Fomento retoma las obras del Vandellòs-Tarragona tras nueve años de parón (publicación marzo 2013)

Imagen del año 2009, El Periódico

Este tramo de 30 kilómetros es el único de vía única hasta la frontera francesa y es el principal cuello de botella del corredor mediterráneo

 

12.03.2013 - a. teruel ALICANTE - El Ministerio de Fomento ha retomado las obras para eliminar el principal cuello de botella existente en el Corredor Mediterráneo ferroviario y aliviar de esta forma el tráfico, después de varios años de paralización. Los trabajos, consistentes en la construcción de un nuevo trazado de 30 kilómetros de longitud en la provincia de Tarragona, se habían iniciado en el año 2004, pero se paralizaron algún tiempo después. Ahora, en cambio, parece que el impulso dado por el Gobierno a este corredor se ha traducido también en que el proyecto de este nuevo trazado se rescate del olvido.

El tramo entre la estación tarraconense de Vandellòs y la propia ciudad de Tarragona es el único que persiste en vía única desde La Encina hasta la frontera hispanofrancesa en Portbou. Esta circunstancia limita de manera notable la capacidad de la línea y, sobre todo, obliga a que los trenes tengan que hacer constantemente paradas de cierta duración para poder realizar cruces. La construcción del nuevo trazado en doble vía que debía poner fin a esta congestión se inició hace ya casi una década, pero sufrió un parón cuando la plataforma estaba ya prácticamente terminada. Durante varios años, los usuarios del tren han podido ver cómo crecía la hierba sobre la inconclusa traza ferroviaria nueva.

La noticia de la reactivación de la obras es de marzo 2013. No tengo noticias del estado actual de los trabajos.

Sin embargo, en mayo del año pasado el Gobierno sacó esta obra del ostracismo, al encomendar su construcción al Administrador de Infraestructuras Ferroviarias (Adif). Según ha podido averiguar este diario a través de fuentes no oficiales, aunque ya desde el verano se habían realizado algunos trabajos en la zona, ha sido en las últimas semanas cuando se han comenzado a llevar a cabo actuaciones más visibles, como la limpieza de la plataforma y el acopio de traviesas. Desde Adif no han podido confirmar que estos trabajos estén directamente relacionados con la construcción del nuevo trazado ferroviario, pero todo parece indicar que sí, según se deduce de las fuentes no oficiales aludidas anteriormente.

En cualquier caso, lo que sí señala el ente gestor ferroviario estatal es que, a pesar de que el Consejo de Ministros le asignó la realización de las obras, es el propio Ministerio de Fomento quien las llevará a cabo de manera directa. El nuevo tendido se separa de la traza actual en la estación de Vandellòs y, a partir de ahí, va distanciándose de ella de forma paulatina. A la altura del municipio de Vila-seca se contempla una conexión con la vía de ancho convencional de Tarragona a Reus y Lleida, y, un poco más adelante, el trazado confluye con la línea de alta velocidad Madrid-Barcelona-Francia, cerca de la estación de Camp de Tarragona. Según las previsiones del Ministerio, las obras deben estar terminadas en el primer trimestre de 2015.

Menor tiempo de viaje

El nuevo trazado en la provincia de Tarragona deberá contribuir a que el tiempo de viaje en tren desde Alicante y Valencia a Cataluña se reduzca notablemente. Además de la doble vía, hay que tener en cuenta que el recorrido estará preparado para alcanzar velocidades altas. En la actualidad, los trenes tardan unas tres horas en el trayecto entre Valencia y Barcelona. En la zona donde se encuentra el cuello de botella, al problema de la vía única se añade el de la urbanización: el trazado discurre junto a zonas habitadas y hay numerosos pasos a nivel.
http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2013/03/12/fomento-retoma-obras-vandellos-tarragona-nueve-anos-paron/981183.html

PAÍS VALENCIÀ - Les adjudicacions d’obres del Corredor Mediterrani s’han multiplicat per tres en un trimestre. Compleixen l´acord de reunir-se una vegada al mes per seguir els avenços de les obres.

El conseller de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat, Arcadi España, s'ha reunit amb el comissionat per al Corredor Mediterrani, Josep Vicent Boira, per fer el seguiment de l'evolució de les obres 

26.07.2019 - Vilaweb

El conseller de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat, Arcadi España, s’ha reunit amb el comissionat per al Corredor Mediterrani, Josep Vicent Boira, per fer el seguiment de l’evolució de les obres del Corredor Mediterrani. És la segona reunió entre tots dos dirigents, seguint així l’acord aconseguit en la primera de reunir-se una vegada al mes per seguir els avenços de les obres. Arcadi España ha destacat que les bones relacions entre la Generalitat, el Ministeri de Foment espanyol i el comissionat per al Corredor Mediterrani ‘permetran fer una revisió mèdica mensual sobre l’avenç de les obres d’aquesta infrastructura tan fonamental per a la Comunitat Valenciana, per a Espanya i per a Europa’. Després de la reunió, el conseller ha informat que les dades eren positives, atès que l’adjudicació de l’obra s’havia multiplicat per tres respecte al trimestre anterior. Per la seva banda, el comissionat, Josep Vicent Boira, ha dit que el full de ruta es complia: ‘Per part nostra, fem que l’engranatge de l’obra pública funcioni.’ 

https://www.vilaweb.cat/noticies/les-adjudicacions-dobres-del-corredor-mediterrani-shan-multiplicat-per-tres-en-un-trimestre/ 

Volen fer un tercer carril a una línia saturada, enlloc de plataforma i vies noves d'ample europeu per les mercaderies del Corredor mediterrani.La gran estafa..

8 d’agost de 2014

Mentre Espanya ha dilapidat centenars de milions d’euros per omplir-se d’AVEs radials que majoritàriament transporten ferro i aire, i d’autopistes i autovies buides que dibuixen una perfecta xarxa radial i envolten el cor de la metròpoli mesetària, la infraestructura de comunicacions més necessària per al transport de mercaderies cap a Europa va a passar de ser un corredor a un tercer carril.

Es a dir, alguna cosa semblant de passar a conduir per una carretera ben asfaltada  a fer-ho per una pista forestal.

Perquè Espanya ha decidit que el rescat de les autopistes ruïnoses que envolten Madrid i l’AVE en construcció que eixint del km. 0 de la nació espanyola passa (oh casualitats de la vida!) per la ciutat de la senyora ministra de Fomento, Ana Pastor, i acaba en la terra del president del govern, Mariano Rajoy, són prioritàries sobre la infraestructura ferroviària del Corredor mediterrani.

I, mentrestant, la nova secretària de la delegació levantina del PP del carrer de Gènova a Madrid, Isabel Bonig, ha reblat la situació en unes declaracions: “No hi han diners, per tant tercer carril i punt”, ha vingut a dir, sumant-se als arguments dictats des de Madrid, sense importar-li ni gens ni mica el que realment això pot suposar per al futur de l’economia productiva valenciana, per a les nostres empreses exportadores.

Però, a més a més, aquesta decisió porta necessàriament aparellada una estratègia feta ad hoc per a la situació: vendre fum i dir que el tercer carril és equivalent al corredor, però més barat. Es a dir, si és la mateixa cosa, cobreix les nostres necessitats i és més econòmic, per a què fer el Corredor mediterrani? Al remat, un desficaci en tota regla.

Perquè si consultem els estàndards que defineix la FERRMED (el principal dels lobbies empresarials europeus en el tema del Corredor mediterrani), per a un “Eix Ferroviari de Mercaderies”, es a dir, per una infraestructura com el Corredor mediterrani, ens trobem amb les següents condicions:

• Han de ser línies convencionals amb doble via completa, electrificades (tensió recomanable 25.000 volts) i amb dedicació preferent o exclusiva per al trànsit general de mercaderies, aptes per a trens de 22,5-25 tones per eix.

• La longitud útil de apartadors i terminals per a trens ha de ser de 1.500 metres.

• Han de tindre disponibilitat d’horaris i de capacitat per a circulació de trens de mercaderies les 24 hores del dia i 7 dies per setmana.

Tres condicions bàsiques que mostren que ambdues coses res tenen a veure. És clar que amb el tercer carril es pretén fer de manera més senzilla que els trens de mercaderies passen de circular en amplada de via ibèrica (l’Estat espanyol és l’únic país que te una amplada de via diferent dels de la resta del continent, la qual cosa origina dificultats al transport de mercaderies més enllà dels Pirineus) a amplada de via internacional.

I també és clar que el tercer carril té un cost econòmic molt inferior al del Corredor mediterrani, ja que només requereix la col.locació d’un nou perfil de via sobre una plataforma ja existent, a banda d’uns quants altres ajusts, mentre el Corredor requereix la construcció d’una nova plataforma paral.lela a la que ja existeix ara, amb tot el que això significa d’expropiacions, tramitacions ambientals, aplanament de terrenys, etc. , amb un cost molt superior.

Però l’argument principal que justifica la necessitat de tindre un corredor és molt potent, i així ho ha entès l’Unió Europea: per  impulsar el transport ferroviari de mercaderies, és imprescindible disposar d’una via exclusiva, és a dir, no compartida amb el transport de passatgers.

I això perquè?

Perquè l’experiència ha demostrat que, allà on hi ha col.lisió de interessos, les persones sempre tenim preferència sobre els productes.

L’alternativa del tercer carril, si bé permetrà que per una sola via circulen ferrocarrils amb amplada ibèrica i europea, no possibilitarà que és dissocie el transport de mercaderies del de passatgers. I això, sobre unes vies que estan molt saturades de trens regionals i de rodalies, és un problema perquè no deixa espai ni temps per a la circulació de mercaderies.

De manera que, amb el tercer carril, les mercaderies continuaran transportant-se com fins ara, es a dir, només a la nit, quan no passen ni trens regionals ni de rodalia, la qual cosa esdevindrà un entrebanc importantíssim que limitarà la capacitat competitiva dels pols logístics de Catalunya i del País Valencià i, per extensió, dels nostres propis territoris alhora.

Però clar, d’això Isabel Bonig no en va dir ni gens ni mica en les seues declaracions.

La raó sembla estar en el fet que s’acosten les eleccions autonòmiques i ella sap que el carrer de Gènova fa temps que ha posat preu al cap d’Albert Fabra. Isabel Bonig, política ambiciosa ben mirada des de Madrid, vol postular-s’hi fent mèrits davant els seus amos de Madrid. Encara que això signifique continuar ofrenant noves glòries a Espanya.

Els interessos de tot un poble per sota dels interessos de partit en mans de polítics de pocs escrúpols que solament cerquen els seu interès personal.

Patraix, València, a 8 d’agost de 2014.

http://blocs.mesvilaweb.cat/Lluis_Patraix/?p=268148 

AVE: Alta Vergonya Espanyola

8 maig 2014

Salten totes les alarmes. L'alcalde de Montblanc, Josep Andreu (ERC), ha advertit que el tram del corredor mediterrani ferroviari que s'està construint al camp de Tarragona és d'ample ibèric. El polèmic projecte, finançat per la Unió Europea, ha de connectar Algesires amb el Camp de Tarragona, i allà incorporant-se al traçat ja en funcionament camí de La Jonquera i d'allà a França i Europa. Foment ha argumentat que el sistema que s'està instal·lant és el de la travessa polivalent, cosa que farà possible els dos amples de via. Al principi el projecte només preveia l'ample internacional, però a petició dels empresaris de la zona es donarà l'alternativa.

En tot cas, la sola sospita de l'enèsima malversació de fons per infraestructures a Espanya ja fa vergonya. La UE aporta milers de milions d'euros en l'obra per un projecte que ha de beneficiar tota la Unió, no per un trajecte en clau espanyola a mercè d'empresaris incapaços de reciclar-se a temps. L'ample ibèric és un dels símbols de l'anacronisme i el tradicional proteccionisme espanyol. En essència, un dels motius pels quals Espanya no és França o Alemanya.

Per acabar-ho d'adobar, el PP torna a fer campanya pel corredor central en motiu de les eleccions europees, un debat ja tancat amb la decisió de la UE el 2011 de donar prioritat pel recorregut costaner. És un exemple paradigmàtic del tradicional café para todos, on tot es reparteix a parts iguals -sempre passant per Madrid, és clar. Cal recordar que l'AVE Madrid - Extremadura (comunitat autònoma que, sencera, té menys habitants que Barcelona capital) continua en construcció. La gràcia del projecte era connectar la capital espanyola amb la portuguesa, però Lisboa ja fa sis anys que es va fer enrere per la crisi. Sí, Catalunya encara no està connectada amb el País Valencià per l'Alta Velocitat, però l'any vinent Madrid ho estarà amb el cul-de-sac Badajoz amb diners, en part, dels insolidaris contribuents catalans. España es el país con más AVE por habitante del mundo, sí. Per què serà? Potser això volen preguntar a les nou persones d'Adif i de la constructora Corsán que la policia ha detingut aquest dilluns i dimarts.
Article escrit per Guifré Jordan

http://in.directe.cat/dietari-2014/blog/11904/ave-alta-vergonya-espanyola

Van perdent el control de l’estat profund… 29.12.2019

Dins l'estat hi ha una gent determinada que té clarament la seva agenda i que pretén manar sense unes eleccions.

29.12.2019   -   Per: Vicent Partal

La trigança amb què l’advocacia de l’estat espanyol expresse la seua posició respecte de l’alliberament d’Oriol Junqueras i les insòlites maniobres de la Junta Electoral espanyola per a inhabilitar el president Quim Torra accelerant els terminis de manera artificial són dos fets especialment cridaners aquests dies.
Caldrà esperar a veure en què acaba tot plegat, perquè segurament assistim a un estira-i-arronsa particularment important en les esferes més altes de l’estat espanyol. Però de moment sembla bastant evident que el govern espanyol té moltes dificultats, moltes, per a controlar el seu estat profund: dins l’estat hi ha gent que té clarament la seva agenda i que pretén manar sense unes eleccions.

El cas de la Junta Electoral és molt espectacular perquè es tracta d’una entitat purament administrativa que de sobte pretén ser un poder, exercir com un poder de l’estat amb el mateix dret que el que dóna ser elegit per la població. És simplement inaudit. Respecte de les dificultats del PSOE amb l’advocacia de l’estat tot sembla indicar, de moment, que els qui l’integren no obeeixen el govern, com seria lògic i raonable en vista de les lleis, sinó que es parapeten darrere les amenaces judicials per seguir també una agenda diferent. Saben, per exemple, que poden fer inviable la investidura de Pedro Sánchez i sembla que els interesse d’aconseguir-ho.
Arreu del món funciona això que s’ha conegut ja fa anys per ‘estat profund’. Aquest concepte –que en l’origen es coneixia en turc per derin devlet i que més endavant ha estat sovint assimilat mundialment en anglès (deep state)– fa referència a l’existència d’un autèntic estat dins l’estat, una estructura paral·lela que no respon a les directrius emanades del poder legislatiu i executiu, que són els dos legitimats pel vot popular. L’estat profund són xarxes informals, grups, òrgans de l’estat que avantposen els seus interessos als de la classe política, de la democràcia o de tot, siga per controlar el país, siga per mantenir els seus privilegis i formes de vida. I ho fan, normalment, obstruint les ordres naturals o les polítiques definides pels poders elegits o bé resistint-s’hi. Amb aquest comportament causen situacions no volgudes pel parlament o pel govern, situacions que poden acabar en grans crisis. A diferència dels cops d’estat, l’estat profund es limita a destorbar i fer que les coses no passen.
Si així es fa prou fort, l’estat, paradoxalment, perd el control de l’estat mateix. Perquè deixa d’existir un projecte polític viable i la vida pública acaba contaminada per les accions que emanen d’un entorn no elegit per la ciutadania. Entorn que, per definició, acaba xocant sempre amb la democràcia i els drets dels ciutadans. Una actuació forta de l’estat profund sempre desequilibra qui la rep i normalment el deslegitima en vista de la població. Per això, tot i saber que existeix, en la major part de casos els governs intenten conviure-hi sense provocar-lo si no és estrictament necessari.
Però a Espanya ara passen dues coses que han acrescut el poder de l’estat profund i que, per la seua gravetat, poden posar en crisi el règim encara més. Per una banda haver posat el problema polític principal en la via judicial –el pendent ferroviari– i per l’altra la sacralització idòlatra de la constitució i la llei, apropiades per la dreta com a eina de confrontació.
El resultat visible d’aquestes dues maniobres és que aquest ‘govern dels jutges’ marca completament la vida política, al marge dels parlaments i de les voluntats dels partits i que porta, objectivament, l’estat espanyol a descarrilar. Ni tan sols l’evidència de l’enorme bufetada de Luxemburg els fa reaccionar: van cap avall sense frens i sense conductor.
Sense conductor perquè ho ha volgut tota la trama del règim, però sobretot perquè el PSOE, tot i els esforços per a assumir com a pròpia l’herència franquista i legitimar-ne els principis, no és vist i mai no serà vist per l’estat profund com un dels seus. No se’n refien. Ni els necessiten. Una prova visible la tenim en l’acció judicial de Vox. A l’extrema dreta li va ser permès d’immiscir-se judicialment en el procés contra el govern català i ara ha trobat un filó fent servir els tribunals per a fer política, sense necessitar ni dels vots. Amenaçant d’acusar penalment d’alta traïció els membres de l’advocacia de l’estat espanyol, Vox n’ha tingut prou per a frenar una investidura prevista per Nadal i que ja veurem quan arriba, si arriba. I fent moure els fils de la Junta Electoral, Vox, PP i Ciutadans han trobat una manera d’embolicar aquesta investidura jugant una partida de billar. I arribaran a portar davant els tribunals Pedro Sánchez, temps al temps.
Però al final cal remarcar que el gran problema de tot plegat és que aquest és el preu que paga el PSOE per no haver volgut resoldre amb la democràcia i la política el problema de la independència de Catalunya. Aquest és el seu enorme error i aquesta és i serà sempre la seua responsabilitat. Quan els socialistes van començar a acostar-se al bloc no democràtic, quan van començar a bascular cap al feixisme, ja els van avisar que aquell era un camí impracticable i que segurament acabaria girant-se també contra ells. No varen voler escoltar, es van posar al costat equivocat de la història i ara em sembla que pagaran cara la seua covardia. Quan ja és massa tard.

