els noms. Però en realitat tots els exilis catalans han estat pel mateix motiu: la voluntat d’aquest país de governar-se a si mateix, contra una Espanya que no ho ha tolerat mai. I per això tots els exilis són, en realitat, el mateix exili i ho hem d’entendre així. El retorn del president Puigdemont tancarà –i ens n’hem d’alegrar molt– l’exili circumstancial que ha tocat de viure a la nostra generació. Però no en tancarà la causa. I si no intensifiquem els esforços –si no treballem encara molt més i no ho fem molt millor– tard o d’hora hi haurà un nou exili, amb protagonistes que avui, simplement, no podem saber qui seran.
Hi ha combats que es poden permetre alts i baixos circumstancials, però –vist qui tenim al davant i sabent quin peu calça– jo demanaria avui, el dia que s’acaba aquest exili de prop de nou anys, que tots entenguem i siguem conscients que aquest no és el cas del combat per la independència de Catalunya. Nosaltres, simplement, estem obligats a guanyar. Perquè no hi ha cap alternativa raonable. Tan sols hi ha la presó, l’exili, la repressió i la violència.
-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada