30 d’octubre del 2011

"La doctrina del xoc" llibre i vídeo molt recomanat per entendre la història recent del s XX i XXI




"La doctrina del xoc"  Naomí Klein.  Ed Empúries. Barcelona. 2007739 pag.

Ressenya 1: Una de les claus per entendre la història recent; llegir·lo dòna una clau de lectura interessant, tot i que no sigui la única del s. XX, es clar.  

Ressenya 2:   "La Doctrina del Shock", narra la forma en la que los llamados "Chicago boys" de Milton Fredman, utilizaron el descubrimiento de los electroshock de la psicología para borrar los recuerdos y regresar al sujeto a un estado infantil, y poder reescribir su historia; lo trasladan al contexto socio económico de los países en vías de desarrollo, para propinar shocks económicos (alza de impuestos, eliminación de subsidios y políticas sociales, aumento de precios, etc.) y así, permitir mejor saquear los recursos naturales y enriquecer a las trasnacionales.

 Es recomana llegir el llibre. Hi ha una película que es pot veure en 6 vídeos al YouTube, cal dir que el llibre és molt millor:


La Doctrina del Shock Sub Español 1 de 6 (Naomi Klein)   >>   http://youtu.be/CgMMC2lpHcM

La Doctrina del Shock Sub Español 2 de 6 (Naomi Klein)  >>   http://youtu.be/yXrFq3WxnWU

La Doctrina del Shock Sub Español 3 de 6 (Naomi Klein)  >>  http://youtu.be/DxCwfIQsebQ

La Doctrina del Shock Sub Español 4 de 6 (Naomi Klein)  >>  http://youtu.be/DsmVGt76Wsg

La Doctrina del Shock Sub Español 5 de 6 (Naomi Klein)  >>  http://youtu.be/YqNXZ3U9k98

La Doctrina del Shock Sub Español 6 de 6 (Naomi Klein)  >>   http://youtu.be/iYjZ_dWckRc

 

Amb aquest link poden veure el documental tot sencer, durada 1 hora i 18 min: http://youtu.be/gP591bZNc0I

28 d’octubre del 2011

La banalidad, per Enric Juliana



28-10-2011  Per les alusions de Peces Barba al bombardeig de Barcelona, posem a la primera plana del blog aquest article d'ara fa un any:

Quadre d'Espartero de l'article que va publicar La Vanguardia ara fa un any.


Enric Juliana - 21 Noviembre, 2010 - La Vanguardia - 
 El general Baldomero Espartero dijo que para el bien de España era conveniente bombardear Barcelona al menos una vez cada cincuenta años. Toda una advertencia. La frase le es atribuida como último cañonazo del feroz bombardeo del 3 de diciembre de 1842, que desde el castillo de Montjuïc destrozó más de mil edificios de una ciudad sublevada contra la política económica del entonces regente de Isabel II.

Espartero, uno de los hombres más importantes del siglo XIX español, tenía una personalidad muy fuerte. Inteligente y leal a la causa liberal desde 1812, siempre fue muy contundente en el uso de la fuerza militar. Luchó contra los franceses, frenó a los independentistas peruanos en Arequipa, y con el bagaje de la guerra colonial logró derrotar a los carlistas del general Maroto, con quien protagonizó el famoso abrazo de Vergara. General en jefe, grande de España, duque de la Victoria, duque de Morella, conde de Luchana, príncipe de Vergara y líder del Partido Progresista, Espartero accedió a la regencia al conseguir los liberales que la refractaria María Cristina (viuda de Fernando VII) perdiese el estatuto real.

Le gustaba mandar. Autoritario y personalista, no tardó en chocar con los demás jefes militares liberales. Y en 1842 se le sublevó Barcelona como consecuencia de la crisis del algodón. La política librecambista del regente estaba arruinando la industria textil. Se proclamó una Junta Revolucionaria, la guarnición militar tuvo que encerrarse en Montjuïc y Espartero, a la peruana, ordenó al general Van Halen que disparase a discreción. Dio un mal paso. El bombardeo de Barcelona indignó a otro héroe liberal de la guerra carlista. Un joven coronel nacido en Reus, Juan Prim, acusó al regente de trabajar a favor de los industriales ingleses y de querer arruinar a sabiendas la industria textil catalana en aras de un mayor sometimiento político. Buen conspirador en Madrid y París, Prim selló un pacto ambiguo con los liberales conservadores O’Donnell y Narváez, levantó las guarniciones y mandó a Espartero al exilio en 1943. Personaje de gran interés histórico -del que pronto se cumplirá el bicentenario de su nacimiento-, Prim reprimió después a los revolucionarios de Barcelona que querían algo más que aranceles, y tras la Gloriosa de 1868 acometió su mayor proeza: se inventó una nueva dinastía y trajo a Amadeo de Saboya a España. (En el ínterin, había llegado a ofrecer el título de rey al jubilado Espartero, a sabiendas de que lo rechazaría.) Releer el siglo XIX español es apasionante. Hay en ese embarullado siglo claves para intentar comprender lo que ahora está pasando. El Ochocientos fue el siglo del nacimiento y contradictorio despliegue de muchas fuerzas; ahora, en Occidente, estamos ante su licuación y posible repliegue.

“Hay que bombardear Barcelona al menos una vez cada cincuenta años”. En términos estrictamente cronológicos, a alguien le tocaba calentar las baterías en 1988, si tenemos en cuenta que la última vez en que la metralla perforó masivamente los tejados de la ciudad fue en 1938, transportada por los motores Fiat y Alfa Romeo de la aviación fascista italiana. 1988. En pleno proceso de organización de los Juegos Olímpicos, la superioridad no lo estimó conveniente, de manera que el imperativo esparteriano hoy acumula unos veintidós años de retraso. Casi un cuarto de siglo de retraso.

Hay quien sostiene que por intensas que fuesen las tensiones entre Catalunya y el resto de España en los próximos años -incluida la extrema hipótesis secesionista-, no habría bombardeo. En este sentido, la reciente cesión del castillo de Montjuïc a la ciudad debe ser considerada un acontecimiento de gran valor simbólico. Nos hemos civilizado. Un país de la Unión Europea, un Estado miembro del nuevo Sacro Imperio Romano Germánico, no puede permitirse afrontar con la fuerza de las armas sus tensiones internas. Muy posiblemente esta aseveración sea cierta. Vivimos en el siglo XXI y nos hallamos en el interior de un nuevo imperio, cuya fuerza de cohesión se basa en el gradual reajuste de las soberanías nacionales, la eliminación de fronteras, el libre comercio, la moneda común (crucemos los dedos) y la hegemonía política, ideológica y moral de lo que los anglosajones llaman el soft power, el poder blando. El Sacro Imperio Romano Germánico tiene sus tratados (enrevesados) y también sus normas no escritas.

Nos hemos civilizado, sí, pero no han desaparecido los intereses contradictorios. Una nueva y sofisticada arma interviene ahora en las disputas internas, sometidas en última instancia -gracias al esfuerzo de muchos que lo pasaron mal- a las elecciones democráticas. Esa nueva arma es la banalización del debate político, la infantilización de la sociedad y el fomento de la indiferencia.

El ciclo que ahora se cierra en Catalunya es un buen ejemplo de esa nueva fase. Espartero ha bombardeado con afiladas caricaturas, que no pocos catalanes -irresponsables, torpes, incautos y sin preparación en el nuevo arte militar- han agrandado con denuedo. Y Prim, de viaje.Los cuerpos de Artillería han sido destinados a los desfiladeros de Afganistán.


Don Gregorio Peces Barba crítica i contracrítica

 

divendres 28 d’octubre de 2011


El fracàs escolar de don Gregorio, per Savalls:

 ....

Ahir la cosa ja se’n va anar de mare. Aquest gran jacobí que es don Gregorio Peces Barba es marca una boutade de les que carrega el diable, una perla en la qual no vull entrar-hi perquè aquest company d’en Quim Nadal, la Chacón, en Montilla i en Bustos es com el Juanito que es marca sol. De fet, semblen unes declaracions raonables per un independentista: reconeix que Catalunya es tant nació com Portugal i que Espanya ens va incorporar manu militari. El problema es que s’equivoca de fets, de guerra, de segle, de rei i d’enemic... fent palès que el fracàs escolar no només afecta als periodistes de RAC-1, si no que puja en l’escala intelectual fins als pares de la Constitució espanyola. Déu n’hi dó.


Jo ni soc pare de constitucions, ni polític, ni periodista ni historiador... però em consta que quan comenti aquestes paraules amb els meus amics portuguesos es partiran el capdavall de l’esquena de riure. Faré un breu resum històric pels polítics i periodistes que només coneguin les guerres del segle XVII per haver llegit alguna crítica hagiogràfica de Alatriste a les planes del Babelia.


Felip IV, rei de les Espanyes, governava mitjançant el seu valido el Comte Duc d’Olivares un estat en bancarrota –us sona?- que va rebre més galetes que un davanter del Barça marcat pel Pepe del Madrid. Al 1640, la monarquia espanyola no estava per impedir la independència de Portugal, ni la de Catalunya, ni la dels Països Baixos, el Milanesat, Napols o el que sia. Enfrontada a tots i a tot va veure com l’Imperio s’esvaïa i quedava relegat a la península i a les possessions americanes. La guerra amb Portugal va durar vora vint anys, amb continues invasions castellanes repetidament rebutjades a sang i a foc pels Bragança i els seus conjurats. Portugal, com la majoria de països amb cara i ulls va assolir la seva independència a la brava, a hòsties... No es que Castella els deixés marxar com maquillava ahir don Gregorio, de fet els nostres cosins atlàntics es varen fer un tip de fer-los una cara de mans al capitán Alatriste i els seus muchachos. Flipo amb l’actitud condescendent envers els portuguesos d’aquest socialista passat de moda, i encara flipo més que el vagin convidant a parlar pels puestus.


Pel que fa a Catalunya, després d’anys d’abusos per part de les tropes castellanes instal·lades al Principat, uns pagesos amb dignitat –ai... el meu esperit carlí- varen baixar per Corpus a Barcelona. Anaren a que els beneïssin a la catedral i un cop dispensats de les seves immediates accions varen alliberar els seus companys empresonats, es varen fer amb el control del Cap i Casal i linxaren al Virrei a la platja quan intentava escapolir-se com vulgar Gadafi –en aquells temps no hi havia mòbils, no hi ha imatges, però tinc la sensació que els segadors no tindrien res a envejar als milicians libis a l’hora d’enxampar fills de puta-. Aquesta revolta catalana es la que els portuguesos varen aprofitar per fotre el camp, i així ho expliquen a les seves escoles, senyor Peces Barba...


Un cop foragitat el poder reial, els catalans varen experimentar una interessantíssima evolució constituent, amb influències democràtiques de caire medieval, amb complicadíssimes balances de poder entre estaments, gremis, el clergat i la petita noblesa sota la guia de Pau Claris... de forma coetània a anglesos i holandesos els nostres avantpassats experimentaven amb idees republicanes anteriors a la il·lustració, abans que els pares de la revolució francesa teoritzessin sobre les noves formes de govern que arraconarien les monarquies o bé cap a les funcions representatives sense poder polític, o bé de cap a la guillotina -mai més ben dit-. I aleshores... fos per instint de supervivència, fos perquè la idea de nació no era destriable encara de la condició de súbdits de un Rei –hores d’ara tant se val el perquè- Catalunya es va posar sota la protecció del Rei de França. No... no cal que ho digueu... no l’encertem mai. Al cap de pocs anys, i mort Pau Claris, els nostres rebesavis varen demanar als francesos que fessin les maletes cap a Paris i pactaren amb la casa d’Austria espanyola el reingrés a la seva corona, mantenint això si les nostres constitucions –com no podia ser d’altre manera-.


Senyor Peces Barba! Escolti si us plau ja que no va escoltar a classe! La revolta catalana del 1640 no va ser aixafada militarment! Els catalans, com a nació sobirana, varem pactar amb el Rei de les Espanyes. Faig aquesta crida d’atenció a classe extensiva als periodistes catalans... que avui he hagut de sentir en Jordi Barbeta dient que “tant de bo les tropes de Castella haguessin anat contra Portugal i no contra Catalunya”... refot! Un altre que va fer campana.


Periodistes, polítics i públic en general tenen un bon merder de dates, reis, guerres... En resposta a les  paraules de don Gregorio surt ahir en Duran Lleida barrejant la velocitat i el tocino i utilitzant la màquina del temps fa retrocedir l’onze de setembre dos reis i seixanta anys, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, estem en campanya electoral i la penya ja no sap si Pau Claris va ser un metge, un pintor, un capellà o una marca de calçotets.


El que us deia... estem en mans d’aquesta colla de indocumentats... Aquesta patuleia de titelles son els que ens han de treure de la crisi i regir els designis de les pàtries peninsulars... Això ja no és fracàs escolar, això és un fracàs de societat.



25 d’octubre del 2011

El concierto económico recibe más apoyo entre los catalanes que la independencia

 

a 25 octubre 2011:

Tres de cada cuatro catalanes está a favor de la propuesta de CiU mientras crecen en 2,5 puntos los que votarían a favor de la secesión de Catalunya en caso de referéndum

 
Llegir totes les dades de l'enquesta a:
http://www.lavanguardia.com/politica/20111025/54236037814/el-concierto-economico-recibe-mas-apoyo-entre-los-catalanes-que-la-independencia.html


CiU se impondría por primera vez en Catalunya con 6 puntos de ventaja sobre el PSC, según el CEO

 

a 25 octubre 2011:

La federación cosecharía el 22,6% de los votos, por delante de los socialistas catalanes que sumarían el 16,3%

El PP se haría con el 10,5% y ERC rompería su tendencia bajista

Los únicos políticos que aprueban en cuanto a valoración son Duran y Artur Mas

Elecciones generales 2011 | 25/10/2011 - 12:47h 

21 d’octubre del 2011

El Corredor amb vies de passatgers o solament per mercaderies - un vídeo excel·lent de tv3

Cliqueu aqui:


http://www.324.cat/video/3760430/Corredor-mediterrani-si-altres-tambe

El Corredor de la discòrdia, vídeo de tv3





18/10/2011 - L'IMPORTÀNCIA DEL CORREDOR,  industries i ciutats que s'en beneficiaràn (14:44)

Piulades sobre el corredor mediterrani

 


 El corredor mediterrani a llarg termini. Un plano excel·lent de El Punt-AVUI.




BlancaAlsina Blanca Alsina
@gebelque Vosté a CAT Ràdio va dir que l'Eix Mediterrani costava uns 5.000 M €. Com serien les vies? Pq Blanco diu que 50.000 M €? Gràcies 
Oct 20, 8:28 PM vía web  



  gebelque Germà Bel

@BlancaAlsina 5.000 euros prioritzant mercaderies (no AVE viatgers) fins Almeria. Uns 7.000 en total fins Algecires. Càlculs FERMED

Recoder reclama l'execució "immediata" de la connexió amb el Port i amb França

Mas, Fabra i Valcárcel, d'acord en fer pinya a Madrid en defensa del corredor mediterrani
 
Lluís Recoder
 
20/10/2011 - El conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, ha previst que el Corredor Mediterrani necessitarà una inversió de 5.803 milions d'euros en territori català, menor als 7.000 que estima el Ministeri de Foment.

Recoder ha assegurat que l'obra pot estar completada el 2020, però ha demanat l'execució "immediata" dels punts negres de la xarxa ferroviària catalana, com la connexió amb el Port de Barcelona, la finalització de l'AVE fins la frontera francesa o el tram Vandellòs-Tarragona.


El conseller ha inclòs aquestes reclamacions en l'Agenda Catalana del Corredor Mediterrani, que ha presentat per reclamar a Foment les inversions que preveu el nou mapa europeu de transports.


Catalunya, País Valencià i Múrcia faran pinya a Madrid


El president de la Generalitat, Artur Mas, ha mantingut avui contacte telefònic amb el president del País Valencià, Alberto Fabra, i de Múrcia, Ramón Luis Valcárcel, després que ahir s'oficialitzés que Europa identifica el corredor mediterrani com a prioritari.
 
Els tres presidents han coincidit en la necessitat de fer pinya per pressionar el proper govern espanyol perquè compleixi amb els compromisos d'inversió i prioritzi el ramal mediterrani.  
Fonts de Presidència han explicat que tots tres han valorat la decisió de Brussel·les com un pas endavant important, però també han fet èmfasi en què cal que l'executiu espanyol es guiï per criteris productius i aposti pel mediterrani.

20 d’octubre del 2011

L'abast del corredor mediterrani

 Fluxos mundials del tràfic de mercaderies. Imatge del video de Vilaweb


L'Eix Central i l'Eix Mediterrani han estat en competència per a obtenir la prioritat i resoldre així l'actual panorama de transport de mercaderies procedents de l'Asia cap a Europa.  No cal dir que pel sentit comú és evident que l'eix de la costa és el més adïent per a resoldre aquest fluxe. Imatge del video de Vilaweb



Els ports de Marsella, Barcelona i València podran treballar en equip per a descarregar els vaixells i portar els containers en tren cap a les regions més industrialitzades senyalades en el plano.  Imatge del video de Vilaweb.

 

Un excel·lent vídeo de Vicent Partal, explica molt bé l'importància de l'eix mediterrani de mercaderies. Cliqueu:


http://www.vilaweb.tv/?video=7023

L'opinió dels experts als cinc eixos de mercaderies aprobats per la UE avui

Bruselas convierte a España en la puerta ferroviaria para Europa


19-10-2011  Ni por uno, ni por dos proyectos. La Unión Europea apuesta por los cinco ejes ferroviarios para mercancías que España llevó a Bruselas con la esperanza de que fueran considerados parte de la red básica que será cofinanciada por las arcas comunitarias. Una red de líneas de alta velocidad que permitirá transportar mercancías de una punta a otra de la Unión Europea en tren, si los estados cumplen sus promesas. El corredor mediterráneo y el eje atlántico tendrán prioridad a la hora de recibir fondos, porque forman parte de los diez grandes ejes transeuropeos. Bruselas avala así los ambiciosos planes de España, que se convertirá en la puerta de las mercancías asiáticas para toda la Unión Europea.


El corredor mediterráneo (desde Portbou a Algeciras por el litoral) y el eje atlántico (desde Portugal a Francia por Valladolid y Vitoria) serán las prioridades en España. Esto significa que aunque han sido admitidos cinco proyectos, los dos citados deberán estar listos primero, ya que forman parte de los grandes corredores transeuropeos. Lo que en España se llama corredor mediterráneo, por ejemplo, para Europa es el principio de un gran eje cruza el sur de Francia, el norte de Italia, Eslovenia y Hungría hasta la frontera con Ucrania. El corredor atlántico, a su vez, es un tramo de la conexión ferroviaria entre Lisboa y Estrasburgo que atraviesa París.


En segundo plano (pero también considerados dentro de la red básica europea y por tanto, cofinanciables) quedan el eje central, que conecta Algeciras también con Madrid, y avanza hasta Zaragoza, donde se conecta a la salida mediterránea a Francia; también las conexiones cantábrico-mediterránea y atlántico-mediterránea. Solo un proyecto se ha quedado fuera: la Travesía Central del Pirineo (TCP), un túnel de nueva construcción en los Pirineos que debía ser el punto de conexión del eje central madrileño con Francia. Para disgusto de los aragoneses, la Comisión Europea lo ha aparcado, al menos, hasta después de 2030. Sim Kallas, Comisario de Transportes, la tachó de “poco realista” y con importantes consideraciones medioambientales y de seguridad.

¿Por qué el corredor mediterráneo y el eje atlántico son las máximas prioridades? Fuentes de la Comisión confirmaron ayer que la principal función del corredor mediterráneo es aprovechar el potencial de los puertos mediterráneos para recibir las exportaciones provenientes de Asia. Estas llegan al Mediterráneo por el canal de Suez pero hasta ahora, debido a las malas comunicaciones de los puertos españoles, en su mayoría seguían su camino por el estrecho de Gibraltar y se iban hacia los puertos del norte de Europa, que hoy monopolizan el 77% de las importaciones europeas. En este momento el transporte de mercancías por ferrocarril es solo del 4% sobre todos los demás medios y frente al 18%-20% que significa en Europa.


Una vez acabado el corredor, previsiblemente en 2020, los cuatro puertos mediterráneos considerados básicos por la Comisión Europea (Cartagena, Valencia, Tarragona y Barcelona) deberían pasar a recibir parte de este tráfico ahorrando entre tres y cuatro días de viaje a los buques de mercancías. Por su parte, el atlántico es la salida de Portugal a Francia y la interconexión de sus puertos con Estrasburgo.

La principal aportación económica irá destinada al corredor mediterráneo, que precisa 19.424 millones de euros. Al eje atlántico irán 11.699 millones; al central 11.621 millones; y a las conexiones cantábrico-mediterránea y atlántico-mediterránea, 13.168 y 6.025 millones respectivamente. La suma total no corresponde con los 49.800 millones que ayer anunció Blanco, porque según explicaron desde Fomento, algunas partidas en realidad están duplicadas. El tramo entre Antequera y Algeciras, por ejemplo, se usa tanto en el corredor central como en el mediterráneo y ha sido incluido en ambos cálculos presupuestarios. España cargará pues con una factura anual cercana a los 7.000 millones de euros al año para los ejes ferroviarios, un montante que el ministro de Fomento José Blanco calificó ayer de “realista”. En 2011 el presupuesto de inversión española en infraestructuras de todo tipo es de unos 13.000 millones de euros.


El Comisario de Transportes explicó ayer que las decisiones tomadas por la Comisión quieren “poner los recursos donde realmente hay un valor añadido”. A su vez, apuntó que el paquete de prioridades significa pasar de “una lista de deseos políticos de cada gobierno a un planteamiento adaptado a la vida real”. El Comisario ha añadido que el mapa propuesto por la Comisión, que todavía tiene que ser aprobado por el Parlamento Europeo y el Consejo, “garantiza que las conexiones vengan de algún sitio y vayan a algún sitio”.


A cambio de esta apuesta europea, España ha prometido tener a punto sus cinco ejes en 2020, que precisan una inversión de 49.800 millones. Hasta 10.000 millones pueden salir de fondos europeos, ya que subvencionarán cerca del 20% de las obras en tramos normales, un 30% si se trata de cuellos de botella para el transporte y hasta el 40% en zonas transfronterizas. Pero la Unión Europea solo desembolsará su parte del dinero cuando los estados hayan anticipado la suya. Para forzar a los gobiernos a cumplir, si no han efectuado las obras de los tramos prioritarios antes del 2030, la Comisión podría retirar los fondos no transferidos. El objetivo es mejorar la conexión ferroviaria de mercancías, las líneas mejoradas también se podrán aprovechar para el transporte de viajeros.


Los ejes españoles

  • La Unión Europea reserva 31.700 millones de euros para la cofinanciación de los proyectos incluidos en la red básica ferroviaria de mercancías realizados entre 2014 y 2020.
  • España ha logrado que cinco proyectos entren en esta consideración. Dos de ellos son prioritarios: el corredor mediterráneo, que tendrá 1.300 kilómetros y precisa 19.424 millones de euros, y el eje atlántico, de casi 2.000 kilómetros (incluyendo el tramo portugués), en el que España invertirá 11.699 millones.
  • También han sido catalogados de básicos (pero de segunda necesidad por no ser conexión transfronteriza) el eje central hasta Zaragoza y las conexiones cantábrico-mediterráneo y atlántico-mediterráneo.
  • La Unión Europea ha descartado la Travesía Central del Pirineo, un nuevo túnel que habría conectado el corredor central con Francia por Huesca.

Recoder reclama obres al corredor a partir de demà mateix

La conselleria presentarà demà un projecte per a tot el tram català, per accelerar les execucions
 
Recoder
El conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, ha reclamat començar a licitar demà mateix les obres per al corredor mediterrani, després de la decisió de la UE de considerar-lo prioritari. Recoder s'ha reunit al seu despatx al Parlament amb els seus assessors quan s'ha confirmat la notícia, per llegir la lletra petita de l'acord comunitari, i després ha comparegut davant la premsa al legislatiu català.

Recoder, que va parlar ahir al matí amb el ministre José Blanco, ha anunciat que demà presentarà un projecte per a tot el tram català del corredor, per tal d'accelerar les licitacions i les execucions, sense que s'obri una discussió sobre el traçat com ha succeït en algunes obres a Catalunya els últims anys. El conseller ha revelat que algunes parts d'aquest projecte ja estan fins i tot parlades amb el secretari d'Estat d'infraestructures, Isaías Taboas.


Acabat el 2020


Entre aquests trams, el govern català considera prioritària la connexió del port de Barcelona amb l'ampli de via internacional, i del port de Tarragona amb Castellbisbal també amb ample europeu, amb l'objectiu que igualment quedi connectat. Segons el conseller, tota la part catalana del corredor mediterrani hauria d'estar acabada el 2020. "Els projectes ja hi són", ha subratllat.


L'acord fixa el límit temporal per al total del corredor mediterrani per al 2030. Al considerar-lo prioritari, la UE pagarà fins al 20% del cost, i fins al 50% dels projectes d'enginyeria.

Ferrmed critica que l'Estat hagi optat pel "cafè per a tots"

Amorós demana centrar els esforços perquè els inversions vagin cap al traçat litoral i no cap als “complementaris”


Joan Amorós, amb el Gran Eix Ferroviari que proposa Ferrmed
 
 
19/10/2011  - El secretari general de Ferrmed, Joan Amorós, ha celebrat amb matisos que la Comissió Europea hagi declarat com a eix prioritari el corredor mediterrani per al 2030, tot i que ha criticat el traçat pel sud d'Espanya. Ferrmed considera un error que en arribar a Almeria "faci la volta cap a Granada i Antequera", enlloc que passar per Motril i Granada, ja que li "afegeix 130 quilometres innecessaris".

Amorós també ha lamentat que en el cas d'Espanya "una vegada més" s'hagi optat per un "cafè per a tots" i ha afirmat que "cal seguir fent un esforç" perquè ara les inversions vagin cap al traçat mediterrani i no per a altres "complementaris", com de Galícia o Astúries cap a Madrid. El secretari general de Ferrmed ha recordat que en la reunió del passat 21 de setembre a Brussel·les ja va reclamar que es distingissin els "grans corredors" dels "complementaris".


El corredor central, no justificable

Respecte a
les declaracions de la presidenta d'Aragó, Luisa Fernanda Rudi, que ha assegurat que "s'ha perdut una batalla però no la guerra", Amorós ha assegurat que el corredor central "té mala peça al teler" i ha insistit que no "es justifica des d'un punt de vista sòcioeconomic".

El secretari general de Ferrmed també s'ha referit al ministre de Foment José Blanco, quan fa poques setmanes en una compareixença acompanyat del seu homòleg francès no va descartar el corredor central, i ha dit que no va témer pel corredor mediterrani. En aquest punt, ha reconegut la "bona labor", pels interessos del ministre, en aconseguir que hi entrin "una sèrie de corredors que no tenen res de transeuropeus", sinó que són "peninsulars".


"És aquí on hem de fer un esforç perquè les inversions se centrin on s'han de centrar", ha insistit Amorós, que ha recordat que en la reunió del passat 21 de setembre a Brussel·les ja va reclamar que es distingissin els "grans corredors" dels "complementaris".

Bruselas da el visto bueno a los corrredores ferroviarios del Mediterráneo, central y Atlántico (NOTICIA FATAL)


España invertirá 49.800 millones de euros, 7.000 al año, en el desarrollo de la red de transporte de mercancías


19/10/2011 - La Comisión Europea ha anunciado que apoya la construcción de la red de transporte de mercancías propuesta por el Gobierno (el corredor del Mediterráneo, el central y el Atlántico). Al integrarse en su red de infraestructuras prioritarias, estas redes serán cofinanciadas por Bruselas durante el periodo 2014-2020. La travesía central del Pirineo (TCP), finalmente, se queda fuera de la lista y pasará a formar parte de la red global, una clasificación de segundo rango cuya fecha límite de finalización de las obras es 2050. 


Aunque no se ha determinado cuál será la inversión final de la UE, el ministro de Fomento, José Blanco, ha adelantado que España destinará a estos proyectos más de 49.800 millones de euros, lo que equivale a 7.000 millones anuales durante dicho periodo. Blanco se felicitó porque «la Comisión Europea ha recogido la filosofía que el Gobierno de España le ha trasladado» y destacó que la propuesta comunitaria dará paso en España a un «sistema mallado alejado de la vieja visión radial de que todo tiene que pasar por Madrid».


El organismo respalda el trazado del corredor mediterráneo, desde Algeciras hasta la frontera francesa, aunque no discurrirá por la costa, sino por Sevilla. En el caso del central, se incluye el eje Algeciras-Madrid-Zaragoza. El Atlántico partirá desde Portugal para llegar a Francia, atravesando Valladolid y con ramales a La Coruña, Gijón y Madrid.

El túnel de los Pirineos


El comisario europeo de Transportes, el Siim Kallas, explicó en una rueda de prensa que la cuestión del túnel ferroviario a través de los Pirineos «ha sido un tema muy debatido», según recogió Efe. El comisario estonio explicó que en las zonas montañosas «los túneles plantean enormes problemas de seguridad, y preocupaciones en materia de medio ambiente».


El titular de Fomento español indicó que el objetivo del Ejecutivo consiste en desarrollar antes de 2020 los corredores previstos en la red prioritaria de infraestructuras para incorporar, antes de 2030, la travesía central. 

13 d’octubre del 2011

El corredor mediterrani de mercaderies, detalls


Les 3 opcions del Corredor Mediterrani. Esperem que gaunyi el sentit comú i el sentit d'Estat, per devant del centralisme radial de Madrid. Imatge del diari ARA.


Detall del Corredor Mediterrani.

Un altre detall del Corredor Mediterrani.  En aquesta franja es concentra el 40% del PIB espanyol, el 60% de les exportacions.

El dia 19 d'octobre la Comissió europea dirà quins son els eixos prioritaris europeus, que rebràn una ajuda del 10% del cost.

Dos caras del capitalismo: Steve Jobs y Wall Street




El mundo ha despedido a Steve Jobs como al empresario más admirado en esta época de la sociedad de la información. El hombre que sabe abrirse paso empezando en un garaje y que encandila al mundo con su capacidad para crear productos innovadores que responden a necesidades del público y se adelantan a sus gustos. El jefe con el que muchos querrían trabajar. Con empresarios como él, el capitalismo despliega su fuerza de innovación, el mercado consagra los productos de más calidad y la libertad de empresa se utiliza para establecer una sintonía con los clientes como pocos lo lograron antes de Apple.
En cambio, los congregados por “Ocupa Wall Street” y los indignados de otros países protestan contra los desmanes del capitalismo financiero que están en el origen de la crisis económica. Amparado en una creciente desregulación, el sector financiero asumió riesgos crediticios cada vez mayores, con “inventos” que aumentaron enormemente el volumen de transacciones con el que los bancos podían hacer dinero. No era el riesgo del empresario que apuesta por un producto innovador. Era el riesgo del especulador, del que busca una ganancia máxima a corto plazo sin preocuparse de lo que vendrá después.
Steve Jobs ha sabido ofrecer al público productos que respondían con nuevas soluciones a necesidades reales, instrumentos fiables, bien hechos. Y logró que esos productos fueran sencillos de utilizar, una tecnología “con rostro humano” y atractivo diseño.
El capitalismo financiero también ha hecho gala de una gran innovación en la misma época en que Apple se desarrollaba. Incluso demasiada. Pero sus productos no han estado al servicio de las necesidades del cliente, sino de la multiplicación de las ganancias de los financieros, a menudo sobre activos tóxicos. Así como los productos de Apple se caracterizan por su sencillez de manejo, los de las finanzas eran cada vez más opacos y complejos, para disfrazar muchas veces el engaño. Con sofisticados instrumentos financieros que cada vez menos entendían (swaps, obligaciones de deuda colateralizadas, derivados...) se hacían circular cantidades de dinero superiores al PIB de la economía real. Al final, el “apalancamiento” se hundió, revelando la magnitud de la ficción financiera.
Lo más hiriente y lo que atiza la indignación es que muchos de los que llevaron al desastre al sector financiero han salido muy bien librados, con suculentos bonus y generosas indemnizaciones, que no pocas veces se han otorgado a sí mismos. También Steve Jobs era un multimillonario, pero había hecho su dinero vendiendo productos de excelencia, no hipotecas subprime. Si en la última década las acciones de Apple subieron un 3.500% en el Nasdaq no fue por simples maniobras financieras, sino por la confianza de los inversores en unos productos reales que el público esperaba con avidez.

Hipertrofia de las finanzas
No hay por qué negar que el sector financiero es un instrumento indispensable para que la economía funcione. También la empresa de la manzana cotiza en Wall Strett. Lo inquietante es el peso que ha ido tomando en los años anteriores a la crisis en comparación con la economía real.
Así lo describía en 2009 el ex economista jefe del FMI, Simon Johnson: “De 1973 a 1985, el sector financiero nunca obtuvo más del 16 por ciento de los beneficios empresariales nacionales. En 1986 esa cifra se elevó al 19 por ciento. En la última década del siglo, osciló entre el 21 y el 30 por ciento, más alta que en ningún otro momento de la postguerra. En la década actual llegó al 41 por ciento. Igualmente espectacular fue el aumento de las remuneraciones. De 1948 a 1982, la compensación media en el sector financiero ocupaba una horquilla entre el 99 y el 108 por ciento del promedio para la totalidad de las industrias privadas. A partir de 1983, se disparó hasta alcanzar el 181 por ciento en 2007” (Atlantic, mayo 2009, citado en John Lanchester, ¡Huy!).
Esta hipertrofia de las finanzas es lo que al final ha acabado pasando factura con la crisis. Y es lo que está contribuyendo a desprestigiar a la economía de mercado, que siempre necesitará un marco regulador. Al final, si se homenajea a la gente como Jobs no es porque hayan hecho dinero, sino porque han aportado algo que ha mejorado la vida de muchos. En cambio, nadie llorará por los gestores de hedge funds.

8 d’octubre del 2011

Discurso de Steve Jobs en Stanford (subtitulado) Preciós!




Es un clàssic. I als clàssics s'els ha de llegir i rellegir, sempre et diuen coses. Consells als nous graduats a l'inici de la vida professional, no té pèrdua.
Steve Jobs, gràcies per ser coherent.


Accessible també desde: http://www.youtube.com/watch?v=6zlHAiddNUY&feature=related

"El Corredor del Mediterrani"




Les dues opcions que hi ha en joc en aquest moment. Imatge del programa Agora, TV3

7 d’octubre del 2011

Manual per escollir un itinerari ferroviari català, vídeo



7-oct-2010  /Perquè s'ha  decidir que el Corredor Meditarrani ha de ser el prioritari a l'Estat espanyol. Vegin les dades del problema:



 
 
 Imatges del Centre Català de Negocis (CCN) Poden clicar sobre les imatges per a veure·les més grans.



Opció de l'Eix Mediterrani, defensat pel lobby ferrmed. S'en beneficiaràn moltes ciutats amb port: Algeciras, Màlaga, Cartagena, Alicante, València, Tarragona i Barcelona. Els Presidents de les comunitats de Múrcia, València i Barcelona, s'han reunit a Barcelona i a Bruxel·les els darrers deu dies per promocionar·lo. Imatge del Centre Català de Negocis (CCN)





Dues opcions bàsicament: o per Algeciras- la Meseta -Madrid, en tó lila en aquest plano. O bé per la costa. Imatge del diari ABC.


Opcions del govern de Madrid: donar prioritat a  l'Eix ferroviari des d'Algeciras-Madrid- i pasar a França per Canfranc (Travesia Central Pirenaica) Imatge del Centre Català de Negocis(CCN)
 Problemes del traçat per travessar els Pirineus allà on son més amples:  s'ha de fer un túnel de 46 Km i d'altres mes petits, carísim.  França ja ha dit que de cap manera. No és ecològic, es gastarà molta és elctricitat per pujar les mercaderies a 700-800 m sobre el mar.


Opció del govern de Madrid:   - El cost per Km  seria més car tan per la repercusió de la construcció més cara, com de l'electricitat dels convois, ja que caldria pujar des de zero metres als 650m de la Meseta, i més a Canfranc. Imatge del Centre Català de Negocis (CCN)
Aquesta és l'opció més defensada pel govern Central. Ahir dijous el ministre de Fomento Sr Blanco va protagonitzar un altre cerimònia de confusió, parlant de 5 corredors diferents a Espanya. Una cerimònia de confusió que es va repetir la setmana pasada. 

__________________________

Per veure el vídeo cliqueu aqui:

http://youtu.be/qvbvz8j4zRs

http://www.youtube.com/watch?v=qvbvz8j4zRs&feature=share  
_________________

 Twits de Ramón Tremosa sobre el corredor de mercancies:

Ramon Tremosa  -  Gesine Meissner és qui ahir va veure el mapa de prioritats ferroviàries: ella va presidir la visita a Catalunya de 14 eurodiputats al març - 5 octobre 2011

Ramon Tremosa - No crec que el corredor baixi de Cartagena (ja seria molt: fins on va arribar Jaume I). Mira la meva porra a www.tremosa.cat
- 5 octobre 2011

Ramon Tremosa- Aquesta vegada per a la Comissió prioritari voldrà dir també obligatori: abans del 2030 haurà d'estar construïda tota la xarxa - vía web- 5 octobre 2011 

El corredor mediterrani inclourà Madrid i deixarà fora Alacant

           Imatge de Vilaweb.cat

Tindrà dues branques: una que anirà per Algesires i Madrid i una altra que anirà a València però que no continuarà fins a Alacant

5-oct-2011/ La Comissió Europea adoptarà el dia 19 d'octubre la decisió d'incloure el corredor mediterrani com a eix prioritari, segons que ha sabut VilaWeb. Avui al matí l'eurodiputat Ramon Tremosa ha explicat que la documentació de la Comissió així ho avala. Aquesta documentació ha arribat ja a eurodiputats de diversos països i VilaWeb ha confirmat que, tot i que encara poden haver-hi retocs finals, el corredor serà un dels deu eixos prioritaris, amb dues branques: una que anirà per Algesires i Madrid, i una altra que arribarà fins a València però que no continuarà fins a Alacant.
Tremosa havia anunciat al seu twitter que la documentació amb què treballa la Comissió Europea apuntava que es prioritzaria el traçat del corredor mediterrani com a eix prioritari de mercaderies i que es descartaria l'anomenat corredor central que travessaria els Pirineus. Així li ho va fer saber l'eurodiputada alemanya Gesine Meissner, que va veure els mapes en una reunió amb el comissari de Transports, Siim Kallas. 
En el mapa que va veure l'eurodiputada Meissner no hi havia pas aquesta connexió, però sí que es confirmava que hi hauria un altre ramal que connectaria la península amb l'Europa continental: el que va de Saragossa a la costa atlàntica. I un altre ramal: el que baixaria per la costa mediterrània, però no fins a Algesires, sinó que s'acabaria més amunt. Tremosa opinava que arribaria fins a Cartagena, i no creia que els ports de València ni d'Alacant quedessin despenjats: 'La comissió hi vol arribar perquè les opinions que han manifestat fins ara diuen que s'han d'unir les principals regions portuàries en volum de contenidors. I és el cas de Barcelona i València'. Però VilaWeb ha pogut confirmar que no arribarà pas fins Alacant, que quedarà despenjada de la connexió europea.
La setmana passada el govern espanyol i el francès van signar un acord per impulsar el corredor central, que finalment quedarà fora de les prioritats de la Comissió. El ministre de Foment, José Blanco, va voler tranquil·litzar els ànims arran de l'allau de crítiques per aquell pacte franco-espanyol. 'No només volem introduir el mediterrani, sinó el cantàbric-mediterrani', va dir Blanco, que es va mostrar convençut que la decisió de la Comissió (que la pren a instància i a recomanació dels estats) satisfaria tothom.


(Estem atabalats amb tantes declaracions contradictòries, confuses, ara per aquí, ara per allà del Sr Blanco, Ministre de Foment aquesta setmana! Cuca de Llum)