Vicent Partal
Director de VilaWeb

Josep Usó

29.12.2019  |  22:14

Els veritables poders a Espanya sempre s’han amagat molt bé al darrere d’altres que hi posen la cara. El problema és que ara es juguen la pròpia existència de l’estat. I això els ha fet entrar en pànic. I ja no tenen un exèrcit que puguen utilitzar, els jutges s’han estavellat contra la Justícia Europea, l’economia va com va… però per damunt de tot, s’ha de garantir el nivell de vida dels qui són poderosos de veritat. Mentre estiguen dins d¡espanya, és clar. Continuaran estimbant-se.

Jaume Bosch

29.12.2019  |  22:31

Molt ben explicat Sr. Partal. La pomada ja està feta, la llàstima és que ja sabem com s’en surten d’aquestes els castellans i el madriles.

Maria Cinta Comet

29.12.2019  |  22:33

Sr. Partal a Ñ ara s’adonen que ve el.”papu” (el TJUE els marca el pas) i no saben com sortir-se’n.
Facin el que facin els costarà car, ja que perdran algunes coses.
Però sobretot han perdut ja la valoració internacional que com òrgan judicial és, sens dubte, la pèrdua més gran.

Marià Puig

29.12.2019  |  22:51

Sr. Partal : Per ser vostè una persona positiva, avui m’ha fet sentir pesimista per que realment ha explicat com està la situació i venint de qui ve, encara em fa mes por. tot i que li agraeixo . Bona nit. Intentaré somiar amb els angelets.

francesc felip

29.12.2019  |  22:56

M’agradaria, Sr. Partal, que en una propera editorial ens parlés del paper d’ERC en tot aquest espectacle de la investidura.

Josep Maria Martín

29.12.2019  |  23:03

España ja trobarà amics.
El PNB, alguns del PDeCAT, alguns d’ERC.
Temo que al monstre li costarà morir.

JORDI BALBASTRE

29.12.2019  |  23:06

Editorial ben clar. Dons si, la velocitat augmenta i els frens estan travats. Els del estat profund, o nucli dur, han arribat massa lluny i no poden, ni volen, fer marxa enrere. De totes maneres podem intuir que no passarà res, continuaran estripant drets, desfent projectes i lleis, tancant persones a la presó, i fent l’orni a les crides d’atenció de tribunals superiors i governs europeus per tal de mantenir els privilegis i la injustícia. I la mirada fixada sempre en els països amics del golf.

Gemma R.

29.12.2019  |  23:14

El PSOE i la seva marca blanca, Podemos (Comuns a Catalunya), i tots aquells que s’ hi volen mimatitzar amb totes les girangonces permeses pel seu electorat. I si, parlo d’ ER. Temps al temps. Es pot mantenir una mentida un temps, però no eternament.

JORDI PIGRAU

29.12.2019  |  23:22

Vox n’ha tingut prou per a frenar una investidura prevista per Nadal i que ja veurem quan arriba, si arriba. I fent moure els fils de la Junta Electoral, Vox, PP i Ciutadans han trobat una manera d’embolicar aquesta investidura jugant una partida de billar. I arribaran a portar davant els tribunals Pedro Sánchez, temps al temps.

I mentre tant, per tal d’embolicar més la troca hi ha Massa Gent que acusa de botiflers als més Independentistes de tots, jugant amb les seves sigles

Sembla que no es només l’extrema dreta qui ho intenta frenar tot, sinó també alguns “Indepes” massa puristes

Josep Almar

29.12.2019  |  23:31

Deep state i la dreta al govern sempre han anat de la ma en una barreja que es diu francismo. Des del cop d’Estat de Franco s’han repartit el país sense donar explicacions.
Només la secessió de Catalunya els posa en perill l’estatus heretat.
La pregunta Vicent és quant de mal faran encara?

JOAN RAMON GOMÀ

29.12.2019  |  23:47

No és que perdin el control del deep-state és que el deep-state els controla a ells. Altrament Sánchez podria passar olímpicament de l’advocacia de l’estat, la fiscalia, el suprem i la junta electoral. Amb el BOE en té prou per canviar les lleis que calgui per arreglar el que li plagui. El problema és que més de la meitat del PSOE està a les ordres del deep-sate i votaria en contra de cap llei que modifiqui el codi penal per deixar clar que fer un referèndum no és ilegal, que la junta electoral no té capacitat per donar ordres al president de Catalunya o per canviar l’estrucura del poder jucidial o del tribunal constitucional.
I no mèstranyaria que també controli una part de ERC.

Rosa Gispert

30.12.2019  |  00:07

Si el govern del PSOE és ara incapaç de governar i redreçar les institucions, com es pot confiar que ho serà més endavant?.

Al contrari, es veurà obligat a fer la politica que l’hi imposi l’extrema dreta, com ha fet fins ara, per què no se’l mengin i fer-se perdonar que l’han investit els independentistes.

I ER, per la seva banda, seguirà rebaixant plantejaments i exigències per què no sigui dit que l’ha espifiat amb la investidura i continuarà venent fum a la seva parròquia.

És d’una lògica aplastant, per que és el que ha passat fins ara, però és esfereïdor constatar que els votants d’ER siguin incapaços d’adonar-se’n.

Robert Mora

30.12.2019  |  00:53

Sembla la tormenta perfecta, un Deep State amb interessos contradictoris, una dreta disposada a deixar tort a l’adversari a risc encara que això implique quedar-de encegada, un poder judicial.fent política i el poder polític amenaçant el poder judicial, ens administratius com la JEC exercint de poders de l’estat i un PSOE que ha pervertit la seua acció política fins el punt d’esdevenir una ferramenta inútil. Tots contra tots. Tots pel sac i el sac en terra com diuen al meu poble. I el sac és Catalunya.
L’editorial descriu l’estat com una baralla de bar on els bàndols es difuminen i tothom surt perdent. I sembla que la cosa va per aquí.
Les errades comeses per Rajoy al front del PP i secundades pel PSOE de Sánchez, dos líders d’una mediocritat insuportable han situat a l’Estat en un atzucac que pot esdevenir a mitjà termini en un campi qui pugui.

ENRIC ROIG

30.12.2019  |  04:04

Encara que em sembla justificable que la gent del carrer ens perdem amb tants galimaties estrambòtics en que es mouen els polítics, em sembla còsmicament imbècil l’obsessió amb que alguns dels nostres polítics catalans perden el cul per a fer-se simpàtics a la vista d’aquesta “peste borbònica” del “deep state” i no volen veure que ens estan llançant als catalans a les potes dels cavalls i que el pròxim pas serà llençarlos a ells als lleons, amb l’explicació de “Roma no paga a los traidores”. L’ambició i la por els han convertit en uns estùpids somiatruites.

LLUÍS CASTILLO

30.12.2019  |  07:22

Excel·lent descripció Director, he treballat alguns anys a Madrid, al barri de Salamanca i he conegut molt bé a alguna d’aquestes famílies, llurs membres sovint són alts funcionaris del Estat, del Banc d’Espanya ,etc. Salut.

Josep M Capdevila

30.12.2019  |  08:29

Com diu el Sr. Francesc Felip jo també trobo a faltar l’opinió del Sr. Partal sobre el paper que juga ER. Es evident que no ho sabem tot, algú diu que venen fum, altres…. Pot ser qu’en sapiguint més de negociar del que sembla?.

Josep Maria Barberà

30.12.2019  |  08:39

Això del “deep state” és una “pijada” moderna. Sempre ha existí li hem dit “poders fàctics”. No sé per quina raó hem de canviar ara. A Espanya els poders fàctics estan clarament definits : l’exèrcit, la policia, la GC, l’estament judicial i satèl.lits (fiscals, JEC, etc), els grans grups de comunicació social (mass media) i molts, molts polítics, relacionats amb tot això. Tot això, herència de la transició sense haver fet els deures (ruptura democràtica). Quaranta anys més tard s’ens fa evident el problema. Per fer d’Espanya un país democràtic caldria una revolució. Sense un canvi profund d’estructures, pensament i prioritats no és possible fer una neteja d’aquest calibre. Caldria la mobilització d’una població espanyola que segueix votant majoritàriament a partits del sistema (PP, Ciutadans, Vox) o al seu comparsa PSOE, infectat de poder fàctic pels seus barons i necessari per fer creure que Espanya és una democràcia. Davant de tota aquesta realitat jo crec que molts catalans ho tenim molt clar, i pensem que és molt més fàcil arribar a la independència de Catalunya que fer una revolució a Espanya que pugui reconéixer els drets de les nacions que conformen el territori de l’estat. Per tant continuem pel camí de la independència i esperem pel seu bé que aixó pugui ser un revulsiu per un canvi profund democràtic a Espanya.

Albert Miret

30.12.2019  |  08:42

Per a mi, el nucli del problema és sempre el mateix, i rau en el fet que Espanya com a estat no existeix ni ha existit mai. Sí que ha existit com a presó de drets i com a guardià del feixisme occidental. Sí que ha existit com a casino i llotja de subhastes de grans projectes – sempre inservibles per al poble- en benefici d’antics i rics nazis europeus. Aquest no Estat, que recorda els darrers estadis de Cuba abans de la revolució com a lloc d’esbarjo de la flor i nata de la corrupció mundial, es troba que mentre simula una democràcia que per a ells només consisteix a celebrar eleccions de tant en tant i simular que governa una marioneta a les seves ordres, en realitat continua governat (més aviat esclafat) per una oligarquia espanyola que és un nucli tancat en el qual un tractant d’armes que emula la figura del sanguinari dictador, fa el que exigeix aquesta oligarquia que és la vertadera ànima de tot el que esta passant. Així, la situació actual consistiria bàsicament en el fet que una oligarquia que no vol de cap manera perdre el control absolut del negoci, lluita en contra d’una Unió Europea que per contracte signat els pot manar i que en les darreres eleccions sembla que ha canviat una mica de rumb i intenta tornar als seus principis. Si aquest canvi fos real i sostingut, realment podria acabar amb el poder d’aquestes maleïdes set o vuit famílies espanyoles, i contra això hi lluitaran fins al final o fins que el tren s’estavelli contra un mur.

Eduard Samarra

30.12.2019  |  09:02

Bé. jo diria que hi ha alguns matisos importants. El deep state sempre ho controla tot i cada país en té el seu. A tots aquests països considerats “occidentals i demòcrates” tenim una bicefàlia política hegemònica controlada pel deep state que fa que sigui irrellevant qui hi hagi al poder.
L’alternativa a Trump era Hillary Clinton i en aquest sentit, les campanyes difamatòries cap a potencials presidenciables de caire clarament progressista dins el partit Demòcrata com Marianne Williamson, Tulsi Gabbard o sobretot, Bernie Sanders, són maniobres de manual del deep state. El deep state és la raó per la qual no hi ha forma de fer res per evitar aquest comportament suïcida de ni que sigui provar de reduir el nivell de destrucció ecològica que estem perpetrant. És la raó per la qual segueix havent-hi guerres arreu. El Brexit és un cop d’estat del deep state.
El que ens interessa a nosaltres és entendre qui tenim dins de casa que treballa per legitimar i habilitar el peculiar deep state espanyol. Junqueras tenia bona sintonia amb Soraya. Pujol feia i desfeia en connivència amb Madrid. Iniciativa i els seus sucedanis el nom dels quals no mereix ni pronunciar-se porten anys picant pedra per a castrar els moviments associatius i emancipadors. La Caixa, el Banc de Sabadell, l’ERC actual?

alfons jorro

30.12.2019  |  09:12

La meva esperança és que hi ha molts “creditors” de l’estat que no estaran disposats a “perdre bous i esquelles”, és també el “gran poder” dels diners.
Saben que una Espanya arruïnada no els servirà per continuar “fent negoci”. També saben que Catalunya és el motor econòmic que dóna solvència per mantenir viu el crèdit.
En aquestes circumstàncies, no permetran que Catalunya segueixi sent un dels vagons que baixen desenfrenats pel pedregal. Europa i el món tenen massa deute públic espanyol per permetre segons quins excessos……..

Pep Agulló

30.12.2019  |  09:37

NOMÉS UN PROBLEMA D’AGENDA DIFERENT
L’editorial mateixa ho diu: aquest ‘govern dels jutges’ marca completament la vida política. No cal parlar, doncs, d’un Estat dins l’Estat. És el mateix règim neofranquista amb les seves famílies, dins l’oligarquia, l’exercit, la policia, la GC, la judicatura, els mitjans afins, etc., qui han dissenyat la deriva obertament feixista d’aquell engendro constitucional que volia semblar una democràcia i que se li rebenten les costures.
El problema surt quan la revolta catalana, amb la democràcia a la mà, li esbomba la bombolla que l’aïllava del món. I per fer-hi front a l’embat, és aquí on surten les diferències d’agenda. Dins el règim, uns volen guardar mínimament les formes i els guanys que implica ser socis europeus, altres, els “profunds”, desacomplexats i antieuropeus volen acabar amb la democràcia a cavall dels tribunals o de l’exèrcit si cal. Sembla que aquests últims estan guanyant la partida. L’irresponsable d’en Sánchez no sap on s’ha ficat recolzant obertament al deep state. Bona editorial.
LLIBERTAT I AMNISTIA!

Carles Blas

30.12.2019  |  09:52

L’article fa pensar que el PSOE ha fet el que ha fet forçat. Però revisant atentament l’hemeroteca hom pot veure que formen part de l’establishment franquista. És a dir que ho han fet per convicció.

Salvador Aregall

30.12.2019  |  10:25

Jo no sé què s’ha parlat o s’està parlant en aquesta taula ERC-PSOE … tot el què diu en Partal és veritat però algú creu que el PSOE pot arribar a acceptar una negociació en què es parli de la possibilitat d’un referèndum sobre la independència de Catalunya?, algú s’ho creu?. Jo no m’ho crec i ja som al cap del carrer. L’estat espanyol, el profund, el superficial, el de la dreta, el de l’esquerra, el dels bancs, el dels jutges, el de l’esport, el de la música, el del teatre, etc mai acceptarà parlar (ni parlar!) d’aquesta possibilitat. I doncs? En el fons què està negociant ERC?

Francisco Sánchez

30.12.2019  |  10:27

Com encertadament diu el Sr. Eduard Samarra, de “Deep State” cada govern en té al menys un. Són invisibles, com el 90% dels icebergs, però la seva enorme massa provoca una inèrcia imparable. Quan manen els seus, rai: tot va sobre rodes. Però no es pot fer canviar sobtadament el seu rumb. N’hi ha de més barroers, com ara els togats de l’alta “jodicatura” espanyola. D’altres són més subtils, com el Sir Humphrey de la telesèrie britànica “Yes, Minister”. Però tots ells tenen una agenda pròpia, fruit de la seva extracció social i de la seva formació específica com a teòrics servidors de l’estat. M’agradaria creure que a Catalunya ens en podem deslliurar.

Oriol Ribera

30.12.2019  |  10:42

Rosa Gispert , subscric el que dius
Bon any

Josep Ramon Alonso

30.12.2019  |  10:45

El joc del PSOE és no moure’s ni un mil·límetre del marc constitucional ni dels pactes de la Moncloa, no te cap voluntat de treballar en contra d’aquest status-quo del que son signants convençuts.
D’altre banda han de fer veure el contrari fent mil i una filigranes per intentar enganyar als seus votants i no perdre la possibilitat d’accedir al govern fictici del país.
Una feina de funambulisme i equilibrista, que es contradiu amb el seu discurs de partit “progressista”.
Sembla que te les de guanyar l’estat profund franquista, per les bones o per les males.

david graupere

30.12.2019  |  10:56

Del tot d’acord.
Hi afegiria que PSOE-PSC són responsables per partida doble: en són conscients d’haver fet el camí al centre sociològic espanyol, que és totalitari, per desgràcia seva i nostra, per mercadeig polític. S’han venut per càlcul electoral.
La resta sols tenen un ull, com deia Antoni Gaudí.
Felip VI també ha forçat aquest terreny de joc i també haurà d’assumir responsabilitats.

Joan Pagès

30.12.2019  |  11:07

Excel·lent article. No hi va haver un Nuremberg espanyol i tot està atado y bien atado. Però el problema més greu que tenim nosaltres és el col·laboracionisme d’alguns partits catalans que per més inri s’autoproclamen independentistes, i que en lloc de dinamitar qualsevol possibilitat d’estabilitat a Madrid s’afanyen a apuntalar el govern com sigui. Com deia Kafka en boca de l’advocat repulsiu de la novel·la El procés: “hi ha moltes persones que es tiren damunt qualsevol rosegó que deixo caure” (Traducció de Gabriel Ferrater).

Àngels Folch

30.12.2019  |  11:08

Molt d’acord amb el darrer paràgraf de l’editorial!
A l’editorial també s’hi diu: “A diferència dels cops d’estat, l’estat profund es limita a destorbar i fer que les coses no passen.” I no crec que aquesta sigui la frase atès que pot induir a pensar que el que està passant no és ben bé un cop d’estat o que és menys que un cop d’estat i des del meu punt de vista és just el contrari. Jo ho diria així «Cop d’estat encobert, de manera “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”». O potser encara millor seria dir que es tracta que aquells que n o han estat notats per ningú i que per tant no tenen CAP legitimitat per decidir decideixin de manera que “se consiga el efecto sin que se note el cuidado” i quan això passa en un estat que es defineix com a democràtic el que s’està poduint és un cop d’estat encobert i profund, molt més greu fins i tot que un cop d’estat a cara descoberta perquè és fet amb nocturnitat i traïdoria, cosa que facilita que molts dels ciutadans no en siguin conscients.
Albert, discrepo del que dius que l’estat espanyol no existeix. I tant que existeix! El que no existeix és la nació espanyola, però l’estat és ben real i tots n’estem patint les conseqüències.
Molt d’acord amb el comentari d’en Josep Maria Barberà.

Núria Coma

30.12.2019  |  11:13

El què molts no aconseguim entendre, és com sabent, com sabem, i no és d’ara, que el poder real de l’estat no és el gobierno, i molt menys quan està en mans del PSOE.
Aquesta és una realitat documentada i contrastada, el PSOE ha incumplert sistrmàticament les seves promeses, acords o pactes, sempre a Euskal Herria.
Aquí sempre han preferit pactar amb el PP, perquè ho havia alguna possibilitat de cumpliment, amb el PSOE, és paper mullat.
Doncs, sabent això, jo em pregunto per què ERC, vol pactar el què sigui, amb algú que no existeix? Amb un partit, que ni volent, podrà ferr res del què ptometi? Amb unes sigles que ens han despreciat , insultat i menyspreat?
És una necessitat saber què hi ha darrere de tot això. Els firigents d’ERC, em mereixen tot el respecte, la seva intel•ligència i coneixement de la realitat, és superior a la majoria de nosaltres, doncs per què fan veure que creuen en el què ningú ara mateix creu?

Muntsa Navarro

30.12.2019  |  11:30

Últimament em fa l’efecte que els antics i constants somriures d’algunes persones negociadores del bàndol d’ERC s’han esfumat. Pot ser que istiguin intentant pair un gripau massa gros?

Consol A

30.12.2019  |  11:51

Error del PSOE, error de Podemos qui s’ha convertit en un titella insignificant i greu error de ERC, cega i covarda. Espero que el moviment independentista trobi una escletxa i aconseguim la independència. Aquesta España feixista, recolzada per ERC, fa por.

Lluís Paloma

30.12.2019  |  14:11

A mi també em preocupa el paperot d’ERC. Especialment perquè no és només Calàbria que funciona així: de la militància només se’n salva el Col·lectiu 1 d’Octubre. I és evident que a JxC també hi ha problemes, però ERC és la que ho pot fúmer tot enlaire.

Berta Carulla

30.12.2019  |  15:20

Els medis nostrats, que tinc ocasió d’escoltar, diuen que ERC permetrà investir Pedro S., sí o sí, amb diàleg (encara que buit de significant per als nostres interessos nacionals), perquè es necessiten polítiques socials i la dreta no solucionaria res. Al cap de l’estona els mateixos tertulians diuen que només amb la dreta l’independentisme podrà negociar mai la llibertat del país ja que l’esquerra espanyola en realitat no pinta res.
Em pregunto si s’adonen de la incoherència de defensar aquestes dues afirmacions a la vegada.
Em pregunto si s’adonen de com de calçaces queden. M’ha semblat identificar la veu del professor Culla a qui admiro de fa temps i qui per a mi representa garantia de qualitat en una tertúlia radiofònica. I per això em resulta rellevant la incoherència, per més que no hagi sortit estrictament de la seva veu, No puc entendre que estiguem disposats a vendre’ns una vegada més, de fet ni tan sols avui podem dir que ens venem sinó que hauríem de dir que ens donem de franc, i ho sabem. Com un saldo. La repressió els ha funcionat, naturalment, ho assagen des de fa segles. O és que potser els qui ofereixen el país a preu de saldo formen part del poder del botxí, o sigui són botxí????
Sr. Partal li desitjo el millor per al 2020, a vostè i a les persones que estima, i al seu diari també. És quelcom d’extraordinari poder comptar amb una veu que reflexiona i aprofundeix. Amb una veu que vol ser honesta. Per més que sovint trobi que accentua en excés l’optimisme, crec que és necessari també animar la tropa.
Li voldria deixar aquí una pregunta. No es parla gaire de l’incident diplomàtic entre espanyols (armats i encaputxats, sembla ser) i mexicans a les portes de l’ambaixada boliviana a Mèxic. Creieu que era un encàrrec o si no què es pretenia?
A tothom aquí, tinguem un Bon Any 2020.

Jordi Alou

30.12.2019  |  15:50

Carles Puigdemont ja va explicar als tribunals europeus que s´ha avia exiliar de Ñ per que la seva justicia era parcial i per tant no hi confiava. Amb tot aquest temps la UE ha pogut comprovar les males arts de la judicatura Ñ i que els exiliats tenien raó
La campanya contra Catalunya te la mateixa estrategia que una invasió militar .Invasió del territori. Acusacions arbitrarias i aleatorias i supressió dels drets fonamentals.
Es una dinàmica que Ñ no es la primera vegada que la porta a la practica.
La separació de VOX de la matriu PP es la operació dissenyada per asegurar la subsistencia mínima de la població que pasti i no surti de la pastura
Si no podem fotre el camp i no podrem perquè la passivitat del poble espanyol es endèmica el futur será mol fotut
Les mostres de rabia d´els mes fatxes somien fer una gran campanya per sortir de la UE.

https://www.vilaweb.cat/noticies/estan-perdent-el-control-del-deep-state/

El pendent ferroviari espanyol: no és pas que no els ho haguéssem explicat

14.11.2019  - Vilaweb

L’abril del 2016, fa tres anys i mig doncs, vaig explicar en aquest mateix espai editorial la metàfora del pendent ferroviari.

Ho explicava així: «Fa molts anys un polític socialista molt intel·ligent em va ensenyar una metàfora interessant: la de l’anomenat ‘pendent ferroviari’. Segons que sembla, quan es planifica una via de tren l’element clau que cal tenir en compte és el pendent. En la gran velocitat no es pot posar una via amb un pendent de més del 3% de desnivell i en general qualsevol tren, excepte els famosos cremallera de muntanya, no poden circular per vies on hi haja més d’un 6% de desnivell. La raó? Amb un pendent superior, els trens si agafen velocitat ja no els pots controlar ni tan sols frenant, o bé necessites un traçat molt llarg i molta sort –de fet, que s’aturen tots sols– per a no causar un accident. No és possible dirigir-los.

El qui m’explicà la metàfora l’aplicava a la política. Venia a dir que quan algun actor polític queia per un pendent superior al raonable l’accident era inevitable. En circumstàncies normals, les de la política habitual, és molt difícil que ningú vaja voluntàriament per un pendent perillós. Però quan les circumstàncies són excepcionals, com passa ara, la cosa canvia. Pots entrar en un pendent impossible gairebé sense adonar-te’n.

I això és el que li ha passat a l’estat espanyol. La seua resposta primera al procés d’independència va ser menystenir-lo. I quan es va adonar que allò anava de debò era massa tard. Aleshores la reacció va ser la judicialització i la negació de la política, cosa que  ha posat l’estat-tren en un pendent suïcida. Gairebé, gairebé podríem quedar-nos quiets i esperar a veure com s’estavellen…

Judicialitzar el procés català és l’error més important que Espanya podia cometre, tret que fes eixir l’exèrcit al carrer. D’una banda, perquè facilita l’anomenat remedial only, l’únic supòsit d’autodeterminació que ningú no discuteix al món. Però, en segon lloc, i aquest és el més important, perquè ha perdut el control de la màquina. Si ara cap govern espanyol volgués aturar la judicialització simplement no tindria temps ni recursos per a fer-ho.»

Torne a dir que és un text del 2016. No és pas, doncs, que no els ho haguéssem explicat a temps. Però Rajoy i Sánchez van tenir la gosadia i la immensa irresponsabilitat de posar Espanya en pendent ferroviari. I avui ja és més que clar on els ha duts aquesta decisió tan estúpida. Ara Sánchez necessitaria fer algun gest cap als partits independentistes per assegurar-se la legislatura i el seu fràgil govern. I hi ha una part de l’independentisme que estaria disposat a fer gairebé qualsevol cosa per pactar amb ell. Però com que temps enrere van renunciar a fer política per judicialitzar el procés, ara el govern d’Espanya simplement ha quedat atrapat. Està paralitzat. No pot oferir res perquè res ja no depèn d’ell. El tren baixa desbocat pel pendent judicial en direcció a la paret i ensopegant sorollosament amb alguns dels marges de la via, molt en concret els del cantó europeu.

I encara més. Ahir es va saber també que l’Audiència espanyola ha començat la fabricació –la fabricació– d’un macroprocés durant el qual pretén acusar de terrorisme els centenars de catalans, identificats o detinguts arran de la protesta contra la sentència. I no cal ser gaire llest per a imaginar que aquesta barbaritat conceptual i jurídica sacsejarà la societat catalana fins als fonaments i provocarà una onada encara més gran de resistència i de confrontació amb l’estat espanyol. De tenir nou presos polítics durant dos anys, hem passat de sobte a tenir-ne trenta-sis avui i ja es veu que tot ha canviat. Ara imagineu que hi haja centenars de presos catalans d’ací a poc temps, acusats de les coses més peregrines i insignificants, condemnats en aplicació del codi postal i no del codi penal –això vol dir que la mateixa cosa feta a Barcelona i a Sevilla, a Barcelona et porta a la presó i a Sevilla implica, a tot estirar, una multa.

Com hi reaccionarà el carrer? Podeu arribar a imaginar de quina manera un comportament tan autoritari i capritxós dinamitarà encara més la legitimitat de l’estat espanyol i impedirà qualsevol distensió? Podeu imaginar com impulsarà una farsa judicial com aquesta la consciència que cal guanyar i imposar la unilateralitat perquè l’alternativa és una dictadura judicial, sense control possible amb la política tradicional?

Aquestes darreres hores, després de l’èxit del Tsunami paralitzant la AP-7 i la frontera entre Guipúscoa i Lapurdi, la part que resta viva del règim a Catalunya, que cada volta és menor, però continua essent sorollós, s’ha abocat a una campanya histèrica de criminalització de les mobilitzacions, que denota, més que res, una por notable i consistent. De perdre. Els entenc però no els plany: ja havien estat avisats que judicialitzant el procés la pèrdua de control del tren de l’estat els duria a estavellar-se, tard o d’hora. I els errors es paguen.

https://www.vilaweb.cat/noticies/pendent-ferroviari-espanyol-editorial-vicent-partal/ 

Post esperançador

23.10.2019

Doncs..., he rebut aquest molt interessant escrit de l'Enrique Garriga Umbert, responent-me un post.

Us recomano llegir-lo!

Jordi, si repasses tots els comunicats que han sortit de la UE en els últims 10 dies, són més i més significatius que els dels últims 2 anys. Penseu que hi ha una norma protocol·lària de ser neutrals abans d'unes eleccions i en aquest cas no s'han atès. 

Els canvis en el comportament dels furgons i infiltrats ha sigut radicalment diferent d'ençà que la Sra. Merkel a declarar oficiosament que no li agradava les imatges que sortien per la tele. La vegada anterior que va dir quasi el mateix va caure el Mariano, al cap de tres dies. 

Si reviseu la premsa madrilenya, ja no diuen res del 155 o de la llei de seguretat nacional després de la bufetada al Sánchez quan ho va demanar en l'últim Consell d'Europa, va ser tan significativa que ara no ho demanen ni Ribera ni Casado i per primera vegada un president en actiu va criticar públicament el comportament de la policia espanyola. 


 El Consell d'Europa vindrà a verificar "in situ" als presos... I va fer una declaració recordant a Espanya que la llibertat d'expressió es fa amb les normes europees, al vespre tots els ministres avalen la democràcia i la llibertat d'expressió. 

Entremig el tot això una ministra alemanya demana públicament diàleg, el president Torra de cop demana referèndum i el diàleg està empantanegat. El parlament avisa que farà expressament el prohibit pel TC i que és una de les causes de presó de la Carme..... 

L'antiga proposta de la normalització democràtica de fer un estat català lliure associat a Espanya que defensa ERC ha mort quan Europa ha constatat que la convivència pacífica és impossible, i ara toca un referèndum per la independència, per això es puja ara al carro ERC i Sánchez comunica..... 

Noies i nois hem de perseverar, estén a dies de la caiguda del mur de Berlín.... Hem guanyat, ara hem d'administrar bé la victòria i no sortir ningú del carril cap a l'estat propi, paciència i perseverança SOM REALISTES, DEMANEM EL SEU IMPOSSIBLE, DEMANEM EL NOSTRE PAÍS.