Gonzalo Boye • 23 de juliol del 2021 - El Nacional
Ja fa molt temps que mirem cap a Polònia i Hongria, països que, pels seus problemes sistèmics, posen en perill la Unió Europea, tot el que representa i, també, la seva pròpia continuïtat en aquest club.
Es tracta de països que, tot i que són aparentment o formalment democràtics, no assoleixen uns mínims per poder ser tractats com a tals o, vist des d'una altra perspectiva, no arriben als mínims necessaris per formar part d'un club que, encara que no és perfecte, és el millor al qual es pot pertànyer en aquests moments.
A poc a poc anem veient com els excessos que es cometen en aquests països en matèria de drets i llibertats es van detectant i, lentament, recriminant i, si es pot, corregint per part de les institucions europees, bé directament o a través de diverses resolucions del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE).
Una de les funcions, i, a parer meu, de les més importants que té encomanada el TJUE, és donar la interpretació correcta del dret de la Unió, que és el conjunt de normes que permet l'acostament de les legislacions, la unificació de criteris i avançar cap a una Europa unida o unificada sota determinats criteris o principis rectors que garanteixen uns estàndards democràtics més que acceptables, encara que no siguin perfectes.
Dit en altres paraules, al TJUE ara li correspon ―a través de la seva funció interpretativa― la tasca de marcar uns nivells que permetin a tots els estats membres de la Unió compassar-se en termes de qualitat democràtica. És el TJUE qui està posant el llistó en matèria de democràcia.
Entre els temes més comentats o temes estrella, en relació amb Polònia i Hongria i en relació directa amb els drets i llibertats dels seus ciutadans, hi ha el de la independència del seu sistema judicial.
No hi ha cap dubte que garantir les llibertats públiques, els drets de les minories i la independència judicial són pilars fonamentals de la carta fundacional de la Unió Europea i és el far que guia les resolucions del TJUE.
A diferència de Polònia i Hongria, a Espanya s'ha avançat, amb imperfeccions, en el respecte i garanties d'una sèrie de drets bàsics i, especialment, respecte a grups oprimits, maltractats o discriminats, però no s'ha fet el mateix en matèria de drets de les minories nacionals.
El problema a Espanya no va, com se'ns vol fer creure, d'independència judicial, sinó de falta d'imparcialitat judicial, la qual cosa és tan greu com la falta d'independència.
Una altra diferència amb Polònia i Hongria és que a Espanya no sembla que existeixi un problema real en matèria d'independència judicial, entesa com l'autonomia i independència de cadascun dels membres del poder judicial, que són molt seus, vull dir molt sobirans, a l'hora de resoldre d'acord amb els seus criteris i sense dependre de dictats externs. Aquesta independència està garantida.
El millor exemple el veiem, dia a dia, amb una sèrie de resolucions que, sens dubte, no són compartides ni per les autoritats polítiques ni per un ampli sector de la ciutadania, però que s'adopten sobre la base de la independència judicial. Cada jutge és un món i cada un d'aquests mons és, evidentment, independent.
El problema a Espanya no va, com se'ns vol fer creure, d'independència judicial, sinó de falta d'imparcialitat judicial, la qual cosa és tan greu, parlant d'un problema sistèmic, com la falta d'independència.
La falta d'imparcialitat, que pot ser objectiva o subjectiva, és una vulneració dels drets fonamentals de qualsevol persona jutjada i, si s'acredita, implica, en el fons, una minva dels drets al procés degut.
A Espanya, a més de donar-se casos ―alguns els conec i pateixo― de falta d'imparcialitat, tant objectiva com subjectiva, el problema és la falta d'imparcialitat en un vessant que es confon amb la falta d'independència judicial. M'explicaré.
Quan les altes instàncies jurisdiccionals, així com els òrgans de govern del poder judicial, tenen una ideologia marcada i actuen en funció d'aquestes creences i dels seus propis interessos polítics, el que estan fent és actuar de forma parcial, sigui beneficiant els seus o a qui creuen que millor serveixen els seus interessos o perjudicant els contraris.
Compte, ningú no pot esperar ni exigir que els jutges, consi-derats individualment i com a éssers humans que són, no tinguin ideologia; seria absurd esperar-ho i, fins i tot, arribaria a ser preocupant tenir jutges mancats de qualsevol mena d'ideologia.
El que es demana i espera dels jutges és que, tot i tenir una ideologia concreta i personal, unes creences o uns valors, s'abstreguin de les seves conviccions a l'hora de resoldre els assumptes que se'ls presenten. Això, i no una altra cosa, és el que passa en tots els estats democràtics i que costa que aquí s'entengui.
Pel fet de ser un país estratègicament rellevant per als interessos de la Unió, el que els altres estats membres necessiten és que Espanya no es transformi en una nova Turquia o que sigui la Polònia o l'Hongria de la Mediterrània.
Però el problema a Espanya és profund i, com dic, rau en el fet que els membres de les cúpules judicials, i del mateix poder judicial, no només tenen ideologia, individualment considerada, sinó, a més, una agenda política concreta, en funció de la qual la ideologia surt de l'àmbit íntim i es transforma en el far del que és col·lectiu o institucional, i es projecta, fins i tot, a llocs més baixos de l'escalafó judicial que aspira a arribar a aquestes altes instàncies.
Un poder judicial, unes altes instàncies jurisdiccionals, així com un Tribunal Constitucional ideologitzats i políticament motivats són tant o més perillosos que el que estem veient en els casos de Polònia i Hongria, on el que manca és la independència judicial necessària.
En qualsevol cas, cal insistir que, pel que fa al problema sistèmic, pensar que les deficiències existents a Polònia i Hongria són pitjors que les detectades a Espanya és, simplement, veure la palla en el ulls dels altres i no la biga en els seus.
Les solucions que la Unió, així com el TJUE, està aplicant als casos de Polònia i Hongria són extrapolables a les que poden acabar aplicant-se al cas espanyol. L'error és pensar que a Espanya no se li aplicaran perquè és un país gran, un país potent, un país estratègicament rellevant per als interessos de la Unió.
És un error pensar això, perquè, justament, pel fet de ser un país gran, un país relativament important i, en certa manera, estratègicament rellevant per als interessos de la Unió, el que els altres estats membres necessiten és que no es transformi en una nova Turquia o que sigui la Polònia o l'Hongria de la Mediterrània.
La defensa que s'ha fet des de l'exili ha posat el focus, concretament, en aquests errors sistèmics que són els que ens han portat fins on som actualment.
Sense unes altes instàncies jurisdiccionals, un poder judicial i un Tribunal Constitucional ideologitzat, per tant, parcial, mai no s'hauria arribat a celebrar un judici com el del procés, no existiríem més de 3.000 de represaliats, no hi hauria exiliats ni s'hauria encoratjat un Tribunal de Comptes, el qual no hauria d'anar més enllà de la fiscalització de la despesa pública.
Qualsevol club té unes regles, uns mínims i, si s'hi vol pertànyer de ple dret, no només s'han de pagar les quotes, sinó, també, respectar les regles del club... perquè quan no es respecten, primer venen les sancions, després les expulsions.
---
