El 50 % del sistema financer espanyol està format per caixes. Les pràctiques bancàries en els anys de fort creixement econòmic han acumulat el 69% dels préstecs a la construcció a les caixes, 303.000 milions d'euros, i només el 31% als bancs, 136.000 milions d'euros. És a dir, el risc del sector immobiliari per a les caixes és quasi el triple que el dels bancs. No totes les caixes ni bancs són iguals però això fa palesa una gestió d'eficàcia millorable d'unes entitats financeres fins ara amb òrgans de govern amb limitades capacitats tècniques i difuses responsabilitats.
D'acord amb les orientacions del Banc d'Espanya, els actius immobiliaris s'han de depreciar un 30% pels pisos construïts, un 50% pels pisos en construcció i un 60% pels terrenys, per deixar sanejats els balanços del sector financer. Això representa per a totes les caixes una necessitat de capital d'uns 40.000 milions d'euros per un 8,5% de cobertura dels préstecs equivalent a un 4% del PIB, quantitat significativa però assumible. No té el sistema financer espanyol una contaminació d'actius tòxics com a Europa i els EUA, sinó una excessiva dependència del sector immobiliari ara devaluat que suposa la necessitat d'aflorar pèrdues comptables. La salut del sistema de caixes espanyol és millor que la de l'alemany precisament per aquesta raó.
Una solució possible fa dos anys hauria estat traspassar els actius immobiliaris en risc a un banc públic que els hauria pagat amb un descompte respecte del valor comptable i hauria permès la immediata recapitalització del sector financer, que hauria rebut l'import líquid de l'externalització dels actius transferits. Aquest banc podria vendre aquests actius deu o quinze anys més tard sense pèrdues perquè és d'esperar que aquests actius guanyin valor a llarg termini. És aquesta la solució que es va emprar a Suècia en la crisi del 1991 i el resultat per a l'Estat va ser una plusvàlua significativa per a l'Estat.
No es va fer i es va impulsar alternativament una integració i reestructuració de les caixes, que han passat de 47 a 17 amb un increment del valor mitjà dels actius per entitat de 28.000 milions d'euros a 78.000 milions d'euros. La integració ha estat insuficient perquè els 11.000 milions d'euros de préstecs, FROB, del Banc d'Espanya a interès alt, 7,5%, a causa de l'alt cost del deute sobirà, no els han aportat prou liquiditat.
L'aplicació de les noves normes bancàries Basilea 2 obliga totes les entitats financeres a augmentar la proporció de capital propi a préstecs al doble del que fins ara era necessari, del 4% al 8%, i aquesta regla aplicada immediatament pel Banc d'Espanya per reduir el risc i millorar la imatge del sistema financer espanyol en els mercats de capitals ha accelerat la necessitat de recapitalització de caixes i bancs.
La proposta del govern és ara, sota quatre diferents models, convertir les caixes en bancs; és a dir, en societats per accions de manera aïllada o integrada, SIP. Aquestes accions poden ser subscrites pel Banc d'Espanya i aportaran la liquiditat que el sistema necessita però nacionalitzaran parcialment les caixes, que es convertiran en societats amb participació pública.
El sistema bancari espanyol passarà així a estar tot ell controlat per empreses cotitzades i els mecanismes de control dels accionistes sobre les societats en què participen faran en teoria més rigorós un sistema de gestió que ha tingut les mancances que s'han evidenciat darrerament.
D'altra banda, la integració del sector farà que es perdin uns 14.000 llocs de treball, amb un cost d'acomiadament de 4.000 milions d'euros, i que es tanquin més de 2.700 oficines, la qual cosa farà més eficient el sistema però amb un alt cost i un possible impacte en la qualitat del servei als clients de proximitat.
En un futur pròxim és probable que l'Estat privatitzi les seves participacions a aquestes caixes i això tancarà el cercle d'una operació que farà desaparèixer la part pública del sector financer, que, malgrat les seves mancances, ha prestat al país un indubtable servei.
Arribats aquí cap fer-se dues preguntes: es podria haver fet d'una altra manera? Fet a través de la nacionalització de caixes, quina és la millor sortida?
A la primera pregunta la resposta és que si s'hagués creat un banc per col·locar els actius immobiliaris depreciats s'hauria, sense cost públic, preservat el sistema de caixes encara que s'hagués modificat el seu sistema de control i governança per fer-lo més eficaç. Això hauria permès mantenir la proximitat de la xarxa d'oficines als petits impositors i les obres socials que han realitzat accions per més de 2.000 milions d'euros el 2010 i que ara parcialment desapareixeran.
A la segona pregunta la resposta és privatitzar el sector només parcialment i amb cura. D'altra manera es reduirà i concentrarà l'oferta financera en excés si com succeeix i han anunciat el BBVA i Santander opten a la compra d'una part important d'aquestes noves caixes sanejades i convertides en bancs. En qualsevol cas és necessari reformar el sistema de govern i control d'aquestes caixes, que serà presentat probablement pel sector financer privat com a inviable per forçar una privatització total i immediata. L'expresident Aznar ja ho ha demanat. Cal evitar-ho.
D'acord amb les orientacions del Banc d'Espanya, els actius immobiliaris s'han de depreciar un 30% pels pisos construïts, un 50% pels pisos en construcció i un 60% pels terrenys, per deixar sanejats els balanços del sector financer. Això representa per a totes les caixes una necessitat de capital d'uns 40.000 milions d'euros per un 8,5% de cobertura dels préstecs equivalent a un 4% del PIB, quantitat significativa però assumible. No té el sistema financer espanyol una contaminació d'actius tòxics com a Europa i els EUA, sinó una excessiva dependència del sector immobiliari ara devaluat que suposa la necessitat d'aflorar pèrdues comptables. La salut del sistema de caixes espanyol és millor que la de l'alemany precisament per aquesta raó.
Una solució possible fa dos anys hauria estat traspassar els actius immobiliaris en risc a un banc públic que els hauria pagat amb un descompte respecte del valor comptable i hauria permès la immediata recapitalització del sector financer, que hauria rebut l'import líquid de l'externalització dels actius transferits. Aquest banc podria vendre aquests actius deu o quinze anys més tard sense pèrdues perquè és d'esperar que aquests actius guanyin valor a llarg termini. És aquesta la solució que es va emprar a Suècia en la crisi del 1991 i el resultat per a l'Estat va ser una plusvàlua significativa per a l'Estat.
No es va fer i es va impulsar alternativament una integració i reestructuració de les caixes, que han passat de 47 a 17 amb un increment del valor mitjà dels actius per entitat de 28.000 milions d'euros a 78.000 milions d'euros. La integració ha estat insuficient perquè els 11.000 milions d'euros de préstecs, FROB, del Banc d'Espanya a interès alt, 7,5%, a causa de l'alt cost del deute sobirà, no els han aportat prou liquiditat.
L'aplicació de les noves normes bancàries Basilea 2 obliga totes les entitats financeres a augmentar la proporció de capital propi a préstecs al doble del que fins ara era necessari, del 4% al 8%, i aquesta regla aplicada immediatament pel Banc d'Espanya per reduir el risc i millorar la imatge del sistema financer espanyol en els mercats de capitals ha accelerat la necessitat de recapitalització de caixes i bancs.
La proposta del govern és ara, sota quatre diferents models, convertir les caixes en bancs; és a dir, en societats per accions de manera aïllada o integrada, SIP. Aquestes accions poden ser subscrites pel Banc d'Espanya i aportaran la liquiditat que el sistema necessita però nacionalitzaran parcialment les caixes, que es convertiran en societats amb participació pública.
El sistema bancari espanyol passarà així a estar tot ell controlat per empreses cotitzades i els mecanismes de control dels accionistes sobre les societats en què participen faran en teoria més rigorós un sistema de gestió que ha tingut les mancances que s'han evidenciat darrerament.
D'altra banda, la integració del sector farà que es perdin uns 14.000 llocs de treball, amb un cost d'acomiadament de 4.000 milions d'euros, i que es tanquin més de 2.700 oficines, la qual cosa farà més eficient el sistema però amb un alt cost i un possible impacte en la qualitat del servei als clients de proximitat.
En un futur pròxim és probable que l'Estat privatitzi les seves participacions a aquestes caixes i això tancarà el cercle d'una operació que farà desaparèixer la part pública del sector financer, que, malgrat les seves mancances, ha prestat al país un indubtable servei.
Arribats aquí cap fer-se dues preguntes: es podria haver fet d'una altra manera? Fet a través de la nacionalització de caixes, quina és la millor sortida?
A la primera pregunta la resposta és que si s'hagués creat un banc per col·locar els actius immobiliaris depreciats s'hauria, sense cost públic, preservat el sistema de caixes encara que s'hagués modificat el seu sistema de control i governança per fer-lo més eficaç. Això hauria permès mantenir la proximitat de la xarxa d'oficines als petits impositors i les obres socials que han realitzat accions per més de 2.000 milions d'euros el 2010 i que ara parcialment desapareixeran.
A la segona pregunta la resposta és privatitzar el sector només parcialment i amb cura. D'altra manera es reduirà i concentrarà l'oferta financera en excés si com succeeix i han anunciat el BBVA i Santander opten a la compra d'una part important d'aquestes noves caixes sanejades i convertides en bancs. En qualsevol cas és necessari reformar el sistema de govern i control d'aquestes caixes, que serà presentat probablement pel sector financer privat com a inviable per forçar una privatització total i immediata. L'expresident Aznar ja ho ha demanat. Cal evitar-ho.
És significatiu que decisions com la present passin quasi desapercebudes per la ciutadania malgrat els efectes transcendents que inevitablement tindran.
Comentaris dels lectors:
s aragonés ha dit...
Comentaris dels lectors:
s aragonés ha dit...
Salvador Aragonès
Estic bastant, bastant, d'acord. Jo he escrit alguna cosa al meu blog (salvadoraragones.blogspot.com), però de caire mes polític. El que no veig clar en el teu artcle és el banc públic espanyol que podés esperar més de 10 anys per a vendre els actius immobiliaris. L'Estat tampoc té diners...
Estic bastant, bastant, d'acord. Jo he escrit alguna cosa al meu blog (salvadoraragones.blogspot.com), però de caire mes polític. El que no veig clar en el teu artcle és el banc públic espanyol que podés esperar més de 10 anys per a vendre els actius immobiliaris. L'Estat tampoc té diners...
