20.02.2018 - Ahir va ser un dia de notícies transcendentals. La decisió d’Anna
Gabriel de restar a Suïssa va obrir un nou front d’interna-cionalització
del conflicte català i d’acusació contra el sistema judicial espanyol,
per la seua dependència del poder polític. Un nou front particular- ment
interessant, vistes les caracte-rístiques del sistema judicial suís i les
reaccions immediates de solidaritat que ha rebut l’ex-diputada de la
CUP de la classe política d’aquell país. Als qui volien fer de Bèlgica
una excepció ja els va molestar el comportament de Dinamarca i ara
tindran un maldecap més gros amb Suïssa. Com més països demostren, amb
actes clars, que el problema real no és l’independentisme català sinó
l’autoritarisme d’Espanya, molt més interessant serà tot.
Per una altra banda, al parlament els grups polítics independentistes
sembla que comencen a afartar-se del xantatge permanent d’alguns
lletrats. I per això ahir els van exigir que posassen per escrit i
documentassen els seus recels a reformar la llei de la presidència. Des
de fa mesos alguns lletrats han agafat un paper polític dins la cambra
que va molt més enllà de la funció assessora que els correspon. Fins
ara, això no els havia implicat conseqüències. Però amb el pas que es
féu ahir alguns funcionaris destacats hauran de començar a documentar un
comportament que un diputat em va dir fa temps que consistia a
‘encomanar por sempre, però sempre només de boca’. Que es comprometen i
en quede constància, pel que puga venir.
Perquè una altra dada interessant d’ahir va ser que el Tribunal
Constitucional espanyol va tombar –al·leluia!– aquella trampa
ignominiosa de Wert per a imposar l’espanyol a les escoles catalanes. És
a dir, que va demostrar que aquesta teoria que tot allò que ells diuen
va a missa no la veuen clara ni tan sols a casa seua. Recordaré que
despús-ahir Pablo Casado, secretari de comunicació del PP, va afirmar
que era imprescindible complir allò que ell anomenava la legalitat
emanada de les sentències del Constitucional, fent referència
precisament al mecanisme que ahir el Constitucional va qualificar
d’il·legal. La pressió que ha provat d’exercir el PP, fent servir la
immersió lingüística, ha estat mig desarticulada, amb l’estimació
parcial del recurs de la Generalitat contra la LOMCE.
I, posats a afegir encara més actituds noves, una que afecta directament Llarena, Segons que informa
el diari Ara, l’advocat d’Artur Mas, Xavier Melero, va plantar cara
ahir al jutge quan el va interpel·lar directament i, mirant-lo fit a
fit, li va etzibar: ‘Veiem que la major part de les preguntes es
refereixen a declaracions. Mas va dir això, Mas ha dit allò. Però el
senyor fiscal no ens ha parlat del delicte de rebel·lió i del seu
element típic: la violència. No ens ha dit com s’ha aproximat el senyor
Mas al perímetre de la violència. Assistim a preguntes sobre
declaracions, opinions, punts de vista, però no es parla gens de la
violència i de l’autoria, i no n’hi ha prou amb les paraules per a
consagrar la rebel·lió. La violència: sobre això haurien d’anar les
preguntes. I no se n’ha dit res.’ Interessant.
Amb aquests detalls doncs, i alguns altres de suggestius que s’han
vist aquests darrers dies, es comença a percebre un canvi de to: d’estar
acorralats a atacar. El govern del PP va ser molt efectiu a l’hora de
ficar la por al cos de la gent i de fer creure que havia guanyat. Però a
mesura que passen els dies i la reacció independentista comença a
aclarir-se i a enfocar-se, a afinar la direcció que ha de seguir, les
dificultats que es troba l’estat espanyol no fan sinó créixer.
La línia de fermesa, de defensa del mandat del 27-S, del primer
d’octubre i del 21-D, empeny doncs cap a una posició difícil
M(punt)Rajoy, que necessita proclamar al món que ha dominat Catalunya i
no ho pot fer. I que veu com el país, aquest, li torna a fugir de les
mans quan tot just ha recuperat l’alè. Rajoy sospira per poder explicar
que a Catalunya l’independentisme ha desaparegut com a projecte polític.
Però per a poder dir això necessita coses que no passen, coses que si
mai va arribar a semblar que passarien avui sembla ben bé al contrari.
Rajoy necessita que els partits accepten l’autonomia com a marc mental,
que acaten la constitució i no s’atrevesquen a anar més enllà i que
formen un govern que trenque clarament amb el referèndum,però també amb
líders polítics com ara Puigdemont, Serret o Gabriel. I això no
únicament no ha passat, sinó que cada dia comença a semblar més difícil
que passe mai. Cosa que desespera la Moncloa.
PS. Tota la meua solidaritat amb Valtònyc.
És increïble que una persona puga ser perseguida per una activitat
artística, siga quina siga, però encara més que siga perseguida pel fet
de dir veritats com les que ell diu.
https://www.vilaweb.cat/noticies/la-fermesa-es-el-cami-editorial-vicent-partal/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada