L'historiador Jaume Sobrequés acaba de publicar a l'editorial Base l'assaig divulgatiu 'Cap a la llibertat. La llarga marxa de Catalunya cap a la independència'.
Segons que ha explicat Sobrequés a VilaWeb, 'el llibre pretén
demostrar que el procés reivindicatiu per a mantenir la personalitat de
Catalunya s'ha mantingut viu des del 1714 fins avui. Es pot resseguir el
cordó umbilical, que no s'ha trencat i, per tant, és una reivindicació
que no ha estat vençuda.' L'entrevistem.
—Sense saber què ha passat durant els tres-cents anys darrers, es pot entendre què passa avui?
—Som on som perquè hi hagué catalans que en moments en què semblava impossible de sobreviure varen creure en el ressorgir de Catalunya, i varen intentar-ho tot per aconseguir-lo. Al segle XVIII trobem els memorials reivindicatius pel retorn a formes confederals; al XIX, amb la Renaixença, recuperem la llengua i el paisatge. I al segle XX hi ha tres grans moments de reivindicació de la sobirania de Catalunya: el 1918-19, amb la Mancomunitat, es presenta el primer projecte d'estatut d'autonomia a les corts espanyoles, que és refusat. Vista la impossibilitat d'aprovar-lo, el diputat de la Lliga Francesc Cambó es retira de la cambra. Un segon moment és el 1931, amb la República i l'estatut de Núria, que també fou retallat a les corts espanyoles. Després, al 34, amb els Fets d'Octubre, les reivindicacions nacionals acaben amb el president Companys a la presó. I el tercer moment és al començament de la transició, quan es reprèn un procés constitucional i s'elabora l'estatut de Sau. Jo vaig formar part de la Comissió dels Vint. L'estatut es va retallar i es va anar erosionant amb lleis com la LOAPA i més. Les retallades de l'autogovern han vingut tant dels governs espanyols de dretes com dels d'esquerres.
—Som on som perquè hi hagué catalans que en moments en què semblava impossible de sobreviure varen creure en el ressorgir de Catalunya, i varen intentar-ho tot per aconseguir-lo. Al segle XVIII trobem els memorials reivindicatius pel retorn a formes confederals; al XIX, amb la Renaixença, recuperem la llengua i el paisatge. I al segle XX hi ha tres grans moments de reivindicació de la sobirania de Catalunya: el 1918-19, amb la Mancomunitat, es presenta el primer projecte d'estatut d'autonomia a les corts espanyoles, que és refusat. Vista la impossibilitat d'aprovar-lo, el diputat de la Lliga Francesc Cambó es retira de la cambra. Un segon moment és el 1931, amb la República i l'estatut de Núria, que també fou retallat a les corts espanyoles. Després, al 34, amb els Fets d'Octubre, les reivindicacions nacionals acaben amb el president Companys a la presó. I el tercer moment és al començament de la transició, quan es reprèn un procés constitucional i s'elabora l'estatut de Sau. Jo vaig formar part de la Comissió dels Vint. L'estatut es va retallar i es va anar erosionant amb lleis com la LOAPA i més. Les retallades de l'autogovern han vingut tant dels governs espanyols de dretes com dels d'esquerres.
—I a l'inici del segle XXI, un nou estatut per a Catalunya també és mutilat a Madrid i progressivament es va buidant de contingut.
—Sí, el 2006 el nou estatut es torna a retallar a les corts espanyoles, però sobretot ens hem de fixar en la sentència del Tribunal Constitucional del 2009, que el torna a amputar. Amb aquest fet comença un nou període, l'actual, que ja no demana autonomia sinó que és un tombant decisiu en l'avenç cap a la independència: el juliol del 2010 es fa la gran manifestació pel dret de decidir, i l'11 de setembre de 2012, un milió i mig de persones surten al carrer amb estelades reclamant la independència. El gener del 2013 el parlament de Catalunya aprova la declaració de sobirania. El llibre s'acaba aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada