a "l'Oda nova a Barcelona" el poeta Joan Maragall parla del temple de la Sagrada Familia:
"A la part de Llevant, místic exemple,
com una flor gegant floreix un temple
meravellat d'haver nascut aquí,
entremig d'una gent tan sorruda i dolenta,
que se'n riu i flastoma i es baralla i s'esventa
contra tot lo humà i lo diví.
Mes, enmig la misèria i la ràbia i fumera,
el temple (tant se val!) s'alça i prospera
esperant uns fidels que han de venir.
… … … … … … … … … … … … … …
Barcelona! …i amb tos pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! la gran encisera!"
(Aquesta Oda, escrita arran dels greus esdeveniments del 1909, va publicar-se a Barcelona el 1910).
2 comentaris:
Quina tristor, però ensems, quina esperança amarada d'amor per la seva -nostra- ciutat destil·la el poeta!
I quina pena que amb els 100 anys que han passat encara hi hagi massa gentota de la mena indesitjable aquesta que descriu…
Però NO SE'N SORTIRAN!!!
En efecte, la Sagrada Família ens hi ajudarà i la mala gent fracassarà estrepitosament (amb túnels o sense).
Entonem la nostra sAlVE, a totA VEu, contra el seu "ave"!… Amén.
Publica un comentari a l'entrada