mirall de la sobirania: el tabú defensiu que va desarmar Catalunya
Catalunya arrossega una línia vermella que travessa tres segles de història. No és un fil de pau, ni de neutralitat, ni d’una suposada essència pacífica. És un fil de poder perdut, de capacitat amputada, de força delegada. Cada vegada que la societat catalana s’ha acostat al llindar de comportar-se com un Estat —1936, 2017— ha topat amb la mateixa escletxa: la manca de control de la força, de doctrina de seguretat i d’estructures per sostenir el poder coercitiu.
En les últimes 4 dècades, aquesta impotència s’ha reinterpretat com una virtut moral. Hem anomenat “pacifisme” allò que sovint només era incapacitat estructural, convertint un trauma històric en un dogma identitari. Però la geopolítica no jutja intencions: jutja capacitats. I aquí és on Catalunya ha quedat exposada.
1. Abans de 1714: un país que sabia defensar-se
Catalunya no era un poble desarmat ni ingenu. El Sometent, milícia territorial activada en cas d’emergència, i les milícies urbanes formaven part de la normalitat institucional. L’autogovern implicava, de manera natural, capacitat de protecció.
La defensa era una funció pública, no un tabú. Ningú hauria entès un país que no pogués defensar-se.
2. 1714: amputació institucional i desarmament penal
La derrota del 1714 no va ser només la fi de les institucions catalanes. Va ser una castració coercitiva. El Decret de Nova Planta:
- dissol el Sometent,
- prohibeix la tinença d’armes,
- converteix la força en monopoli borbònic,
- utilitza l’exèrcit com a instrument de control.
A partir d’aquí, la defensa deixa de ser un bé públic català i es converteix en una amenaça externa. S’imprimeix al cervell col·lectiu una equació que durarà segles: exèrcit = repressió.
Aquest és el primer trencament: Catalunya perd la musculatura defensiva i, amb ella, la cultura política de la força.
3. Segle XIX i inicis del XX: conflicte, insurrecció i antimilitarisme
El mite del “català pacífic” no existia. Catalunya viu:
- guerres carlines, amb catalans armats en tots els bàndols;
- bullangues i insurreccions urbanes;
- bombardejos d’Espartero sobre Barcelona;
- repressió militar de vagues i moviments obrers;
- Setmana Tràgica, amb violència als carrers;
- Prats de Molló (1926), intent d’insurrecció armada d’Estat Català.
La societat catalana no era pacifista: era antimilitarista contra un exèrcit espanyol classista que enviava els pobres a morir a Cuba o al Marroc. Es rebutjava aquell exèrcit, no la idea de força.
4. 1936: Catalunya es defensa, però sense múscul ni unitat
El juliol de 1936 desmunta qualsevol ficció pacifista. Davant el cop feixista, Catalunya respon amb:
- armes,
- barricades,
- milícies,
- columnes de combat,
- indústria de guerra improvisada.
La Generalitat crea el Consell de Defensa i la Comissió d’Indústries de Guerra, reconvertint fàbriques civils en centres de producció militar. Catalunya demostra que pot defensar-se.
Però també demostra que no pot sostenir una guerra moderna:
- les milícies són heterogènies, sense comandament únic;
- la CNT‑FAI rebutja la centralització i desconfia de la Generalitat;
- l’Exèrcit de Catalunya neix tard i petit;
- la indústria de guerra és un miracle, però sense volum;
- no hi ha doctrina, ni estructura comuna.
Catalunya tenia voluntat, coneixement, energia. Li faltava múscul, unitat, estructura d’Estat.
5. Dictadura: la desconnexió total amb la defensa
El franquisme tanca el cercle:
- elimina qualsevol estructura militar catalana,
- reprimeix qualsevol autonomia en seguretat,
- converteix l’exèrcit en símbol de terror.
La defensa desapareix del mapa mental català. No hi ha exèrcit propi, ni doctrina, ni cultura de seguretat. Només hi ha por i rebuig.
6. 1970–1980: neix el mite del català pacífic
És aquí on es fabrica el gran engany contemporani.
La Transició, el rebuig al franquisme i la influència del pacifisme europeu generen una nova identitat:
> “Els catalans som gent de pau.”
Aquesta frase no existia abans. És una construcció cultural nova, que converteix el desarmament imposat en una suposada superioritat moral. El pacifisme deixa de ser una opció i es converteix en dogma.
Aquest “pacifisme màgic” es basa en una fe infantil:
> “Si nosaltres no tenim eines de defensa, ningú les utilitzarà contra nosaltres.”
La defensa es converteix en tabú. La força es percep com “espanyola”. La seguretat desapareix del debat polític. I la fi de la mili talla l’últim fil amb la cultura militar.
Catalunya queda desarmada mentalment i estructuralment.
7. 2017: actuar com un Estat sense eines d’Estat
L’octubre del 2017 és el mirall definitiu. Catalunya demostra una capacitat d’organització extraordinària: urnes, logística, mobilització, resistència civil.
Però quan la política frega el límit de la sobirania real, la realitat es fa visible:
- no hi ha doctrina de seguretat pròpia;
- no hi ha estratègia per controlar ports, aeroports, fronteres, telecomunicacions;
- els Mossos d’Esquadra depenen del marc legal espanyol;
- no hi ha cultura de dissuasió;
- no hi ha capacitat de resistir la coerció estatal.
La legitimitat democràtica no substitueix la capacitat coercitiva. Sense control del territori, la sobirania és un gest, no un fet.
8. La lliçó: la sobirania és capacitat, no sentiment
El 2017 no demostra que la independència sigui impossible. Demostra que la sobirania no és una bandera, ni una manifestació, ni una emoció.
La sobirania és la capacitat efectiva de protegir allò que es decideix.
Un país que confon pau amb desarmament no és pacífic; és vulnerable.
Conclusió: Catalunya ha d’afrontar el seu tabú més profund
Si Catalunya vol tornar a plantejar-se com un actor polític ple en l’Europa del segle XXI, haurà d’assumir una veritat incòmoda:
> La seguretat no és militarisme.
La seguretat no és autoritarisme.
La seguretat és la primera funció pública d’una democràcia.
Sense cultura de defensa, no hi ha sobirania.
Sense capacitat coercitiva, no hi ha Estat.
La resta és literatura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada