INDEPENDÈNCIA
El NacionalBarcelona. Dijous, 22 de febrer de 2018
Rossella Selmini és italiana, treballa a Minneapolis, al Midwest dels Estats Units, i coneix bé Catalunya. D’ella és la carta que aquest dijous publica Concita de Gregorio a la seva columna de La Repubblica,
el diari progressista de referència a Itàlia i el de més audiència del
país. Selmini explica per què la causa independentista irrita als seus
compatriotes, i els avergonyeix: “L'exemple d'algú que lluita de debò, sense violència, al costat de casa nostra, ens és gairebé molest”, diu, perquè descobreix la insolidaritat i el cinisme dels italians.
La carta apareix a Invece Concita (“En comptes de Concita”),
una secció diària molt coneguda on, en comptes d’escriure-hi ella,
l’autora tria una dels centenars de cartes que li arriben. De Gregorio
és una de les grans cronistes polítiques d’Itàlia, i s’ha fet molt popular gràcies
als seus llibres i programes de televisió, on burxa la societat del seu
país, com qui posa un mirall davant de l’opereta que tants cops és la
vida pública italiana.
El text íntegre de la carta és aquest:
“Sóc italiana, treballo als Estats Units, he viatjat força per
Europa, per motius personals i professionals. M'agradaria parlar sobre
el mecànic de Reus, una ciutat del sud de Catalunya, que es va negar a
revisar el cotxe d'un agent de policia nacional espanyola i, per això,
el van denunciar per incitació a l'odi. El mecànic va explicar amb
gràcia que no era res personal, que després del que va passar durant el
referèndum l'1 d'octubre, simplement no tenia ganes de treballar per un
policia que havia colpejat als seus conciutadans. Vaig veure una
entrevista amb aquest mecànic: una bella cara catalana, amb un aire
digne i sobri”.
“[Catalunya és] un país que freqüento de temps enrere i al que
m'uneixen afectes profunds. Aviat vaig començar a estimar la seva
llengua, que em recorda als dialectes emilians de la meva infantesa
[Emilia-Romagna és una regió del centre-nord d’Itàlia, capital Bolonya].
M’encanten alguns trets de la seva cultura, com el perfeccionisme i, en
aparent contradicció, una tirada per no prendre-s’ho tot massa
seriosament. A Catalunya em trobo com a casa, potser com en cap altre
lloc, i allí vaig conèixer la gent més oberta (i més europea) d'Europa”.
“Segueixo amb gran tristesa el que està passant, i observo la indiferència, quan no l’hostilitat, amb
què es discuteix la qüestió catalana a Itàlia, liquidada, amb poques
excepcions, com un perillós micro-nacionalisme xenòfob. No pretenc obrir
una discussió a favor o en contra de la independència, només intento
explicar per què trobo la causa catalana digna d'atenció i respecte”.
“Té a veure amb Europa, la democràcia, els drets civils. De
cap manera podem seguir indiferents i, encara menys, justificar la
repressió autoritària que el govern espanyol exerceix avui a Catalunya.
D’episodis com el del mecànic de Reus se’n compten per dotzenes.
Activistes i polítics empresonats sense raons legals vàlides, altres a
l'exili. El nombre d’encausats augmenta. Invitacions més o menys
autoritàries a no portar el llaç groc, símbol de protesta per
l'alliberament dels presos polítics. El silenci de les institucions
europees hauria de preocupar-nos a tots i, en particular, als italians,
que comparteixen una història de democràcies fràgils amb la resta de
l'Europa del Sud”.
“És més fàcil liquidar la causa catalana per romàntica, idealista, o
pitjor encara, atrotinada. Una mica com liquidar l'atenció als problemes
socials perquè és “bonisme”. Ser romàntic, idealista i embrancar-se en
una operació potser imprudent, però tenaç, pacífica i democràtica,
sembla una ofensa al realisme i el cinisme imperants”.
“Algú va dir que la catalanofòbia de molts espanyols
no només es deu al nacionalisme, sinó també a una mena d'enveja de la
capacitat dels catalans per a defensar els seus drets. Potser també val
per a nosaltres, els italians, incapaços de sentir curiositat, i menys
encara, una mica de solidaritat amb els que estan disposats a rebre cops
en una escola per a defensar la causa en què creuen. L'exemple d'algú
que lluita de debò, sense violència, al costat de casa nostra ens és
gairebé molest”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada