25.02.2021. ARA.
Barcelona. A Suso de Toro (Santiago de Compostel·la, 1956) li agradaria ser un escriptor com tants altres i que la política el deixés de perseguir. Sovint les seves opinions han tingut conseqüències negatives per a ell. Però sembla que no ho pot evitar: és un home compromès i crític. Ha escrit nombroses novel·les i assajos i va guanyar el Premio Nacional de narrativa el 2003 amb Tretze campanades (Bromera), que va tenir una versió cinematogràfica. El seu últim llibre, Un senyor elegant (Més Llibres/Alianza), va començar amb la recerca sobre una família burgesa gallega, els Baltar, que a principis del segle XX encaraven el futur amb optimisme i eren grans mecenes culturals. Tanmateix, la figura de Ramon Baltar (1902-1981) es va acabar apoderant del llibre. A les primeres pàgines és un home aparentment serè i equànime que sembla haver-se conformat i adaptat al règim franquista. Un cirurgià brillant, condecorat per Franco, amb qui va tenir un parell d’encontres. A poc a poc, Suso de Toro va descobrint que, en realitat, Ramon Baltar va lluitar contra el règim des de la clandestinitat i, fins i tot, va planejar un atemptat contra el dictador. Ni tan sols els seus fills i nets sabien qui era realment Ramon Baltar.
Amb aquest llibre torna al passat, a la Guerra Civil i al franquisme. Alguns s’acosten a aquesta part del passat de manera equidistant. Vostè no ho acostuma a fer.
— He volgut explicar una història. Però quan vaig començar a excavar i investigar, va aparèixer el franquisme. El material inicial era més alegre, històries familiars que venien de finals del segle XIX i principis del XX, anècdotes optimistes, fins i tot còmiques. Però vaig acabar topant amb la Guerra Civil i una llarga postguerra. Hi ha una veu narradora que és la meva. I pot ser que tingui un posicionament, perquè el tinc. Tinc 65 anys i no hauria pogut escriure aquest llibre fa vint anys, perquè amb 45 anys m’hauria costat molt més entendre el personatge i les seves decisions. La recerca que he fet anteriorment sobre la repressió a Galícia o el fet d'haver indagat en la meva pròpia memòria familiar a Siete palabras (Alianza) també hi han ajudat.
Al llibre la dialèctica és constant, també amb els descendents vius de Ramon Baltar. ¿Ha tingut por d’ofendre algú mentre l’escrivia?
— Al principi no, perquè tot eren anècdotes interessants i alegres, però quan vaig començar a estirar fils va aparèixer una imatge del pare de família molt diferent, en vaig alterar la imatge, una imatge que pot ser pertorbadora. Darrere de l’home d’ordre va aparèixer la figura del clandestí, un home que va prendre decisions molt radicals. Va ocultar moltes coses a la família, però curiosament va guardar molts papers, papers que demostraven clarament el seu compromís. La dialèctica amb els fills ha sigut complexa, però el llibre que he escrit volia explicar la veritat. Ha sigut un procés lent en què he anat negociant amb els descendents. Ara han d’integrar i acceptar que Ramon Baltar va ser un inadaptat i un resistent, i no tan sols un home culte amb una gran biblioteca i que llegia molt. Hi ha també la reflexió que a vegades no en sabem gaire cosa, dels nostres pares o avis, la Guerra Civil va ser un trauma enorme i els seus efectes encara duren. La societat espanyola és encara una societat traumatitzada, i interessa que ho continuï sent.
Diu que Franco va escriure el destí dels espanyols. Creu que continuem vivint el destí designat pel dictador?
— Sense cap mena de dubte. Quan era petit hi havia un acudit que deia que Joan Carles de Borbó era com un supositori perquè ens l’anaven posant a poc a poc. Van ser les Corts de Franco les que van proclamar com a successor el Borbó, i van ser les mateixes Corts les que van aprovar la llei de reforma política. Hi ha una continuïtat.
Al final del llibre diu que l’ofici d’escriptor és arriscat.
— Entre molts artistes espanyols hi ha la por de quedar fora de joc. Més enllà de les qüestions ideològiques, quan la ciutadania catalana va ser castigada hi va haver aquesta por. Hi ha una consciència clara que si et desmarques et castiguen: pots perdre un programa de televisió, una col·laboració en un diari o que deixin de ressenyar el teu llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada