Gabriel Rufián als estudis de vilaweb
Entrevista al dirigent de Súmate i membre del secretariat de l'ANC ·
'Podem fa allò que ja va fer fa més de trenta anys un advocat sevillà
que es deia Felipe González: felipisme pur i pelat'
Pere Cardús Cardellach -
Dimecres 29.07.2015
D’independentistes provinents de la immigració, a Catalunya sempre
n’hi ha haguts. Ja n’hi havia una bona colla als anys vint i trenta del
segle passat, i tornaven a treure el cap en la represa del moviment a
final dels seixanta i durant els setanta i vuitanta. Tan sols cal
repassar les biografies dels personatges més coneguts de
l’independentisme d’aquests últims decennis. La novetat d’ara, amb
l’esclat definitiu del sobiranisme, és l’independentisme
castellanoparlant, que té necessitat d’organitzar-se en plataformes com
ara Súmate per mirar d’obrir camí en uns municipis i barris determinats.
Una de les veus més fermes de Súmate és la de Gabriel Rufián,
que també és membre del secretariat de l’ANC. En tan sols sis mesos a
Twitter, Rufián ja té més d’onze mil seguidors i els seus missatges són
dels més repiulats. Hi hem parlat per saber com veu aquest tram final
abans del 27-S i per conèixer la seva aproximació a l’independentisme.
Parla clar i se li entén tot.
—Algú que se sent espanyol pot ser independentista?
—Sí. S’ha d’entendre que hi ha moltes menes d’independentisme. Hi ha un
independentisme més presidencialista, un independentisme més de partit i
un de més ideològic, amb què jo em sento més còmode. És un
independentisme que diu que s’ha de donar suport i lluitar pel dret
d’autodeterminació de qualsevol poble, sigui quin sigui, sempre per
camins democràtics. Penso que et pots sentir el que vulguis i defensar
el dret de ser el que vulgui qualsevol poble. No ho veig incompatible de
cap manera. Plataformes com Súmate constaten que aquest tipus de
processos transcendeixen un origen, un cognom, una bandera o una llengua
determinada. És un procés absolutament democràtic que vol portar un
poble a ser allò que vulgui.
—L’independentisme és més constructiu i menys antiespanyol que
fa uns quants anys. Creieu que encara hi ha un discurs massa
essencialista o això ja s’ha superat?
—S’han de respectar totes les opinions, les ideologies i les creences.
L’independentisme va guanyar quan va superar el seu antiespanyolisme. I
era un antiespanyolisme que potser era lògic. Podríem discutir molt
sobre aquesta qüestió. Però és evident que l’unionisme perd pel seu
anticatalanisme absolut, groller i bast. Temps enrere hi va haver una
part de l’independentisme lícit, i amb tota la raó, que vivia molt
enfadat. Queia amb molta facilitat en un antiespanyolisme que el
destinava a perdre. Ni interpel·lava aquells que necessitava per
guanyar, que és tota la societat catalana. Aquest independentisme no és
majoritari avui, ni de bon tros, per sort.
—L’aparició de veus com Súmate ha ajudat a trencar esquemes i ha construït una defensa contra determinades acusacions…
—Al final, l’independentisme parla mil llengües i té mil cognoms
diferents. Es diu Grau, Bosc, Lee, Reyes, Rufián, Chang, Tanasov, Smith…
Heus ací la seva grandesa i la seva victòria. Aquest procés ha pogut
transcendir qualsevol origen, de qualsevol partit polític… I això el fa
bonic i esperem que victoriós.
—Quan, com i per què esdevé independentista Gabriel Rufián?
—Jo he tingut sort. Vinc d’una família lligada amb els moviments socials
i l’esquerra més reivindicativa. Els meus pares es van conèixer fa més
de trenta anys en un míting de Bandera Roja a Santa Coloma de Gramenet.
La cultura de casa meva sempre ha estat de defensar els més dèbils i
aquells que volen votar allò que han de ser en una urna. Que la
democràcia vol dir votar. Que molta gent ha perdut molt des de fa molt, i
que tard o d’hora calia ser a les lluites dels qui s’alçarien contra la
derrota. Jo ho concebo així. Com un compromís inequívocament ideològic.
En aquest sentit, m’ha estat fàcil. Perquè jo defensaria el dret
d’autodeterminació de qualsevol. Em resulta molt lògic que els pobles
decideixin de ser allò que vulguin. També em resulta lògic que hi hagi
qui hi vagi en contra. Al cap i a la fi, es tracta de votar i comptar
els vots.
—Però de defensar aquest dret a defensar la independència hi ha un pas més.
—Els meus avis van arribar fa cinquanta-cinc anys d’Andalusia. I ens van
explicar que el poble català tenia la derrota a l’ADN i que havia
perdut moltes vegades. Ens deien que nosaltres, tard o d’hora, com a
hereus d’aquells que havien vingut aquí ja fa molts anys, hauríem
d’explicar als catalans que s’alcessin contra l’opressió sistemàtica,
que no hi havia res impossible. Allò que semblava impossible era arribar
aquí i aixecar barris i cases amb les mans, del no-res i sense res. Un
procés no té res d’impossible sempre que es faci per vies democràtiques.
Jo vull que Catalunya sigui allò que vulgui la seva gent. I em sembla
que la seva gent vol ser una república independent. Jo no sóc
independentista; sóc republicà i d’esquerres. Defensaré això al costat
de tothom qui vulgui construir una república independent. Sigui a
Catalunya o allà on sigui.
—Què li dieu, a algú que té vincles molt forts amb uns altres
indrets de l’estat espanyol, per convèncer-lo de la necessitat de la
independència?
—Amb molta humilitat, perquè crec que no sóc ningú per a dir als altres
què han de pensar… Des de plataformes com Súmate o l’ANC veiem clar que
s’ha de fer amb molt d’afecte i amor. Perquè al final remous la terra
que trepitja el teu interlocutor. Remous el fonament de la seva història
personal. Sobretot cal interpel·lar aquells que volen un canvi, una
regeneració o una revolució. Són aquells que s’acosten al discurs de
Podem, per exemple. Si volen un canvi, una regeneració o una revolució
de debò, és aquí i és ara, i es diu independència. No crec que hi hagi
res més revolucionari i regenerador que un procés com aquest. La
pregunta és per què és dolent que ERC i la CUP pactin amb Convergència
en favor d’una república independent i per què és bo que PP, PSOE,
Ciutadans i Podem pactin en favor d’una monarquia? Perquè això no els ho
pren ningú. L’acte de fe és esperar el canvi a Espanya i no pas
empènyer per un procés com el nostre.
—Quines preocupacions expressen els assistents als actes de Súmate?
—Fa poc, en un col·loqui, un senyor ja força gran ens deia que ell havia
vist els tancs entrar per la Diagonal. Que anéssim amb compte. Que no
era bo de fer reviure certes coses… Recordo que li vaig dir que els
tancs ja existeixen i són Tele 5, la Sexta, Cuatro… totes aquestes
cadenes que es passen el dia dient que la gent que vol votar en una urna
de cartó trenca un país amb 120.000 persones que viuen al carrer, amb
un mausoleu feixista mantingut amb els diners de tots, un país amb
750.000 famílies sense cap ingrés, amb 500.000 desnonaments, amb 13
milions de pobres, i un 32% de pobresa infantil. Aquest país ja l’han
trencat. No el trenca un poble que vol votar. Ens encarem a una
maquinària de poder i mediàtica que diu que votar està malament i que el
principal problema de l’estat espanyol és un poble que vol votar. El
poble espanyol té problemes molt més greus. Estic convençut que hi ha
moltíssima gent que ho sap. Explicar tot això tan bé com sapiguem,
aquesta és la nostra feina.
—Al vostre públic habitual el preocupa quina serà la llengua oficial del futur estat català?
—Als barris on som i on anem no hi ha preocupació per la llengua. Hi ha
més preocupació sobre les pensions. Sempre expliquem que el fons de
pensions espanyol ha baixat d’un 38% els últims anys. La pregunta no és
si Catalunya podrà pagar les pensions, sinó quan deixarà de fer-ho
Espanya. Sobre la qüestió de la llengua, nosaltres simplement intentem
contrarestar el discurs de Ciutadans, del PP, de l’unionisme més
reaccionari que diu que la segona o tercera llengua més parlada d’aquest
planeta és amenaçada. I això ho diuen a Catalunya, que va tenir un
president cordovès que es deia José Montilla. Al final, qui digui que
una llengua amb cinc-cents milions de parlants és perseguida falta a la
veritat. Els costarà molt d’explicar en el futur que van defensar tot
això durant un temps.
—I vós què en penseu de l’oficialitat de les llengües?
—La meva opinió és que si som en un procés d’ampliació de drets costa
molt d’explicar que els reduirem entorn del castellà. Crec que som
davant de dos països i dues llengües diferents. Una llengua parlada per
cinc-cents milions de persones i una altra per a uns set milions. La
immersió lingüística no és tan sols necessària. És imprescindible. Qui
digui el contrari, només fa ideologia. Tan sols cal anar a una escola
del Raval, de Nou Barris o de Ciutat Meridiana per veure els enormes
efectes positius que ha tingut la immersió. Jo mateix em vaig criar al
Fondo de Santa Coloma i sóc fill de les primeres experiències de la
immersió. No puc parlar sinó amb gratitud d’aquest gest de Catalunya amb
els seus fills.
—Quan parleu en tertúlies, en públic o en una entrevista com
aquesta ho feu en castellà. Però parleu en català perfectament i amb
tota normalitat. Per què ho feu així?
—És una presa de posició política. Contraresta aquest discurs trampós de
l’unionisme més reaccionari que diu que l’independentisme és una cosa
només d’uns quants catalanoparlants. Cal fer visible que aquest procés
ha transcendit llengües, cognoms, partits i ideologies. Si deixem en
mans de l’unionisme una eina tan poderosa com el castellà, perdem
potència. No hi ha res més potent que l’independentisme en castellà.
Quan un independentista parli en castellà al faristol del parlament
trencarà moltes trampes d’aquest unionisme reaccionari que hem hagut de
suportar aquests últims anys.
—Súmate tindrà Eduardo Reyes a Junts pel Sí i Antonio Baños a la CUP. Quin paper farà l’entitat en aquesta campanya electoral?
—Nosaltres, formiguetes. Com fins ara. Defensarem totes les llistes que
siguin inequívocament independentistes. La llista de la CUP i la de
Junts pel Sí. Ens sembla que és un gran èxit per a una organització tan
petita i humil que algú com Baños pugui ser un dels caps visibles de la
candidatura de la CUP i que Reyes sigui el número sis de Junts pel Sí.
Hem fet molta feina i ara ens sentim afortunats.
—Us satisfà com s’ha resolt la fórmula electoral amb una llista
que aplega CDC i ERC amb les entitats sobiranistes, per una banda, i la
CUP amb la Crida Constituent, per una altra?
—La meva opció sempre va ser la de les tres llistes. Em semblava que era
millor per a poder interpel·lar a tothom. No era tan important allò que
ens agradés als convençuts, sinó allò que pogués agradar als qui no
n’estaven. Nosaltres que anem a determinats barris sabem que hi ha el
discurs típic que diu ‘no votaré una llista on hi hagi tal persona’. Em
semblava que anar separats era molt bo per a esquivar aquestes excuses.
Però donem suport al que s’ha decidit. Si aquesta llista ha posat
d’acord tothom, ens sembla bé. Sobretot perquè ajuda a superar debats
fratricides que ens feien molt de mal i que han paralitzat moltíssim el
procés. El debat de les llistes va separar gent que volíem el mateix
objectiu polític. Benvinguda sigui la llista si ha enterrat debats que
s’haurien d’haver superat fa temps.
—L’unionisme assegura que el procés sobiranista fractura la
societat catalana. Com ho viviu en el vostre entorn familiar i
d’amistats?
—És un discurs que ve de la dreta més rància i del nacionalisme
espanyol, que és l’únic que és excloent. És tan excloent que ha
transformat el nacionalisme català –inclusiu i que va intentar
transformar l’estat espanyol– en pur independentisme. La dreta sempre ha
considerat que el debat polític era un caos i portava a l’enfrontament.
En el meu entorn he viscut un debat enriquidor amb confrontació de
posicions. Certament no intentes mai convèncer algú que diu que vota un
partit que és als antípodes d’allò que penses. Però sí que es pot
discutir sobre política amb tranquil·litat en un sopar de família. Qui
diu que això és fracturar ignora la realitat. Jo crec que fracturen molt
més la societat espanyola els qui diuen que el problema del sistema
educatiu espanyol és que s’ensenyi en català a Catalunya; quan hi ha 2,7
milions de nens en risc d’exclusió social a tot l’estat, o trenta mil
nens estudiant en barracons. Qui digui que el problema és que s’ensenyi
en català a Catalunya, com a mínim, falta a la veritat.
—Hi ha cap possibilitat de canviar l’estat espanyol des de Catalunya?
—No. Parlem d’un estat en què pot tornar a guanyar el Partit Popular o
el Partit Socialista Obrer Espanyol, que no és socialista ni obrer. Un
estat on el partit amb més creixement electoral és Ciutadans, que tots
sabem què és. O també Podem. Els qui venim d’aquest món de l’esquerra
trobem que és una oportunitat perduda enorme. Tots aquells qui seguíem
Monedero, Iglesias i Errejón a ‘La Tuerka’ fa quatre anys o cinc i vèiem
com defensaven el dret d’autodeterminació de qualsevol poble, ens
entristeix molt el viratge que han fet. De Gramsci a posicions properes a
Ciutadans en molts temes. Es fan molts estudis sobre el discurs que fa
Podem. Però es tracta d’allò que ja va fer fa més de trenta anys un
advocat sevillà que es deia Felipe González. Fan felipisme pur i pelat.
És una pena. Pels qui venim d’aquella esquerra, ens fa molta pena perquè
és una gran oportunitat perduda. I la gran feina que tenim d’ací al 27
de setembre és contrarestar aquest discurs que promet per enèsima vegada
un canvi a l’estat espanyol. Un estat on el debat més viu és la
retirada del bust de Juan Carlos I de l’Ajuntament de Barcelona mentre
s’ha retirat l’assistència sanitària a vuit-centes mil persones. Pensar
que es pot canviar un estat com l’espanyol és un acte de fe. L’acte de
fe no és el procés d’independència català. Súmate és de l’opinió que la
primera porta que s’haurà de trucar quan Catalunya sigui independent
serà la d’Espanya. Serà una bona notícia per a Espanya. Aquells qui ens
veuen amb una gran esperança ho veuran com el gran desvetllament i
moltes regions de l’estat espanyol s’hauran d’alçar contra un estat que
sofreix una immensa regressió democràtica.
Podeu veure el vídeo i l'article original a:
